Resums d’Història Moderna

Resums d’Història Moderna del grup 2 d’Humanitats

Religió i cultura al segle XVII – Dani Pérez

leave a comment »

Per aproximar-nos amb una mica més de profunditat a aquesta qüestió ens veiem obligats a dividir aquest període temporal (des de principi de segle fins a la Revolució Francesa1) en dues parts. Durant la primera meitat de segle el cristianisme i l’Església teníen molt pes a Europa, tant a nivell polític (aliats amb les corts reials o principesques) com a nivell de formació cultural (on eren els principals encarregats de l’òrgan educatiu). Pero la situació canvià a meitat de segle : alguns absolutismes s’exacerbaren i la popular difusió de les desafiants idees de l’Il·lustració obligaren a sectors com l’Església o l’aristocràcia a adoptar una posició més defensiva i conseqüentment, repressora. Això derivà en la R.F. —on s’aboliren la monarquía, la cort i l’aristocràcia i s’il·legalitzà l’Església— que tingué conseqüències semblants a països com Alemanya, Suïssa o Itàlia. Tanmateix, països com Gran Bretanya i Rússia, degut a una major experiència política i a una atmosfera més cosmopolita, es salvaren de l’inèrcia d’aquest moviment.
La religió fins a mitjans de segle.
La situació religiosa (suposadament resplendent) d’aquesta primera etapa vé molt marcada pels efectes (sovint exagerats) de dos esdeviments claus del segle anterior.
El primer és la « fi de les guerres religioses » a les terres del Sacre Imperi Romà, que situem l’any 1648 amb « la pau de Westfalia ». Aquest acord confirmà les divisions territorials que ja existíen però obliga a crear acords molt més tolerants (alguns fins i tot extranys, on es podien practicar cultes diferents simultàniament) i ajudà a relativitzar o a restar importància al sentiment religiós a zones com Alemanya.
El segon és el que Paul Hazard anomenà « la crisi de la conciència europea », derivada de l’impacte que va tenir la Revolució Científica del segle XVII. La publicació i difusió d’obres de genis com Newton amb la seva teoria gravitacional , Locke i l’empírica « filosofia de les sensacions » i els seus tractats polítics, Bayle i la seva defensa de la completa tolerància religiosa, o Leibniz i el seu càlcul infinitesimal van modificar radicalment la comprensió de l’Univers i del propi ésser humà que aleshores es mantenia.
Malgrat això, s’han de relativitzar una mica les conseqüències d’ambdós esdeveniments ja que, per exemple, en el cas de la « fi de les guerres religioses » van seguir-hi havent conflictes : especialment a França, on s’aliaren amb els turcs per poder « recuperar » tota la Gran Hungría i on, temps més tard, obligaren als hugonots a convertir-se al catolicisme.
Després de la revolució diplomàtica de 1756, l’alineament fou encara més confessional que abans : d’una banda tenim a França, Àustria i Espanya (catòlics) i de l’altra a Gran Bretanya, Holanda i Prússia. Fou precisament a Prússia on sorgí el pietisme, un moviment derivat de l’església luterana que promovia una intensa devoció religiosa, així com una important aportació en treballs educatius i activitats missioneres. Pel que fa als territoris catòlics, cal destacar la importància de la Companyia de Jesús com l’ordre més poderosa (no la més rica, però), amb més quantitat de confraries associades, que suministrava gairebés tots els professors, censors i confessors i controlava les missions.
I malgrat la « crisi de conciència » concebuda per Hazard, el catolicisme estava en un moment molt bo perquè tenia el control intelectual de totes les classes socials, tant dels pobres com dels rics. A França de fet, a pesar del sorgiment i posterior extinció del moviment cismàtic dels jansenistes (uns seguidors de la doctrina agustiniana, que posava més accent a la fe que a les obres) és un dels pocs països on sí que es pot afirmar que el segle XVIII va ser el « segle cristià » per excelència.
La cultura fins a mitjans de segle.
Aquesta és l’època de la proliferació de les obres d’art majestuoses i les grans construccions (esglésies, palaus, jardins…) com a representació de poder dels seus propetaris (reis, prínceps, aristòcrates, bisbes…) davant de la resta de la societat, de la que ells, pràticament uns semidéus, s’havien de distingir. Així doncs, el mecenatge en aquesta època era exlcusivament controlat pels sobirans, els aristòcrates i els homes de Déu, i moltes ciutats situades als voltants de les residències van créixer i prosperar exponencialment : Viena, n’és l’exemple més clar.
Residències com Versalles (la de Lluís XIV, que esdevingué la més famosa), la de Sant Petersburg o la de Mannheim, proliferàven a tota Europa, i totes s’imitàven i seguíen patrons artístics força semblants dins la corrent del moment, que era « el Barroc ». En aquests palaus tot anava destinat a l’exaltació del poder d’una forma més aviat teatral, i aquesta permanent ostensió de poder acabà cansant a monarques com Frederic Guillem I de Suècia, que dedicà només un 0,05% del que havia dedicat el seu predecessor per coronar-se i amb la resta feu de Prússia el país d’Europa amb l’exèrcit més letal.
També és època de música. Destaquen compositors com Bach, Haendel, Vivaldi o Scarlatti i l’òpera, nascuda a Itàlia un segle abans, ara era finançada majoritàriament per l’Església (que també s’encarregava de la formació musical dels artistes).
Durant aquests anys es manifestaren clarament les diferències que hi havia entre països protestants (més tolerants) com Gran Bretanya, que començava a tenir una esfera pública gràcies a l’aparició, per exemple, de medis de comunicació potents (els primers diaris) ; i els catòlics com França, que restringien el seu progrés a la cort.
La religió, la Il·lustració i la cultura des de mitjans de segle fins al 1789.
A partir dels 50 es començà a intuir el que als 70 ja seria evident : un accelerat retrocés de l’Església (especialment la catòlica) en tots els fronts. Els atacs cap a l’organització i els seus privilegis vindrien primer de Prússia, on Frederic I (ateu) restaurà l’Acadèmia de Berlin i suavitzà la censura, després de França, que s’havia empobrit i on es començaven a qüestionar els seus privilegis, i finalment a Portugal, on Pombal inicià un atac contra els jesuïtes que culminà amb la seva expulsió del país l’any 1759 i la supressió de tota l’ordre per ordre papal l’any 1773. Governants laics exercien una censura cada vegada més relaxada que comportà una creixent manca de respecte per l’autoritat eclesiàstica i els valors religiosos en general. Quan el papa —l’imatge del qual havia quedat molt devaluada amb l’aprovació de la bula Ungenitus— volgué reaccionar el 1768, només aconseguir quedar en ridícul i crear mal ambient en l’atmosfera internacional.
Sovint les causes d’aquest canvi d’opinió s’atribueixen al moviment intel·lectual que coneixem amb el nom d’Il·lustració. Els propulsors d’aquesta onada intel·lectual de pensament crític, com Voltaire (a qui es considerava el líder), s’autodenominàven philosophes i anaven en contra de tots els fanatismes i supersticions i per aconseguir-ho necessitàven deslligar el clergat de l’educació. En aquest sentit, podríem afirmar que aquest moviment era més proper a la seglarització que no pas a la laicització. No pretenia eliminar la presència del cristianisme a l’esfera intelectual, sinó simplement restringir-la. Cal destacar, a part de Voltaire, l’influència d’altres pensadors com David Hume, Immanuel Kant, Montesquieu o Jeremy Bentham. I no ens pot passar per alt la major empresa cultural que va dur a terme l’Il·lustració francesa : l’Encyclopédie de Diderot i D’Alembert, que constava de 17 volums i 72.000 articles.
Malauradament, l’Il·lustració esdevingué un moviment també molt esnob i elitista que despreciava les formes d’art popular com la Commedia dell’arte italiana o el Hanswurst alemany i imposàven formes més « refinades », moralistes i intelectuals. Precisament contra aquest elitisme se situava l’obra d’un pensador clau de l’època : Rousseau. Rousseau participà en l’Encyclopédie i realitzà contribucions importantíssimes a la cultura universal de la que destaquem El contracte social (una obra de filosofia política) i Emili o l’educació dels infants.
Havent perdut l’unitat estilística del Barroc, el Neoclassicisme es corona com a moviment artístic, sobretot pel que fa a la pintura i l’arquitectura. I també es comença a recuperar el gòtic, o almenys una versió distorsionada per les noveles d’Horace Walpole.
En música succeeixen esdeveniments semblants. Els grans músics d’aquest període seràn, sense cap mena de dubte, genis de la talla de Haydn o Mozart i, una mica més tard, Beethoven, que contribuíren en varietats de gèneres, des de la música de cambra fins la òpera.
Finalment, cal esmentar també el naixement del concepte de nacionalitat, conreat per Herder a Alemanya i acompanyat d’un moviment artístic emergent encara més trascendent que portarà el nom de Romanticisme.
La Revolució Francesa.
Ningú hagués pogut anticipar les conseqüències de la Revolució Francesa, un procés històric marcat, més que mai pels esdeveniments. De fet, només un 4% dels cahiers del Tercer estat volía que el clergat regular fos abolit i el poble no es volia allunyar tant de la religió. L’Assamblea Nacional, però, s’allunyà dels desitjos del poble expressats en aquests cahiers i va abolir els privilegis del clergat i la noblesa el 4 d’agost del 1789.Aquesta secularització i descristranització fou un dels principals motius pels quals la Revolució vingué seguida per una guerra civil i de l’època coneguda com el Terror fins l’any 94. A tota Europa, amb temor de patir el mateix, els governs van esdevenir molt més conservaduristes en relació amb la religió i les llibertats d’expressió i publicació.
Teòricament, França es va fer més democràtica i va aconseguir una escola neoclàssica de pintura dirigida per David, però en termes generals, la Revolució la va isolar bastant de tota la explosió creativa del Romanticisme i de la Revolució Industrial que també van revolucionar la resta de Europa (a nivell cultural, això sí).
Cal destacar les figures més importants del romanticisme (un moviment molt reflexiu i expressiu a la vegada) literari com Blake, Wordsworth i Coleridge a Anglaterra, Novalis i Herder a Alemanya. I no ens podem oblidar a Haydn i, ara sí, Beethoven en el seu màxim esplendor amb les seves simfoníes.

Written by Carles Sagan

Juny 11, 2008 a 7:23 pm

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: