Resums d’Història Moderna

Resums d’Història Moderna del grup 2 d’Humanitats

Relacions internacionals al segle XVIII – Mónica Hernández

leave a comment »

Malplaquet (1709) y Waterloo (1815) són les dues grans batalles que delimiten un dels segles més bel·ligerants de la història europea. Tot i que el conflicte anglo-francès en va ser el protagonista, la resta d’Europa es va veure inevitablement arrossegada per les dues indubtables potencies del XVIII. Així, aquest segle quedà definit per la interacció entre el sistemes de relacions internacionals i les estratègies militars que els diversos països utilitzaren i, finalment, per la convergència d’aquests factors al front.
El tret de sortida el donà la confrontació entre l’hegemonia francesa de Lluís XIV, ofensiva des del punt de vista de l’aliança europea però considerada crèdula i innocentment defensiva pel Rei Sol, i una organitzada coalició europea atemorida per les suposades intencions franceses d’establir una monarquia universal. L’escenari de l’enfrontament resultant d’aquestes tensions va ser la guerra de successió espanyola (1701-1714). La guerra a Espanya, doncs, fou exemple de la importància dels assumptes dinàstics en la diplomàcia, de la naturalesa defensiva de l’hegemonia francesa, de la efectivitat que aconseguí la coalició europea contra França i del model de guerra com a procés –preponderant des del s.XVII i que es mantingué fins a Napoleó. El tractat d’Utrech (1713) posà fi a la guerra així com també a l’hegemonia francesa en esgotar els seus recursos i veure com Gran Bretanya adquiria més poder amb una clara victòria comercial y colonial. Tanmateix, França aconseguí col·locar Felip d’Anjou al tro espanyol i Carles VI rampinyà algunes de les possessions espanyoles.
En segon lloc, l’acord anglo-francès dominà el panorama polític europeu a partir de la mort de Lluís XIV (1715). La voluntat d’evitar més guerres generals formà la coalició França-Gran Bretanya contra l’Espanya de Felip V (Guerra de la Quàdruple Aliança 1718-20). D’aquesta manera, s’erigí el període de pau més llarg que visqué Europa entre les principals potencies (1717-1740). No obstant, l’estabilitat de l’època Fleury-Walpole es trencà inevitablement engegant de nou la lluita anglo-francesa, encara que com a aliats en conflictes col·laterals (Guerra de Successió Austríaca, 1740-48 i Guerra dels Set Anys, 1756-63).
La Guerra de Successió austríaca resultà, també, d’una crisis successòria. Carles VI mor (1740) sense descendència masculina i la seva filla Maria Teresa assumeix el tro austríac, sota la dicta de la pragmàtica sanció a més de certes concessions i pagaments que Carles VI va fer als països veïns. En el moment en què Carles VI mor, aquests veïns trairen la memòria de l’antic rei i es llançaren al coll de Maria Teresa. Així, Prússia, França, Baviera i Espanya (Piemont i Sajonia fins al 1743) s’aliaren per lluitar contra Àustria, Gran Bretanya, les Províncies Unides, Sajonia (al 1745) i Rússia (1746). Mereix especial atenció en la guerra la lluita per Silesia i el paper de Frederic el Gran, que va concloure amb el tractat de Dresde (1745), a més del paper d’Itàlia, Nord Amèrica i el sud d’Àsia. La fi de la guerra arribà amb el tractat d’Aquisgrà (1748) on França quedà com la gran perdedora, Gran Bretanya arreplegà nombroses colònies, Prússia es va fer lloc entre les grans potencies i Àustria quedà intacta exceptuant Silesia.
Així doncs, aquesta lluita fou mostra de la naturalesa depredadora de l’aparent equilibri polític que definia les relacions entre els països –que canviaven les aliances en funció de la major recompensa a curt termini-, de la continuació de la guerra com a procés, del ritme limitat de les operacions, de l’obertura de múltiples fronts de batalla, de la dèbil transcendència de les batalles i de la gran influència que tenia la diplomàcia en el desenvolupament i la resolució dels conflictes.
La Guerra dels Set Anys (1756-63) s’inicià arrel de les disputes territorials per Silesia entre Maria Teresa i Frederic el Gran. A més, la competència per les colònies a Nord-Amèrica i la India entre Gran Bretanya i França s’aguditzà, així com també influí l’emergència de la nova gran potencia europea, Rússia. Gràcies a la lleialtat flexible en les aliances entre els països, més preocupats pels beneficis propis a curt termini, les coalicions tradicionals es capgiraren ajuntant Prússia i Gran Bretanya contra Aústria, França, Rússia i Suecia (revolució diplomàtica). A més, el conflicte adquirí una dimensió confessional –que tot i que la religió mai va determinar la política exterior, en aquest cas, la passió religiosa afegí una nova variant al conflicte, el suport popular- ja que Gran Bretanya i Prússia eren protestants lluitant contra els catòlics austríacs i francesos.
La major part del conflicte tingué lloc en terres alemanyes. Cal destacar el paper de Frederic el Gran en aquesta guerra gràcies a les innovacions que aportà al sistema militar –batalles que començaren a ser decisives, l’entrenament sever i efectiu que lligà per sempre els prussians amb la severitat i la rigidesa, la rapidesa en les operacions i la revolució en l’artilleria.
El tractat de París (1763) posà fi a la guerra establint a Prússia, més Silesia, com una gran potencia a més de model militar de l’època; deixant via lliure a Rússia en la seva particular lluita contra els otomans; el Canadà, Nova Escòcia i Ohio i el sud asiàtic (que entra per primer cop dins el sistema europeu) en mans de Gran Bretanya; i França, de nou, com la gran perdedora en renunciar al seu imperi colonial en favor de Gran Bretanya i Espanya –que es va fer amb Luisiana i Nova Orleans.
L’aparent equilibri polític definia suposadament el panorama europeu. Tanmateix, com que es tractava d’un equilibri estructural el resultat va ser una situació de competència entre potències, en no disposar, cap d’elles, del poder necessari per a dominar les altres. La inestabilitat del sistema afavoria que els estats cerquessin aquest benefici propi immediat, enlloc d’advocar pel benefici conjunt. Això comportava l’existència de certes compensacions, majoritàriament territorials, indemnitzacions, coalicions que es convertien en un medi per augmentar el poder, etc del que resultà una gran família europea d’estats basada en una dèbil, per no dir aparent, igualtat. La guerra, doncs, es convertí en el mètode per aconseguir avantatges. D’aquesta manera, Rússia aconseguí l’ascens a gran potencia amb la Guerra del Nord (1700-1721) amb la caiguda de les Províncies Unides i de Suècia (Guerra de Successió Polonesa, 1733-38), Prússia també aconseguí l’estatus de gran potencia i les que ja ho eren, França i Gran Bretanya, es reafirmaren –sobretot Gran Bretanya que gràcies a la seva superioritat naval es va fer amb el domini de la India i de Nord-Amèrica, malgrat la pèrdua d’aquestes colònies nord-americanes en Guerra de la independència nord-americana 1775-83.
La irrupció de la Revolució Francesa (1789) tingué conseqüències directes en la forma de les mobilitzacions dels estats i en la direcció de la guerra, va redefinir el llenguatge social, a més de reestructurar la societat i va fer sorgir un nou concepte de política.
Pel que fa a la reforma social, va suposar la fi dels privilegis de l’aristocràcia i l’extensió de la propietat de la terra als camperols i a les classes mitges. La reforma política va permetre l’expressió de la nova societat, la igualtat legal i els drets polítics a la població i el naixement d’un patriotisme mai vist que suposava el compromís entre aquesta revolució, la societat i el mateix Estat. En el camp militar, s’erigí l’exèrcit de reclutament popular amb què es disposava de tropes més nombroses, de nous oficials que responguessin a aquest fervent patriotisme; és a dir, s’establí una pràctica militar diferent basada en la dedicació i la confiança dels soldats, amb tàctiques més agressives que foren possibles gràcies a la reducció de la por a la deserció, a la nova logística, al ritme més ràpid de les operacions i al nou caràcter decisiu que prengueren les batalles ja amb Frederic el Gran. Així, la Revolució tornà l’hegemonia europea central a França mentre Gran Bretanya dominava la perifèria i Rússia la perifèria de l’est. Tanmateix, aquesta política de la balança o equilibri continuà fins a l’entrada de Napoleó a Europa.
Tot i que les potències no veien favorable la Revolució no van fer res per aturar-la; és més, s’aprofitaren de la debilitat inicial de França que aviat buscà el suport de la guerra per avantatjar-se. Així, França junt amb Espanya inicià l’anomenada Guerra de la Primera Coalició (1792-98). L’incipient patriotisme francès va enfortir el seu exèrcit i va permetre l’aplicació d’aquesta nova concepció de la guerra –s’entén doncs la bona acollida de la Levée en masse (1793) i la formació, doncs, d’una forta coalició contra França encapçalada per Gran Bretanya juntament amb les potencies menors (Àustria i Prússia, entre d’altres). Alhora que Espanya abandonava la guerra, Prússia signava la pau amb França amb el tractat de Basilea (1795). Tanmateix, la preocupació per França encara no pesava tant com la que compartien Prússia, Àustria i Rússia per Polònia –que deixà de ser un estat el 1795.
La revolució militar iniciada per França fou mantinguda per Napoleó en erigir-se emperador i a la primera guerra li seguí la Guerra de la Segona Coalició (1798-1802). Lunéville (1801) posà fi a les guerres de la Revolució Francesa amb Àustria i Amiens (1802), amb Gran Bretanya. Tot i que França va sortir triomfant –quedant-se amb la zona oest del Rin i les repúbliques d’Holanda, Suïssa i Itàlia obligant a Europa a acceptar la seva hegemonia-, Napoleó concebia la pau com a la continuació de la guerra amb altres medis. Europa doncs, es veié obligada a frenar a Napoleó, motiu pel qual Gran Bretanya es negà a abandonar Malta tal i com resava el tractat d’Amiens. Així, s’inicià de nou la guerra el 1803 entre Gran Bretanya i Napoleó. Aquesta guerra marcà la fi del sistema de equilibri polític, ja que Napoleó concebia les relacions internacionals com una imposició inamovible de la seva voluntat. A més, l’egoisme en què es basava el sistema de benefici propi que mantenia Europa impedia formar una coalició forta contra el nou emperador. D’aquesta manera es succeïren les diferents guerres napoleòniques durant els anys 1803-1815, on l’ambició imparable de Napoleó juntament amb la nova pràctica de la guerra com a esdeveniment –en detriment del sistema de guerra com a procés que caracteritzà el conflicte bèl·lic fins a l’arribada de Napoleó-, van desencadenar l’èxit d’uns exèrcits francesos amb un potencial en la batalla mai vist fins aleshores que provenia d’aquesta nova forma de reclutament popular que s’establí amb la llei Jourdan (1798), permeten l’aglutinament més ràpid de les tropes. Així, Napoleó conformà la grande armée caracteritzada pel patriotisme, la dedicació i la iniciativa i per la pràctica d’aquesta guerra com a esdeveniment que convertia en decisives les batalles, establia un únic front, disposava d’un exèrcit que es movia ràpid i arribava lluny, que multiplicava els beneficis fent ús dels recursos locals enlloc de recórrer a les contribucions i on el desgast no afectava l’èxit permetent, a la fi, que la diplomàcia quedés completament relegada a la guerra.
L’apogeu de Napoleó es donà, doncs, a partir de 1803 i s’inicià alhora la seva davallada. Entre el 1805 i el 1807 la Guerra de la Tercera Coalició tornà a enfrontar obertament Europa. L’engrandiment del nou emperador a partir del 1803 va fer augmentar la hostilitat entre França i Gran Bretanya. Rússia, Àustria, Gran Bretanya i Prússia crearen una aliança ofensiva, encara que ja era massa tard per frenar el gegant francès. La victòria afavorí Napoleó durant els dos anys en els quals s’anaren seguint tractats de pau amb els diversos països fent créixer l’hegemonia francesa fins a la institució d’un sistema continental per part de Napoleó. Tanmateix, la pròpia ambició inesgotable de l’emperador el portà a envair Espanya (1808) entrant en una llarga guerra de desgast que posà fi a l’imperi el 1812, en sumar-li la derrota en l’intent d’invasió de Rússia. Així, es succeïren les diverses guerres d’alliberació entre el 1813-14, formant Europa una coalició -aquest cop prou resistent com per plantar cara a França (Leipzig, 1813)-, Lluís XVIII pujà al tro francès, Napoleó intentà restablir el règim (Cent Dies), intent que resultà frustrat a Waterloo (1815). Europa esgotada i abatuda pels milers de morts per fi entendrà la pau com un sistema internacional equitatiu basat en satisfer els interessos generals per sobre dels particulars. El Congrés de Viena va construir el nou concert europeu com a coordinació interestatal, encara que no completament igualitària, ja que Gran Bretanya i Rússia n’eren les capdavanteres.

Written by Carles Sagan

Juny 22, 2008 a 2:14 pm

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: