Resums d’Història Moderna

Resums d’Història Moderna del grup 2 d’Humanitats

Política durant el segle XVIII – Sara Hurtado

leave a comment »

Els estats europeus actuals són hereus dels canvis polítics que van tenir lloc durant el segle XVIII. Fins aquell moment, els monarques europeus concebien el seu poder com a un patrimoni més, on els habitants dels seus territoris eren súbdits i només Déu estava per sobre d’ells, aquest panorama es oposat al que es veurà a finals del mateix segle. L’impacte de fets com la independència dels Estats Units, l’adopció d’una Constitució escrita a Polònia, la situació de conflicte a Holanda i Bèlgica, el resorgiment dels conflictes a Regne Unit i, per suposat, la Revolució Francesa, van capgirar per complet la ideologia del poder. Per primer cop l’Estat va ser concebut com autònom, completament independent dels governants, com a garant de la autoritat legítima que aqeusts exercien en el seu nom. Però potser el fet més significatiu va ser el canvi de relacio entre l’èlit i el poble: el rei ja no era aliè al poble, sino que hi estava lligat per un contracte en el qual s’especifica que els súbdits li obeïran a canvi de protecció i un cert grau de benestar, és l’inici dels despotisme il·lustrat. Malgrat aquest canvis tan importants, hem de dir que la situació al 1800 era molt semblant a la de 1700 en gran part del continent, exceptuant França i Polònia.
Els estats europeus de l’època es van veure influenciats per l’impacte de les obres sobre politíca encara que l’absolutisme seguia sent la forma de govern més usual. Els reis absoluts tenien restringit el seu poder, encara que sembli contradictori, per una sèrie d’organismes tant municipals com provincials i també per les gran fortunes que no volien veure perjudicats els seus interessos. El monarca era el nexe entre aquestes dues cares del govern. Existien però altres maneres de governar, com demostren països como Suècia i Gran Bretanya, que gaudien d’un règim parlamentari, no exempt de conflictes com els regnats de Carles XII i Gustau III a Suècia i la Guerra Civil anglesa. No obstant Gran Bretanya va experimentar un llarg periode d’estabilitat política i econòmica que va permetre la seva expansió comercial. Un cas que s’ha d’esmentar és el de Polònia, que a finals de segle va desaperèixer com a estat per culpa de la ineptitud d’una noblesa massa ambiciosa i per la fragilitat de la monarquía electiva que governava el pais: les lluites de poder per tal d’aconseguir el tro van propiciar la intervenció de potències estrangeres que van acabar amb l’estat. Per acabar tenim a Holanda i les ciutat-estat del nord d’Itàlia que eren considerades repúbliques, però que s’havien convertit en territoris governats per unes famílies concretes que monopolitzaven el poder, com el cas dels Orange a Holanda. Ningú considerava viable la democràcia.

Els governants europeus es dedicaven principalment a la guerra, era l’únic mitjà per tal d’augmentar les riqueses i la glòria personal: les disputes entre les dinasties van ocasionar els conflictes més cruents del segle. Tan preocupats com estaven en aquests assumptes, els monarques acostumaven a nomenar ministres que governessin en el seu nom, per això era de vital importància guanyar-se el favor del rei. Així és com sorgeix el joc de cort, on les èlits lluitaven pel poder: l’alta política. La mateixa cort es trobava dividida en faccions, ja que era impossible accedir al rei de manera individual. Aquestes faccions manipulaven al monarca situant-se al Consell Reial i copant tots els càrrecs públics, dins aquest joc, el paper de les dones era cabdal. Els funcionaris eren nobles sense ofici, és a dir, havien aconseguit el càrrec gràcies als contactes i les pressions de la cort, o directament comprant-lo, com es feia a França. Aquests nobles solien ser d’estrat mitjà ja que sino suposaria una gran acumulació de poder a les seves mans, molt perillosa pel rei. Les intrigues o traicions estaven a la ordre del dia, per això el bon govern estava relacionat amb la capacitat del rei per aconseguir que aquestes rivalitats no perjudiquessin al pais, encara que oposar-se al judici del monarca podia suposar l’exili o fins i tot la mort. Calia ser molt prudent doncs.
El segle XVIII va aportar un nou concepte: el despotisme il·lustrat. Els monarques van desenvolupar un interés pel benestar del poble i la seva felicitat, donat això sí, per la necessitat d’aconseguir soldats millor preparats i en millors condicions per afrontar els conflictes bèlics i també per la influència dels ideals Il·lustrats relacionats amb l’aplicació de la raó per millorar els assumptes d’estat. Els principals exponents d’aquestes idees són: Grotius i l’escola cameralista a l’Alemanya protestant, els fisiòcrats francesos com Quesneay o Mirabeau, el moviment pietista luterà a Prúsia, clergues catòlics com Muratori, i el jansenisme. Aquest últim corrent va tenir molt ressò sobretot a França i va ser perseguit per l’Església i l’Estat. L’absolutisme il·lustrat va suposar la resposta dels reis al canvi de concepció del poder, el sobirà era un servidor més, i començava a arrelar la noció de drets universals dels homes, entre ells, la llibertat religiosa. També es van donar grans passes endavant relacionades amb la igualtat jurídica, sobretot a partir de 1760 i que va culminar la Revolució. Altres camps on van actuar els il·lustrats van ser l’educació (creant acadèmies per a nobles laïques i projectes d’educació primària) i la sanitat, sobretot la higiene. Malgrat les bones intencions, la manca de recursos materials i humans van impedir el desenvolupament ple d’aquestes polítiques, imposar les reformes des de dalt no era suficient.

La realitat és que el funcionament de les monarquies absolutes era molt més complex del que es pot pensar: les actuacions del rei estaven condicionades al respecte dels privilegis de les corporacions que lluitaven entre sí. El rei tenia poc marge de maniobra i normalment havia d’intercedir entre eaquestes baralles sobre temes molt variats, això si, ho havia de fer amb molt de tacte, per evitar ofendre a qualsevol part. A vegades a rribava a no resoldre el cas per evitar pronunciar-se en contra d’algú suficientment poderós. Aquestes disputes sempre estaven relacionades amb l’obtenció i el manteniment del poder: no podien permetre que algú els hi treiés el lloc, perquè suposaria una pèrdua no només d’estatus social sino també dels privilegis aconseguits. El problema sorgia quan el sobirà no podia evitar el conflicte amb alguna corporació amb poder, com per exemple, el parlament provincial al cas de França durant el regnat de Lluís XVI, que ja sabem com va acabar.
Els parlaments van ser un element clau en el decurs del segle XVIII. Tota Europa coneixia el funcionament del Parlament Britànic, i els conseqüències positives que en derivaven: eren l’enveja del vell continent. Només Polònia tenia un organisme similar, el Sejm, però el seu funcionament era desastrós. Aquesta va ser una de les causes de la desaparició de l’estat polac. Certament els estat provincials eren una eina molt útil ja que ajudava a repartir el pes administratiusino que a més donaven confiança als reis quan aquests volien demanar més diners. La participació en aquest òrgan depenia molt d’on es trobés. A ciuatats angleses com Leicester o Londres tots els homes majors d’edat residenta a la ciutat i amb propietats teniens dret a vot, fin i tot es realitzaven campanyes electorals populars per recaptar vots, amb pancartes i cartells inclosos. Quan alguna d’aquestes eleccions estaven especialment diputades, els problemes locals adquirien gran pes: els electors volien que els seus representants solucionessin els problemes de la comunitat i els ajudessin en cas de crisi, encara que també es tractaven temes de política nacional. Els membres d’aquests parlaments pertanyien a l’èlit social, eren fills de nobles i membres de la baixa noblesa els que ocupaven la Cambra dels Comuns, que era com una mena d’entrenament per després accedir a la Cambra dels Lors. No eren porfessionals, sino que el seu estatus i honor els obligava a participar en aquests comicis: la política no va ser una carrera fins poc abans de la Revolució Francesa. El sorgiment d’un públic educat i interessat en la política va ser determinant, conseqüència, d’altra banda, del desenvolupament econòmic.

El segle XVIII és, també, el segle de la crítica política. Durant aquella època les publicacions periòdiques van crèixer espectacularment a tota Europa, però només és un exemple més de l’augment de l’interés per la política, com ho és també el fenòmen dels cafés i de les tertúlies polítques. Això últim va comportar també l’inici de les crítiques públiques als monarques, la gent començava a qüestionar algunes decissions preses pels reis i, fins i tot, se’n burlaven. Els governants eren conscients que el poble opinava sobre la seva conducta i els preocupava. Alguns sobirans van servir-se d’espies o de polícia secreta per esbrinar que es deia d’ells, como Josep II de Portugal. D’altres van trobar una utilitat més constructiva: es difonien rumors sobre pròximes mesures fiscals i s’esperava la reacció del poble per aplicar-les o no, com es feia a França durant el govern del ministre Orry. Malgrat tot, el principal mecanisme del poble per expressar el seu descontent eren les revoltes, associades normalment a les dificultats econòmiques o els desastres naturals. Aquestes revoltes eren vigilades amb lupa pels governants, ja que temíen la violència d’aquells que no formaven part de l’engranatge polític. Quan es produíen, normalment castigaven al cap de la revolta pero cedien a les reclamacions d’alguna manera. Els motins eren molt comuns, amb un paper destacat de la dona.
Tota aquesta nova corrent crítica política va trobar un referent a la independència americana, que després va seguir la Revolució Francesa i que es va estendre arreu del continent amb més o menys èxit. A Gran Bretanya, malgrat la pèrdua de les colònies americanes, la situació es va mantenir estable gràcies al seu fort desenvolupament econòmic, encara que és cert que hi va haver un repunt del radicalisme però que no va contstituir una amenaça seria. A Holanda si hi van haver conseqüències de les derrotes colonials que culminaven un procés de caiguda de la força comercial: es va produir una reacció contrària a la casa de Orange per part de les milícies civils però no van tenir èxit. El cas francés és el més conegut, la Revolucio que va tenir lloc a 1789 va suposar un punt d’inflexió dins la política europea: el reconeixement de la sobirania nacional, de la igualtat davant la llei i dels Drets de l’Home. Lluís XVI no va assumir que no hi havia retorn i es va quedar anclat a l’Antic Règim, fet que va provocar la radicalització de la revolta. El desenvolupament posterior de la Revolució es coneguts per tots, culminant amb Napoleó, governant autoritari però que sabia com tracta amb el poble.
Aquests tres exemples són l’excepció dins el mapa europeu, la resta de països es van mantenir a l’Antic Règim, la població així ho demanava.

Written by Carles Sagan

Juny 22, 2008 a 2:11 pm

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: