Resums d’Història Moderna

Resums d’Història Moderna del grup 2 d’Humanitats

Guerra i relacions internacionals al segle XVII

leave a comment »

La Guerra dels Trenta Anys

La rebel·lió a la regió de Bohèmia i els conflictes polítics de poder.
L’imperi Romà-germànic es trobava en una gran crisis arrel de l’elecció de Frederic V, l’elector del Palatí, de convertir-se en rei dels Estats de Bohèmia, que es trobaven en rebel·lió. Frederic era un calvinista militant, i la perspectiva de que s’aliès amb els protestants de Bohèmia posava en perill la integritat política i religiosa de l’imperi. Si Frederic ocupava el tro, pasaria a tenir dos escons al Colegi Electoral, una corporació formada per set prínceps que s’encarregava de triar a l’emperador de l’imperi. Encara que dins aquests set ja hi havia dos protestants, es procurava que la majoria fos catòlica, fet que havia consolidat el poder dels Àustres com a emperadors. A més, si Frederic s’aliava amb els protestants, obtindria un territori que aniria des del Rin fins a la frontera amb Polònia, un risc que ningú es volia permetre. L’emperador Ferran d’Àustria no va tardar en iniciar el conflicte per mantenir la hegemonia.

Sofocació de la rebel·lió i marc europeu.
Tots dos bándols van buscar diversos suports a les altres potències europees; preparant-se per una guerra on cap de les dues parts podia permetre’s la derrota. Aixi va ser com i Ferran d’Àustria forjà l’aliança amb la corona espanyola, també de la casa d’Àustria, i amb la Lliga Católica d’estats alemanys. Frederic del Palatinat també busca aliats de la seva banda i troba l’ajuda dels governants de Transilvània, de les Provincies Unides dels Països Baixos, de Brandemburg i d’alguns petits territoris calvinistes. A més, Frederic creia comptar amb tres grans aliats amb un pes molt important a Europa: Dinamarca, Anglaterra i França. L’ajut per part d’aquests regnes, peró, no va arribar mai, i encara que França fos el regne més hostil amb la casa d’Àustria, va utilitzar la diplomàcia per aixafar la sublevació a Bohèmia. Va mostrar-se favorable a que Ferran d’Àustria fos elegit emperador del Sacre Imperi, amb el nom de Ferran II, aixi s’assegurava que no aparegués un candidat espanyol dels Àustries i es repetís el gran imperi de Carles V. La conseqüència directa d’aquest nomenament va ser que els territoris protestants d’Alemanya es consideressin neutrals al conflicte. L’any 1620, amb la batalla de la Muntanya Blanca, a les afores de Praga, l’aliança dels Àustries derrota a la coalició dels protestants. Les conseqüències polítiques d’aquesta guerra van donar lloc a l’ampliació del territori dels Àustries cap al sud.

L’arribada dels suecs
Durant la dècada següent, varies coalicions de protestants van intentar desestabilitzar l’equilibri religiós i polític dels Àustries sense èxit. Un altre conflicte es disputava al nord, enfrontant a Espanya i Holanda, on aquests últims teníen el sobreestímul de questionar l’hegemonía dels Àustries espanyols. Les forces austríaques, per altra banda, es trobaven concentrades al nord d’Itàlia, on es tractava de recuperar uns ducats envaïts per França. Aquesta situació va ser aprofitada per un emergent exèrcit suec que desembarca a les costes del nord d’Alemanya, trobant-se amb ben poca resistència i vencent els pocs intents de l’imperi per expulsar-los del seu territori. Quan per fi es reagrupen els exèrcits imperials per enfrentar-se amb els suecs, té lloc la batalla de Breitenfield (1631) on l’exèrcit imperial acaba amb la seria de victòries que havia acumulat. Aquesta victoria sueca va fer que aquests ampliessin els seus objectius de guerra i posessin en marxa una ambiciosa campanya que els portaria a les portes de Viena. Durant el període de 1631-1632 es consolida el territori conquistat en mans dels suecs i protestants.

La batalla de Nordlingen.
El curs d’aquesta guerra cambiaria quan el 1633, una facció de l’exèrcit espanyol aconsegueix posar en defensiva als suecs, i trobant-se posteriorment amb el gruix de l’exèrcit imperial fan un atac conjunt que culmina amb la batalla de Nördlingen, el setembre de 1634, després de tres dies d’assetjament a la ciutat. La victoria dels Àustria va provocar que l’exèrcit suec abandonés progressivament les seves posesions a quasi tota Alemanya, tornant al nord, on finalment van ser expulsats.

Las guerres franceses d’expansió (1667-1697)

Consequències d’aquest canvi militar a frança.
Durant aquest període es comença a emprar a França la tendència de les reclutacions esporàdiques per a la guerra. Aquests homes convertits en soldats moltes vegades no tenien la preparació necessària per al combat, pero formaven el gruix de l’exèrcit a les batalles. En aquesta época, el tamany de l’exèrcit era un factor important a la batalla, i com més soldats més fàcil era obtenir la victòria.
Invasió Francesa dels Països Baixos espanyols
Els efectes d’aquestes reformes militars van tenir efectes inmediats. El 1667 els francesos envaïen els Països Baixos espanyols en nom de Lluis XIV. En una sola campanya, els francesos havien aconseguit conquistar més ciutats i territoris que les que havia guanyat als últims vint-i-cinc anys. Aquesta eficàcia militar va fer obrir els ulls de Lluis XIV que va veure com podia utilitzar l’exèrcit com a instrument polític. Les ràpides victòries del seu exèrcit va despertar un afany de conquestes. Aquest període es caracterítza per les continues incursions franceses i la expansió del seu territori. Encara que expansions posteriors d’Àustria o la mateixa França ens fan pensar que no eren grans expansions, no deixen de treure-li mèrit. Els estats de segona fila que es trobaven a les fronteres amb França, com ara Lorena, Savoia, Renania o Colonia; van ser utilitzats per França com a aliats dòcils o territoris ocupats.
El tractat secret entre l’emperador i França
Les ambicions de Lluis XIV no paraven de crèixer fins a un punt en que els seus opositors l’acusaven de voler una monarquia universal. A pesar de tot, el que va frenar l’expansió francesa va ser la promesa de l’obtenció de territoris encara més grans. A Espanya reinava Carles II, malalt, deforme i incapaç de concebre fills. La posibilitat de que l’imperi espanyol quedés sense hereu portava de cap a la diplomàcia europea. La creença era que el tro passaria a mans dels Àustries, recreant el gran imperi de Carles V. Pero les victories franceses i el dubte de l’emperador Leopold I sobre si realment heredaria el tro es va elaborar un tractat secret entre l’emperador i el rei de França. El cumpliment d’aquest tractat a la mort de Carles II implicaria l’annexió pacífica dels Països Baixos espanyols, el Franc-comptat, Nàpols, Sicília, Navarra, Roses i Filipines. L’expectativa de l’obtenció de tots aquests territoris era una recompensa molt més forta que tot el que estaven en procés de conquerir. Els ministres francesos van ajudar a convéncer al rei que aquesta era la opció més favorable, pero implicava aturar l’engranatge de guerra i conquestes per a evitar disputes amb els Àustries.
La guerra entre França i Holanda
Pero el rei d’Espanya no moria. França començava a impacientar-se i estava veient com estava renunciant a noves conquestes esperant un fet que no succeïa. El resultat, que es pot considerar precipitat, és la guerra contra Holanda. Amb la premisa de que Holanda no havia ajudat a França a la seva lluita contra la primacía d’Espanya a les Provincies Unides, es va iniciar una guerra que cap dels dos bándols desitjava realment. Per defensar-se contra un superior exèrcit Francès, els holandesos inunden els camps per aïllar les principals ciutats i els indrets d’interés econòmic. Veient la impossibilitat de rendir-se i firmar una pau que deixaria en bona posició a Holanda, que tenia al seu control els principals indrets económics i polítics; França decideix continuar la guerra al 1673, preparant una rápida ofensiva per fer-se amb el control total del territori. Un cop França hagués controlat Holanda, aquests no posarien resisténcia a que França es quedés amb les Províncies Unides Espanyoles que li pertocarien del tractat de partició secret. Pero no va succeïr tot com els Francesos esperaven. Una gran coalició formada per Espanya, Anglaterra, l’emperador i un bon nombre de prínceps alemanys va fer front a França. Cap de les poténcies europees estava disposada a veure com França conqueria Holanda. La resposta de França va seguir la línea de la seva política exterior, va emprendre la guerra contra tots ells. França es veuria inmersa en una guerra amb diversos fronts, un a les Provincies Unides, un altre que s’endinsava per Alemanya; que finalment van ser derrotats. Tot i aixi van aconseguir alguns territoris als Països Baixos espanyols i al Franc-comptat, que finalment els van ser cedits amb la pau de Nimega al 1678.

França es trobava en una situació delicada. Havia vist com totes les potències europees s’havien aliat contra el seu afany d’expansió, i aixó era una amenaça a tenir en compte. A més, des de 1685 fins a la mort de Lluis XIV, cap potència protestant volia una aliança amb els francesos. Per altra banda, després de la Revolució Gloriosa de 1688, Anglaterra i Holanda formen una gran coalició contra França que donarà lloc a una serie de batalles navals entre 1689 i 1697. La marina françesa havia entrat en decadència al final de la guerra per falta de presupost, fet que va provocar que hagués de firmar la pau el 1697 perdent gran part dels territoris que havia guanyat per la força.

La guerra de Succesió

El testament de Carles II
Finalment succeeix el que ja feia anys que s’esperava: l’1 de novembre de 1700 mor el monarca espanyol Carles II. Al seu testament deixa ben clar que repudia els tractats per conveniència i, contra el que tothom esperava, ofereix en herència el seu imperi a Felip d’Anjou, nét de Lluis XIV, a condició que acceptés i defensés l’herència. Pero al testament també s’indicava que si aquest refusava l’herència, aquesta passava a mans de l’arxiduc Carles, segon fill de l’emperador Leopold I.
França es troba llavors en una situació comprometedora. El pitjor que podia passar era que l’herència completa passés a mans dels Àustries, pero si acceptava l’herència es veuria obligada a lluitar contra l’Emperador, que mai voldria veure com els Borbons heredaven el tro espanyol. Si refusaven el testament i pretenien seguir amb les particions acordades al tractat secret anterior a la mort de Carles II haurien de fer-ho per la força; a més de no tenir legitimitat d’heredar el tro d’Espanya per haver refusat el testament. De totes maneres, els francesos no podien evitar veure’s en conflicte amb l’imperi i tots els seus habituals aliats. Pero aquest cop no estava tant aïllada com al final de les guerres d’expansió, doncs comptava amb l’ajuda dels territoris espanyols i una aliança amb Maximilià II, l’elector de Baviera. A més, Lluis XIV estava lluitant per mantenir el que li pertocava de l’herència espanyola.

Aliança contra els francesos
Els primers mesos de la guerra apuntaven a que es repetirien les mateixes circumstàncies de les guerres d’expansió. França tenia un bon nivell tàctic i posseïa un exèrcit efectiu i ràpid, pero no podia mantenir la guerra durant períodes llargs i, tard o d’hora els recursos per a continuar la guerra es veurien delmats. No obstant, al 1704, França ja havia arribat prop de Viena, seguint el curs del riu, en una campanya que podía deixar completament fora de combat a Àustria. Aixó superava les expectatives franceses, peró una sèrie d’atacs de la coalició entre les tropes de Malborough i Àustria començen a fer canviar la sort de l’avanç francès. L’exèrcit francès va començar a caure derrota rere derrota fins que al cap de dos anys, amb la derrota a la batalla de Turín, França ja havia perdut tot el territori conquerit i quedava al descobert per a posibles invasions per part de la coalició. Els aliats ja havien conquerit punts clau com Oudenarde i Lille i exigien a França que deposés a Felip V del tro d’Espanya. A més, també pretenien implantar canvis a la política interior de França, com ara debilitar l’autoritat absoluta del rei, la restauració del culte protestant i la pèrdua dels territoris conquistats per França. Lluis XIV no es podia permetre perdre.

La batalla de Malplaquet va ser la decisiva per a posar fi a la guerra que enfrontava a totes les grans potències. La batalla que va tenir lloc el 10 de setembre de 1709 es recorda com una de les més sanguinaries que hi han hagut a l’Europa de l’antic règim. Havien passat setanta-cinc anys de la batalla de Nördlingen i els avenços militars havien canviat la forma de fer la guerra. Amb els nous armaments, els exércits eren molt més letals. La invenció de la bayoneta a la dècada de 1690, la proliferació dels mosquetons activats amb xispa, molt més fiables que els de metxa, i una artilleria molt més moderna van fer que les batalles fossin cada cop més sagnants. Els comptes diuen que en les sis hores que va durar la batalla van perdre la vida 20.000 soldats entre els aliats i 12.000 entre els francesos. Al matí del 11 de septembre els francesos havien guanyat la batalla, pero a un preu molt alt. Tot i que no es va voler ni celebrar massa, aquesta victória va frenar l’avanç dels aliats i va ser el que va portar a la pau d’Utrech el 1713.

Written by Carles Sagan

Juny 11, 2008 a 6:52 pm

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: