La societat del segle XVII – Silvia Bellón

Thomas Munck introdueix el tema de la societat del segle XVII a partir d’una anècdota que vol advertir sobre el pes que les diferències de classe tenen en l’organització social d’aquest període: res no garanteix un tracte paritari entre classes, ni tampoc existeixen mecanismes per assegurar un poder no abusiu.
Tanmateix la tasca de documentar i analitzar les relacions socials d’aquest segle esdevé quelcom complex que no podem comprendre mitjançant la tradicional piràmide il·lustradora d’un poder jerarquitzat en 4 o 5 capes socials ( Església, Rei, noblesa, plebeus i camperols). La dificultat d’encaixar la societat del segle XVII en una estructura estable de classes respon a diverses causes: primer de tot cal tenir en compte que la societat del XVII és una societat canviant, que evoluciona i això dona lloc a l’aparició de nous estaments, també és important advertir que aquesta divisió de classes tan obvia avui dia segurament no ho era tant en aquella època. Els homes i les dones del segle XVII no tenien present el que avui dia anomenem consciència de classe, exceptuant potser a la noblesa. Així doncs, tal com proposa Munck és més pràctic observar la societat del segle XVII des d’una perspectiva comprensible pels seus contemporanis, una perspectiva basada en el reconeixement d’un entorn immediat al que restaven subjectes els homes i dones del segle XVII: la parròquia o la vila, i el reconeixement de la diferència social a partir de l’obligació de lleialtat envers aquells propietaris de terres, càrrecs públics… en el cas del camp, corporacions i gremis en el cas de la ciutat. Veiem d’aquesta manera com sovint no només eren conscients dels privilegis de les elits sinó que també existien gradacions de poder en els estaments entremitjos de la societat, els quals sovint regulaven de forma molt més explicita la vida diària que no pas els prínceps o reis.
Pel que fa a les classes emplaçades en la cúspide de la jerarquia social veiem al llarg del segle XVII l’aparició de canvis que comporten la desdefinició tradicional d’aquestes. Al 1623 veiem com Charles Loyseau identifica el que serà un problema cada vegada major: el sorgiment d’una classe plebea que es convertirà en un nova elit amb majors poders que la noblesa tradicional. Arran d’aquest fet apareixeran dues tendències: la tendència de la noblesa tradicionalista que veia amenaçada la seva posició i va propiciar el manteniment de l’ordre mitjançant una clara diferenciació dels 2 grups rivals a través de per exemple la creació de taules de rangs oficials, i la tendència moderna que de forma pragmàtica veu com aquests plebeus poden ser més útils per a la monarquia centralitzada que no pas la noblesa tradicional associada a les seves xarxes de clientelisme autònom i interessos hereditaris.
D’aquesta manera s’iniciarà un procés gairebé sistemàtic d’ascensos socials ja sigui per mèrits o per diners, amb els quals s’aconsegueixen títols nobiliaris, privilegis fiscals, escuts i armament, drets senyorials, títols honorífics…alhora que la manca de diners podia comportar la derogació o pèrdua de noblesa. Existeixen casos com el francès en què des de la corona s’incentivava la simple venta d’oficis i títols, anomenada venalitat, com a sistema acceptable de mobilitat social. També a França es crea l’impost anual de la paulette que garanteix el dret de transmetre per herència els càrrecs de funcionariat públic i gràcies a la qual la corona comptà amb una important font d’ingressos que al 1630 equivalia a una ¼ part del total d’ingressos de la corona.
França l’exemple més espectacular de l’impacte de les venlaitats no fou un cas aïllat sinó que a la resta d’Europa aquesta fascinació per la categoria social tingué conseqüències que ens mostren com la demarcació social esdevé quelcom cada vegada més variable i subjectiu, no definit exclusivament pel naixement.
Pel que fa al tema de la mobilitat social, val a dir que és important remarcar les diferències que entre Europa occidental i Europa oriental van existir, sobretot degudes a una major inestabilitat econòmica a l’Europa oriental que va tendir a exacerbar les distincions socials i debilitar els mecanismes de mobilitat social. Observem en els països orientals una polarització social més marcada i uns sistemes jeràrquics molt rígids que provoquen unes divisions socials molt profundes de les quals Rússia n’és el màxim exponent, amb una nivells de desigualtats socials i violència excepcionals.

Camperols, serfs i subordinació:
Es creu que durant al segle XVII els camperols i altres classes inferiors comprenien entre el 70 i 90 % de la població a Europa, és a dir, eren la majoria de la població europea tot i que cal matisar que el terme camperol engloba tant cultivadors i propietaris més o menys rics, petits arrendataris, vilatans, peons i jornalers. Generalment podem dir que les condicions de la classe camperola al segle XVII eren dolentes. Les causes més evidents d’aquestes males condicions eren les males collites i les càrregues fiscals, ja que sovint s’observa que com més inestabilitat econòmica existia més intentaven el terratinents maximitzar beneficis mitjançant l’augment de prestacions obligatòries. També davant la preocupació creixent de la noblesa entorn una possible manca de mà d’obra, es veu com aquesta intentà controlar la maquinària legal fomentant la imparcialitat en els judicis i creant contractes d’arrendament on s’incloïa el deure a l’obediència, la subordinació al propietari i els pagaments anuals a abonar en espècies o diners, segons la tradició. Tant l’Església, sobretot la luterana i la corona, fomentaven aquesta subordinació.
Per últim esmentar de nou les diferències existents entre el model de societat rural occidental i oriental: si bé en la part occidental podem parlar d’una majoria de camperols lliures, a la part oriental i central es creu que existia un sistema d’explotació més repressiu que fomentava la servitud o semiesclavatge.

Urbanització i canvi social:
El model de ciutat del segle XVII és el d’una ciutat abocada principalment al comerç, i on en comparació amb el camp esdevé un lloc d’oportunitats i llibertat. Se sap que a Europa central i occidental les ciutats més importants adquireixen un cert autogovern i autonomia que les eximeix de les obligacions feudals i jurisdiccions del camp, així com de les intrusions del control fiscal de l’administració central. Aquest context propicia unes ciutats vitals dedicades al comerç, les finances i les manufactures que apleguen una gran diversitat social. Les ciutats més prosperes per excel·lència eren Ambers i Brugges hereves de la tradició comercial de les ciutats del nord d’Italia. Aquestes van aplegar al voltant del 40% de la població de les Províncies Unides.
Ara bé, també veurem aparèixer un model de ciutat oposat: són les ciutats-capitals o ciutats sorgides en funció de les necessitats administratives de la cort. Fou el cas de Madrid, i la majoria de ciutats de l’Europa otomana, que no podran competir amb la concepció de ciutat motor de les homonímies occidentals.
Londres, en canvi, fou una de les ciutats que aplegà tant les funcions polítiques de la cort com la funció de motor econòmic, esdevenint d’aquesta manera una de les ciutats en puixança en la qual durant el segle XVII la seva població es dobla i on floreix una rica vida cultural.

Pobresa vagabunds i delinqüència:
Els índexs de pobresa del segle XVII són quelcom molt difícil de calcular per les seves enormes fluctuacions conforme a les circumstàncies econòmiques. Segons les aproximacions que Gregory King realitzà a finals del segle XVII s’estima que els pobres que vivien amb menys de 7 lliures l’any conformaven ¼ part de la població, és dir, una part important de la societat sense la qual no és possible descriure plenament la societat del XVII.
Un dels aspectes des del quals s’analitza la pobresa és a partir de la legislació que sorgí entorn d’aquesta, i la qual ens mostra una actitud molt dura envers la mendicitat que semblava tenir per objectiu reprimir el símptomes d’aquesta més que no pas solucionar-la atacant-ne les causes. D’aquesta manera veiem la prohibició de les almoines casuals, el retorn al país d’origen d’aquests mendicants, la legitimitat del maltractament si cal per dissuadir-los de reincidir…és a dir en molts casos es produeix una criminatlització de la pobresa que sovint només es podia associar a petits actes delictius relacionats amb robatoris no organitzats. El que sí s’observa de forma generalitzada és la distinció entre el pobre digne, aquell que per causes externes malalties, incapacitats físiques… esdevé pobre, i el pobre indigne o parasitari entès com algú amb facultats per guanyar-se la vida però que per pròpia voluntat no ho fa. La diferència entre ambdós tipus de pobresa és que la primera sí que s’intenta que rebi assistència mitjançant fons col·lectius… mentre que l’altra simplement cal que desaparegui dels carrers. L’església protestant prohibí l’almoina privada i fonamentà l’assistència organitzada, tal com veiem a Anglaterra on des de la monarquia es crea una quota per districte per a l’assistència dels pobres. Tot i així també apareixen notables iniciatives caritatives privades i organitzades. A l’Europa catòlica aquest àmbit privat de la caritat fou el predominant degut a la tradició secular de donar almoina pels carrers.

Motins i control social:
La societat del segle XVII era una societat estratificada i patriarcal, on la màxima autoritat en la vida civil era el príncep mentre que en la vida privada ho era el cap de família. El respecte a l’autoritat d’acord amb les sagrades escriptures estava concebut a Europa com allò característic de la societat civilitzada i es treballava per què així fos tot inculcant les nocions de deferència, legitimitat i ordre mitjançant el paper capdal de l’Església, utilitzant l’art com a propaganda del poder, creant lleis que restringien l’exhibició de riquesa d’acord a l’estatus social de l’individu… ja que el simbolisme jugava un paper molt important en aquest manteniment de l’satus quo. Dins els mecanismes de manteniment d’aquesta societat patriarcal i jerarquitzada existia la violència la qual era generalment tolerada en alts graus, tot i que sempre depenia de la comunitat, la qual jugava un paper fonamental en el control social: sovint eren els propis membre de la comunitat més que no pas les forces de l’ordre les que imposaven i toleraven o no la violència social.
Tot i aquest panorama que tendia al respecte a l’autoritat van existir nombroses revoltes socials al llarg del segle XVII algunes més simptomàtiques com foren la de Nàpols de 1647 per la manca d’aliments i la prolongada imposició de l’impost sobre la fruita, i altres com les succeïdes a Anglaterra entre 1640 i 1650 d’un caire més transformador degut a les qüestions que la guerra civil plantejà. En aquesta època apareixen idees transgressores a favor del divorci, la llibertat de premsa, es promou la revolució popular i l’establiment de nous principis de govern basats en la sobirania popular. Tot i que es difícil mesurar l’impacte d’aquestes idees que es propagaren a Anglaterra, sí podem constatar l’aparició de grups de pensament alternatius com els levells que criticaven la tirania parlamentaria del moment, defensaven la llibertat i l’autogovern, la igualtat de gèneres, el sufragi universal… els ideals dels quals foren assumits per altres grups com els ranters, els muggletonians, els giggers o el quaquers. Aquests últims tingueren un pes importants al nord d’Anglaterra i es caracteritzaven pel rebuig a les convencions socials, a l’autoritat social i eclesiàstica…
Si bé finalment es restaurà la monarquia a Anglaterra, segurament aquest activisme interregno va servir per obrir un debat sobre la necessitat de reformes en la societat.

Conclusions:
Tot i que molts historiadors parlen del segle XVII com el segle de la crisis aristocràtica, de l’aparició de la societat capitalista, de la difuminació de barreres socials entre nobles i rics… l’autor d’aquest text alerta davant les generalitzacions i addueix que durant el segle XVII no s’alteren significativament els principis bàsics de desigualtat i polaritat social, sinó que les majoria de revoltes responen a desequilibris econòmics i que ni tant sols aquelles que coincideixen amb cataclismes polítics, les de 1640-1650, tenen uns resultats reveladors ja que la majoria de la població aspirava a l’estabilitat que comportà la tornada a l’ordre, més que no pas al canvi.