Resums d’Història Moderna

Resums d’Història Moderna del grup 2 d’Humanitats

Política al segle XVI – Irene Rodríguez

leave a comment »

Cristóbal Colón no ho va tenir fàcil per demostrar que el “descobriment” del “Nou Món” havia sigut feina seva. Acabà, davant l’ absència de atenció i les demores obtingudes per la seva petició, personant-se a la cort, encara que patia una greu malaltia. No obstant, l’ etiqueta de descobridor que escoltem avui en dia se li atribuiria llarg temps després, amb infinitat de debats i reclamacions de justícia, inclòs després de la seva mort. Aquesta gran anècdota ens serveix per a situar-nos en un tema indispensable per a la humanitat: la política i guerra, en aquest cas del S. XVI.
En primer lloc, hem de tenir en compte que existien les estructures polítiques formals: consells reals, càmeres, lleis, ordres,…basades en precedents històrics i per altre costat, es trobaven les xarxes informals de poder: la influencia, els premis, les promeses, l’ estatus,…basades en els contactes personals. La suma de ambdós tessitures organitzava la vida política d’ aquest segle.
Des de l’ Edat Mitjana les formes de govern havien sigut bastant variades, des de repúbliques, un imperi amb ànsies de ser estat dinàstic, petits principats fins a oligarquies rurals autònomes, sense oblidar que quedaven llocs exclosos de qualsevol tipus de política. I per últim les monarquies hereditàries, que encara segueixen vigents en molts països, com el nostre.
Per altre costar, val la penar destacar que trobaríem cap “estat-nació”, ja que els sistemes polítics eren més propensos a les ordres de una fortuna familiar que a una identitat nacional conjunta. En aquests ciments es van asseure les bases del gran imperi dinàstic dels Habsburgo, a més de marcar la política del s. XVI. Una dinastia no només representava una simple família, sinó un conjunt de drets y títols hereditaris que passaven entre els individus d’ aquesta, que funcionaven com clans: corporativistes i jeràrquiques. Els tres elements que més caracteritzaven aquest tipus de política eren: els matrimonis, els naixements i les morts.
La unió era la que més acords proporcionava, contra més proper era el parentesc entre una dinastia i un altre, més vinculant devia ser el compromís. El temor als enemics de les dinasties va fer agafar en el seu cor a les dinasties regnants d’Europa arribant a acceptar a tots els seus membres, mascles i femelles, fills legítims i il·legítims.
Els naixements eren importants aconteixements polítics, encara que més de la meitat de les reines de Habsburgo del s. XVI van morir de sobrepart. La mort del titular d’ una dinastia també era un fet extraordinari, causa de canvis polítics, a més d’ un marcat moment de ruptura. Els funerals servien per a recordar als difunts, i per a això es construïen efigies, escultures,…però també retrats que creaven una presència que ja no estava entre ells, evocant tant la forma física como els valors que representaven.
Al·ludint als variats sistemes polítics, podem observar els seus múltiples i principals institucions. Aquestes estaven formades per consells, corts i estructures de poder formals e informals. Es va produir un increment generalitzat de consellers que van induir els consells interns, que tenien grans responsabilitats i estaven especialitzats en els problemes d’ estat. La confidencialitat era bàsica així com l’ estatus. La política del segle era constituïda per el que e deia i el que es volia dir.
El “bon consell” va constituir un problema fonamental. Per a solucionar -ho, les
activitats habituals es posaren en mans d’ especialistes. Les “càmeres” supervisaven les finances, cada cop més enredades y difícils de portar, així com també ho eren la recaptació de rentes, els impostos indirectes, el nomenament del clergat o el pagament dels funcionaris. De forma generalitzada, es discutien i es prenien les decisions en grup per a evitar futurs conflictes per divisions.
Tot això, va fer que es creés una sort de coordinador. En altres casos, aquest treball ho realitzaven càrrecs militars i judicials tradicionals de la corona. Però el fet més nou, sens dubte, va ser l’ aparició del secretari d’ Estat, aquests van començar a ser més significatius a les zones italianes a finals del s. XV. Més tard, passaren a formar part del Consell d’ Estat. Amb això es va portar a terme, de forma més rellevant, el registre per escrit de les decisions, així com la seva manifestació pública, marcats amb el Gran segell. Aquests documents es van manifestar de forma variada, però el suport més usual era la carta (de nomenament, les cartes de privilegi o les cartes de noblesa.)
Per tant, les corts europees, que havien sigut un grup de servidors encarregats dels capricis i necessitats de la noblesa, van ser un element essencial, ja que era allà on es posaven en pràctica les decisions informals. Començaren a créixer, i deixaren de ser “nòmades”, encara que també hem de tenir en compte que a la segona meitat del segle ja havien aparegut definitivament les grans capitals d’ Europa.
Y com no, “el bon consell” generà també el concepte del cortesà ideal. Aquest devia ser: intel·ligent, ben nascut, ben plantat, expert a les arts de la guerra, mestre en la conversa, i respectuós amb les dames, així com tenir control sobre les seves emocions i sentiments.
La política del S. XVI estava relacionada tant amb els súbdits massa poderosos com amb el príncep opulent. Encara que la noblesa feudal refusà de les seves independències i es va unir als prínceps, per qüestions tant polítiques com monetàries. Al passar el temps el consumisme superava el sostenible, ja que es gastava més del que s’ ingressava, el que causà el col·lapse entre la relació d’ ambdós col·lectius. No obstant, tot fet es pot utilitzar des d’ una perspectiva més optimista, com aprofitar-se de la situació i passar per alt els procediments establerts, organitzant els seus propis grups o creant rumors. A això se sumaven els cavallers amb pocs recursos. Es generà una situació en la que la perifèria cada cop era més difícil de controlar, i molts cops les corts depenien de les afinitats entre els nobles. Però aquest sistema, anomenat clientelisme, va ser aprofitat i explotat pels prínceps, superant dos problemàtiques polítiques que es donaven al S. XVI : la distància y el temps.
En definitiva, hauríem de qüestionar-nos l’ antic punt de vista on es contraposaven les institucions europees i els governants, assenyalant una reciprocitat latent i beneficiosa. El panorama bèl·lic de la època era tan pintoresc com la seva política. El s. XVI no era precisament una època pacífica, sinó que els conflictes augmentaren a mesura que transcorria el segle. La península italiana, Alemania, Espanya o Hongria són només alguns dels països que vivien en tensió. Aquests constants canvis militars van repercutir profundament a la política i a les innovacions militars posteriors.
Es va elaborar defenses fixes contra les armes de foc. Els exèrcits de l’ Europa Occidental ampliaren en número. Les campanyes militars es van fer més llargues i es feien cada cop més llarg. Es valorava més l’ experiència per a ser més eficient a les noves “tecnologies”.
Així que, tenint en compte aquestes característiques, els costos van ser magnànims, exigint una organització cada cop més efectiva, encara que aquest va ser el punt més dèbil d’ Europa. Es va arribar a contractar mercenaris per a dirigir, que sovint resultaven no ser lleials amb el poder que els pagava.
La complexitat i els riscos de les finances continuaven sent cada cop més grans. No encontraren cap manera d’ ingressar de manera ràpida que no tinguessin conseqüències a la política, com el cobrament d’ impostos indirectes, que sovint creaven revolts, o el cobrament d’ impostos directes, fixats per un patró. No es va arribar a fer front a la inflació, i com l’ abisme entre els ingressos i les despeses augmentava, es va recórrer als préstecs, causant el col·lapse parcial i la bancarrota de 1557, 1560 y 1575. A finals del s. XVI, els governs més potents d’ Europa eren també els que més deute havien contret i els més importants distribuïdors així com contractants.

Però i què hi ha sobre la forma de difusió dels governants? Aquests utilitzaren emblemes, gravats, edictes amb segells, monuments,…i fins i tot van saber com utilitzar la impremta d’ un mode persuasiu. Tot això, sense deixar de banda les marxes, les processons i els rituals amb els quals pretenien calmar tensions i representar l’ harmonia de l‘ ordre establert, al·ludint a una identitat pertanyent a un estat superior.
Els estats Europeus s’ anomenaren “estats teatres” perquè la autoritat es va encarnar en les representacions, que eren senyal directa de lleialtat, natura i veritats. Encara que també es caracteritzà per la recerca i l’ ús il·limitat del poder.
La creença que difonien els llibres era la d’ una saviesa política com extensió de la filosofia moral, per tant la virtut, la integritat i la política anaven unides de la mà. La Reforma protestant, per altre costat, va anar canviant la visió de la gent: no es devia idolatrar a un governant pervers i que perseguia al poble de Déu. Durant els últims 25 anys del S. XVI, les imatges van prendre un camí diferent, reflectint una creixent crisis religiosa i el seu impacte al terreny polític.

Written by Carles Sagan

Juny 22, 2008 a 2:12 pm

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: