Resums d’Història Moderna

Resums d’Història Moderna del grup 2 d’Humanitats

Economia del segle XVIII – Elena Guixe

leave a comment »

L’economia europea en el segle XVIII

Tradicionalment s’ha anomenat al segle XVIII “el segle de les revolucions”. La revolució agrícola, comercial, política i sobretot industrial varen marcar el pas definitiu d’una societat tradicional a una societat industrial. Aquest canvi però, no és va produir en un sol segle, sinó que ja hi havia hagut certes modificacions en molts sectors de l’economia durant els segles precedents que van permetre que fos possible. Ara bé, aquestes revolucions no es varen donar al mateix temps en tota Europa ni tampoc a tots els estats i regions. De fet, durant aquests segle, la revolució industrial –potser la que ha marcat més el progrés d’Europa- es va donar només a Gran Bretanya i no fou a partir de 1760 que el país es començà a industrialitzar paulatinament. Per això, potser és millor parlar d’un segle de preindustrialització, on sí que hi juguen un paper primordial la revolució agrícola i la revolució comercial.
Per poder comprendre l’evolució econòmica d’Europa durant el segle XVIII és indispensable analitzar els tres sectors que contribueixen amb més o menys capital a la societat. Aquets són l’agricultura, la indústria i el comerç. Abans però d’analitzar-los un a un, cal esmentar dos fets força considerables. En primer lloc, l’espai i el temps, com ja hem dit, són força importants per emmarcar els diferents avenços i revolucions, ja que Europa no funcionava en conjunt, i com ja anirem veient no tots els estats gaudiren dels progressos al mateix temps, doncs només dos van ser els pioners durant el segle XVIII: Gran Bretanya i els Països Baixos, i aquest darrer només en alguns aspectes. En la resta d’Europa hi van haver diversos impediments que van retardar els processos. En segon lloc, cal dir que tot i que parlarem de grans avenços en els diferents sectors, només un sector va ser la principal font econòmica d’aquest segle: l’agricultura.
Perquè pogués haver-hi una revolució industrial, era necessària una revolució en el sector agrari. L’agricultura a principis del segle XVIII era l’ocupació que més béns consumia, és a dir, era on s’hi concentrava i aportava bona part del capital, la terra i el treball. Més de les dues terceres parts de la població es dedicaven a l’agricultura, ja fos treballant-la com a serfs, arrendant-la o rebent-ne els beneficis com a senyor. De manera que no hi hauria hagut revolució industrial, si no s’hagués donat un progrés en el camp que va permetre la creació de llocs de treball fora del sector agrícola, sense que la producció de cereal disminuís. Així doncs, aquesta “nova agricultura” va sorgir als Països Baixos a principis del segle XVIII i Gran Bretanya l’adoptà a mitjans del mateix segle. Estats com Dinamarca, França i Suïssa no ho van aplicar fins ben entrat el segle XVIII i Itàlia, Rússia i Espanya, fins al segle XIX. Aquesta diferenciació abismal afectarà aquests països en molts altres aspectes i com veurem retardarà el seu progrés.
Un dels nous mètodes agraris que es va aplicar en la “nova agricultura” fou una millora en el rendiment del sòl mitjançant principalment dos sistemes, la rotació de cultius i la fertilització. D’aquesta manera la terra era més rica -gràcies també a la introducció de cultius exportats de les colònies, com la patata i el panís- i es millorava la producció per hectàrea. El fet que sorgís en aquests estats i no en uns altres no és una qüestió social, cultural o econòmica sinó política. Tant a Holanda com a Anglaterra, els privilegis dels senyors s’havien afeblit després de nombrosos conflictes i gràcies a això, les institucions governamentals tenien més poder sobre els terrenys. Per això, el govern va ajudar als camperols a vegades fins i tot amb microcrèdits. El fet contrari es produïa a la resta d’estats. Les propietats eren gairebé totes de senyors i hi havia unes poderoses institucions comunals. Aquestes no permetien la privatització dels conreus i la terra era comunal, fet que implicava que s’hi podia pasturar un cop recol·lectat el cereal, de manera que impedia desenvolupar la rotació de cultius. A Flandes i Anglaterra, en canvi, amb la rotació es produïen farratges que permetien la cria de ramaderia intensiva. Així doncs, als altres estats, les institucions feudals, amb els seus privilegis, feien tots els possible per deturar l’ús del sòl, bloquejar o frenar els intercanvis d’aliments amb els peatges senyorials i impedir la venda d’excedents a preus més baixos que el mercat. De manera que el capital necessari per a les millores agràries era difícil d’aconseguir o fins i tot podríem dir, impossible, i no es movia de les mans de l’aristocràcia.
El segon sector important en l’economia del segle XVIII fou la indústria. Com ja és ben sabut, també la indústria va tenir una revolució, però abans, va passar per una etapa preindustrial o protoindustrial, que alguns historiadors han anomenat també “revolució industriosa”, degut més a l’augment de les hores de producció per al mercat i la disminució de la producció familiar, que no pas a la innovació pròpiament industrial. Per altra banda, pel que fa a l’espai, ens trobem altra vegada en una situació semblant a la qüestió de l’agricultura. En aquest cas però, només Gran Bretanya reunia totes les condicions favorables perquè si pogués desenvolupar la indústria. Abans però, de situar-nos a Anglaterra, cal veure que passava a la resta d’Europa en aquest mateix segle.
Com hem esmentat, gairebé el vuitanta per cent de la població es dedicava a l’agricultura. Però a nivell familiar també existien algunes manufactures, ja que la població –sobretot rural- era molt autosuficient. També però, hi havia l’artesania local i la protoindústria, que majoritàriament estaven determinades per les institucions tradicionals com els gremis de les comunitats rurals i urbanes o els senyors feudals. La diferència principal entre la protoindústria i l’artesania rau en l’extensió que abastaven en el mercat, doncs la protoindústria exportava tant a mercats locals com a mercats exteriors i l’artesania només a mercats locals.
A principis del segle XVIII els gremis de tota Europa –menys Anglaterra- estaven monopolitzats. Sobretot els artesans privilegiats i les protoindústries estaven regits per unes fortes lleis i privilegis institucionals que establien per exemple fronteres geogràfiques per al comerç. Ara bé, en algunes zones de França, Suïssa i el Rin, els artesans rurals van aconseguir independitzar-se d’aquestes institucions, tot i així, el monopoli gremial no se’n va ressentir massa, ja que la producció rural i familiar s’anava perdent a poc a poc. En canvi, el que prenia cada vegada més poder eren els monopolis urbans que regulaven la producció sobretot de les protoindústries. Sovint però, les mateixes lleis impedien que hi hagués innovacions i en les noves produccions només en sortien beneficiats els que duien el monopoli, els senyors feudals, ja que els treballadors en molts casos eren serfs i cobraven menys que els treballadors lliures. D’aquesta manera els productes es podien vendre a preus més elevats i el cost de la producció era inferior. Tot i l’expansió de les protoindústries i la disminució de l’artesania i el treball familiar, eren necessaris dos factors per tal que la revolució industrial es pogués dur a terme. Calia doncs, uns governs forts capaços d’abolir els privilegis gremials i un mercat suficientment independent perquè s’hi pogués invertir sense perill de perdre diners.
Aquests dos factors, en el segle XVIII només es trobaven a Gran Bretanya, on els monopolis dels gremis urbans ja s’havien fragmentat i hi havia tot un sistema d’impostos establert i finances públiques, cosa que feia que els productors comercialitzessin lliurement, sense l’existència de “paràsits feudals”. Així doncs, Anglaterra reunia totes les condicions per acollir la imminent revolució industrial: tenia un sistema de finances avançat; els gremis no estaven monopolitzats i prenien part en la indústria; el sector agrari, com em vist, estava molt desenvolupat, fet que permetia més mà d’obra lliure per al sector industrial i finalment el sector comercial, com veurem després, estava també molt desenvolupat. Altres estats, com Flandes o França tenien també algunes d’aquestes condicions, però no les tenien totes per això els fou impossible introduir aquest canvi.
Un cop establerta la indústria a Gran Bretanya a partir del 1760, va augmentar la producció i els costos van baixar, de manera que la venda estava assegurada. Amb aquest capital van poder invertir molts diners en invents i innovacions com la water frame de Arkwrigh, la màquina de vapor de Watt o el telar de Cartwright, entre molts altres. Tot i que algunes protoindústries europees van intentar instal·lar màquines britàniques, els costos eren massa elevats i s’havien de reduir els salaris del treballadors. Per tant la venda per part dels altres estats fou molt difícil, i a vegades impossible, ja que la competència era massa elevada. Com esmenta Ogilvie, l’estricte règim dels monopolis gremials i feudals va preparar la seva autodestrucció, doncs la industrialització no va arribar a Suïssa, Bèlgica i Europa central fins a principis del segle XIX; a França no ho va fer fins als anys 1830-1850; a Itàlia, Espanya, la península Escandinava i Holanda fins a la segona meitat del segle XIX i finalment a les acaballes del mateix segle, es van industrialitzar Europa oriental i Centreoriental i les regions Sud-Est d’Alemanya.
Finalment ens queda l’últim sector clau en l’economia del XVIII: el comerç. La revolució comercial es va donar paral·lelament a la revolució agrària i industrial o millor dit, preindustrial. Alguns historiadors creuen que va ser el comerç qui ho va tirar tot endavant (partidaris del mercantilisme), que gràcies a l’imperialisme i les seves colònies, el comerç a llarga distància va promoure la producció industrial i les indústries varen augmentar i invertir més en els seus mitjans de producció. Hi ha qui creu que va ser a al contrari, que la forta producció industrial va assegurar un comerç a l’exterior. Fins i tot, altres creuen que fou l’agricultura (fisiòcrates) el motor principal. En realitat però, els tres sectors amb les seves revolucions corresponents estaven totalment interrelacionades i tots tres foren factors necessaris per al “motor” econòmic del segle XVIII i en tot cas pel que fa al comerç i la indústria, va ser l’augment de les indústries britàniques qui va permetre exportar més a l’exterior. Tot i així, no s’hauria donat la revolució agrària si no hi hagués hagut unes xarxes viàries que permeteren el comerç de cereals i altres productes, així com tampoc no s’hagués donat la revolució industrial, sense l’augment en la producció agrària i la disminució de mà d’obra en el camp. Totes doncs, van ser simultànies i necessàries les unes per a les altres.
S’ha dit moltes vegades que el segle XVIII va ser el segle de l’expansió, però no només territorial –no podem oblidar els nombrosos conflictes bèl·lics-, sinó i industrial i comercial. A principis de segle, Gran Bretanya ja era un poderós imperi amb un gran nombre de colònies al “Nou Món”. Justament va ser el cotó un matèria clau en la revolució industrial. Ara bé, la revolució comercial no es va donar només a Anglaterra, sinó també, en part, a França i Holanda. Els tres components bàsics de la revolució comercial eren el transport, els tres estats havien desenvolupat fins i tot ja en el segle XVII una millora tant de les xarxes terrestres, en el cas de França i Gran Bretanya, com marines i millora de canals en el cas d’Holanda i també Anglaterra. Un altre factor important en la revolució foren els peatges i les duanes reals, que en aquest cas van enfortir l’economia ja que els petits camperols havien de vendre els productes als comerciants, degut això, va néixer el tercer factor clau, les companyies mercantils. Ara bé, el fet que existissin aquestes duanes i monopolis en la comercialització dels productes protoindustrials, va retardar la revolució, que només es va donar en el seu màxim apogeu en el segle XVIII a Anglaterra, pel mateix fet que passava amb la indústria. Perquè els governants havien deixat de recolzar els monopolis mercantils i els costos van disminuir, fet que va contribuir directament a l’expansió comercial sense fronteres i a l’augment en comprar béns de consum, ja que hi havia més ingressos i el rendiment era més elevat.
Com hem vist, el canvi econòmic del segle XVIII, potser més que una revolució, va ser una evolució. No obstant, en molts casos, la noblesa i l’aristocràcia tenien tot el poder i impedien aquesta expansió econòmica. Tant Holanda, amb la revolució agrària, com França, en alguns aspectes, amb la revolució comercial, varen ser països capdavanters, però sens dubte va ser Gran Bretanya qui d’alguna manera van obrir el camí cap al desenvolupament econòmic europeu. Finalment però, cal tenir present que en els canvis econòmics d’aquest segle, com tots els altres al llarg de la història, i van tenir un paper crucial les decisions polítiques i socials.

Written by Carles Sagan

Juny 11, 2008 a 7:10 pm

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: