Resums d’Història Moderna

Resums d’Història Moderna del grup 2 d’Humanitats

Europa i el món en expansió al segle XVI – Marta Liceras

leave a comment »

El fet més destacat que va relacionar Europa amb la resta del món va ser l’obertura de mires dirigida cap a Àsia i la recent trobada Amèrica des de les dues potències ibèriques, Espanya i Portugal, que iniciaren les exploracions no en busca de nous mercats sinó de metalls preciosos i ànimes que elevarien a la supremacia religiosa el catolicisme fervent que es trobava en lluita contra “l’imperi islàmic”, d’una banda, format pel turcs otomans, els safàvides d’Iran i el mogols de l’Índia, els quals van fer-se amb Síria, Egipte i Mesopotàmia i el sud-est asiàtic, i el protestantisme, d’altra banda, que predominava al nord del continent.

Les conquestes oceàniques per part del ibèrics tan a través de l’Atlàntic com de l’Índic van resultar decisives per l’empeny de la monarquia d’estendre l’imperi ultramar, fet que originà un sèrie d’expedicions, cada cop més nombroses en embarcacions i homes, per defensar les seves noves possessions riques en minerals i mà d’obra, fonaments necessaris per aixecar colònies fortes i productives. Va ser així com Cristòfol Colom conquerí el 1492 un seguit d’illes caribenyes en nom dels seus patrons, els Reis Catòlics, qui signaren el 1494 el Tractat de Tordesillas amb els portuguesos per establir una divisió del territori colonitzat amb el Brasil, on en una exploració portuguesa Amerigo Vespucci definí la importància de la troballa al seu tractat Novus mundus.

La colonització d’aquestes terres es va dur a terme en dues etapes: cap el 1518 Hernán Cortés s’endinsà per terres mexicanes i es trobà amb els asteques, els quals va dominar de forma cruel i sagnat tot i la minoria d’homes que l’acompanyaven. En una segona etapa, cap el 1531, Francisco Pizarro dirigí una expedició cap al sud del continent on s’enfrontà als inques, assassinant al seu cap Atahualpa per fer-se amb el control de la zona. L’organització d’aquestes noves terres es va realitzar de forma institucional, imposant uns administradors, colonitzadors castellans, que sotmetien la població indígena amb l’ajuda dels cacics i els nobles nadius. La terra va ser repartida per Nicolás de Ovando, nou governador de la Española, pel sistema conegut com encomiendas, on a cada colonitzador se li atribuïen un nombre d’indígenes, els quals havien de treballar per ell gratuïtament a canvi de protecció i instrucció cristiana. Al seu torn, els encomendadores o cabdills de cada territori havien d’enviar a la Corona la quinta real, una cinquena part de les riqueses extretes dels recursos materials obtinguts en les explotacions, sobretot mineres i de canya de sucre, on va caldre fins i tot portar esclaus de l’Àfrica degut a l’alta mortalitat provocada entre els nadius per les massacres i els factors externs com les epidèmies i la mala alimentació. Gràcies a les aportacions d’or i plata de les colònies, Felip II pogué dirigir gran part del tresor als deutes que tenia amb banquers alemanys i genovesos per el manteniment de l’exèrcit castellà, no obstant impedí d’aquesta manera el dinamisme de l’economia castellana, que no rebé cap estímul ni entrada de tresors en les seves transaccions.

En l’àmbit sacre, la religió va tenir un gran impacte en el procés de colonització ja que fou un dels motius principals que impulsà la recerca des de la península. Per tal de que els nadius assumissin el catolicisme i s’arribés a substituir la seva pròpia tradició pels costums castellans, els frares franciscans van iniciar un calendari litúrgic ple de celebracions i esdeveniments cristians que van ajudar a captar els joves indígenes cap a les parròquies i els serveis eucarístics. Gràcies a la intervenció dels frares en la vida quotidiana dels amerindis, ambdues cultures van aprendre i fusionar les seves llengües en un procés d’assimilació mutu, el qual serví al frare Bartolomé de las Casas per engegar un seguit de denúncies i defenses dels drets dels nadius[1], sobretot a l’observar la gran explotació patida per aquests al Carib. La catàstrofe demogràfica fou tan gran al llarg del segle que Carles V es veié impulsat a promulgar les Noves Lleis de les Índies, un mena d’abolició de l’esclavitud indígena que desagradà als colonitzadors.

A finals de segle, l’imperi espanyol ultramar va assentar-se en els dos virregnats imposats per Felip II, amb Francisco de Toledo a Perú i Martín Enríquez a Mèxic, fet que consolidà la recreació del sistema social castellà a les terres colonitzades. Pel que fa a l’imperi portuguès, van destacar les seves intrusions a l’Índia, on l’expedició de Vasco de Gama arribà en busca de regnes cristians i noves vies de comerç. La superioritat naval dels portuguesos els permeté fer-se ràpidament amb el comerç asiàtic, tot i el domini musulmà d’aquelles terres. Els productes més intercanviats van ser les espècies, fins que el mercat s’obrí a Xina i Japó i el dinamisme comercial optà per altres tipus de mercaderies com la plata japonesa i la porcellana o la seda xinesa, que podien ser venudes per or, produint així molts beneficis.

Les transaccions amb plata del Nou Món van ser prou atraients per la resta d’Europa com per originar una gran activitat corsària, la pirateria, on destacaren els anglesos Hawkins i Drake apoderant-se de tresors provinents del Perú, i els holandesos en els seus atacs al comerç portuguès asiàtic amb la fundació el 1595 de la Companyia de les Índies Orientals. A les terres africanes el principal atractiu pels colonitzadors va ser el mercat d’esclaus, fet que provocà la migració forçosa de població més elevada de la història i una nova generació multiracial d’on van néixer criolls (descendents d’espanyols) mestissos (descendents d’europeus i nadius) i mulats (descendents d’europeus i africans negres), augmentant encara més en les terres colonitzades la desigualtat social. El nou procés multicultural que es desencadenà en aquest segle es veié reforçat per la tasca de la Companyia de Jesús, ja que els jesuïtes, en l’intent de recaptar ànimes, van estendre els seus coneixements occidentals, l’humanisme italià i la teologia cristiana, en terres tan llunyanes com la Xina o el Japó, tal com feren Matteo Ricci i Francesc Xavier respectivament.

La visió contemporània dels diversos fets que s’esdevenien en les diverses parts del món van ser recollides per diversos cronistes, com Camões amb Os Lusiadas (1572), on relata de manera quasi èpica les gestes dels portuguesos a l’Àsia, o Juan de Torquemada qui descriu d’una forma més objectiva el paper dels franciscans a Mèxic i els passat històric de les tribus asteques i mexiques a Monarquía Indiana (1615).

[1] L’escrit va publicar-se amb el nom de Brevísima relación de la destrucción de las Indias (1522)

Written by Carles Sagan

Juny 8, 2008 a 5:12 pm

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: