Resums d’Història Moderna

Resums d’Història Moderna del grup 2 d’Humanitats

Política del segle XVII – Judit Fáfila

leave a comment »

L’estructura política d’Europa en 1600
El sistema polític de 1600 estava definit per la diversitat, ja que estava conformat per una sèrie d’entitats polítiques independents que es mantenien en estat de competència entre elles, degut a la influència de la cultura militar. D’aquesta manera, Europa era vista com una societat antiga i madura posicionada al voltant d’una cultura religiosa comuna que denominaven Cristiandat. Consistia en una percepció del món creat per un ésser superior (Déu) i per tant, aquest món anava seguint un eix històric que havia estat prèviament fixat en la ment del creador. Déu era qui decidia sobre l’ordre de la societat civil –jeràrquic i patriarcal– i en mans de qui estaria governat, així es limitaria la maldat humana i es podria continuar amb l’obra de salvació.
El poder europeu es trobava molt diluït: en el cim de la jerarquia trobem senyors espirituals i seculars que no reconeixien altre poder superior que no fos el de Déu i eren els posseïdors de l’autoritat cap als seus súbdits pel dret diví. Aquests senyors, per tal de comptabilitzar els seus ingressos i recaptar-los tenien unes institucions financeres que permetien la reunió dels grups de súbdits en institucions col·lectives, quan no es podien fer càrrec de l’administració professional dels seus regnes, que eren capaces d’administrar-se a sí mateixes, es finançaven i eren molt competitives entre sí.
La política d’aquestes societats posava més atenció als mecenatges, l’accés a la propietat i era a través del contacte directe amb el sobirà la manera d’assegurar-se la mediació. Per lògica, el sistema conduiria a una política de faccions, és a dir, que els cortesans atraguessin sèquits de clients que els fes possible la creació de bases de poder local i com a conseqüència, comportava que els governs de l’inici de l’Edat Moderna operaven amb consensos negociats entre el governant i l’elit.

El problema de la Reforma
La Reforma va comportar el problema del pluralisme religiós que posava en qüestió les estructures de poder. Com a conseqüència els governs europeus van posar al mateix nivell la dissidència religiosa amb l’oposició política i van pretendre eliminar-la –creien que era el seu deure religiós–. El dissident desafiava tant al seu superior legítim com a Déu, que deixaria patent la seva contrarietat sobre les societats que toleressin el cisma i l’heretgia. Podem veure tres exemples clars sobre aquest aspecte: 1. Els Habsburg d’Espanya (que van netejar de protestants la zona meridional dels Països Baixos), 2. Anglaterra (quan al 1630 Carles I va fer servir la seva autoritat per expulsar els dissidents puritans de l’església d’Anglaterra. La gran guerra entre 1618 i 1648 va néixer d’aquesta relació entre la política i la religió), 3. Els Habsburg de Viena.

Les pressions bèl·liques
La Guerra dels Trenta Anys va ser determinant per mostrar el poder que té la guerra a la història i com, una vegada iniciada, adquireix una inèrcia que sobrepassa els pensaments dels bel·ligerants. Així va demostrar-se la insuficiència dels sistemes de govern i van augmentar-se considerablement els seus costos. L’obtenció de rendes i de serveis addicionals dels súbdits era un problema reconegut pels sobirans i per això van dur-se a terme uns plans de reforma. Les negociacions entre les elits no anaven enlloc, ja que la societat estava sancionada per Déu així com pel poder del localisme, degut a que la majoria de la gent passava tota la seva vida tancada en un mateix marc social i això provocava que la seva lleialtat primordial fos dirigida cap a la comunitat local. L’única manera d’introduir el canvi havia de ser a través de dos personatges de gran importància en l’època: Richelieu a França i el comte duc d’Olivares a Espanya. El primer d’aquests en Mémoires assenta els seus plans: la racionalització de la secretaria central del rei, la major especialització dels diversos departaments i la introducció de procediments burocràtics. La més cèlebre fou el nomenament dels comissionats de la corona (interdants) amb poders plenipotenciaris per imposar i inspeccionar la voluntat del rei a les províncies.
El segon d’aquests, Olivares, un cop ocupat el càrrec, va proposar una sèrie de mesures que garantissin l’eficàcia del govern i l’equilibri de la societat: reforma moral, de l’educació, de la conducta personal i de la despesa excessiva. La prioritat era mantenir el regne amb Déu, ja que tot depenia de la Providència, sense la seva aprovació cap política podria triomfar. Els canvis no eren agradables per la burocràcia central, que era àmpliament conservadora, mentre que els poders delegats a les administracions locals dels diferents regnes limitava al govern central d’òrgans per produir una reforma. D’aquesta manera, Olivares es va veure obligat a emprar la maquinària de la que disposava i formar comissions juntes per garantir que seria obeït.
Richelieu i Olivares coincidien en el punt que l’honor, la reputació i l’estatus dels sobirans s’havia de mantenir i engrandir, perquè tenia precedència per sobre d’altres consideracions.
A Espanya existien tres regnes (Castellà, Aragó i Portugal) governats pels Habsburg, que disposaven d’òrgans de govern, lleis i moneda pròpies, la qual cosa representava un impediment pel rei, ja que no podia treure tot el seu potencial. Així, Olivares va veure una solució en la concepció d’una unitat amb l’objectiu d’aconseguir ‘una fe, una llei i un rei’: la Unió d’Armes, que contribuiria amb homes i diners al esforç de guerra i a causa d’això, els súbdits tindrien un accés igualitari a les prebendes i càrrecs. La idea de fons de la Unió va tenir una resposta negativa a llarg termini, donat que es va exposar als participants previstos sense produir cap entusiasme, ja que els castellans no volien admetre que estrangers compartissin càrrecs públics; veien la novetat com a destructiva sobre els seus antics drets i privilegis. La situació d’Olivares es va veure deteriorada al 1628 quan els holandesos varen capturar i destruir la flota amb el tresor de l’any que suposava una garantia pels banquers que finançaven els exèrcits espanyols, de manera que no hi havia forma de reduir sense humiliacions els compromisos bèl·lics. La seva resposta va ser tornar a revifar la Unió d’Armes però no va comportar altra cosa que una doble sublevació i per tant, la imposició des de dalt d’unes reformes modernitzadores per la comunitat havia estat un fracàs.

Protesta, rebel·lió, revolució: ¿Crisis de mitjans de segle?
Les protestes ocasionals populars responien en contra de problemes locals concrets i no posaven en qüestió la legitimitat de l’ordre establert, acostumaven a resoldre’s amb concessions que no es durien a terme. Les protestes populars de 1630 i 1640 van arribar a nivells tan extrems que es pot parlar de crisi en el sistema. El problema procedia de les elits, ja que si veien que les mesures dels sobirans atemptaven en contra dels seus interessos, podien negar-se a la restauració de l’ordre i fins i tot, donar suport de manera oculta a les protestes. Tot i així, les elits locals sabien on estaven els seus interessos i negociaven amb el monarca un acord pactat a canvi de concessions, de manera que si continuaven els disturbis, les elits es comprometien a restaurar l’ordre. Totes les revoltes per canviar les estructures vigents de poder van ser un fracàs, ja que els rebels reconeixien la legitimitat dels seus governants en tant que era sancionada per Déu. Un exemple el trobem a la Fronda, una sèrie de moviments insurreccionals ocorreguts a França durant la regència d’Ana d’Àustria i la minoria d’edat de Lluis XVI. Els problemes varen començar a causa de les mesures fiscals de l’Estat que amenaçaven els interessos de les corts sobiranes centrals, encapçalades pel parlament de París. Va ser l’última batalla contra el rei de França duta a terme pels Grans del regne i continuada per la guerra Hispano-francesa de 1653-1659.

La revolució anglesa, 1640-1660
La revolució anglesa va ser el resultat d’un procés de transformacions que va finalitzar amb la consolidació d’un model polític característic: la monarquia parlamentària. La revolució anglesa va dur-se a terme en el marc del s.XVII, moment en el qual el model que es seguia per reformar els sistemes polítics europeus va ser el de Lluis XIV a França. Aquest sistema tenia dos propòsits fonamentals: centralitzar la presa de decisions en la monarquia i fer que l’autoritat fos uniformement eficaç en tot el regne. El nucli era un consell executiu format de ministres en funcions i presidit pel rei, que es reunia segons la periodicitat programada i el seu objectiu fonamental era l’adopció de decisions mitjançant la discussió lliure i informada. La justificació d’aquest poder absolut afirmava que el monarca havia d’exercir l’autoritat per dret, per herència, ja que el seu llinatge havia estat designat directament per Déu, de qui rebia el seu poder.
La revolució anglesa va significar una negació de l’absolutisme, ja que va marcar al mateix temps el fracàs del projecte polític de la casa dels Estuards –d’imposició d’un govern absolutista– i la victòria dels qui exigien l’existència d’institucions i mecanismes de control per l’exèrcit del poder públic.
Des de principis del s.XVII, la monarquia anglesa va intentar seguir l’exemple de l’absolutisme monàrquic que s’estava estenent pel continent. Els reis Jacob I i Carles I de la dinastia escocesa catòlica dels Estuards varen intentar augmentar les seves atribucions mitjançant la creació d’un exèrcit permanent, facultat que havia estat denegada en el passat per la Càmera dels Comuns. Tot i així, les negatives dels Comuns no varen aconseguir liquidar les aspiracions reials i a la dècada de 1630, Carles I va intentar augmentar les seves atribucions. Finalment, i passant per sobre del Parlament, va pretendre imposar nous impostos sense considerar l’opinió dels legisladors.
Aquestes iniciatives van ser respostes amb la gestació d’un moviment revolucionari per part de la burgesia i alguns nobles que havien desenvolupat activitats comercials i econòmiques d’importància, que varen tractar d’enderrocar a Carles I, qui va obtenir per la seva part el suport de la major part de l’aristocràcia. No obstant això, aquesta protecció no era suficient, ja que va ser derrotat i executat al 1640. Per un període de 20 anys, la monarquia anglesa es va dissoldre i les destinacions de la nació varen ser conduïdes per un primer ministre provinent de la burgesia: Oliver Cromwell, que durant la major part del seu període va prescindir de la tasca parlamentària acusant-la de dilatòria i corrupta.
A la mort de Cromwell, el dilema de com governar Anglaterra va ser de difícil solució. Els representants de l’aristocràcia i la burgesia van acordar reinstal·lar en el tro a un successor del monarca executat, Carles II, exigint juramentar el seu respecte dels drets i les atribucions legislatives. El nou rei va accedir, però immediatament, tant ell com el seu hereu, Jacob II, varen insistir amb el projecte absolutista. La revolució de 1688, producte d’una aliança entra l’aristocràcia i la burgesia anglesa, va acabar definitivament amb les pretensions dels Estuards. Aquest moviment va ser denominat Revolució Gloriosa, perquè va aconseguir implementar-se sense vessament de sang.

Written by Carles Sagan

Juny 7, 2008 a 8:01 pm

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: