Resums d’Història Moderna

Resums d’Història Moderna del grup 2 d’Humanitats

L’economia en el segle XVIII – Joana Alsina

leave a comment »

És difícil tenir una visió clara de l’economia del segle XVIII perquè sempre ha estat considerada el precedent de la revolució industrial. Cal destacar però que tant sols la Gran Bretanya va industrialitzar-se al segle XVIII, i no fou fins el s.XIX que països com França, Suïssa, Espanya, Holanda, Escandinàvia van industrialitzar-se. El segle XVIII també ha estat considerat com el segle de les revolucions, ja que n’hi hagué una d’agrícola, una d’industrial, i una de comercial, però aquesta visió és molt generalitzada ja que realment el segle XVIII fou un segle de divergències econòmiques que variaven segons les societats i regions. Per a poder entendre realment l’economia del segle XVIII cal que ens preguntem quines eren les diferències existents entre les diferents regions i països que revolucionaren l’agricultura, la industria i el comerç.
L’agricultura va ser el sector econòmic més important del segle XVIII ja que per una banda concentrava la major part de treballadors, de terres i de capital invertit, i per l’altra banda, la seva revolució i els excedents que produí permeteren que la revolució industrial esdevingués.
Al 1700, una família europea tantsols produïa d’un 20% a un 30% més del que consumia i els prínceps, senyors i clergues se’n apropiaven d’aquest excedent mitjançant els impostos, dècims o pagaments de rendes. Així doncs, ens trobem que a principis de segle, Europa no produïa excedents agrícoles degut a les estructures politicosocials que els retenia en forma d’impostos, i per aquesta raó els camperols europeus tan sols produïen els excedents mínims per alimentar a gran part de la població.
Cal destacar també que la productivitat de la major part dels països europeus era molt baixa degut als problemes tècnics d’una agricultura que impedia utilitzar bé els recursos. Els cereals eren la font d’energia alimentària més eficient però cultivar-los de manera continuada esgotava els sòls i conseqüentment la producció disminuïa. La solució tradicional a aquest problema era la fertilització de les terres, la rotació de cultius i el guaret, però totes elles eren cares i algunes disminuïen encara més la producció. Els fertilitzants químics no es descobriren fins el 1850, i el mètode tradicional que s’utilitzava era abocar fems d’animals. Aquesta mesura per a fertilitzar les terres reduïa però la productivitat, perquè es necessitaven zones de pastura pels remats, i aquestes deixaven de ser cultivades.
Una altra de les solucions per a combatre l’empobriment de les terres degut a la producció de cereals, era la rotació dels diferents tipus de conreus. El primer any es conreaven cereals, el segon civada, avena o mill i el tercer any es deixaven reposar les terres. Aquest sistema també tenia inconvenients ja que els cereals eren molt més valuosos que la civada, l’avena o el mill, i el guaret suposava que una tercera part de les terres cultivables no produïen res de res. Així doncs, podem veure que les mesures que l’agricultura tradicional adopten per evitar l’esgotament de les terres reduïa molt la productivitat, i que juntament amb les estructures polítiques que s’emportaven part de la producció, els excedents alimentaris eren inexistents. Per arribar a la revolució industrial era imprescindible que anteriorment hi hagués hagut una revolució agrícola perquè només els excedents alimentaris podrien permetre del desplaçament de la mà d’obra del camp cap a l’industria.
La “revolució agrícola” fou la clau del canvi econòmic del segle XVIII, ja que la major part de països europeus l’adoptaren, tot i que Holanda i Anglaterra en foren els recursos ja que al segle XVI ja havien revolucionat la seva agricultura. Aquesta nova agricultura intuduí noves rotacions que nutriren i rehabilitaven més ràpidament el sòl sense la necessitat de deixar camps sense cultivar. Aquestes rotacions introduïren quatre innovacions molt importants. En primer lloc es començaven a plantar llegums que nutrien molt el sòl. En segon lloc es cultivaven farratges que també nutrien molt la terra i servien per aliment als remats que produïen els fems per abonar-la. En tercer lloc, la rotació dels llegums, farratges, i cereals feia que els sòls no s’agotéssin mai ja que cada planta absorbia diferents nutrients de manera que la terra sempre era productiva. Gràcies a aquestes innovacions no calia deixar reposar les terres i per tant la producció agrícola augmentà. També hi hagué altres innovacions que ajudaren a augmentar la productivitat com la substitució dels bous per cavalls per llaurar o l’ús d’arades de ferro.
Arribats en aquest punt ens preguntem com pot ser que aquestes innovacions que ja feia un segle que Anglaterra i els Països Baixos utilitzaven, no s’havien implantat arreu d’Europa. Molt sovint s’ha argumentat que les revolucions agrícoles holandesa i anglesa es van produir degut a un creixement demogràfic i d’urbanització molt prematur i es que aquest fenomen l’experimentà Europa al segle XVIII i XIX. Aquesta explicació però és falsa ja que el creixement que experimentaven països com Holanda i Anglaterra són fruit de la capacitat per alimentar a més persones gràcies a la revolució agrícola, i no pas a la inversa. Així doncs veiem que l’augment de la població i la creixent demanda no fou un incentiu per adoptar el nou sistema agrícola sinó que calia que les institucions socials més poderoses ajudessin als camperols i invertissin en el nou projecte. Durant segles els governants, clergues, senyors i comunitats havien regulat l’ús agrícola, i aquests no volien perdre aquest privilegi. Cal recordar també que aquestes institucions privilegiades cobraven impostos dels cultius, i si se’n implantaven de nous no s’asseguraven els beneficis. Un clar exemple d’aquesta situació és Wurttenberg on l’any 1820 els camperols tenien prohibit cultivar farratges perquè l’església imposava que es plantessin cereals per a poder rebre’n els impostos.
Un altre dels problemes que feien que aquest revolucionari canvi agrícola no progressés fou que tradicionalment les terres cultivables eren d’ús comunal, i per a adoptar el nou sistema de rotacions, els camps havien de fer tancats o “privatitzats”. Això no agradà gens a la noblesa que tenia els privilegis de pasturar els ramats en terres comunals. Un exemple del poder que exercia la noblesa el trobem al nostre propi país. A Espanya, fins el segle XIX un petit grup de nobles gaudí dels seus privilegis criant milers d’ovelles que deixaven pasturar lliurament per les terres comunals i també privades. Aquests prohibiren que es tanquessin els camps per adoptar el nou sistema agrícola.
Així doncs, podem concloure que el fet que no s’implantés el sistema agrícola revolucionari és degut al poder que exercien les classes dominants que no volien perdre els seus privilegis i beneficis que l’oferia l’agrícultura. Aquesta teoria està recolzada amb el fet de que els països com Holanda i Anglaterra, on menys privilegis legals tenien els senyors, més ràpid s’implantà la nova agricultura.
Un altre dels elements que frenaven l’adopció de les rotacions eren les rígides normes de les comunitats que decidien com s’havien de cultivar les terres. No ens ha de sorprendre que l’agrícultura de rotacions s’implantés abans a Flandes i Anglaterra on el poder que exercien les comunitats sobre la terra eren més dèbils.
Un altre dels problemes és que per implantar la nova agricultura era necessari una inversió de capital ja que s’havien de fer balles per tancar els camps, comprar llavors, fertilitzants, animals de càrrega per llaurar… Aquestes inversions de capital només es produïren a Anglaterra i Holanda on els senyors que tenien riqueses decidiren invertir-les en l’agricultura. Aquests dos països tingueren la sort d’emergir del període medieval amb uns senyors amb pocs privilegis legals i per aquesta raó fou en les seves terres on es revolucionà l’agricultura. Així doncs podem concloure que fins que no s’aboliren els poders legals de les institucions tradicionals no es pogué deixar enrere la vella agricultura que havia frenat el creixement econòmic durant anys.
Tot i que, com ja hem vist, l’economia europea de principis del segle XVIII es basava principalment amb l’agricultura, també era necessària la industria per a satisfer altres necessitats bàsiques, i aquestes es cobrien de tres maneres diferents. En primer lloc les famílies manufacturaven objectes pel seu propi ús com teixir i cosir els vestits, o fer-se el pa i la mantega, al mateix temps que es cultivaven les terres. En segon lloc hi havia els artesans que s’especialitzaven en la fabricació d’objectes específics que eren més difícils de fabricar. Per últim trobem la “protoindustria” que era l’exportació de productes artesanals i que durant el segle XVIII augmentà considerablement tot i que en països com Anglaterra i Holanda ja emergiren al final de l’Edat Mitjana. Alguns historiadors afirmen que les exportacions de la protoindustrua foren la causa de la revolució industrial però s’ha demostrat que el desenvolupament de la industria estava més lligada a les institucions tradicionals com els gremis, les comunitats feudals, les ciutats privilegiades que no pas per la protoindustria.
La teoria més encertada que ens explica les causes de per què es revolucionà la industria, és la idea de “revolució industriosa” de Jan De Vries. Aquest historiador afirma que al segle XVIII els europeus començaren a dedicar menys temps a l’oci i a les produccions familiars, per a dedicar més temps a la producció orientada cap al mercat. Aquest canvi fou transcendental tant per l’agricultura com per a la industria ja que augmentà la demanda de productes. Els preus però encara estaven determinats per mercaders, comerciants i venedors, i per aquesta raó el procés d’industrialització varia molt segons les estructures comercials de cada país o regió. Els gremis, per exemple, intentaven monopolitzar els beneficis impedint la importació de productes, imposant cuotes de producció o fixant els preus. En canvi en països com Holanda o Anglaterra els monopolis gremials ja havien desaparegut abans del 1700, i els productes industrials anglesos i flamencs havien de sobreviure a la competència minimitzant els costos de producció. Així doncs podem concloure que el canvi industrial només es donà en països on els governs eren estables i no depenien de les institucions tradicionals ni dels seus privilegis, i on els mercats s’havien consolidat gràcies a la revolució comercial que començà a finals del segle XVIII.
A mitjans de segle i abans de la industrialització de molts països, les exportacions augmentaren significativament a moltes regions europees degut al comerç triangular en el que els mercaders europeus intercanviaven les manufactures per esclaus que eren enviats a Amèrica per a produir matèries primeres com cotó i sucre que posteriorment els mercats europeus exportarien. Hi ha historiadors que afirmen que el començ d’ultramar és la base de la industrialització, però la situació anglesa ens demostra que no fou així perquè en aquest país la industria i les exportacions exteriors creixeren paral·lelament durant el segle XVIII. Aquest fet ens indica que el comerç exterior no és el motor de la industrialització sinó que fou l’èxit de les industries angleses les que projectaren noves terres per exportar. Tot i així cal reconèixer que les importacions de cotó foren fonamentals per la revolució industrial perquè si no aquesta s’hagués retardat fins que el cultiu de la llana hagués estat mecanitzat.
Apart del comerç exterior, l’Europa del segle XVIII visqué una autèntica revolució comercial a nivell regional degut al canvi de mentalitat descrit per De Vries. La situació comercial de principis de segle no estava exempta dels privilegis que havien retardat la revolució agrària i la industrial, ja que aquests feien pagar peatges pel transport de mercaderies i en molts casos tenien els monopolis de les rutes comercials. També cal afegir que les vies de comunicacions estaven en molt mal estat i que el transport apujava els costos. Poc a poc es milloraren les carreteres i es construïren nous canals que abaratien els productes tot i que encara es pagaven peatges. No fou fins el segle XVIII que els costos es reduïren gràcies a que els governants deixaren d’afavorir a les classes privilegiades i companyies mercantils que controlaven el monopoli comercial.
Després de llegir aquest capítol de Sheilagh Ogilavie ens adonem que el marc polític i social és la clau per entendre les diferències econòmiques entre els països del segle XVIII perquè l’agricultura, la industria i el comerç seguiren camins molt divergents segons les decisions econòmiques que els senyors, les ciutats, les comunitats, i els gremis prenen en cada societat, ja que durant segles foren aquestes institucions les que regularen els recursos econòmics. Així doncs, no podem parlar de les “revolucions” del segle XVIII si anteriorment no acceptem que la societat i la política van ofegar en molts casos la revolució agrícola, industrial i comercial.

Written by Carles Sagan

Juny 11, 2008 a 7:19 pm

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: