Resums d’Història Moderna

Resums d’Història Moderna del grup 2 d’Humanitats

L’era de la curiositat (cultura del segle XVII) – Núria Serra

leave a comment »

El paisatge agustinià
Els europeus del segle XVII creien en un univers on el món sublunar i el món supralunar es barrejaven, on Déu, el diable i els seus agents intervenien constantment en l’ordre natural i els planetes podien aportar benaurança o pànic. L’únic suport es trobava en els alquimistes, astròlegs i nigromàntics. La reforma del segle XVI no va servir per combatre aquesta visió, els teòlegs remarquen que els mortals no poden controlar l’entorn i estigmatitzen la bruixeria amb la marca del dimoni, entre 1550 i 1650 hi va haver més assassinats de bruixes que d’heretges. Tots estaven d’acord en la concepció limitada de la naturalesa humana, però els catòlics afirmaven que els homes podien jugar algun paper en la seva salvació mitjançant les bones obres, en canvi, els protestants discrepaven. Això els condicionava davant l’acceptació o la voluntat d’eliminar als astròlegs de les corts. Tots coincidien en què és impossible fer una acció que complagui a Déu sense disposar de la gràcia divina. I totes les confessions cristianes veien la vida com a càstig de Déu, merescut per la desobediència humana.
La concepció agustiniana sobre la naturalesa humana defensava el dret diví a la monarquia absoluta, volien una societat on es garantís l’ordre moral instituït per Déu. A principis del segle XVII s’estudien més la cultura i la llengua clàssiques que aporten una visió més positiva del potencial humà, un univers on l’home escollia el seu destí i podia i havia de ser virtuós per la seva voluntat. Aristòtil dominava el pla d’estudis i aportava una visió racional i secular de Déu, l’home i la naturalesa. La filosofia natural es basava en dos principis, matèria i forma, i una divisió clara de les esferes terrestre i celest.
La literatura clàssica s’estudiava pel valor literari, però no pel valor moral. Els calvinistes van limitar el pla d’estudis a la lògica i la física. La lògica havia estat completament cristianitzada. En la medecina s’estudiava a Galé de Pèrgam. L’aristotelisme no ensenyava a dominar el món natural. En les arts no es reflectia l’augment de confiança en la condició humana. En els països catòlics s’utilitzava per destacar el paper de l’església entre Déu i l’home. L’arquitectura civil s’utilitzava per afirmar el poder inviolable de les autoritats designades per Déu. Tot i les tensions entre cultura popular i cristianisme i entre cristianisme i classicisme dominava el consens de la creença en una humanitat corrupta impotent davant la natura hostil, només Déu redemptor oferia una sortida.
Curiositat, observació i mesura
Una minoria d’europeus es negaven a acceptar la condició humana des del punt de vista agustinià, tenien interès per el medi que els envoltava i en col·leccionaven i examinaven les seves meravelles. Aquesta petita comunitat s’anomenaven “curiosos” i tenien influències de l’humanisme renaixentista i dels alquimistes. Els prínceps i grans aristòcrates del segle XVII tenien gabinets de curiositats, les col·leccions es consideraven símbol de poder i autoritat. Però la cultura de la curiositat perillosa no era aquesta, sinó la dels seguidors d’aquests amb professions liberals, gustos catòlics i eclèctics i que feien d’investigadors.
D’aquests els que es centrava en l’estudi de l’estructura del món s’anomenaven “filòsofs experimentals”, el més influent va ser Boyle, aquest participà en l’elaboració d’un protocol on la veracitat dels experiments es garantia amb la paraula d’un cavaller.
Els filòsofs de la natura, tradicionalment, creien en les matemàtiques com a eina per el moviment dels cóssos celest i no terrestres. Alguns, ara, començaven a dir que els cóssos terrestres tot i estar sotmesos als canvis també eren mesurables. Gràcies a Galileu a la segona meitat del segle hi ha una matematització en balística, fortificacions i la rellotgeria. Un dels avenços més importants va ser la invenció del càlcul gràcies a Newton i Leibniz. Tot i així, l’estudi del moviment terrestre estava encara limitat per la geometria euclidiana.
Els curiosos del segle XVII no formaven una comunitat visible amb poder institucional. Alguns treballaven en universitats, com a astròlegs o en convents, però molts tenien oficis liberals o eren de la baixa noblesa i treballaven a casa, amb cert aïllament. Malgrat això cal dir que l’intercanvi cultural europeu era factible i més fàcil gràcies al Gran Tour. També es van crear rets corresponsals entorn a grans figures, com Marin Mersenne; en algunes ciutats van aparèixer societats informals, la Royal Society va ser la més important d’Europa.
A finals del segle XVII els curiosos encara eren una minoria entre les persones educades se’ls acusava de lliurepensadors, ateus i desafiadors a la concepció agustiniana. La por dels ortodoxos era perquè cada cop una major part de la comunitat era subversiva a diferents filosofies antiaristotèliques que volien suplantar la concepció agustiniana del món.
El desencadenament de la naturalesa
Durant la primera meitat del segle els curiosos no tenien cap conflicte amb l’aristotelisme, ja que integrava els descobriments del món natural. Tot i que també hi havia un grup més reduït de curiosos que creien en altres filosofies, sobretot en el neoplatonisme que veia l’univers com una jerarquia d’éssers espirituals i on no existia la divisió entre les dues esferes. Tot i que la tendència neoplatònica s’ha exagerat és cert que hi van participar figures com Newton i Kepler. Els teòlegs de totes les religions afirmaven que els únics que tenien la clau de la naturalesa eren els aliats del diable, per això el neoplatonisme estava als límits de l’heretgia. A finals de segle ressorgeix l’atomisme clàssic, sobretot Epicur. Aquest no és plausible fins que Descartes i Gassendi el depuren (l’atomisme cartesià dominarà) i s’anomena mecanicisme. A Anglaterra triomfà l’empirisme de Bacon.
La part pràctica del neoplatonicisme i l’atomisme interessaven als curiosos que hi veien una eina contra la persecució eclesiàstica. Aquesta visió pràctica va empènyer als agustinians a qualificar d’ateus a tots els filòsofs experimentals antiaristotèlics, la qual cosa es injusta tot i que si que va existir una corrent de mil·lenarisme.
L’heliocentrisme i l’univers infinit
La filosofia natural del s. XVI anava des de l’atomisme extrem a l’animisme neoplatònic passant pel mecanicisme cartesià i l’aristotelisme escolàstic. Tant els neoplatònics com els atomistes eren partidaris de l’heliocentrisme, els aristotèlics del geocentrisme. El 1633 Galileu és condemnat per l’heliocentrisme, hi ha un enduriment de la Contrareforma. Universitats i col·legis són anticopernicans els professors són cada cop més partidaris d’aplicar canvis a la teoria tradicional,però el geocentrisme és intocable, s’adopta el sistema de Tycho Brahe. Abandonar aquest geocentrisme significaria trencar un dels principis bàsics d’Aristòtil, la divisió entre les dues esferes. Tot i així, a final de segle gairebé tots els filòsofs experimentals accepten l’heliocentrisme.
Copèrnic havia mantingut alguns elements aristotèlics: l’univers finit i l’existència d’esferes planetàries. Al segle XVII els copernicans comencen a qüestionar la idea de l’univers tancat i desestimen el sostre d’estels fixos. Es dividien en si l’univers era finit o infinit i en si era ple de matèria o buit. En abandonar les esferes sòlides d’Aristòtil el misteri és com es sostenen les òrbites dels planetes al voltant de la terra o del Sol. Kepler (neoplatònic) diu que el Sol i els planetes són com imans que actuen per atracció o repulsió. Descartes (mecanicista) parla de matèria subtil que circulant arrastra als planetes. Newton reprèn la idea de Kepler per mostrar que el sistema solar existia per una força recíproca entre el Sol i els seus satèl·lits. Els filòsofs continentals majoritàriament cartesians aprecien la llei de la gravitació universal, però com que implica l’existència de forces actives a l’univers no poden ser newtonians, com a molt keplerians.
L’ascens de l’home
La majoria dels curiosos no abandonen el cristianisme tot i distanciar-se de l’aristotelisme escolàstic, no creen mai teories que pugin posar en dubte la tradició agustiniana. Els relativistes també solien ser agustinians i arribaven sempre a la conclusió de que la Bíblia és l’única font fiable d’informació sobre la condició humana.
Tot i així, durant la segona meitat de segle alguns comencen a envair el territori dels teòlegs, són els “enfants terribles” provinents de diferents països i confessions, la majoria influenciats pel cartesianisme, però sense limitar el dubte sistemàtic a la filosofia natural. Hi ha una preocupació per remodelar la idea de que tot era institució sancionada per Déu. Després de la guerra dels Trenta anys alguns arriben a la conclusió de que l’unitat confessional generava anarquia i misèria, la raó de ser d’un estat s’ha de limitar a mantenir la pau interior i el benestar material.
Gràcies al constructe d’un hipotètic estat de naturalesa es crea una política secularitzada, en tal estat hi havia un poder sobirà i els habitants eren lliures i iguals, només governats per la raó. Tots els estats havien de tenir unes lleis universals independentment de la religió. La consolidació d’aquestes idees es fa amb la publicació del Leviatan de Hobbes, afirma que la racionalitat humana és limitada i l’objectiu de l’home natural és l’existència terrenal.
Durant la segona meitat del segle els teòrics sobre la llei natural eren gairebé tots seguidors de Hobbes, creien en la fundació de l’estat per pacte popular i en la monarquia. Cap va participar en la teoria de la llei natural dels levellers anglesos per una democràcia representativa. Tot i així hi havia un desacord en el paper exacte de l’estat i també estaven dividits pel que fa a la tolerància religiosa, però cap excepte Bayle acceptava la tolerància total. Aquesta divisió era per la concepció que tenien de la naturalesa humana. Els pessimistes (com Hobbes) creien que l’home natural era esclau de les seves passions i per això veien la secularització política de manera negativa. Els optimistes, en canvi, creien que l’home natural és capaç d’obeir les lleis naturals. Una altre preocupació introduïda per Descartes era la dualitat ànima i cos, i aquests “enfants terribles” van aportar les seves solucions. Aquest sector més radical mostra un allunyament de la cultura cristiana, es constitueix un cristianisme antiagustinià és una anticipació al lliure pensament que anirà apareixent cap als volts del 1700.
Cap a la Il·lustració
Segons l’historiador Hazard l’últim quart del segle XVII la nova concepció científica erosiona la visió tradicional cristiana, aquest està fent una exageració, en realitat l’horitzó intel·lectual de la major part d’individus educats el 1700 seguia sent el mateix que el dels seus besavis i hi continuava havent tendència a la credulitat. La República de les Lletres es pot entendre com un primer símptoma de canvi, però el procés era costós l’únic que s’estava aconseguint era que l’església reconegués el sistema aristotèlic com a deficient i acceptes algunes teories mecanicistes.
La reacció d’alguns països als crítics de la República van ser un agustinianisme més auster i una renovació del moviment jansenista. No podem exagerar els efectes de la nova ciència, però si que podem parlar del segle XVII com “l’era de la curiositat. Potser sense els curiosos no és possible la Il·lustració, però mai reconeixerien com als seus descendents als il·lustrats, per a ells les investigacions fomentaven l’unitat cristiana, només atemptaven contra una visió concreta del cristianisme, l’agustinianisme.

Written by Carles Sagan

Juny 21, 2008 a 9:36 pm

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: