Resums d’Història Moderna

Resums d’Història Moderna del grup 2 d’Humanitats

Política al segle XVII – Júlia Hidalgo

leave a comment »

Europa entrava al segle XVII amb una forta pervivència de les tradicions feudals pel que fa a l’organització política dels diferents estats i corones que la conformaven. La majoria de societats es regien encara segons les lleis divines proclamades pel Cristianisme que impregnava la major part d’Europa. Segons aquestes, s’establia un ordre jeràrquic a tots els nivells de la societat on, d’una banda, els governants adquirien per designi diví el dret a governar i era a través d’ells que déu feia la seva voluntat. Aquests es trobaven envoltats de consellers i d’òrgans administratius que es feien càrrec d’administrar justícia i de recaptar els impostos. D’altra banda, i remetent-nos a la tradició feudal, els senyors i magnats pertinents a la noblesa, que es trobaven sota el rei segons la jerarquia establerta, començaven a convertir-se per al governant en una competència.
Ja que aquest moltes vegades no arribava a poder conrtolar tot el seu territori i estava més aviat preocupat en augmentar-lo per mitjà d’annexions, el control de moltes parts del territori requeia en mans dels senyors feudals, qui passaven a obtenir plens drets per a fer la seva voluntat en determinades regions. D’aquesta manera trobem que aquests antics magnats feudals, malgrat ser una elit minoritària, es fèien cada vegada amb més poder, amb més riquesa, arribant a deixar inclús el propi rei en desavantatge. Ens trobem davant d’una societat molt jerarquitzada en tots els nivells, amb una noblesa molt poderosa i uns monarques amb febleses que havien de recórrer al pacte amb aquestes elits per a la seva pròpia supervivència.

Aquesta situació juntament amb les encara perdurables conseqüències de la reforma protestant i el fet de barrejar situacions polítiques amb religioses, van ser el detonant per a la Guerra dels Trenta Anys, una de les més severes que afectà a tot Europa entre els anys 1618 i 1648. Les reaccions no es van fer esperar. L’augment dels costos de la guerra va fer tambalejar les economies del països participants i els seus sistemes de recaptació. Personatges com Richelieu a França o el compte-duc Olivares als regnes d’Espanya, van veure la necessitat de fer un replantejament en els governs, d’una banda, eliminar les amenaces que suposaven les elits nobles per al poder reial, i de l’altra implantar un sistema organitzat i igualitari de recaptació d’impostos per acabar invertint-los en la guerra. La clau per a aconseguir-ho era la concentració del poder en mans del monarca i així s’evitava la fragmentació d’aquest. Richelieu va tenir la noblesa en contra al implantar la figura de l’intendent; recaptador oficial d’impostos per tot el territori, i no va aconseguir desfer les profundes estructures feudals. A Espanya el resultat d’Olivares va ser semblant. Pretenia unificar els regnes d’Espanya sota una mateixa corona i organització per aconseguir més recursos, tant econòmics com humans, per a la guerra. Això quedava representat en el seu pla de la Unió d’Armes.
Degut a les cada cop més fortes pressions de la guerra i, per tant també dels diferents governs, van tenir lloc entre els anys 30 i 40 una sèrie de protestes envers els sobirans. Aquestes revoltes eren simples reaccions contra els abusos de l’estat, que tant provenien de les classes baixes, i eren ràpidament sufocades, com de la noblesa descontenta que acabava pactant amb el rei. Les estructures de govern van seguir inamobibles.

Un dels casos més destacats on sí aquestes revolucions van tenir un fort impacte va ser en l’Anglaterra dels anys 40 fins ben entrats els 80, obrint el període conegut com a la Revolució Anglesa i culminant amb la Revolució Gloriosa del 1688. Anglaterra es trobava en una situació diferent dels estats absolutistes; es regia a través d’un Parlament escollit que tenia en compte la veu de les seves comunitats. La pujada al poder al 1625 de Carles I, monarca de tendencies absolutistes i catòlic, va ser l’inici de les disputes entre els seguidors del rei i els del Parlament, de caire més liberal i protestant. Es va obrir un període de guerres que tenia com a tret comú la religió i que va crear divisió per tot el país. Carles I va aconseguir eliminar el Parlament, ja que li era contrari i no aprovava els seus projectes. El seu regnat, però, va acabar am la interevenció de l’exèrcit parlamentàri a mans d’Oliver Cromwell. Va establir una república que pretenia mantenir una estabilitat i un cert grau de tolerància religiosa, malgrat el seu fort fundamentalisme religiós. La república, però, es recolzava només en l’exèrcit, cosa que demostrava moltes carències i va acabar convertint-se en una tirania militar fins la seva mort. Després d’aquest període, al 1660 pujà al tron Carles II. Es restablia la dinastia Estuardo, de caràcter catòlic, que és la que havia dominat fins la república, però d’un caire més estable fins l’any de la seva mort 1685. És el que es denomina el període de Restauració.
Els conflictes, però, van arribar de nou amb la pujada al tron del germà de Carles, Jacob II, catòlic declarat, que suposava una nova amenaça per a la vigència del Parlament i les seves lleis. Per acabar amb la successió catòlica, es va demanar ajuda a Guillem d’Orange, considerat líder del protestantisme, que entrà militarment i va desvancar Jacob del tron en el que s’anomena la Revolució Gloriosa l’any 1688. Convertit en Guillem III, va acceptar la declaració de drets del Parlament, convertint així Anglaterra en una monarquia parlamentaria, a diferencia dels absolutismes predominants a Europa. Es pot considerar que va ser a Anglaterra, durant aquest període d’agitació, que va néixer el que es considera el primer moviment de caire democràtic que reclamava llibertat individual i política, anomenats levellers. A més a més, s’ha de destacar l’aparició del que es considera el primer partit polític de forma nacional, que pretenia abastar la política al poble i atacava directamen la monarquía; eren els denominats whigs.
Un altre cas que destaca per l’allunyament d’aquests absolutismes és el de Les Províncies Unides d’Holanda. Els dos factors que marquen la seva diferència són d’una banda, que el poder requeia sobre set províncies unides que formaven el govern, i de l’altra, que era una societat regida per una economía de mercat i seguint un estil de vida urbà i burgès.

A partir de la segona meitat del segle XVII, però, es va generalitzar per gran part d’Europa, la búsqueda d’un cert grau d’estabilitat en tots els règims i governs. Aquesta estabilitat, però, es basava en molts casos en una unificació del poder a mans del rei per a poder controlar l’estat i oferir així aquesta estabilitat. La França de Lluís XIV ofereix aquest model que molts van seguir. Pretenia centralitzar totes les decisions sota una sola autoritat, la del rei, que racionalitzaria les administracions i ofeririauna discusió lliure sobre les seves decisions. Així pretenia uniformitzar tot el seu territori, encara que a vegades havia d’acabar actuant paralel·lament amb les institucions locals.
Casos com el de Dinamarca-Noruega també seguirien aquest model, encara que introduïnt la possibilitat de participació de classes no nobles, a canvi dels seus serveis. Això quedava marcat en la Taula de Rangs; on es pactava que l’estatus dels súbdits podien variar segons els serveis que prestéssin a la corona.
Espanya en canvi, presentava un estat cada vegada més decadent després de fortes devallades econòmiques degut als múltiples fronts oberts, i a l’ineptitud del seu monarca, que provocarà l’estancament del govern i d’altra banda la pervivència de les seves autonomies.

Trobem també un altre cas que presenta moltes similituds amb l’estructura de les potències absolutistes europees, però es troba en un context i situació social i cultural diferent. Parlem de les terres russes sota control del tzar, a mig camí entre l’orient i l’occident, que les col·locava en una situació de diferencia, ja que no participava de cap de les dues cultures i defensava la pròpia com a tret distintiu. Malgrat seguir una estructura política similar a les europees absolutistes, es tractava de l’únic principat ortodox independent. La seva estructura de govern era jeràrquica, controlada per un consell, la Duma, a mans de l’elit terratinent, subjugat a la voluntat del tzar. Aquest, era propietari absolut de tot el que es trobava dins del seus límits territorials, i es considerava designat per dret diví.
Arran de diverses pèrdues de terres i enfrontaments amb els seus estats veïns, durant la primera meitat de segle, es va posar de manifest la ineficacia de l’exèrcit del tzar. D’aquesta manera, es van començar a adoptar formes militars occidentals, cosa que va portar a un acostament de Rússia amb l’occident. De totes maneres, seguia trobant-se en una situació intermitja, on no acabava de ser acceptada.

Finalment, trobem el cas de la regió eslava, que englobava el regne de Polonia-Lituania, i plantejava un sistema polític que diferia dels absolutismes europeus. El govern estava format per unes assamblees públiques, la Dieta Central, que es trobava mans de la noblesa terratinent. El consell de la Dieta escollia el rei i prenien les decisions davant d’una monarquia dèbil, ja que en restringien les seves funcions. Es tracta per tant d’una monarquia electiva. La dinastía polaca dels Vasa, va fer diversos intents fins al 1660 de reforçar la seva autoritat però sense massa èxit. L’avantatge de Polònia és que no era un estat militarment potent, no es podia permetre atacar a la lleugera, a l’hora que tampoc era un blanc per ser atacat degut a la seva enorme extensió, pobresa, i falta de punts clau. Això li va permetre mantenir una situació d’estabilitat al llarg del segle XVII a diferència d’altres potències.

En definitiva, al llarg de tot el segle XVII podem distingir-hi uns punts en comú pel que fa la política dels estats europeus. El fet de perseguir una estabilitat, va dur a molts països a buscar una millora en els seus exèrcits i una concentració del poder en mans de l’autoritat del monarca, una centralització per tal d’aconseguir aquesta estabilitat. En casos que ja hem vist, això va desembocar en absolutismes, en canvi d’altres van saber combinar la monarquia amb les institucions públiques.

Written by Carles Sagan

Juny 22, 2008 a 2:15 pm

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: