Resums d’Història Moderna

Resums d’Història Moderna del grup 2 d’Humanitats

Europa i el món al segle XVIII – Marina Arcarons

leave a comment »

El segle XVIII va ser un segle de moviments i canvis a nivell mundial. El creixement de les colònies europees a Amèrica va ser espectacular tant a nivell demogràfic com econòmic. Cap a finals de segle, moltes de les colònies britàniques d’Amèrica del Nord i Santo Domingo ja eren independents. Aquests passos els van anar seguint les altres colònies del continent, però els imperis que s’anaven perdent a Amèrica, anaven creixent en Àsia, tot i que l’Europa del XVII no havia assentat els seus dominis en aquest territori més que de manera aïllada. Així doncs, la nova configuració passava per Amèrica dominada per noves repúbliques independents lligades culturalment a Europa i nous dominis europeus estenent-se per Àsia i Àfrica.
L’arribada dels europeus del s.XV a Amèrica va tenir un efecte terrible en les poblacions de nadius que es van veure dramàticament reduïdes per exterminis i els efectes mortals de noves malalties portades pels colons. Els pocs aborígens que quedaren a Mèxic o Perú es van veure obligats a incorporar-se a les colònies europees com jornalers o camperols o bé, van ser expulsats als marges del domini europeu en les fronteres de les colònies. Les revoltes de les poblacions aborígens van jugar un paper important en la història del s.XVIII. A Perú, per exemple, es van succeir les revoltes de manera periòdica i a l’Amèrica del Nord els colons van dirigir un extens comerç de pells mitjançant els natius i es van aliar en les guerres.
No obstant, el continent americà va ser considerat des de primer moment com una possessió d’Espanya i Portugal que van repartir-se, autoritzats pel Papa tot el territori. Portugal es va quedar la part oriental de Sud-Amèrica i Espanya es quedà la resta incloent l’Amèrica central. La colonització francesa es va establir a San Lorenzo al Canadà i les seves pretensions s’estenien des dels Grans Llacs fins a Louisiana. Les colònies britàniques s’estenien per la costa oriental. Al 1763, es van quedar totes les colònies dels francesos que havien estat expulsats Al 1783, però, només els quedarien les colònies del Canadà ja que els seus antics dominis colonials s’havien revelat i havien format els Estats Units.
Les colònies americanes es poden dividir en tres categories determinades per l’entorn i per la supervivència dels indígenes. El primer tipus van ser les colònies britàniques i franceses de Nord-Amèrica que compartien trets característics. La majoria de població era d’origen europeu i treballava al camp en granges petites per cultivar sobretot conreus europeus. El segon tipus van ser les colònies costeres i illes del Carib i el tercer tipus les colònies establertes a l’interior d’Amèrica central i Amèrica del Sud.
Tot i les importants baixes de la població nativa, els europeus estaven segurs de la bonança de l’entorn i la població va créixer ràpid de manera natural, també recolzada per la immigració. Les economies de les colònies es van construir sobre els cultius dels productes bàsics i sobre les exportacions d’aquests mateixos cultius i d’altres productes com fusta, carn, peix i tabac cap Europa. Per mantenir els conreus feia falta capital i mà d’obra i així, l’esclavitud va emergir cap al segle XVIII. A mida que la demanda de productes tropicals creixia, els vaixells d’africans cap a les plantacions d’Amèrica es multiplicaven. Els esclaus eren propietats i se’ls tractava com a tal: es compraven i venien, estaven regits per un codi legal especial i estaven completament sota disposició dels seus propietaris. En funció de la colònia, els esclaus vivien en millors o pitjors condicions i aquesta era la causa principal de creixement de la població esclava o, pel contrari, la causa per la qual eren necessàries més importacions d’esclaus.
Mèxic, colònia espanyola, encara era un antic centre de poder amb gran població indígena (tot i les baixes) i grans jaciments de plata que era exportada des de les mines del Potosí (provinent de l’Amèrica espanyola) cap a Europa. L’economia mexicana es sustentava en un complex sistema que incloïa agricultura, ramaderia a gran escala i manufactures a petits tallers. En relació a l’estructura social, les classes altes estaven regentades per criolls i nouvinguts espanyols i les grans quantitats de mestissos i indígenes estaven, en certa manera, més integrats a la societat mexicana.
Les polítiques que van aplicar les potències europees en matèria colonial van basar-se en conservar un nivell d’autoritat metropolitana sobre elles i regular el comerç de manera que la pàtria s’enriquís més que les altres potències europees. En teoria, l’intercanvi de productes entre colònia i metròpoli havia de ser equitativa, però en la pràctica, tota l’estructura administrativa de les diferents colònies encarregades de vetllar per aquest intercanvi just es va traduir en una feixuga i lenta maquinària burocràtica amb greus mancances de coordinació i organització entre colònia i metròpoli. Poc a poc, les colònies van anar desobeint les metròpolis i comerciant amb altres colònies per tal de satisfer les necessitats dels seus dominis o per enriquir-se.
Si el creixement de les colònies havia estat lent durant la primera meitat del XVIII, el ritme va canviar a la segona meitat: el tràfic per l’Atlàntic va augmentar frenèticament i la població i les guerres entre colònies o les revoltes en contra de les metròpolis també ho van fer. Aquest augment proporcional entre el comerç i les guerres s’explica en tant que els imperis tenien por de perdre les seves colònies les que els proporcionaven gran part de la riquesa i els recursos sobre els que estaven assentats les seves economies. Això va conduir a un reforçament de les defenses de les pròpies possessions i a la idea que calia acabar amb les potències colonials dels altres europeus. Les mesures intervencionistes que van adoptar les metròpolis per assegurar-se el funcionament rigorós de les colònies, juntament amb la guerra i el creixement econòmic accelerat van fer esclatar revoltes a Amèrica. Els colons estaven descontents amb les noves mesures del govern, que no els afavorien gens, i tot i sentir-se part del seu país d’origen, poc a poc van anar identificant com a pàtria el lloc on les seves famílies havien viscut durant vàries generacions i començaven a desitjar la independència. Les primeres en obrir el camí de la resistència i retirar la lleialtat a l’imperi, foren les colònies britàniques cap al 1775, van declarar la Independència un any més tard i la guerra durà fins al 83. Les seguirien les altres colònies i en el segle XIX les relacions amb Europa serien més raons econòmiques i d’immigració, que polítiques, ja que l’ambició dels imperis s’havien convertit en insostenibles.
Altra relació comercial intercontinental va ser entre Europa i Àsia. Aquesta relació requeria grans inversions que veien rendiments passats com a mínim dos anys. Per això, aquest comerç només el podien engegar grups (que esperaven monopolitzar el comerç) capaços d’aconseguir un gran volum de capital i de diversificar els riscos. Els productes amb què es comerciaven eren espècies, tèxtils, té i cafè i es pagava amb lingots de plata d’Amèrica. La primera meitat del segle XVIII va ser estable comercialment, es va mantenir el mateix nivell de comerç que al segle anterior i les relacions conflictives del XVII entre imperis europeus que competien per fer-se un lloc en aquest nou territori es van calmar. A meitat de segle l’hegemonia a Àsia la tindrien els britànics.
La guerra que sí va mantenir-se durant la primera meitat del segle, va ser entre Rússia i els turcs otomans en un intent de definir les fronteres entre Àsia i Europa. Els russos es van expandir cap al mar Negre i Caspi, les estepes i Sibèria i la segona meitat del segle ja havien vençut als turcs. No obstant, l’Àsia marítima estava patint molts canvis a mans dels britànics que van fer-se amb les tres ciutats portuàries més importants d’Índia aprofitant la reestructuració del nou món indi després del col·lapse del govern mongol. Els britànics van prosperar molt a l’Índia a partir de l’adquisició de Bengala i van compartir amb els indis el govern i les finances. Àsia va trigar en convertir-se en un mercat exportador perquè Amèrica seguia sent un mercat més barat però va suposar un cop dur per al comerç francès i holandès i a finals de segle XVIII, Gran Bretanya s’estendria cap a l’Orient Mitjà i cap a la costa xinesa. L’expansió dels imperis durant el segle XVIII també va suposar un creixement per als pobles no europeus com per exemple per als comerciants d’esclaus. No obstant, per als comerciants i productors locals indis, pels indígenes americans o els esclaus africans les conseqüències d’aquestes expansions van ser clarament catastròfiques. Fins i tot, dins de la mateixa Europa les desigualtats també es feren patents: mentre que a l’Europa occidental l’expansió fou beneficiosa, a l’Europa oriental no hi va incidir. Molts europeus van emigrar cap a Amèrica en busca de feina i d’un bon estil de vida, però no tots van prosperar. A Europa, les importacions d’aliments i productes no es van distribuir per la població europea equitativament. Moltes d’aquestes es reexportaven per altres zones d’Europa i es cobraven impostos, que van augmentar les rendes del Govern i van enriquir els països, tot millorant les comunicacions i el desenvolupament de les ciutats. El comerç ultramarí va estimular la banca i les finances. Tot i així, la riquesa generada a l’exterior d’Europa, no va ser la responsable única de les transformacions del continent com un tot. Petits grups es van enriquir, però alguns dels imperis guanyaven més en detriment dels altres. Per tant, no es pot negar que l’expansió ajudés al creixement, però no en va ser la causa última.
A més de canviar totes les estructures polítiques i econòmiques a les zones dominades, els europeus també van portar amb ells els valors europeus. Europa va aprendre sobre societats no europees per mitjà dels seus habitants desplaçats o per descripcions, molt valorades pels cultes del segle. Al XVIII hi havia gran quantitat d’escrits sobre els pobles no europeus d’Amèrica i poc a poc d’Àsia, incloent traduccions d’altres llengües. Van començar les expedicions i es van estudiar els fenòmens humans i els naturals. Aquest nou coneixement va arribar acompanyat de la controvèrsia en fer-se patent que Europa no era única ni els seus valors i la religió, l’art o la manera de viure no eren unívocs. Aquest sentiment d’inseguretat se solucionà considerant Europa com la norma, allò avançat i racional enfront dels pobles bàrbars o infidels. No tots pensaven així, i aquells que estaven descontents amb l’Europa contemporània van aprofitar per mostrar la part negativa d’Europa i afalagar altres cultures. No obstant, la idea de superioritat d’Europa en front de les zones colonitzades i dels seus pobles, sempre va estar present. Creien que Europa, com a societat comercial, ocupava un lloc superior a altres societats sense organització econòmica i/o política. Alguns van intentar fer reformes en les colònies però mai amb intenció d’acabar amb el colonialisme.
Al segle XVIII Europa no va ser transformada per les seves activitats d’ultramar, però evidentment tot aquesta activitat va deixar una gran petjada: l’emergència dels Estats Units, la independència de les repúbliques llatinoamericanes, la més gran de les aventures colonials i el domini de l’Índia i totes les conseqüències per Àsia i Àfrica.

Written by Carles Sagan

Juny 7, 2008 a 7:59 pm

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: