Resums d’Història Moderna

Resums d’Història Moderna del grup 2 d’Humanitats

La societat del segle XVIII – Cristina Paredes

leave a comment »

Entre els factors que van afavorir que el sistema de l’Antic Règim es debilitès en trobem tres de principals: el primer és el creixement demogràfic que va afectar a tots els grups socials, després tenim el fet que el capitalisme anès prenent forma en un nombre cada cop més gran d’individus, i per últim, l’estat centralitzat, que va suposar el desafiament a les reclamacions dels ordres socials per tal d’aconseguir autonomia.

Per tal d’estudiar les causes i les conseqüències que es trobem rere els canvis els historiadors miren de reconstruir els fets amb bases d’arxius parroquials o dels controls que exercien els governants del nord d’Europa sobre la població (tases de naixement, pautes matrimonials, mortandat…). Hem de tenir en compte, a l’hora d’estudiar el creixement de la població europea durant el segle XVIII -i sobretot en la segona meitat- que els models de comportament sexual i de moviments de la població estaven determinats per factors econòmics. Així, l’objectiu principal amb que havien de barallar-se molts dirigents era el d’aconseguir trobar un equilibri entre la producció d’aliments i el nombre de consumidors. Per aiò es van haver d’arribar a implantar mesures com la d’allargar l’edat en què es permetia a les dames casar-se quan no es necessitaven més fills. Això va arribar fins al punt que el matrimoni va ser considerat un privilegi, tenint en compte la constant por a la superpoblació. Es van buscar noves formes d’ingressos agrícoles, però el menjar va ser molt escàs, tal com posa de manifest l’augment dels preus. El fet de que els salaris no poguessin adaptar-se a aquests increments va desencadenar en el pauperisme del segle XIX, multiplicant el nombre de marginats socials fins a un 50 per 100 al 1800.

D’altra banda, un nombre de plebeus acomodats va poder fer servir els seus diners per tal d’adquirir càrrecs públics o terres en propietats, la qual cosa implicà un canvi necessari en les relacions entre diferents grups socials. Encara així, com que l’efecte dels diners i la força del mercat fau devaluar la tradició, les classes nobles ho van veure com una amenaça il·lícita. Amb això, el fet de pensar que els diners donaven el poder per a dirigir l’economía i la societat podem dir que neix el capitalisme modern, amb la seva distribució d’avantatges i desavantatges.

De totes maneres, al segle XVIII el gran arquetip de riquesa i prestigi continuava sent la propietat de la terra, però la noblesa i el clergat havien perdut el seu monopoli deixant pas a una proporció en auge de propietaris sense títols nobiliaris que, contràriament a lo que es pugui pensar, no es diferenciaven massa dels antics propietaris en relació amb el seu tracte vers els camperols. Els nivells de la renta van augmentar en consideració al mercat de la terra, i en conseqüència la posició social dels arrendataris va millorar, adaptant el seu estil de vida a la dels senyors.

Els camperols, que tenien una amplia varietat de senyors amb interessos diferents, eren vistos pels governants com uns contribuyents que portaven al món soldats per als seus exèrcits. Molts senyors nobles o de classe mitja vivien principalment de lo que podien extreure dels seus camperols, però com a desavantatge per al règim senyorial, l’augment dels preus i el mercat va oferir una mica d’espai per a maniobrar als camperols, ja que el ritme de l’augment dels preus no es va mantenir amb el dels drets senyorials. D’altra banda, aquesta intensificació del mercat va portar a un contacte més estret entre el camp i la comunitat urbana, com veiem en els matrimonis i en la pràctica dels camperols rics de situar als seus fills com a artesans a les ciutats.

D’altra banda, les famílies amb poques o cap terra van rebre els efectes més devastadors del creixement demogràfic. Com les reserves de terra no eren suficients, un gran nombre de persones es va desplaçar del sector agrícola, buscant subsistir en el mercat del treball assalariat, dirigint-se cada cop més i més persones a les activitats manufactureres: es dedicaven a transport per terra i per mar, venda al por menor i a les manufactures de producció tèxtil, treball de la fusta o d’altres indústries especialitzades (seda, mineria, cristall, ferro, metall…). L’augment de la circulació dels diners va erosionar l’ordre social tradicional i el seu sistema de valors. D’aquesta forma, al segle XVIII algunes de les més concentrades regions manufactureres havien perdut la capacitat d’autoabastir-se d’aliments amb els seus propis recursos, cosa que va introduir el desenvolupament del mercat per a la producció agrícola i dels serveis de transports. Les famílies sense terra van haver de treballar per molt poc a causa dels preus dels aliments, la cauiguda del preu dels bens manufacturats i la reducció de demanda de serveis. Rebien uns salaris miserables i sempre en descens; mentrestant, la distància entre el cost de vida i els beneficis del treball es feia cada cop més gran. Tot i així es va donar una expansió de la producció de fil i teles. A finals del segle XVIII les millores tecnològiques i els invents van donar lloc a un augment significatiu de la productivitat, provocant una dràstica caiguda dels preus. Conjuntament amb les primeres barriades, l’augment de la població va suposar milions d’europeus adicionals que havien de vestir-se. D’aquesta manera s’imposà el cotó davant les llanes tradicionals, encara de ser menys durader. Els treballadors de les manufactures adquirien la formació dels seus superiors, i quant menys formació fos necessària per al treball, més gran era el nombre de dones i nens involucrats (en les manufactures tèxtils acostumaven a constituir més del 50 per 100 dels treballadors). Podem parlar de tres tipus de jerarquia en aquest tipus de treball, reflexat directament en el salari: el factor de gènere, l’edat i la formació. a més, els treballadors estavne exposats a condicions pos higièniques i freqüents crisis de desocupació. Els esclats que es van donar per part dels treballadors -vagues espontànies, violència, i objectius a curt termini- només van incentivar a les autoritats a identificar a les classes treballadores coma classes perillosses.

Quant als nivells superiors del comerç de béns, dir que en la cima hi habia un petit grup que suministrava els vincles entre els països i continents, que vivia del negoci de les comissions i que es financiava i servia les transaccions principalment mitjançant el crèdit: les altes finances. El capital d’aquest reduït conjunt normalment provenia de la fortuna heredada. Dins el continent, els qui millor posició tenien eren els banquers protestants, que dominaven el triangle Londres-Cadis-Ginebra. En la Europa central la majoria de preocupacions bancàries es caracteritzava per una combinació de transaccions financieres, negocis amb comissions i manufactures. S’ha de dir que totes les cases bancàries continentals compromeses en el comerç a llarga distància van patir una bancarrota, principalment com a resultat del bloqueig continental napoleònic.

Dins de la societat europea, un grup social ben diferenciat és el dels jueus, que estaven limitats per tot tipus de restriccions estatals i de prejudicis cristians, fou un grup marginal impopular marginat per la societat que patien restriccions sobre l’adquisició de propietats, de drets civils, de domicili i d’ocupacions. A les ciutats es sustentaven gràcies a petites transaccions de crèdit, en diversos negocis o com a practicants metges; al camp, gràcies a la tracta de bestiar i el comerç relacionat amb ell, que implicava també el prèstec de diners. Però per a això havien de pagar alts drets especials per a ser tolerats, i al segle XVIII nou de cada deu jueus no gaudien d’aquest estat protegit i deambulaven mendigant per a arribar al nivell de vendes necessari.

En general la pobresa es va desenvolupar de manera dramàtica en el segle XVIII. L?augment de la població i la pujada del preu dels aliments en un 60 per cent o més va provocar un augment considerablede les penúries en quasi tota Europa durant les últimes dècades del segle. El crim fou una de les conseqüències més òbvies. Aquesta pobresa, formada per la fam, les epidèmies i la guerra, va resultar en una constant subalimentació d’una part significativa de la societat tant urbana com rural.

La noblesa i els burgesos que tenien vincles amb els gremis i participaven en els assumptes de la ciutat eren els qui tenien a la seva disposició els instruments per a afirmar els seus interessos i, per això, van ser vistos com a principal enemic per aquells que defensaven una nova societat organitzada sobre la base dels drets individuals.

La noblesa intentava assegurar la seva existència de tres maneres: mitjançant els sistemes familiars, les estratègies matrimonials i els privilegis. Amb aquest últim punt la noblesa va haver de tractar amb l’Estat, que representava una innovació en contra del beneficis del seu estament. Entre els privilegis, que donavan al noble un ordre legal distintiu, el feien tenir autoritat exercida sobre la terra i la gent, podent cobrar drets i delmes, dispensar justícia i fins i tot controlar els serfs. També tenien l’autoritat en exercir al govern com a menbres d’una assamblea nacional o regional. Però durant la segona mitat de segle, els governants havian posats límits als poders de la noblesa sobre els seus súbdits i al declivi del seu estament com a elit privilegiada que participava en el poder va ser inexorable, éssent ireconciliable amb les institucions modernes.

Pel que fa als habitants de les ciutats, s’ha de dir que el concepte de burgesia a l’antic règim varia segons el pais. Lo que sí podem afirmar és que tant els patricis com els artesans van mirar de defensar la seva posició amb la pròpia regulació i els privilegis. Això incloia tant una combinació d’estratègies matrimonials com mantenir als negocis pràctiques en acord amb les normes morals i jurídiques. De la mateixa forma que va passar amb la noblesa, els seus privilegis van ser apreciablement reduïts per les autoritats centrals durant el segle XVIII. Tot i això, l’Estat modern només es va preocupar per suprimir les reclamacions de més autonomia i d’ampliar el nombre de ciutadans de ple dret, així que les elits burgeses i els patricis van continuar dirigint les ciutats europees fins al segle XIX.

Written by Carles Sagan

Juny 8, 2008 a 5:19 pm

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: