Resums d’Història Moderna

Resums d’Història Moderna del grup 2 d’Humanitats

Religió i cultura al segle XVIII – Albert Forns

leave a comment »

Per tal de tractar la religió i la cultura europees del segle XVIII, dividirem el període en dos trams. Fins entorn l’any 1740 l’influència del cristianisme arriba a totes les esferes de la vida pública i té una importància capital, potser fins i tot més que en segles anteriors. En cada Estat hi ha una Església establerta i privilegiada, sigui catòlica o protestant, mentre que les altres són marginades i sovint perseguides. Si per una banda disposa d’autoritat en els àmbits educatiu i cultural, toparà amb la difusió creixent dels ideals il·lustrats (racionalisme i ciència) i burgesos (importància del mèrit i la riquesa en lloc de la noblesa de sang). Aquesta fricció culmina en saquejos i la il·legalització de l’Església a la França de la Revolució de 1789, sumats a l’abolició de la monarquia, la cort i l’aristocràcia. Canvis d’aquesta índole s’exportarien amb més o menys èxit als Països Baixos, Alemanya o el nord d’Espanya, mentre que països com la Gran Bretanya, Àustria o Rússia en quedaren al marge, evidenciant la diversitat de l’experiència europea.

La religió abans de mitjans de segle
Aquesta etapa estarà influïda per dos esdeveniments de l’Europa de finals del XVII: el fi de les guerres de religió i la revolució científica, les quals, no obstant, tindrien una repercussió immediata relativa i no van suposar el punt i apart que es podria entreveure. Es donarà (o es vol donar) aleshores una major identificació entre nació i religió, cosa que sumat a sengles ambicions expansionistes afavoreixen els conflictes interconfessionals, i alguns de gran escala com el que enfrontaria en aquest tombant de segle Àustria i Turquia (més les aliances més o menys regulars), en el que es presenta com una lluita de cristians (sobretot catòlics) contra infidels. Les persecucions religioses no desapareixen; el cas dels hugonots francesos n’és prou representatiu. No cal dir que l’ànim proselitista està a l’ordre del dia.
Pel que fa al catolicisme, és en el segle XVIII quan la Contrareforma assoleix la seva màxima expressió, dos segles després que es portés oficialment a terme, i en especial a Alemanya. Això s’explica per la necessitat d’autojustificació per part de les monarquies absolutes, per una banda, i per l’allau de missioners, per l’altra.
Fins 1770 és destacable el fenomen de catòlics d’arreu fonent-se en massa en confraries i confraternitats, on segueixen el culte, s’ofereixen a l’Església i donen exemple a la comunitat.
I, definitivament, les dades més eloqüents refereixen al creixement del nombre del clergat secular, de monestirs, de monjos i monges i de diversos ordres franciscans, especialment els caputxins (el més important era el jesuïta).
I, en qualsevol cas, l’Església catòlica disposava sota el seu control vastíssimes extensions de terres, molt superiors a les protestants, i les seves propietats seguien a l’alça. Així, doncs, l’impacte que haurien suposat les obres revolucionàries de Bayle, Locke o Leibniz desembocant en una “crisi de la consciència europea”, valorava Paul Hazard, queda seriosament qüestionat per les evidències històriques d’un període en què la situació del catolicisme postcontrareformista segueix en el seu estatus privilegiat (i el protestantisme tampoc pot queixar-se); Dominique Julia arriba al punt de definir el XVIII com el “veritable segle cristià”.
Tanmateix, la prosperitat del moviment no impediria que s’obrís un nou front en el terreny doctrinal: neix el jansenisme, moviment cristià que posa l’ènfasi en la fe, en una relectura de Sant Agustí. Serà censurat i perseguit per les estructures ortodoxes del poder.

La cultura abans de mitjans de segle
Es dóna una primavera de les arts, especialment de l’arquitectura i la música, estimulada per sobirans, nobles i esglésies que actuen com a mecenes amb l’objectiu d’evidenciar (i exagerar) el seu poder, prestigi i rang superiors al comú. Així emergeix també, enmig del classicisme generalitzat, l’estilisme barroc, característic per la seva parafernàlia, la sobrecàrrega, l’emotivitat i suggestió, que intentava persuadir de tornar al ramat les ovelles esgarriades arran de la Reforma. A mitjan segle XVIII, però, anirà a la baixa i donarà pas a formes menys impressionants: des de jardins “anglesos” fins a subgèneres com el Rococó, a França. Es creen, així mateix, noves ciutats com Sant Petersburg, Potsdam o Versalles (mirall per a tantes d’altres), al voltant d’un palau pensat com a residència de la cort reial.
En l’apartat musical, es tracta d’una època de grans compositors, com Bach, Händel, Vivaldi o els Scarlatti, representant habitualment el que es coneix com a opera seria (estil enfocat a la noblesa) o, en una línia més popular, les “balades”, “mascarades” (Londres), les òperes còmiques (opere buffi) o els intermezzi (Itàlia).
La Gran Bretanya, tot i les desigualtats i les infinites limitacions del seu sistema, en un marc continental dominat per monarquies absolutes restrictives i esglésies monoploístiques, s’erigeix com un oasi de relativa llibertat i serà allí on sorgirà per primer cop el que es coneix com a opinió pública.

La religió, la Il·lustració i la cultura des de mitjans de segle fins al 1789
A causa de circumstàncies singulars o de dinàmiques globals, l’Església entrà en una notable decadència; veié com el seu poder minvava cada cop més i la seva veu era tinguda menys en compte, en pro d’un govern laic i obert a una major diversitat religiosa i a la llibertat de consciència. Aquesta inflexió en el rumb d’Europa vingué donat en bona mesura per la influència de la onada il·lustrada que, sota el crit d’écrasez l’infâme!, posaria en tela de judici i censuraria tot allò racionalment no comprovable i, per antonomàsia, la religió. Personatges de la talla de Kant i Voltaire en foren els principals precursors, l’Encyclopédie de D’Alembert i Diderot assentà i propagà el moviment i Montesquieu en la teoria política i un monarca polifacètic com Frederic el Gran ajudaren d’alguna manera a normalitzar aquests ideals.
A Alemanya i la Gran Bretanya les proclames racionalistes foren proporcionals a la poca metafísica que postulava i les limitades atribucions que posseïa l’Església; a França, en canvi, s’hi produiren els majors altercats.
El capellà italià Ludovico Antonio Muratori portarà la Il·lustració a l’Església que se la voldrà escoltar: la del nord d’Itàlia, el sud d’Alemanya i Àustria, grosso modo. Aquest moviment crític apostava per abandonar actituds defensives i optar per obrir-se al poble, ensenyar la paraula de Déu (traducció de la Bíblia a llengües vernacles), estimular l’educació en detriment d’autoritarismes al mateix temps que s’hauria de netejar l’estructura interna de la institució, ineficient i corrupta.
Però no va ser la Il·lustració la qui més va debilitar el poder eclesiàstic, sinó la caiguda dels jesuïtes, avantguarda de l’ortodòxia cristiana, arreu d’Europa. Sense aquesta, les competències del clergat en ensenyament disminuiran, per passar a mans del govern.
Els triomfs de Gran Bretanya i Prússia en importants conflictes internacionals van portar als països catòlics a plantejar la possibilitat de revisar les relacions Església-Estat i limitar (novament) el poder de la primera.
Les últimes caces de bruixes (des del XV) es produiran a finals de segle, i s’acabaran en bona part gràcies a l’acció del govern de torn.
L’intel·lectualisme il·lustrat es converteix sovint en elitisme, en censurar formes d’entreteniment populars (la commedia dell’arte a Itàlia i França, el Hanswurst a Alemanya o les baralles de galls, per exemple) per grolleres, cruels o manques de refinament, marcant així distància entre el que fins aleshores eren els estaments i el que avui coneixem com a classes socials; si a l’Edat Mitjana la inferioritat de la pleb tenia justificació divina, aquesta flamant etapa moderna explicarà per mitjà de la raó les desigualtats i l’exclusió social.
Ës aquest un període contradictori per resseguir la cultura. Hi ha un retorn a les arrels grecorromanes que es manifesta amb el corrent neoclàssic en les arts visuals, però es pot parlar en el conjunt d’Europa d’un eclecticisme estilístic. En la música sobresurten dos noms propis, Mozart i Haydn. A la creixent alfabetització (causada més per la labor de religiosos que per la Il·lustració) la seguirà la creació de cada cop més publicacions periòdiques i una major democratització de l’alta cultura.
Naixement i àmplia difusió del metodisme, confessió cristiana obertament dogmàtica i antiil·lustrada. Una altra resposta a aquest corrent, des de l’altre extrem de l’arc ideològic, provindrà de Rousseau: carrega contra la propietat, la ciència i les lleis com una forma de pautar la vida fins a deshumanitzar-la. El filòsof francès, juntament amb Goethe serà una de les figures cabdals del Romanticisme, moviment que prima el geni, el sentiment, la fantasia, l’individu i estimularà nacionalismes, combatent la freda raó, i que a la dècada de 1790 assolirà el clímax amb autors anglesos i alemanys de la talla de Wordsworth, Coleridge, Novalis o Herder. Música germànica: Haydn representant la Il·lustració catòlica, per una banda, i Beethoven, trencador i secular, per l’altra.

La Revolució Francesa
La igualtat entre els tres estats que es conforma en l’Assemblea Nacional queda desestabilitzada en evidenciar-se l’abast de la crisi que assola França, amb la monarquia arruinada. El tercer estat pren el timó i es disposarà a fer reformes profundes que assoliran el rang de revolució: secularització i posterior intent de descristianització del país (reestructuració de l’Església, incautació de propietats, abolició de privilegis, laïcitat, persecucions i prohibició de professar la fe), el rei Lluís XVI a la guillotina…, fets que desencadenen una guerra civil i el Terror repressiu fins 1794. La reacció als països veïns serà de rebuig absolut i prendrà forma en un conservadurisme, restricció de les llibertats i revalorització de la religió.
I no tot serà “modernització”: la Revolució aïllarà França tant del Romanticisme com de la revolució industrial. I si bé l’art gaudia l’esplendor de David i d’una democratització, també és cert que es produiren nombrosos actes vandàlics contra edificis històrics.
De la mà de Napoleó s’exportarà la Constitució Civil, l’intent de desmantellar l’Església (amb expulsió del Papa inclosa) i es democratitzarà per les armes. Tanmateix la revolució religiosa se salda amb fracàs pel profund arrelament del catolicisme en la societat, i Napoleó es veu obligat a pactar un concordat amb el Papa per respectar la llibertat de culte i reconèixer el catolicisme com a religió majoritària a França, a canvi de l’acceptació per part de l’Església del nou ordre.postrevolucionari.

Written by Carles Sagan

Juny 7, 2008 a 7:56 pm

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: