Al 1618 Federico V, successor de Federico IV i Príncep elector del Palatinat, va començar una guerra al acceptar el paper de rei que els Estats de Bohèmia li havien ofert. Aquesta guerra més tard coneguda com la dels 30 anys, començà per què l’antic rei de Bohèmia morí sense nombrar cap hereu, però havent testat a favor del seu nebot Fernando de Estiria, que era catòlic. Aquest fet provocà el rebuig dels bohemis -que majoritàriament eren protestants o calvinistes- cap a Fernando, fent que escollissin a Federico V com a rei dels seus Estats. En el cas de que aquest rei tingués èxit, adquiriria poder sobre els territoris del centre d’Europa i aconseguiria un segon escó en el Col·legi Electoral (corporació de set prínceps que escullen a l’Emperador del Sacro Imperi Romà), cosa que el permetria jugar amb la política i la religió d’aquests Estats. Fins ara, la repartició que hi havia en aquest Col·legi electoral era la següent: 3 protestants i 4 catòlics, però amb l’aparició de Federico V la cosa va canviar, i el que va començar com una sublevació es va transformar en un conflicte més greu, ja que el fet que el nou rei de Bohèmia tingués dos escons, feia trontollar el sistema pel qual els Habsburgo havien estat escollits invariablement al tro imperial.
Així doncs, tant l’elector palatí com el seu rival l’arxiduc (governador de terres dels Habsburg a Europa central) van demanar diners i tropes als seus partidaris estrangers per fer una contesa. Federico va aconseguir ajuda de Transilvania, Provincies Unides dels Països Baixos, Bransdeburgo i alguns territoris més petits però calvinistes, Jacobo I d’Anglaterra (que casualment era el seu sogre), Cristián IV de Dinamarca (tiet matern de la seva muller) i de França, tot i que després els francesos es van unir a Fernando, qui ja comptava amb l’ajuda de la branca espanyola dels Habsburgo i amb el suport militar per part dels Estats alemanys catòlics.
El 8 de novembre de 1620 a la Muntanya Blanca de Praga es va produir la batalla entre aquests dos bàndols que va acabar amb la derrota dels protestants. Com a conseqüència els territoris de Federico foren ocupats i els seus escons cedits al seu cosí llunyà Maximiliano de Baviera.
El fet de no deixar aquest conflicte com una cosa interna i fer que intervinguessin països que en principi no hi tenien res a veure, va desencadenar una sèrie de conflictes com ara l’hispano-holandés que es va continuar a l’expirar la treva dels Dotze anys al 1621.
Al 1629 l’emperdor (Fernando II) imposa l’Edicte de Restitució als territoris protestants del Sacro Imperi, la qual cosa provocà un ressentiment per part dels prínceps protestants que abans havien estat lleials a l’emperador. A més a més, això coincidí amb l’enviament d’una gran part de l’exèrcit imperial a Itàlia, cosa que aprofità la força expedicionària sueca al comandament del rei Gustavo Adolfo per a desembarcar a la costa septentrional d’Alemanya i assentar allà posicions militars que acabaren a la batalla Breitenfeld el 17 de setembre de 1631. Després de varies batalles guanyades pels suecs gràcies a que posseïen unes tècniques militars més modernes i comptaven amb un exercit veterà, al 1634 a la batalla de Nördingen aquests van ser derrotats. L’exèrcit suec abandona la major part de les seves possessions a l’Alemania meridional, central i occidental, acabant amb aquest període amb un tractat firmat l’any 1635 entre Fernando II i la majoria d’estat protestants de l’imperi, conegut amb el nom de La Pau de Praga. L’únic obstacle que hi va haver amb aquest tractat fou la França de Lluís XIII, tot i que el seu govern estava dirigit pel cardenal Richelieu.
Aquest mateix any, França es trobava involucrada en un seguit de batalles derivades de la decisió dels Habsburgo de fer que aquests retrocedissin de totes les seves posicions més avançades i de l’ambició amb que França a respondre a aquest conflicte. Al llarg de la dècada del 1640, la pressió combinada de les forces sueques i franceses que operaven dins del Sacro Imperi Romà Germànic van començar a progressar poc a poc vers els oponents austríacs i bàvars, cosa que va fer plantejar-se al emperador una negociació de pau. Però no serà fins al 1645 que el nou emperador Fernando III comenci les negociacions que finalment culminaran amb el tractat de pau de Westfalia l’any 1648. Tot i això el conflicte hispano-francés que va aparèixer per la negació dels espanyols a entendres amb e successor de Richelieu, Manzano va haver d’aguantar fins a l’any 1659, moment en que es firmà el tractat La Pau dels Pirineus.

Al 1660 després de molts conflictes, els sobirans començaren a considerar que una organització militar que s’autofinancés i automantingués era perillosa per l’autoritat legal. Els suecs van esperar fins l’any 1680 per abandonar l’exèrcit basat en els contractes amb mercenaris. Així es van assentar els començaments d’un exercit potent i professional. França va passar a disposar de la major força d’Europa després de l’Imperi Otomano. Aquestes tropes es finançaven regularment des del centre, a més més, s’entrenaven i es disciplinaven. Aquest exercit fou creat pel Ministre de Guerra Michel Le Tellier.
L’efecte d’aquestes reformes militars fou immediat. Al 1667 les tropes franceses ja havien envaït els Països Baixos espanyols, en una sola campanya havia guanyat més territoris que en 25 anys. La rapidesa amb la que apareixien els èxits militars per França van fer que Lluís XIV, que abans s’havia mostrat prudent i preferia evitar les guerres i aconseguir victòries mitjançant la diplomàcia, ara preferís les guerres i les batalles per que sabia que el seu exèrcit era superior. Per això alguns historiadors han nombrat aquesta segona meitat del segle XVII com a el de les guerres franceses d’expansió. Les ambicions de lluís XIV va créixer de tal manera que els seus oponents i rivals no van trigar massa a atribuir-li la pretensió d’exercir una monarchia universalis.

Al 1665 va pujar al tro Carles II d’Espanya, més conegut com “El Hechizado”, sota la regència de la seva mare degut a la seva minoria d’edat. Aquest era de constitució dèbil i molt malaltís, i a més a més, estèril, és a dir que com moriria sense descendència seria l’últim de la dinastia dels Habsburgo. El fet que Carles II estigués constantment malalt va fer pensar a Lluís XIV i a altres que moriria en poc temps. Com no sabien qui podria ser el seu hereu van negociar un acord mitjançant el qual repartien l’herència espanyola on tant l’emperador com Lluís XIV adquiririen suficients territoris com per evitar qualsevol conflicte. D’aquesta manera i després del tractat entre Leopoldo i Lluís XIV es va negociar la Pau de Aquisgran al 1668, ja que com Lluís XIV creia que Carles II moriria aviat no tenia la necessitat de conquistar els territoris amb el seu exercit, ja que amb una mica de paciència els aconseguiria tots gràcies a la repartició que havien fet. Però contràriament a les prediccions del rei de França, Carles II no moria i Lluís XIV no estava disposat a esperar molt de temps a que succeís la successió d’Espanya, així que França va entaular una guerra contra Holanda l’any 1672. Durant aquesta guerra França es va veure enfrontada a un nombre d’estats europeus que s’anaven incrementant a mida que passava el temps. Aquests fet va acabar en una guerra on podríem dir s’enfrontaven França contra tots, al 1673.
Al 1678 es negocia la pau mitjançant el tractat la Pau de Nimega on Lluís XIV va guanyar la possessió de més ciutats i va retenir el Franco Condado. Després d’això el rei de França va confiar encara més en el seu poder militar davant dels altres estats
europeus i per això comença la política de reunions. Al 1685 Lluís XIV va legislar la revocació de l’Edicte de Nantes pel qual Enrique IV de França havia concedit la llibertat de consciència als protestants francesos. A partir d’aquell any i fins al final del regnat
de Lluís XIV cap potència protestant va estar disposada a aliar-se amb França. Al 1689 va començar la coalició contra França que contava amb l’únic suport del ducat de Saboya, la força militar de França va anar perdent poder, per això al 1697 es firma el tractat de Ryswick, amb el qual Lluís va haver de tornar territoris que havia guanyat des de la guerra holandesa, en aquest moments França estava força arruïnada tan econòmica com militarment.
L’any 1700 Carles II mor i deixa escrit en el seu testament contra tot pronòstic que oferia tots els seus territoris (un total de 22 dominis diferents) a Felip d’Anjou, net de Lluís XIV, però si en canvi aquest rebutjava l’oferiment, és a dir, es seguia l’acord de partició tota l’herència aniria a parar a mans de l’arxiduc Carles, fill de l’emperador Leopold). És aquí quan comença la guerra de successió espanyola, on França lluitarà per a defensar el que hi havia estipulat al testament. A partir de 1706 França va començar a perdre batalles, però no fou fins al 1708-09 que Marlborough i Eugeni van planejar envair França. En aquest cas era França envaïda i no la invasora , per tant es trobaven dins les seves fronteres i l’estratègia militar tenia que ser diferent, ara la única funció que tenien que tenir en ment els francesos era la de resistir i rebutjar la invasió dels aliats. Però en aquells moments França no era capaç de finançar una guerra massa llarga.
Així es va lliurar el 10 de setembre de 1709 la batalla de Malplaquet entre les forces franceses i un exèrcit aliat de tropes austríaques, alemanyes, holandeses i britàniques. Altres llocs envaïts foren Villars i Bouflers. D’aquesta manera Gran Bretanya i França van començar unes negociacions de pau unilaterals que culminarien amb el tractat d’Utrecht firmat el dia 11 d’abril de l’any 1713.

Europa entrava al segle XVII amb una forta pervivència de les tradicions feudals pel que fa a l’organització política dels diferents estats i corones que la conformaven. La majoria de societats es regien encara segons les lleis divines proclamades pel Cristianisme que impregnava la major part d’Europa. Segons aquestes, s’establia un ordre jeràrquic a tots els nivells de la societat on, d’una banda, els governants adquirien per designi diví el dret a governar i era a través d’ells que déu feia la seva voluntat. Aquests es trobaven envoltats de consellers i d’òrgans administratius que es feien càrrec d’administrar justícia i de recaptar els impostos. D’altra banda, i remetent-nos a la tradició feudal, els senyors i magnats pertinents a la noblesa, que es trobaven sota el rei segons la jerarquia establerta, començaven a convertir-se per al governant en una competència.
Ja que aquest moltes vegades no arribava a poder conrtolar tot el seu territori i estava més aviat preocupat en augmentar-lo per mitjà d’annexions, el control de moltes parts del territori requeia en mans dels senyors feudals, qui passaven a obtenir plens drets per a fer la seva voluntat en determinades regions. D’aquesta manera trobem que aquests antics magnats feudals, malgrat ser una elit minoritària, es fèien cada vegada amb més poder, amb més riquesa, arribant a deixar inclús el propi rei en desavantatge. Ens trobem davant d’una societat molt jerarquitzada en tots els nivells, amb una noblesa molt poderosa i uns monarques amb febleses que havien de recórrer al pacte amb aquestes elits per a la seva pròpia supervivència.

Aquesta situació juntament amb les encara perdurables conseqüències de la reforma protestant i el fet de barrejar situacions polítiques amb religioses, van ser el detonant per a la Guerra dels Trenta Anys, una de les més severes que afectà a tot Europa entre els anys 1618 i 1648. Les reaccions no es van fer esperar. L’augment dels costos de la guerra va fer tambalejar les economies del països participants i els seus sistemes de recaptació. Personatges com Richelieu a França o el compte-duc Olivares als regnes d’Espanya, van veure la necessitat de fer un replantejament en els governs, d’una banda, eliminar les amenaces que suposaven les elits nobles per al poder reial, i de l’altra implantar un sistema organitzat i igualitari de recaptació d’impostos per acabar invertint-los en la guerra. La clau per a aconseguir-ho era la concentració del poder en mans del monarca i així s’evitava la fragmentació d’aquest. Richelieu va tenir la noblesa en contra al implantar la figura de l’intendent; recaptador oficial d’impostos per tot el territori, i no va aconseguir desfer les profundes estructures feudals. A Espanya el resultat d’Olivares va ser semblant. Pretenia unificar els regnes d’Espanya sota una mateixa corona i organització per aconseguir més recursos, tant econòmics com humans, per a la guerra. Això quedava representat en el seu pla de la Unió d’Armes.
Degut a les cada cop més fortes pressions de la guerra i, per tant també dels diferents governs, van tenir lloc entre els anys 30 i 40 una sèrie de protestes envers els sobirans. Aquestes revoltes eren simples reaccions contra els abusos de l’estat, que tant provenien de les classes baixes, i eren ràpidament sufocades, com de la noblesa descontenta que acabava pactant amb el rei. Les estructures de govern van seguir inamobibles.

Un dels casos més destacats on sí aquestes revolucions van tenir un fort impacte va ser en l’Anglaterra dels anys 40 fins ben entrats els 80, obrint el període conegut com a la Revolució Anglesa i culminant amb la Revolució Gloriosa del 1688. Anglaterra es trobava en una situació diferent dels estats absolutistes; es regia a través d’un Parlament escollit que tenia en compte la veu de les seves comunitats. La pujada al poder al 1625 de Carles I, monarca de tendencies absolutistes i catòlic, va ser l’inici de les disputes entre els seguidors del rei i els del Parlament, de caire més liberal i protestant. Es va obrir un període de guerres que tenia com a tret comú la religió i que va crear divisió per tot el país. Carles I va aconseguir eliminar el Parlament, ja que li era contrari i no aprovava els seus projectes. El seu regnat, però, va acabar am la interevenció de l’exèrcit parlamentàri a mans d’Oliver Cromwell. Va establir una república que pretenia mantenir una estabilitat i un cert grau de tolerància religiosa, malgrat el seu fort fundamentalisme religiós. La república, però, es recolzava només en l’exèrcit, cosa que demostrava moltes carències i va acabar convertint-se en una tirania militar fins la seva mort. Després d’aquest període, al 1660 pujà al tron Carles II. Es restablia la dinastia Estuardo, de caràcter catòlic, que és la que havia dominat fins la república, però d’un caire més estable fins l’any de la seva mort 1685. És el que es denomina el període de Restauració.
Els conflictes, però, van arribar de nou amb la pujada al tron del germà de Carles, Jacob II, catòlic declarat, que suposava una nova amenaça per a la vigència del Parlament i les seves lleis. Per acabar amb la successió catòlica, es va demanar ajuda a Guillem d’Orange, considerat líder del protestantisme, que entrà militarment i va desvancar Jacob del tron en el que s’anomena la Revolució Gloriosa l’any 1688. Convertit en Guillem III, va acceptar la declaració de drets del Parlament, convertint així Anglaterra en una monarquia parlamentaria, a diferencia dels absolutismes predominants a Europa. Es pot considerar que va ser a Anglaterra, durant aquest període d’agitació, que va néixer el que es considera el primer moviment de caire democràtic que reclamava llibertat individual i política, anomenats levellers. A més a més, s’ha de destacar l’aparició del que es considera el primer partit polític de forma nacional, que pretenia abastar la política al poble i atacava directamen la monarquía; eren els denominats whigs.
Un altre cas que destaca per l’allunyament d’aquests absolutismes és el de Les Províncies Unides d’Holanda. Els dos factors que marquen la seva diferència són d’una banda, que el poder requeia sobre set províncies unides que formaven el govern, i de l’altra, que era una societat regida per una economía de mercat i seguint un estil de vida urbà i burgès.

A partir de la segona meitat del segle XVII, però, es va generalitzar per gran part d’Europa, la búsqueda d’un cert grau d’estabilitat en tots els règims i governs. Aquesta estabilitat, però, es basava en molts casos en una unificació del poder a mans del rei per a poder controlar l’estat i oferir així aquesta estabilitat. La França de Lluís XIV ofereix aquest model que molts van seguir. Pretenia centralitzar totes les decisions sota una sola autoritat, la del rei, que racionalitzaria les administracions i ofeririauna discusió lliure sobre les seves decisions. Així pretenia uniformitzar tot el seu territori, encara que a vegades havia d’acabar actuant paralel·lament amb les institucions locals.
Casos com el de Dinamarca-Noruega també seguirien aquest model, encara que introduïnt la possibilitat de participació de classes no nobles, a canvi dels seus serveis. Això quedava marcat en la Taula de Rangs; on es pactava que l’estatus dels súbdits podien variar segons els serveis que prestéssin a la corona.
Espanya en canvi, presentava un estat cada vegada més decadent després de fortes devallades econòmiques degut als múltiples fronts oberts, i a l’ineptitud del seu monarca, que provocarà l’estancament del govern i d’altra banda la pervivència de les seves autonomies.

Trobem també un altre cas que presenta moltes similituds amb l’estructura de les potències absolutistes europees, però es troba en un context i situació social i cultural diferent. Parlem de les terres russes sota control del tzar, a mig camí entre l’orient i l’occident, que les col·locava en una situació de diferencia, ja que no participava de cap de les dues cultures i defensava la pròpia com a tret distintiu. Malgrat seguir una estructura política similar a les europees absolutistes, es tractava de l’únic principat ortodox independent. La seva estructura de govern era jeràrquica, controlada per un consell, la Duma, a mans de l’elit terratinent, subjugat a la voluntat del tzar. Aquest, era propietari absolut de tot el que es trobava dins del seus límits territorials, i es considerava designat per dret diví.
Arran de diverses pèrdues de terres i enfrontaments amb els seus estats veïns, durant la primera meitat de segle, es va posar de manifest la ineficacia de l’exèrcit del tzar. D’aquesta manera, es van començar a adoptar formes militars occidentals, cosa que va portar a un acostament de Rússia amb l’occident. De totes maneres, seguia trobant-se en una situació intermitja, on no acabava de ser acceptada.

Finalment, trobem el cas de la regió eslava, que englobava el regne de Polonia-Lituania, i plantejava un sistema polític que diferia dels absolutismes europeus. El govern estava format per unes assamblees públiques, la Dieta Central, que es trobava mans de la noblesa terratinent. El consell de la Dieta escollia el rei i prenien les decisions davant d’una monarquia dèbil, ja que en restringien les seves funcions. Es tracta per tant d’una monarquia electiva. La dinastía polaca dels Vasa, va fer diversos intents fins al 1660 de reforçar la seva autoritat però sense massa èxit. L’avantatge de Polònia és que no era un estat militarment potent, no es podia permetre atacar a la lleugera, a l’hora que tampoc era un blanc per ser atacat degut a la seva enorme extensió, pobresa, i falta de punts clau. Això li va permetre mantenir una situació d’estabilitat al llarg del segle XVII a diferència d’altres potències.

En definitiva, al llarg de tot el segle XVII podem distingir-hi uns punts en comú pel que fa la política dels estats europeus. El fet de perseguir una estabilitat, va dur a molts països a buscar una millora en els seus exèrcits i una concentració del poder en mans de l’autoritat del monarca, una centralització per tal d’aconseguir aquesta estabilitat. En casos que ja hem vist, això va desembocar en absolutismes, en canvi d’altres van saber combinar la monarquia amb les institucions públiques.

Malplaquet (1709) y Waterloo (1815) són les dues grans batalles que delimiten un dels segles més bel·ligerants de la història europea. Tot i que el conflicte anglo-francès en va ser el protagonista, la resta d’Europa es va veure inevitablement arrossegada per les dues indubtables potencies del XVIII. Així, aquest segle quedà definit per la interacció entre el sistemes de relacions internacionals i les estratègies militars que els diversos països utilitzaren i, finalment, per la convergència d’aquests factors al front.
El tret de sortida el donà la confrontació entre l’hegemonia francesa de Lluís XIV, ofensiva des del punt de vista de l’aliança europea però considerada crèdula i innocentment defensiva pel Rei Sol, i una organitzada coalició europea atemorida per les suposades intencions franceses d’establir una monarquia universal. L’escenari de l’enfrontament resultant d’aquestes tensions va ser la guerra de successió espanyola (1701-1714). La guerra a Espanya, doncs, fou exemple de la importància dels assumptes dinàstics en la diplomàcia, de la naturalesa defensiva de l’hegemonia francesa, de la efectivitat que aconseguí la coalició europea contra França i del model de guerra com a procés –preponderant des del s.XVII i que es mantingué fins a Napoleó. El tractat d’Utrech (1713) posà fi a la guerra així com també a l’hegemonia francesa en esgotar els seus recursos i veure com Gran Bretanya adquiria més poder amb una clara victòria comercial y colonial. Tanmateix, França aconseguí col·locar Felip d’Anjou al tro espanyol i Carles VI rampinyà algunes de les possessions espanyoles.
En segon lloc, l’acord anglo-francès dominà el panorama polític europeu a partir de la mort de Lluís XIV (1715). La voluntat d’evitar més guerres generals formà la coalició França-Gran Bretanya contra l’Espanya de Felip V (Guerra de la Quàdruple Aliança 1718-20). D’aquesta manera, s’erigí el període de pau més llarg que visqué Europa entre les principals potencies (1717-1740). No obstant, l’estabilitat de l’època Fleury-Walpole es trencà inevitablement engegant de nou la lluita anglo-francesa, encara que com a aliats en conflictes col·laterals (Guerra de Successió Austríaca, 1740-48 i Guerra dels Set Anys, 1756-63).
La Guerra de Successió austríaca resultà, també, d’una crisis successòria. Carles VI mor (1740) sense descendència masculina i la seva filla Maria Teresa assumeix el tro austríac, sota la dicta de la pragmàtica sanció a més de certes concessions i pagaments que Carles VI va fer als països veïns. En el moment en què Carles VI mor, aquests veïns trairen la memòria de l’antic rei i es llançaren al coll de Maria Teresa. Així, Prússia, França, Baviera i Espanya (Piemont i Sajonia fins al 1743) s’aliaren per lluitar contra Àustria, Gran Bretanya, les Províncies Unides, Sajonia (al 1745) i Rússia (1746). Mereix especial atenció en la guerra la lluita per Silesia i el paper de Frederic el Gran, que va concloure amb el tractat de Dresde (1745), a més del paper d’Itàlia, Nord Amèrica i el sud d’Àsia. La fi de la guerra arribà amb el tractat d’Aquisgrà (1748) on França quedà com la gran perdedora, Gran Bretanya arreplegà nombroses colònies, Prússia es va fer lloc entre les grans potencies i Àustria quedà intacta exceptuant Silesia.
Així doncs, aquesta lluita fou mostra de la naturalesa depredadora de l’aparent equilibri polític que definia les relacions entre els països –que canviaven les aliances en funció de la major recompensa a curt termini-, de la continuació de la guerra com a procés, del ritme limitat de les operacions, de l’obertura de múltiples fronts de batalla, de la dèbil transcendència de les batalles i de la gran influència que tenia la diplomàcia en el desenvolupament i la resolució dels conflictes.
La Guerra dels Set Anys (1756-63) s’inicià arrel de les disputes territorials per Silesia entre Maria Teresa i Frederic el Gran. A més, la competència per les colònies a Nord-Amèrica i la India entre Gran Bretanya i França s’aguditzà, així com també influí l’emergència de la nova gran potencia europea, Rússia. Gràcies a la lleialtat flexible en les aliances entre els països, més preocupats pels beneficis propis a curt termini, les coalicions tradicionals es capgiraren ajuntant Prússia i Gran Bretanya contra Aústria, França, Rússia i Suecia (revolució diplomàtica). A més, el conflicte adquirí una dimensió confessional –que tot i que la religió mai va determinar la política exterior, en aquest cas, la passió religiosa afegí una nova variant al conflicte, el suport popular- ja que Gran Bretanya i Prússia eren protestants lluitant contra els catòlics austríacs i francesos.
La major part del conflicte tingué lloc en terres alemanyes. Cal destacar el paper de Frederic el Gran en aquesta guerra gràcies a les innovacions que aportà al sistema militar –batalles que començaren a ser decisives, l’entrenament sever i efectiu que lligà per sempre els prussians amb la severitat i la rigidesa, la rapidesa en les operacions i la revolució en l’artilleria.
El tractat de París (1763) posà fi a la guerra establint a Prússia, més Silesia, com una gran potencia a més de model militar de l’època; deixant via lliure a Rússia en la seva particular lluita contra els otomans; el Canadà, Nova Escòcia i Ohio i el sud asiàtic (que entra per primer cop dins el sistema europeu) en mans de Gran Bretanya; i França, de nou, com la gran perdedora en renunciar al seu imperi colonial en favor de Gran Bretanya i Espanya –que es va fer amb Luisiana i Nova Orleans.
L’aparent equilibri polític definia suposadament el panorama europeu. Tanmateix, com que es tractava d’un equilibri estructural el resultat va ser una situació de competència entre potències, en no disposar, cap d’elles, del poder necessari per a dominar les altres. La inestabilitat del sistema afavoria que els estats cerquessin aquest benefici propi immediat, enlloc d’advocar pel benefici conjunt. Això comportava l’existència de certes compensacions, majoritàriament territorials, indemnitzacions, coalicions que es convertien en un medi per augmentar el poder, etc del que resultà una gran família europea d’estats basada en una dèbil, per no dir aparent, igualtat. La guerra, doncs, es convertí en el mètode per aconseguir avantatges. D’aquesta manera, Rússia aconseguí l’ascens a gran potencia amb la Guerra del Nord (1700-1721) amb la caiguda de les Províncies Unides i de Suècia (Guerra de Successió Polonesa, 1733-38), Prússia també aconseguí l’estatus de gran potencia i les que ja ho eren, França i Gran Bretanya, es reafirmaren –sobretot Gran Bretanya que gràcies a la seva superioritat naval es va fer amb el domini de la India i de Nord-Amèrica, malgrat la pèrdua d’aquestes colònies nord-americanes en Guerra de la independència nord-americana 1775-83.
La irrupció de la Revolució Francesa (1789) tingué conseqüències directes en la forma de les mobilitzacions dels estats i en la direcció de la guerra, va redefinir el llenguatge social, a més de reestructurar la societat i va fer sorgir un nou concepte de política.
Pel que fa a la reforma social, va suposar la fi dels privilegis de l’aristocràcia i l’extensió de la propietat de la terra als camperols i a les classes mitges. La reforma política va permetre l’expressió de la nova societat, la igualtat legal i els drets polítics a la població i el naixement d’un patriotisme mai vist que suposava el compromís entre aquesta revolució, la societat i el mateix Estat. En el camp militar, s’erigí l’exèrcit de reclutament popular amb què es disposava de tropes més nombroses, de nous oficials que responguessin a aquest fervent patriotisme; és a dir, s’establí una pràctica militar diferent basada en la dedicació i la confiança dels soldats, amb tàctiques més agressives que foren possibles gràcies a la reducció de la por a la deserció, a la nova logística, al ritme més ràpid de les operacions i al nou caràcter decisiu que prengueren les batalles ja amb Frederic el Gran. Així, la Revolució tornà l’hegemonia europea central a França mentre Gran Bretanya dominava la perifèria i Rússia la perifèria de l’est. Tanmateix, aquesta política de la balança o equilibri continuà fins a l’entrada de Napoleó a Europa.
Tot i que les potències no veien favorable la Revolució no van fer res per aturar-la; és més, s’aprofitaren de la debilitat inicial de França que aviat buscà el suport de la guerra per avantatjar-se. Així, França junt amb Espanya inicià l’anomenada Guerra de la Primera Coalició (1792-98). L’incipient patriotisme francès va enfortir el seu exèrcit i va permetre l’aplicació d’aquesta nova concepció de la guerra –s’entén doncs la bona acollida de la Levée en masse (1793) i la formació, doncs, d’una forta coalició contra França encapçalada per Gran Bretanya juntament amb les potencies menors (Àustria i Prússia, entre d’altres). Alhora que Espanya abandonava la guerra, Prússia signava la pau amb França amb el tractat de Basilea (1795). Tanmateix, la preocupació per França encara no pesava tant com la que compartien Prússia, Àustria i Rússia per Polònia –que deixà de ser un estat el 1795.
La revolució militar iniciada per França fou mantinguda per Napoleó en erigir-se emperador i a la primera guerra li seguí la Guerra de la Segona Coalició (1798-1802). Lunéville (1801) posà fi a les guerres de la Revolució Francesa amb Àustria i Amiens (1802), amb Gran Bretanya. Tot i que França va sortir triomfant –quedant-se amb la zona oest del Rin i les repúbliques d’Holanda, Suïssa i Itàlia obligant a Europa a acceptar la seva hegemonia-, Napoleó concebia la pau com a la continuació de la guerra amb altres medis. Europa doncs, es veié obligada a frenar a Napoleó, motiu pel qual Gran Bretanya es negà a abandonar Malta tal i com resava el tractat d’Amiens. Així, s’inicià de nou la guerra el 1803 entre Gran Bretanya i Napoleó. Aquesta guerra marcà la fi del sistema de equilibri polític, ja que Napoleó concebia les relacions internacionals com una imposició inamovible de la seva voluntat. A més, l’egoisme en què es basava el sistema de benefici propi que mantenia Europa impedia formar una coalició forta contra el nou emperador. D’aquesta manera es succeïren les diferents guerres napoleòniques durant els anys 1803-1815, on l’ambició imparable de Napoleó juntament amb la nova pràctica de la guerra com a esdeveniment –en detriment del sistema de guerra com a procés que caracteritzà el conflicte bèl·lic fins a l’arribada de Napoleó-, van desencadenar l’èxit d’uns exèrcits francesos amb un potencial en la batalla mai vist fins aleshores que provenia d’aquesta nova forma de reclutament popular que s’establí amb la llei Jourdan (1798), permeten l’aglutinament més ràpid de les tropes. Així, Napoleó conformà la grande armée caracteritzada pel patriotisme, la dedicació i la iniciativa i per la pràctica d’aquesta guerra com a esdeveniment que convertia en decisives les batalles, establia un únic front, disposava d’un exèrcit que es movia ràpid i arribava lluny, que multiplicava els beneficis fent ús dels recursos locals enlloc de recórrer a les contribucions i on el desgast no afectava l’èxit permetent, a la fi, que la diplomàcia quedés completament relegada a la guerra.
L’apogeu de Napoleó es donà, doncs, a partir de 1803 i s’inicià alhora la seva davallada. Entre el 1805 i el 1807 la Guerra de la Tercera Coalició tornà a enfrontar obertament Europa. L’engrandiment del nou emperador a partir del 1803 va fer augmentar la hostilitat entre França i Gran Bretanya. Rússia, Àustria, Gran Bretanya i Prússia crearen una aliança ofensiva, encara que ja era massa tard per frenar el gegant francès. La victòria afavorí Napoleó durant els dos anys en els quals s’anaren seguint tractats de pau amb els diversos països fent créixer l’hegemonia francesa fins a la institució d’un sistema continental per part de Napoleó. Tanmateix, la pròpia ambició inesgotable de l’emperador el portà a envair Espanya (1808) entrant en una llarga guerra de desgast que posà fi a l’imperi el 1812, en sumar-li la derrota en l’intent d’invasió de Rússia. Així, es succeïren les diverses guerres d’alliberació entre el 1813-14, formant Europa una coalició -aquest cop prou resistent com per plantar cara a França (Leipzig, 1813)-, Lluís XVIII pujà al tro francès, Napoleó intentà restablir el règim (Cent Dies), intent que resultà frustrat a Waterloo (1815). Europa esgotada i abatuda pels milers de morts per fi entendrà la pau com un sistema internacional equitatiu basat en satisfer els interessos generals per sobre dels particulars. El Congrés de Viena va construir el nou concert europeu com a coordinació interestatal, encara que no completament igualitària, ja que Gran Bretanya i Rússia n’eren les capdavanteres.

Cristóbal Colón no ho va tenir fàcil per demostrar que el “descobriment” del “Nou Món” havia sigut feina seva. Acabà, davant l’ absència de atenció i les demores obtingudes per la seva petició, personant-se a la cort, encara que patia una greu malaltia. No obstant, l’ etiqueta de descobridor que escoltem avui en dia se li atribuiria llarg temps després, amb infinitat de debats i reclamacions de justícia, inclòs després de la seva mort. Aquesta gran anècdota ens serveix per a situar-nos en un tema indispensable per a la humanitat: la política i guerra, en aquest cas del S. XVI.
En primer lloc, hem de tenir en compte que existien les estructures polítiques formals: consells reals, càmeres, lleis, ordres,…basades en precedents històrics i per altre costat, es trobaven les xarxes informals de poder: la influencia, els premis, les promeses, l’ estatus,…basades en els contactes personals. La suma de ambdós tessitures organitzava la vida política d’ aquest segle.
Des de l’ Edat Mitjana les formes de govern havien sigut bastant variades, des de repúbliques, un imperi amb ànsies de ser estat dinàstic, petits principats fins a oligarquies rurals autònomes, sense oblidar que quedaven llocs exclosos de qualsevol tipus de política. I per últim les monarquies hereditàries, que encara segueixen vigents en molts països, com el nostre.
Per altre costar, val la penar destacar que trobaríem cap “estat-nació”, ja que els sistemes polítics eren més propensos a les ordres de una fortuna familiar que a una identitat nacional conjunta. En aquests ciments es van asseure les bases del gran imperi dinàstic dels Habsburgo, a més de marcar la política del s. XVI. Una dinastia no només representava una simple família, sinó un conjunt de drets y títols hereditaris que passaven entre els individus d’ aquesta, que funcionaven com clans: corporativistes i jeràrquiques. Els tres elements que més caracteritzaven aquest tipus de política eren: els matrimonis, els naixements i les morts.
La unió era la que més acords proporcionava, contra més proper era el parentesc entre una dinastia i un altre, més vinculant devia ser el compromís. El temor als enemics de les dinasties va fer agafar en el seu cor a les dinasties regnants d’Europa arribant a acceptar a tots els seus membres, mascles i femelles, fills legítims i il·legítims.
Els naixements eren importants aconteixements polítics, encara que més de la meitat de les reines de Habsburgo del s. XVI van morir de sobrepart. La mort del titular d’ una dinastia també era un fet extraordinari, causa de canvis polítics, a més d’ un marcat moment de ruptura. Els funerals servien per a recordar als difunts, i per a això es construïen efigies, escultures,…però també retrats que creaven una presència que ja no estava entre ells, evocant tant la forma física como els valors que representaven.
Al·ludint als variats sistemes polítics, podem observar els seus múltiples i principals institucions. Aquestes estaven formades per consells, corts i estructures de poder formals e informals. Es va produir un increment generalitzat de consellers que van induir els consells interns, que tenien grans responsabilitats i estaven especialitzats en els problemes d’ estat. La confidencialitat era bàsica així com l’ estatus. La política del segle era constituïda per el que e deia i el que es volia dir.
El “bon consell” va constituir un problema fonamental. Per a solucionar -ho, les
activitats habituals es posaren en mans d’ especialistes. Les “càmeres” supervisaven les finances, cada cop més enredades y difícils de portar, així com també ho eren la recaptació de rentes, els impostos indirectes, el nomenament del clergat o el pagament dels funcionaris. De forma generalitzada, es discutien i es prenien les decisions en grup per a evitar futurs conflictes per divisions.
Tot això, va fer que es creés una sort de coordinador. En altres casos, aquest treball ho realitzaven càrrecs militars i judicials tradicionals de la corona. Però el fet més nou, sens dubte, va ser l’ aparició del secretari d’ Estat, aquests van començar a ser més significatius a les zones italianes a finals del s. XV. Més tard, passaren a formar part del Consell d’ Estat. Amb això es va portar a terme, de forma més rellevant, el registre per escrit de les decisions, així com la seva manifestació pública, marcats amb el Gran segell. Aquests documents es van manifestar de forma variada, però el suport més usual era la carta (de nomenament, les cartes de privilegi o les cartes de noblesa.)
Per tant, les corts europees, que havien sigut un grup de servidors encarregats dels capricis i necessitats de la noblesa, van ser un element essencial, ja que era allà on es posaven en pràctica les decisions informals. Començaren a créixer, i deixaren de ser “nòmades”, encara que també hem de tenir en compte que a la segona meitat del segle ja havien aparegut definitivament les grans capitals d’ Europa.
Y com no, “el bon consell” generà també el concepte del cortesà ideal. Aquest devia ser: intel·ligent, ben nascut, ben plantat, expert a les arts de la guerra, mestre en la conversa, i respectuós amb les dames, així com tenir control sobre les seves emocions i sentiments.
La política del S. XVI estava relacionada tant amb els súbdits massa poderosos com amb el príncep opulent. Encara que la noblesa feudal refusà de les seves independències i es va unir als prínceps, per qüestions tant polítiques com monetàries. Al passar el temps el consumisme superava el sostenible, ja que es gastava més del que s’ ingressava, el que causà el col·lapse entre la relació d’ ambdós col·lectius. No obstant, tot fet es pot utilitzar des d’ una perspectiva més optimista, com aprofitar-se de la situació i passar per alt els procediments establerts, organitzant els seus propis grups o creant rumors. A això se sumaven els cavallers amb pocs recursos. Es generà una situació en la que la perifèria cada cop era més difícil de controlar, i molts cops les corts depenien de les afinitats entre els nobles. Però aquest sistema, anomenat clientelisme, va ser aprofitat i explotat pels prínceps, superant dos problemàtiques polítiques que es donaven al S. XVI : la distància y el temps.
En definitiva, hauríem de qüestionar-nos l’ antic punt de vista on es contraposaven les institucions europees i els governants, assenyalant una reciprocitat latent i beneficiosa. El panorama bèl·lic de la època era tan pintoresc com la seva política. El s. XVI no era precisament una època pacífica, sinó que els conflictes augmentaren a mesura que transcorria el segle. La península italiana, Alemania, Espanya o Hongria són només alguns dels països que vivien en tensió. Aquests constants canvis militars van repercutir profundament a la política i a les innovacions militars posteriors.
Es va elaborar defenses fixes contra les armes de foc. Els exèrcits de l’ Europa Occidental ampliaren en número. Les campanyes militars es van fer més llargues i es feien cada cop més llarg. Es valorava més l’ experiència per a ser més eficient a les noves “tecnologies”.
Així que, tenint en compte aquestes característiques, els costos van ser magnànims, exigint una organització cada cop més efectiva, encara que aquest va ser el punt més dèbil d’ Europa. Es va arribar a contractar mercenaris per a dirigir, que sovint resultaven no ser lleials amb el poder que els pagava.
La complexitat i els riscos de les finances continuaven sent cada cop més grans. No encontraren cap manera d’ ingressar de manera ràpida que no tinguessin conseqüències a la política, com el cobrament d’ impostos indirectes, que sovint creaven revolts, o el cobrament d’ impostos directes, fixats per un patró. No es va arribar a fer front a la inflació, i com l’ abisme entre els ingressos i les despeses augmentava, es va recórrer als préstecs, causant el col·lapse parcial i la bancarrota de 1557, 1560 y 1575. A finals del s. XVI, els governs més potents d’ Europa eren també els que més deute havien contret i els més importants distribuïdors així com contractants.

Però i què hi ha sobre la forma de difusió dels governants? Aquests utilitzaren emblemes, gravats, edictes amb segells, monuments,…i fins i tot van saber com utilitzar la impremta d’ un mode persuasiu. Tot això, sense deixar de banda les marxes, les processons i els rituals amb els quals pretenien calmar tensions i representar l’ harmonia de l‘ ordre establert, al·ludint a una identitat pertanyent a un estat superior.
Els estats Europeus s’ anomenaren “estats teatres” perquè la autoritat es va encarnar en les representacions, que eren senyal directa de lleialtat, natura i veritats. Encara que també es caracteritzà per la recerca i l’ ús il·limitat del poder.
La creença que difonien els llibres era la d’ una saviesa política com extensió de la filosofia moral, per tant la virtut, la integritat i la política anaven unides de la mà. La Reforma protestant, per altre costat, va anar canviant la visió de la gent: no es devia idolatrar a un governant pervers i que perseguia al poble de Déu. Durant els últims 25 anys del S. XVI, les imatges van prendre un camí diferent, reflectint una creixent crisis religiosa i el seu impacte al terreny polític.

Els estats europeus actuals són hereus dels canvis polítics que van tenir lloc durant el segle XVIII. Fins aquell moment, els monarques europeus concebien el seu poder com a un patrimoni més, on els habitants dels seus territoris eren súbdits i només Déu estava per sobre d’ells, aquest panorama es oposat al que es veurà a finals del mateix segle. L’impacte de fets com la independència dels Estats Units, l’adopció d’una Constitució escrita a Polònia, la situació de conflicte a Holanda i Bèlgica, el resorgiment dels conflictes a Regne Unit i, per suposat, la Revolució Francesa, van capgirar per complet la ideologia del poder. Per primer cop l’Estat va ser concebut com autònom, completament independent dels governants, com a garant de la autoritat legítima que aqeusts exercien en el seu nom. Però potser el fet més significatiu va ser el canvi de relacio entre l’èlit i el poble: el rei ja no era aliè al poble, sino que hi estava lligat per un contracte en el qual s’especifica que els súbdits li obeïran a canvi de protecció i un cert grau de benestar, és l’inici dels despotisme il·lustrat. Malgrat aquest canvis tan importants, hem de dir que la situació al 1800 era molt semblant a la de 1700 en gran part del continent, exceptuant França i Polònia.
Els estats europeus de l’època es van veure influenciats per l’impacte de les obres sobre politíca encara que l’absolutisme seguia sent la forma de govern més usual. Els reis absoluts tenien restringit el seu poder, encara que sembli contradictori, per una sèrie d’organismes tant municipals com provincials i també per les gran fortunes que no volien veure perjudicats els seus interessos. El monarca era el nexe entre aquestes dues cares del govern. Existien però altres maneres de governar, com demostren països como Suècia i Gran Bretanya, que gaudien d’un règim parlamentari, no exempt de conflictes com els regnats de Carles XII i Gustau III a Suècia i la Guerra Civil anglesa. No obstant Gran Bretanya va experimentar un llarg periode d’estabilitat política i econòmica que va permetre la seva expansió comercial. Un cas que s’ha d’esmentar és el de Polònia, que a finals de segle va desaperèixer com a estat per culpa de la ineptitud d’una noblesa massa ambiciosa i per la fragilitat de la monarquía electiva que governava el pais: les lluites de poder per tal d’aconseguir el tro van propiciar la intervenció de potències estrangeres que van acabar amb l’estat. Per acabar tenim a Holanda i les ciutat-estat del nord d’Itàlia que eren considerades repúbliques, però que s’havien convertit en territoris governats per unes famílies concretes que monopolitzaven el poder, com el cas dels Orange a Holanda. Ningú considerava viable la democràcia.

Els governants europeus es dedicaven principalment a la guerra, era l’únic mitjà per tal d’augmentar les riqueses i la glòria personal: les disputes entre les dinasties van ocasionar els conflictes més cruents del segle. Tan preocupats com estaven en aquests assumptes, els monarques acostumaven a nomenar ministres que governessin en el seu nom, per això era de vital importància guanyar-se el favor del rei. Així és com sorgeix el joc de cort, on les èlits lluitaven pel poder: l’alta política. La mateixa cort es trobava dividida en faccions, ja que era impossible accedir al rei de manera individual. Aquestes faccions manipulaven al monarca situant-se al Consell Reial i copant tots els càrrecs públics, dins aquest joc, el paper de les dones era cabdal. Els funcionaris eren nobles sense ofici, és a dir, havien aconseguit el càrrec gràcies als contactes i les pressions de la cort, o directament comprant-lo, com es feia a França. Aquests nobles solien ser d’estrat mitjà ja que sino suposaria una gran acumulació de poder a les seves mans, molt perillosa pel rei. Les intrigues o traicions estaven a la ordre del dia, per això el bon govern estava relacionat amb la capacitat del rei per aconseguir que aquestes rivalitats no perjudiquessin al pais, encara que oposar-se al judici del monarca podia suposar l’exili o fins i tot la mort. Calia ser molt prudent doncs.
El segle XVIII va aportar un nou concepte: el despotisme il·lustrat. Els monarques van desenvolupar un interés pel benestar del poble i la seva felicitat, donat això sí, per la necessitat d’aconseguir soldats millor preparats i en millors condicions per afrontar els conflictes bèlics i també per la influència dels ideals Il·lustrats relacionats amb l’aplicació de la raó per millorar els assumptes d’estat. Els principals exponents d’aquestes idees són: Grotius i l’escola cameralista a l’Alemanya protestant, els fisiòcrats francesos com Quesneay o Mirabeau, el moviment pietista luterà a Prúsia, clergues catòlics com Muratori, i el jansenisme. Aquest últim corrent va tenir molt ressò sobretot a França i va ser perseguit per l’Església i l’Estat. L’absolutisme il·lustrat va suposar la resposta dels reis al canvi de concepció del poder, el sobirà era un servidor més, i començava a arrelar la noció de drets universals dels homes, entre ells, la llibertat religiosa. També es van donar grans passes endavant relacionades amb la igualtat jurídica, sobretot a partir de 1760 i que va culminar la Revolució. Altres camps on van actuar els il·lustrats van ser l’educació (creant acadèmies per a nobles laïques i projectes d’educació primària) i la sanitat, sobretot la higiene. Malgrat les bones intencions, la manca de recursos materials i humans van impedir el desenvolupament ple d’aquestes polítiques, imposar les reformes des de dalt no era suficient.

La realitat és que el funcionament de les monarquies absolutes era molt més complex del que es pot pensar: les actuacions del rei estaven condicionades al respecte dels privilegis de les corporacions que lluitaven entre sí. El rei tenia poc marge de maniobra i normalment havia d’intercedir entre eaquestes baralles sobre temes molt variats, això si, ho havia de fer amb molt de tacte, per evitar ofendre a qualsevol part. A vegades a rribava a no resoldre el cas per evitar pronunciar-se en contra d’algú suficientment poderós. Aquestes disputes sempre estaven relacionades amb l’obtenció i el manteniment del poder: no podien permetre que algú els hi treiés el lloc, perquè suposaria una pèrdua no només d’estatus social sino també dels privilegis aconseguits. El problema sorgia quan el sobirà no podia evitar el conflicte amb alguna corporació amb poder, com per exemple, el parlament provincial al cas de França durant el regnat de Lluís XVI, que ja sabem com va acabar.
Els parlaments van ser un element clau en el decurs del segle XVIII. Tota Europa coneixia el funcionament del Parlament Britànic, i els conseqüències positives que en derivaven: eren l’enveja del vell continent. Només Polònia tenia un organisme similar, el Sejm, però el seu funcionament era desastrós. Aquesta va ser una de les causes de la desaparició de l’estat polac. Certament els estat provincials eren una eina molt útil ja que ajudava a repartir el pes administratiusino que a més donaven confiança als reis quan aquests volien demanar més diners. La participació en aquest òrgan depenia molt d’on es trobés. A ciuatats angleses com Leicester o Londres tots els homes majors d’edat residenta a la ciutat i amb propietats teniens dret a vot, fin i tot es realitzaven campanyes electorals populars per recaptar vots, amb pancartes i cartells inclosos. Quan alguna d’aquestes eleccions estaven especialment diputades, els problemes locals adquirien gran pes: els electors volien que els seus representants solucionessin els problemes de la comunitat i els ajudessin en cas de crisi, encara que també es tractaven temes de política nacional. Els membres d’aquests parlaments pertanyien a l’èlit social, eren fills de nobles i membres de la baixa noblesa els que ocupaven la Cambra dels Comuns, que era com una mena d’entrenament per després accedir a la Cambra dels Lors. No eren porfessionals, sino que el seu estatus i honor els obligava a participar en aquests comicis: la política no va ser una carrera fins poc abans de la Revolució Francesa. El sorgiment d’un públic educat i interessat en la política va ser determinant, conseqüència, d’altra banda, del desenvolupament econòmic.

El segle XVIII és, també, el segle de la crítica política. Durant aquella època les publicacions periòdiques van crèixer espectacularment a tota Europa, però només és un exemple més de l’augment de l’interés per la política, com ho és també el fenòmen dels cafés i de les tertúlies polítques. Això últim va comportar també l’inici de les crítiques públiques als monarques, la gent començava a qüestionar algunes decissions preses pels reis i, fins i tot, se’n burlaven. Els governants eren conscients que el poble opinava sobre la seva conducta i els preocupava. Alguns sobirans van servir-se d’espies o de polícia secreta per esbrinar que es deia d’ells, como Josep II de Portugal. D’altres van trobar una utilitat més constructiva: es difonien rumors sobre pròximes mesures fiscals i s’esperava la reacció del poble per aplicar-les o no, com es feia a França durant el govern del ministre Orry. Malgrat tot, el principal mecanisme del poble per expressar el seu descontent eren les revoltes, associades normalment a les dificultats econòmiques o els desastres naturals. Aquestes revoltes eren vigilades amb lupa pels governants, ja que temíen la violència d’aquells que no formaven part de l’engranatge polític. Quan es produíen, normalment castigaven al cap de la revolta pero cedien a les reclamacions d’alguna manera. Els motins eren molt comuns, amb un paper destacat de la dona.
Tota aquesta nova corrent crítica política va trobar un referent a la independència americana, que després va seguir la Revolució Francesa i que es va estendre arreu del continent amb més o menys èxit. A Gran Bretanya, malgrat la pèrdua de les colònies americanes, la situació es va mantenir estable gràcies al seu fort desenvolupament econòmic, encara que és cert que hi va haver un repunt del radicalisme però que no va contstituir una amenaça seria. A Holanda si hi van haver conseqüències de les derrotes colonials que culminaven un procés de caiguda de la força comercial: es va produir una reacció contrària a la casa de Orange per part de les milícies civils però no van tenir èxit. El cas francés és el més conegut, la Revolucio que va tenir lloc a 1789 va suposar un punt d’inflexió dins la política europea: el reconeixement de la sobirania nacional, de la igualtat davant la llei i dels Drets de l’Home. Lluís XVI no va assumir que no hi havia retorn i es va quedar anclat a l’Antic Règim, fet que va provocar la radicalització de la revolta. El desenvolupament posterior de la Revolució es coneguts per tots, culminant amb Napoleó, governant autoritari però que sabia com tracta amb el poble.
Aquests tres exemples són l’excepció dins el mapa europeu, la resta de països es van mantenir a l’Antic Règim, la població així ho demanava.

El paisatge agustinià
Els europeus del segle XVII creien en un univers on el món sublunar i el món supralunar es barrejaven, on Déu, el diable i els seus agents intervenien constantment en l’ordre natural i els planetes podien aportar benaurança o pànic. L’únic suport es trobava en els alquimistes, astròlegs i nigromàntics. La reforma del segle XVI no va servir per combatre aquesta visió, els teòlegs remarquen que els mortals no poden controlar l’entorn i estigmatitzen la bruixeria amb la marca del dimoni, entre 1550 i 1650 hi va haver més assassinats de bruixes que d’heretges. Tots estaven d’acord en la concepció limitada de la naturalesa humana, però els catòlics afirmaven que els homes podien jugar algun paper en la seva salvació mitjançant les bones obres, en canvi, els protestants discrepaven. Això els condicionava davant l’acceptació o la voluntat d’eliminar als astròlegs de les corts. Tots coincidien en què és impossible fer una acció que complagui a Déu sense disposar de la gràcia divina. I totes les confessions cristianes veien la vida com a càstig de Déu, merescut per la desobediència humana.
La concepció agustiniana sobre la naturalesa humana defensava el dret diví a la monarquia absoluta, volien una societat on es garantís l’ordre moral instituït per Déu. A principis del segle XVII s’estudien més la cultura i la llengua clàssiques que aporten una visió més positiva del potencial humà, un univers on l’home escollia el seu destí i podia i havia de ser virtuós per la seva voluntat. Aristòtil dominava el pla d’estudis i aportava una visió racional i secular de Déu, l’home i la naturalesa. La filosofia natural es basava en dos principis, matèria i forma, i una divisió clara de les esferes terrestre i celest.
La literatura clàssica s’estudiava pel valor literari, però no pel valor moral. Els calvinistes van limitar el pla d’estudis a la lògica i la física. La lògica havia estat completament cristianitzada. En la medecina s’estudiava a Galé de Pèrgam. L’aristotelisme no ensenyava a dominar el món natural. En les arts no es reflectia l’augment de confiança en la condició humana. En els països catòlics s’utilitzava per destacar el paper de l’església entre Déu i l’home. L’arquitectura civil s’utilitzava per afirmar el poder inviolable de les autoritats designades per Déu. Tot i les tensions entre cultura popular i cristianisme i entre cristianisme i classicisme dominava el consens de la creença en una humanitat corrupta impotent davant la natura hostil, només Déu redemptor oferia una sortida.
Curiositat, observació i mesura
Una minoria d’europeus es negaven a acceptar la condició humana des del punt de vista agustinià, tenien interès per el medi que els envoltava i en col·leccionaven i examinaven les seves meravelles. Aquesta petita comunitat s’anomenaven “curiosos” i tenien influències de l’humanisme renaixentista i dels alquimistes. Els prínceps i grans aristòcrates del segle XVII tenien gabinets de curiositats, les col·leccions es consideraven símbol de poder i autoritat. Però la cultura de la curiositat perillosa no era aquesta, sinó la dels seguidors d’aquests amb professions liberals, gustos catòlics i eclèctics i que feien d’investigadors.
D’aquests els que es centrava en l’estudi de l’estructura del món s’anomenaven “filòsofs experimentals”, el més influent va ser Boyle, aquest participà en l’elaboració d’un protocol on la veracitat dels experiments es garantia amb la paraula d’un cavaller.
Els filòsofs de la natura, tradicionalment, creien en les matemàtiques com a eina per el moviment dels cóssos celest i no terrestres. Alguns, ara, començaven a dir que els cóssos terrestres tot i estar sotmesos als canvis també eren mesurables. Gràcies a Galileu a la segona meitat del segle hi ha una matematització en balística, fortificacions i la rellotgeria. Un dels avenços més importants va ser la invenció del càlcul gràcies a Newton i Leibniz. Tot i així, l’estudi del moviment terrestre estava encara limitat per la geometria euclidiana.
Els curiosos del segle XVII no formaven una comunitat visible amb poder institucional. Alguns treballaven en universitats, com a astròlegs o en convents, però molts tenien oficis liberals o eren de la baixa noblesa i treballaven a casa, amb cert aïllament. Malgrat això cal dir que l’intercanvi cultural europeu era factible i més fàcil gràcies al Gran Tour. També es van crear rets corresponsals entorn a grans figures, com Marin Mersenne; en algunes ciutats van aparèixer societats informals, la Royal Society va ser la més important d’Europa.
A finals del segle XVII els curiosos encara eren una minoria entre les persones educades se’ls acusava de lliurepensadors, ateus i desafiadors a la concepció agustiniana. La por dels ortodoxos era perquè cada cop una major part de la comunitat era subversiva a diferents filosofies antiaristotèliques que volien suplantar la concepció agustiniana del món.
El desencadenament de la naturalesa
Durant la primera meitat del segle els curiosos no tenien cap conflicte amb l’aristotelisme, ja que integrava els descobriments del món natural. Tot i que també hi havia un grup més reduït de curiosos que creien en altres filosofies, sobretot en el neoplatonisme que veia l’univers com una jerarquia d’éssers espirituals i on no existia la divisió entre les dues esferes. Tot i que la tendència neoplatònica s’ha exagerat és cert que hi van participar figures com Newton i Kepler. Els teòlegs de totes les religions afirmaven que els únics que tenien la clau de la naturalesa eren els aliats del diable, per això el neoplatonisme estava als límits de l’heretgia. A finals de segle ressorgeix l’atomisme clàssic, sobretot Epicur. Aquest no és plausible fins que Descartes i Gassendi el depuren (l’atomisme cartesià dominarà) i s’anomena mecanicisme. A Anglaterra triomfà l’empirisme de Bacon.
La part pràctica del neoplatonicisme i l’atomisme interessaven als curiosos que hi veien una eina contra la persecució eclesiàstica. Aquesta visió pràctica va empènyer als agustinians a qualificar d’ateus a tots els filòsofs experimentals antiaristotèlics, la qual cosa es injusta tot i que si que va existir una corrent de mil·lenarisme.
L’heliocentrisme i l’univers infinit
La filosofia natural del s. XVI anava des de l’atomisme extrem a l’animisme neoplatònic passant pel mecanicisme cartesià i l’aristotelisme escolàstic. Tant els neoplatònics com els atomistes eren partidaris de l’heliocentrisme, els aristotèlics del geocentrisme. El 1633 Galileu és condemnat per l’heliocentrisme, hi ha un enduriment de la Contrareforma. Universitats i col·legis són anticopernicans els professors són cada cop més partidaris d’aplicar canvis a la teoria tradicional,però el geocentrisme és intocable, s’adopta el sistema de Tycho Brahe. Abandonar aquest geocentrisme significaria trencar un dels principis bàsics d’Aristòtil, la divisió entre les dues esferes. Tot i així, a final de segle gairebé tots els filòsofs experimentals accepten l’heliocentrisme.
Copèrnic havia mantingut alguns elements aristotèlics: l’univers finit i l’existència d’esferes planetàries. Al segle XVII els copernicans comencen a qüestionar la idea de l’univers tancat i desestimen el sostre d’estels fixos. Es dividien en si l’univers era finit o infinit i en si era ple de matèria o buit. En abandonar les esferes sòlides d’Aristòtil el misteri és com es sostenen les òrbites dels planetes al voltant de la terra o del Sol. Kepler (neoplatònic) diu que el Sol i els planetes són com imans que actuen per atracció o repulsió. Descartes (mecanicista) parla de matèria subtil que circulant arrastra als planetes. Newton reprèn la idea de Kepler per mostrar que el sistema solar existia per una força recíproca entre el Sol i els seus satèl·lits. Els filòsofs continentals majoritàriament cartesians aprecien la llei de la gravitació universal, però com que implica l’existència de forces actives a l’univers no poden ser newtonians, com a molt keplerians.
L’ascens de l’home
La majoria dels curiosos no abandonen el cristianisme tot i distanciar-se de l’aristotelisme escolàstic, no creen mai teories que pugin posar en dubte la tradició agustiniana. Els relativistes també solien ser agustinians i arribaven sempre a la conclusió de que la Bíblia és l’única font fiable d’informació sobre la condició humana.
Tot i així, durant la segona meitat de segle alguns comencen a envair el territori dels teòlegs, són els “enfants terribles” provinents de diferents països i confessions, la majoria influenciats pel cartesianisme, però sense limitar el dubte sistemàtic a la filosofia natural. Hi ha una preocupació per remodelar la idea de que tot era institució sancionada per Déu. Després de la guerra dels Trenta anys alguns arriben a la conclusió de que l’unitat confessional generava anarquia i misèria, la raó de ser d’un estat s’ha de limitar a mantenir la pau interior i el benestar material.
Gràcies al constructe d’un hipotètic estat de naturalesa es crea una política secularitzada, en tal estat hi havia un poder sobirà i els habitants eren lliures i iguals, només governats per la raó. Tots els estats havien de tenir unes lleis universals independentment de la religió. La consolidació d’aquestes idees es fa amb la publicació del Leviatan de Hobbes, afirma que la racionalitat humana és limitada i l’objectiu de l’home natural és l’existència terrenal.
Durant la segona meitat del segle els teòrics sobre la llei natural eren gairebé tots seguidors de Hobbes, creien en la fundació de l’estat per pacte popular i en la monarquia. Cap va participar en la teoria de la llei natural dels levellers anglesos per una democràcia representativa. Tot i així hi havia un desacord en el paper exacte de l’estat i també estaven dividits pel que fa a la tolerància religiosa, però cap excepte Bayle acceptava la tolerància total. Aquesta divisió era per la concepció que tenien de la naturalesa humana. Els pessimistes (com Hobbes) creien que l’home natural era esclau de les seves passions i per això veien la secularització política de manera negativa. Els optimistes, en canvi, creien que l’home natural és capaç d’obeir les lleis naturals. Una altre preocupació introduïda per Descartes era la dualitat ànima i cos, i aquests “enfants terribles” van aportar les seves solucions. Aquest sector més radical mostra un allunyament de la cultura cristiana, es constitueix un cristianisme antiagustinià és una anticipació al lliure pensament que anirà apareixent cap als volts del 1700.
Cap a la Il·lustració
Segons l’historiador Hazard l’últim quart del segle XVII la nova concepció científica erosiona la visió tradicional cristiana, aquest està fent una exageració, en realitat l’horitzó intel·lectual de la major part d’individus educats el 1700 seguia sent el mateix que el dels seus besavis i hi continuava havent tendència a la credulitat. La República de les Lletres es pot entendre com un primer símptoma de canvi, però el procés era costós l’únic que s’estava aconseguint era que l’església reconegués el sistema aristotèlic com a deficient i acceptes algunes teories mecanicistes.
La reacció d’alguns països als crítics de la República van ser un agustinianisme més auster i una renovació del moviment jansenista. No podem exagerar els efectes de la nova ciència, però si que podem parlar del segle XVII com “l’era de la curiositat. Potser sense els curiosos no és possible la Il·lustració, però mai reconeixerien com als seus descendents als il·lustrats, per a ells les investigacions fomentaven l’unitat cristiana, només atemptaven contra una visió concreta del cristianisme, l’agustinianisme.

Para el estudio de la cultura y la religión del siglo XVIII conviene distinguir entre la primera mitad de siglo y la segunda mitad, dividiendo esta última entre las décadas anteriores a 1789 y los años posteriores a la revolución. Es preciso también señalar la notoria influencia de la Iglesia (ya sea católica, protestante o calvinista) en la determinación de la forma de vida, ideas y cultura de los europeos, hasta tal punto que el autor afirma que este podría llamarse «la época de la religión» o «el siglo cristiano».

La primera mitad del siglo XVIII
La importancia de la religión durante la 1ª mitad del siglo XVIII, periodo en el que la Iglesia seguía ganando influencia en numerosos ámbitos de la vida europea llegando incluso a tener en algunos aspectos un dominio mayor que en épocas anteriores, se ha visto infravalorada por la exagerada e inmediata repercusión sobre la religión que la historiografía moderna quiso dar a dos acontecimientos del siglo anterior: el fin de las guerras de religión y los avances científicos que dieron lugar a la llamada «revolución científica».
Si bien es cierto que la Paz de Westfalia condujo al fin de las guerras de religión en los territorios de Sacro Imperio Romano Germánico y supuso una mayor tolerancia religiosa al obligar a muchos gobernantes a tolerar diferentes cultos, los conflictos religiosos no cesaron en otros territorios y, dentro del Imperio, las diferentes confesiones lucharon por avanzar su posición sobre las otras mediante un proselitismo agresivo. Mientras que los calvinistas fueron los menos exitosos en esta empresa, la Iglesia luterana generó un movimiento evangélico conocido como pietismo que promovió con éxito una intensa devoción religiosa, trabajos educativos y actividades misioneras. En cuanto al catolicismo, a diferencia de lo comúnmente aceptado, la 1ª mitad del siglo XVIII supone el apogeo de la Contrarreforma. Es en este periodo cuando numerosos monarcas se convirtieron al catolicismo al considerarse el fundamento natural de la monarquía absoluta, al mismo tiempo que aumentaban el número de cofradías y confraternidades religiosas, crecía la devoción hacia la Eucaristía y el culto a la Virgen María, etc. A mitad de siglo la riqueza y las tierras de la Iglesia seguían creciendo, se alcanza el nivel más alto hasta entonces conocido de clero secular en relación al resto de población y la influencia de órdenes como la jesuita y la franciscana continúan aumentando. Además, a pesar de lo que se ha denominado como «la crisis de la conciencia europea», fruto de las ideas y descubrimientos de la revolución científica, el catolicismo todavía seguía afianzando su control intelectual sobre el pueblo llano y hubo un notable aumento del número de obras de contenido religioso publicadas. Sin embargo durante estos años el catolicismo se enfrenta también a una controversia doctrinal que divide la opinión de sus fieles. El jansenismo, un movimiento puritano de devoción religiosa, reabrirá el debate acerca de la importancia de la fe y los actos individuales frente a la gracia a la hora de obtener la salvación.
En cuanto a la cultura de esta primera mitad de siglo, entre 1685 y 1750 tuvo lugar un importante florecimiento de las artes, especialmente de la arquitectura y la música. Siendo soberanos, nobles y miembros de la Iglesia (especialmente la católica) quienes tenían el dominio casi absoluto del mecenazgo en las grandes empresas artísticas palacios e iglesias, estas se utilizaban como expresión del poder, la riqueza y la superioridad de estos estamentos. El estilo característico de esta época es el barroco, una forma particular de clasicismo que, a diferencia del arte clasicista anterior, no busca expresar una armonía estática sino el movimiento, la emotividad y el virtuosismo. A pesar de que abundan las muestras de arte laico barroco, este estilo está particularmente asociado al arte impulsado por la Iglesia católica de la Contrarreforma, y por ello se adapta a los objetivos de esta: despertar la devoción de los fieles e insistir en aquellos dogmas en los que la Iglesia se había reafirmado (culto a los Santos, importancia de los Sacramentos y del papel mediador de la Iglesia, etc.). Los países en los que el arte barroco irrumpió con mayor fuerza son España, Portugal, Italia, Alemania y las tierras austríacas, a pesar de que uno de los edificios más emblemáticos de la época sea el Palacio de Versalles, en Francia, que combina características propias del barroco con un estilo más sobrio y de tendencias clasicistas más tradicionales.
La música es otro arte que conoce un notable desarrollo durante esta época, especialmente en dos manifestaciones: la música litúrgica y la opera seria. La Iglesia católica y luterana, desde que incorporó considerables instituciones de voces en la liturgia, se convirtió en el principal mecenas de compositores y actores, subministrando casi toda la formación musical que existía. Producía numerosas cantatas y música para los oratorios y las representaciones de la pasión de Cristo, apelando siempre a las emociones de los fieles que el espíritu de la Contrarreforma tanto se esforzó por despertar. En cuanto a la opera seria, de origen italiano, a menudo se representaba en los teatros de la corte y era encargada y costeada directamente por el soberano con motivo de una celebración especial. La obra, que buscaba la identificación del soberano con el héroe de esta, acababa siendo una expresión más de la grandeza del monarca.
De entre los países protestantes destaca el caso de Gran Bretaña por sus singularidades políticas, sociales y culturales. A diferencia del resto de estados europeos, en esta región había una mayor libertad de expresión y de información que condujo al nacimiento del fenómeno bautizado con el nombre de la «esfera pública» (la formación de un público, una opinión pública, etc.).

La segunda mitad del siglo XVIII
Hacia 1750 tiene lugar una inversión de la mayoría de las tendencias de la 1ª mitad de siglo, que se vuelve más acusada a partir de 1770 y que produce un retroceso de las iglesias (especialmente la católica) en casi todos sus frentes de poder, riqueza e influencia. Este hecho puede relacionarse hasta cierto punto con el movimiento intelectual de la época, al que se le ha dado el nombre de Ilustración, pero no se le debe atribuir un papel tan decisivo como los historiadores y los propios ilustrados han querido darle. La Ilustración puede considerarse un movimiento de laicización ya que muchos de sus líderes intentaron restringir, más que eliminar, la influencia del cristianismo en casi todas las ramas del conocimiento, introduciendo una actitud escéptica y crítica que se cuestiona algunas de las más asumidas creencias cristianas. Muestra de ello es la Encyclopédie francesa, la obra más popular de la Ilustración. Muchos clérigos fueron promotores de los nuevos puntos de vista propuestos durante esta época, aunque en general sus ideas fueron objeto de censura y críticas por parte del papado y un gran sector de clérigos y laicos de mentalidad conservadora.
Otro factor que explica la pérdida de influencia y poder por parte de la Iglesia durante la 2ª mitad de siglo es el declive del barroco, que dio lugar a una reacción general contra la ostentación pública de la riqueza y el poder. Con la decadencia de la ostentación y la piedad barrocas también se produjo una revisión de las actitudes triunfalistas de la Contrarreforma, provocando una reacción en el seno de la propia Iglesia cuyo representante más destacado es Ludovico Antonio Muratori. Su pensamiento, hoy visto como parte de una «Ilustración católica», defiende una reforma eclesiástica que contempla aspectos como la disminución de la riqueza y la corrupción del clero o el fomento de una mayor tolerancia religiosa. El declive de la cultura barroca, que había atraído tanto a las clases altas como al pueblo llano, produce también una nueva actitud de desdén de las clases altas ilustradas hacia las actitudes populares. Los propios autores de la Ilustración se pronunciaron a favor de manifestaciones artísticas y culturales más refinadas, intelectuales y moralistas. La nobleza fue apartándose cada vez más del trato con las clases sociales más desfavorecidas y los entretenimientos y costumbres propios de estas, provocando el crecimiento de la conciencia de clase media y el culto a la respetabilidad.
Otro suceso determinante en el declive de la Iglesia fue la caída de los jesuitas, que tuvo lugar entre 1750 y 1789. El origen de las expulsiones fue Portugal y los motivos más políticos que religiosos, ya que los jesuitas estaban dirigiendo un verdadero Estado dentro del Estado en los territorios portugueses de Suramérica, desafiando los principios absolutistas. Tras ser expulsados de otros países como Francia y España, la presión sobre el papa hizo que este finalmente disolviese la orden, provocando importantes consecuencias en toda Europa. Una de las más destacadas son los efectos que tuvo sobre la educación secundaria y universitaria, ya que provocó el aumento del papel del clero secular e incluso de los laicos en la enseñanza, haciendo del nuevo sistema educativo un modelo más supeditado al Estado y sus necesidades.
Por otro lado el triunfo de países protestantes como el de Gran Bretaña en la guerra de sucesión austríaca y en la de los Siete Años llevó a los soberanos y ministros de los países católicos a reexaminar sus políticas eclesiásticas y plantearse medidas como la apropiación de tierras de la Iglesia, la imposición de la tolerancia religiosa o incluso el permitir el matrimonio de los sacerdotes para producir un aumento de la población. La consideración de estas medidas no fue fruto de la influencia de las ideas de la Ilustración como comúnmente se ha aceptado, sino que tuvieron como objetivo el igualar en ingresos y ejército a los países protestantes.
En general puede afirmarse que la cultura de la segunda mitad del siglo XVIII se vuelve más compleja y heterogénea. Mientras que en las artes plásticas destaca el eclecticismo y la diversidad – con una predominancia del estilo neoclásico, fuertemente influenciado por los recientes descubrimientos de Herculano y Pompeya -, la música instrumental conoce un notable florecimiento y el desarrollo intelectual de las élites europeas se vuelve muy cosmopolita (el grad tour por Italia, la moda por todo lo francés, etc.). Dentro del movimiento ilustrado surgen además nuevas tendencias que amenazan con subvertirlo, como las ideas de Rousseau, a la vez que se desarrolla un movimiento popular y religioso en Gran Bretaña que se opone a la mayor parte de las tendencias de la Ilustración: el metodismo. Como rasgos destacables de este periodo debemos incluir también el aumento general de la alfabetización en muchos países y el final de la caza de brujas iniciada a finales del siglo XV.
A pesar de los importantes cambios que sufrió la iglesia entre 1750 y 1780, no hay muestras de que los soberanos y la mayoría de los ciudadanos europeos fuesen conscientes de las medidas en su contra que iban a tomarse con el estallido de la Revolución Francesa. Incluso se sabe que el pueblo francés manifestó en los Estados Generales de 1789 un fuerte apego a la Iglesia y la esperanza de que el rey la reformase. Por ello, el extremismo de la revolución debe enmarcarse en las amenazas de conspiraciones, revueltas y en la presión de las masas recién emancipadas, que provocaron que la Asamblea se alejase de los deseos del pueblo tal y como estaban expresados en los cahiers redactados para los Estados Generales. Las consecuencias de este extremismo fueron las medidas que dieron lugar a la secularización de Francia: el Estado ya no estaba formalmente vinculado a una iglesia particular, este remodeló la estructura de la Iglesia católica e incautó todas sus propiedades, además de abolir todos los privilegios del clero. La instauración de un culto al Ser Supremo, vigente hasta 1794, ha llevado a hablar incluso de un proceso de descristianización. Por otro lado la cultura francesa de la época se hizo en teoría más democrática, siendo ejemplo de ello la escuela de pintura de J.L. David.
Fuera de Francia, la brutalidad y extremismo de la revolución produjo tendencias contrarrevolucionarias en casi todos los países, donde la iglesia recuperó prestigio entre las clases altas. La censura se hizo más severa para frenar el avance de las ideas revolucionarias, y se acusó al ateísmo de los philosophes de haber inspirado los excesos de la revolución. Sin embargo, a pesar de las restricciones, la década de 1790 fue, fuera de Francia, una década de revolución cultural. Destaca el desarrollo del Romanticismo, que glorificaba la individualidad del artista, rechazaba las reglas clásicas y exploraba el mito, la fantasía y la magia.

Durante el siglo XVIII se desarrollaron los conceptos políticos y la idea de Estado. Éste constituye, por tanto, un período de formación de una nueva concepción de la política ya que, por ejemplo, si bien en 1700 los europeos eran súbditos de gobiernos hereditarios, a finales de siglo la tumba del rey Sol había sido profanada. Sin embargo, aunque estas nuevas tendencias fueran cambiando la concepción de la política, la mayoría de Estados europeos (excepto Francia y Polonia) mantuvieron los mismos sistemas que utilizaron durante el siglo XVII.
La relación entre el monarca y el súbdito experimentó un cambio progresivo en esta época: se empezó a concebir como un contrato de gobierno: a cambio de obediencia, el monarca se preocupaba por el bienestar de los súbditos.
Los estados europeos del momento pueden dividirse en tres grandes tipos, aunque cada estado tuviera sus particularidades: las monarquías, las repúblicas y los despotismos. El continente estaba básicamente dominado por monarcas absolutos (príncipes hereditarios) que, aunque defendían que su soberanía provenía de Dios, en realidad estaban más o menos controlados por algunas instituciones corporativas, sobretodo en los países donde había parlamentos nacionales, porque existía una conciencia por parte de las elites, educadas según Aristóteles y Montesquieu, de que la monarquía podía degenerar en despotismo (como ocurría con los sultanes otomanos o los zares y zarinas rusos).
La república era el otro tipo de régimen político presente en la Europa del siglo XVIII. A excepción de Venecia y la República Holandesa, que tenían importancia internacional, las repúblicas europeas constituían pequeñas ciudades-estado casi siempre gobernadas por una oligarquía.
En esta variedad de sistemas, sin embargo, no se incluía la democracia, que era vista por los teóricos de la época como imposible, siendo consideradas utópicas las ideas de aquellos pocos que la defendían (como Rousseau o el marqués d’Argenson).
En lo que se refiere a la alta política en los estados monárquicos, cabe destacar en primer lugar que la guerra era la principal actividad real (hasta el punto de que algunos reyes llegaron a admitir que perseguían su propia gloria personal). Las causas tradicionales de la guerra eran los asuntos dinásticos (como en las guerras de sucesión española, polaca y austriaca) y, sobretodo, la política exterior y la religión (como las campañas contra los jesuitas).
El monarca, aunque en ocasiones delegara su poder, era la figura central del proceso político, y por ello para actuar era imprescindible ganarse su favor en la corte. De esta forma se desarrolló una cultura cortesana que llevó a la lucha constante para obtener el acceso al monarca (mediante facciones, ya que a nivel individual era muy difícil). Tener contacto con el rey era señal de poder y riqueza, y es por este motivo que muchos aristócratas aceptaban incluso realizar tareas poco prestigiosas sólo para estar cerca del rey. Además, la oposición al soberano comportaba represalias severas: desde el arresto y la tortura hasta el exilio (reservado a ministros, cortesanos y miembros de los parlamentos) o la ejecución.
El valor de los Parlamentos se hizo un poco más visible durante este siglo gracias a los éxitos económicos de Gran Bretaña. Su sistema parlamentario no tenía precedentes, aunque todavía estaba lejos de ser democrático y representaba a una elite social. Si bien es cierto que existía la corrupción (se sabe que se compraban algunos escaños), también lo es que el debate político que se estableció era muy rico. Durante las campañas electorales se crearon comités electorales, con lo que las elecciones suponían una diversión para la sociedad. Además, durante esta época se empezó a tomar una visión de la política como carrera (ya que antes sólo solía hacerse por motivos personales o cuestiones de honor familiar). Los partidos políticos, sin embargo, no tenían gran peso para controlar los gobiernos porque se daba mucha importancia a las cuestiones locales, y éstas determinaban, en muchas ocasiones, los resultados electorales.
Otro punto a tener en cuenta es la creciente atención que el monarca tuvo por la salud, la educación y la felicidad de los súbditos, fruto del cambio en la concepción del gobierno. Por este motivo se ha llamado a estos monarcas déspotas ilustrados, aunque este interés pudiera ser ocasionado no sólo mirando el bienestar social sino también por motivos individuales del rey (como la mejor formación de los soldados) o por la difusión de las ideas ilustradas. Ahora bien, fuera por interés individual o no, las mejoras sociales fueron visibles en esta época.
En la Iglesia también se dio un movimiento reformista, en el que destaca la importancia del movimiento jansenista (que defendía, entre otras cosas, que había que incentivar a los laicos a leer las escrituras y a participar activamente en las obras de caridad). Además, si bien siguió habiendo persecuciones, la tolerancia religiosa fue creciendo gracias a diversos factores como la voluntad de permitir la libertad de expresión, el utilitarismo y la difusión de las ideas ilustradas. Todas estas reformas se dieron gracias a la creencia optimista de que el hombre y sus instituciones podían mejorarse.
Las reformas llegaron a muchos ámbitos de la sociedad. A nivel jurídico emergió el concepto de ciudadanía y de igualdad legal (en algunos estados). En el ámbito de la educación se construyeron los cimientos de la escuela universal, se reformaron escuelas debido a la disolución de los jesuitas en 1773 y se crearon academias para elites nobles. También hubo mejoras en la salud (los cementerios, por ejemplo, se transfirieron al exterior de las ciudades), la higiene (se limpiaron las calles) y la seguridad pública (se pavimentaron e iluminaron las calles).
El crecimiento económico de este siglo comportó el surgimiento de un público más próspero, educado y políticamente consciente. Es en estos momentos cuando aumenta la importancia de las noticias políticas gracias y debido al auge de diarios, revistas, libros y publicaciones periódicas en muchos estados (Gran Bretaña, el Sacro Imperio Romano, Holanda, Francia…). Esta información no sólo llegaba a los sectores más ricos de la sociedad (que podían permitirse adquirir estos productos de coste elevado), ya que proliferaron también los lugares de reunión donde se leía y discutía sobre asuntos políticos. Las imágenes, por otra parte, también constituyeron una importante fuente de divulgación política.
Sin embargo, aunque un amplio sector social participara en la política a nivel crítico y de opinión, tomar parte en ella era mucho más restrictivo. Por este motivo, los excluidos utilizaban recursos como la petición para hacer oír su voz. Los gobiernos eran conscientes de este creciente interés por la política y por ello las expresiones de descontento popular se vigilaban con cuidado. Entre las manifestaciones más comunes hay que destacar las que se daban contra políticas impopulares y, sobretodo, por el aumento del precio del pan. En éstas últimas, las mujeres eran las que estaban en primera fila. No obstante, aunque las mujeres participaron en política como agentes de poder y patronazgo y como organizadoras de foros de discusión política (los conocidos salones), raramente se aceptó considerar los derechos de la mujer. Había muy pocos defensores de ello y francesas atrevidas como Olympe de Gouges fueron arrestadas. Sí que existió, por esto, algún periódico que lo defendía, como el “Journal del dames”.
Otro punto importante a tener en cuenta sobre este siglo es la importancia de los radicales y los republicanos. Esto fue debido a que la Guerra de Independencia Americana fue tomada como fuente de inspiración para muchos europeos. No obstante, la mayoría de la población europea siguió en su línea conservadora. En la República de Holanda, sin embargo, sí que surgió un radicalismo importante debido a que habían sufrido derrotas humillantes a manos de los británicos. En Polonia y otros estados también surgió un sueño patriótico nacional, pero sus intentos de reforma no tuvieron éxito y fueron derrotados por las grandes potencias de Austria, Prusia y Rusia. Únicamente en Francia pudo surgir una revolución sin el peligro inmediato de la interferencia extranjera, porque era una gran potencia.
A modo de resumen, el siglo XVIII fue un periodo de cambios en el que los intereses del Estado, de los súbditos y del rey iban de la mano. La oposición al rey se hizo presente en algunos estados y se empezó a concebir y a poner en práctica el principio según el cual el gobierno debería trabajar en interés del bienestar social. Además, la creencia de que la soberanía residía en el pueblo fue ganando un peso a nivel teórico que empezaría a ponerse en práctica a partir del siglo siguiente.

A comienzos del S. XVI, las influencias del humanismo italiano (que podría esbozarse en un interés lingüístico por el latín clásico, por el griego y por el hebreo, un mayor contacto con la literatura clásica y la existencia de una conciencia “Renacentista” o creencia de que iba a poder construirse un mundo mejor a partir de la imitación de los valores expresados en los restos literarios de Grecia y Roma) se habían extendido a toda Europa.

Los ideales humanistas exigían una reforma de las escuelas y universidades, con el objetivo de transformar la educación, la literatura y la vida política. Sin embargo, el humanismo puramente italiano no llegaba a definir objetivos religiosos, así que para que los ideales humanistas prosperaran en la Europa transalpina, debían cristianizarse. Así, hacia 1500, los humanistas empezaron a asociar el deseo de restaurar la civilización clásica con la decisión de llevar a cabo una recuperación de la vida espiritual y una reforma institucional de la iglesia.

La educación de las élites seculares y eclesiásticas se entendió como el medio más efectivo de iniciar esta mejora gradual del estado de la cristiandad, fomentando el estudio de autores latinos de la Antigüedad clásica y el interés por autores paganos con reputación moral intachable como Virgilio o Cicerón. El estudio de otros poetas más libres o atrevidos, como Horacio u Ovidio, no era aceptado con el fin de preservar la moralidad y la fe de los jóvenes cristianos.

Erasmo era un firme defensor de este tipo de “Humanismo Cristiano” y deseaba llevar a cabo una renovación inspirada en las Sagradas Escrituras y en los elementos más nobles del pensamiento cristiano. Fue él el que expuso con mayor elocuencia y claridad los vicios y defectos de su iglesia contemporánea que impedían la renovación espiritual. Sus publicaciones, que hablaban de llevar acabo una reforma radical (pero gradual y pacífica) de la vida espiritual y de las estructuras eclesiásticas del cristianismo, convencieron a muchos jóvenes humanistas que cargados de idealismo, aspiraban a transformar el mundo.

No obstante, cuando se intuyó que la Reforma iba a causar la división de la Iglesia, la reputación de los “Humanistas Cristianos” en la Europa católica cayó en picado y puede decirse que en 1550 había desaparecido del todo. Esto no significa que el humanismo desapareciera en todos sus aspectos ni que sufriera una decadencia: Conservó e incluso incrementó su papel en la educación de las élites europeas, tanto seculares como eclesiásticas.

Con el paso del tiempo, al ver los humanistas que el estudio entusiasta de los grandes autores clásicos no había satisfecho sus esperanzas de renovación espiritual a través del redescubrimiento del saber perdido, muchos dirigieron su atención a un conjunto de ideas que se acercaban en parte al esoterismo como la cábala judía, las profecía, la astrología o los oráculos, siendo así el S. XVI la Edad de Oro del ocultismo Europeo.

Aunque la influencia humanística en la educación y la alta cultura se incrementó durante el S. XVI, Aristóteles siguió dominando en los estudios universitarios hasta bien entrado el S. XVII. El humanismo planteaba un reto a la filosofía aristotélica, basada en determinar la verdad absoluta a partir del razonamiento lógico. Los retóricos humanistas habían criticado el racionalismo escolástico y habían insistido en que la función propia del pensamiento humano no era la búsqueda de la verdad absoluta sino hacer elecciones moralmente sanas en la vida cotidiana. Pese a tales desafíos, Aristóteles siguió siendo el maestro por excelencia en la enseñanza de las ciencias naturales, en parte porque sus libros eran claros, amplios y relativamente sencillos de enseñar y no existía ningún otro sistema que sirviera de fundamento para la enseñanza de la filosofía natural.

No obstante, en ámbitos como las matemáticas y la astronomía, Aristóteles sí se vio superado en esta época, ya que las ciencias físicas experimentaron un fuerte auge gracias a las nuevas teorías de Copérnico, Brahe y Kepler sobre el universo basadas en las matemáticas. La biología y la medicina, aún no siendo tan innovadoras como las ciencias físicas, también progresaron durante el S. XVI gracias al estudio de las plantas medicinales y el interés por la anatomía.

La filosofía moral fue la única disciplina filosófica que los humanistas incluyeron en sus temas de interés y el estoicismo como teoría ética, con el lema de la virtud como finalidad suprema de la vida, tomó mucha relevancia.
La teoría política, como rama de la filosofía moral, experimentó fuertes innovaciones, en parte como respuesta a las crisis políticas constantes del S. XVI. La terrible experiencia bélica en Francia y los Países bajos y también en Italia, provocó temor y rechazo al desorden civil que hizo que pensadores como Maquiavelo o Hobbes llegaran a defender la idea de un gobierno poderoso y autoritario que fuera capaz de mantener y garantizar el orden social. Por esta razón, aunque durante la segunda mitad del siglo prosperaran ideas como el derecho natura o la resistencia a la tiranía, el futuro de la política continental favorecería la implantación del tipo de monarquía llamada absoluta.

Entre els factors que van afavorir que el sistema de l’Antic Règim es debilitès en trobem tres de principals: el primer és el creixement demogràfic que va afectar a tots els grups socials, després tenim el fet que el capitalisme anès prenent forma en un nombre cada cop més gran d’individus, i per últim, l’estat centralitzat, que va suposar el desafiament a les reclamacions dels ordres socials per tal d’aconseguir autonomia.
Per tal d’estudiar les causes i les conseqüències que es trobem rere els canvis els historiadors miren de reconstruir els fets amb bases d’arxius parroquials o dels controls que exercien els governants del nord d’Europa sobre la població (tases de naixement, pautes matrimonials, mortandat…). Hem de tenir en compte, a l’hora d’estudiar el creixement de la població europea durant el segle XVIII -i sobretot en la segona meitat- que els models de comportament sexual i de moviments de la població estaven determinats per factors econòmics. Així, l’objectiu principal amb que havien de barallar-se molts dirigents era el d’aconseguir trobar un equilibri entre la producció d’aliments i el nombre de consumidors. Per aiò es van haver d’arribar a implantar mesures com la d’allargar l’edat en què es permetia a les dames casar-se quan no es necessitaven més fills. Això va arribar fins al punt que el matrimoni va ser considerat un privilegi, tenint en compte la constant por a la superpoblació. Es van buscar noves formes d’ingressos agrícoles, però el menjar va ser molt escàs, tal com posa de manifest l’augment dels preus. El fet de que els salaris no poguessin adaptar-se a aquests increments va desencadenar en el pauperisme del segle XIX, multiplicant el nombre de marginats socials fins a un 50 per 100 al 1800.
D’altra banda, un nombre de plebeus acomodats va poder fer servir els seus diners per tal d’adquirir càrrecs públics o terres en propietats, la qual cosa implicà un canvi necessari en les relacions entre diferents grups socials. Encara així, com que l’efecte dels diners i la força del mercat fau devaluar la tradició, les classes nobles ho van veure com una amenaça il·lícita. Amb això, el fet de pensar que els diners donaven el poder per a dirigir l’economía i la societat podem dir que neix el capitalisme modern, amb la seva distribució d’avantatges i desavantatges.
De totes maneres, al segle XVIII el gran arquetip de riquesa i prestigi continuava sent la propietat de la terra, però la noblesa i el clergat havien perdut el seu monopoli deixant pas a una proporció en auge de propietaris sense títols nobiliaris que, contràriament a lo que es pugui pensar, no es diferenciaven massa dels antics propietaris en relació amb el seu tracte vers els camperols. Els nivells de la renta van augmentar en consideració al mercat de la terra, i en conseqüència la posició social dels arrendataris va millorar, adaptant el seu estil de vida a la dels senyors.
Els camperols, que tenien una amplia varietat de senyors amb interessos diferents, eren vistos pels governants com uns contribuyents que portaven al món soldats per als seus exèrcits. Molts senyors nobles o de classe mitja vivien principalment de lo que podien extreure dels seus camperols, però com a desavantatge per al règim senyorial, l’augment dels preus i el mercat va oferir una mica d’espai per a maniobrar als camperols, ja que el ritme de l’augment dels preus no es va mantenir amb el dels drets senyorials. D’altra banda, aquesta intensificació del mercat va portar a un contacte més estret entre el camp i la comunitat urbana, com veiem en els matrimonis i en la pràctica dels camperols rics de situar als seus fills com a artesans a les ciutats.
D’altra banda, les famílies amb poques o cap terra van rebre els efectes més devastadors del creixement demogràfic. Com les reserves de terra no eren suficients, un gran nombre de persones es va desplaçar del sector agrícola, buscant subsistir en el mercat del treball assalariat, dirigint-se cada cop més i més persones a les activitats manufactureres: es dedicaven a transport per terra i per mar, venda al por menor i a les manufactures de producció tèxtil, treball de la fusta o d’altres indústries especialitzades (seda, mineria, cristall, ferro, metall…). L’augment de la circulació dels diners va erosionar l’ordre social tradicional i el seu sistema de valors. D’aquesta forma, al segle XVIII algunes de les més concentrades regions manufactureres havien perdut la capacitat d’autoabastir-se d’aliments amb els seus propis recursos, cosa que va introduir el desenvolupament del mercat per a la producció agrícola i dels serveis de transports. Les famílies sense terra van haver de treballar per molt poc a causa dels preus dels aliments, la cauiguda del preu dels bens manufacturats i la reducció de demanda de serveis. Rebien uns salaris miserables i sempre en descens; mentrestant, la distància entre el cost de vida i els beneficis del treball es feia cada cop més gran. Tot i així es va donar una expansió de la producció de fil i teles. A finals del segle XVIII les millores tecnològiques i els invents van donar lloc a un augment significatiu de la productivitat, provocant una dràstica caiguda dels preus. Conjuntament amb les primeres barriades, l’augment de la població va suposar milions d’europeus adicionals que havien de vestir-se. D’aquesta manera s’imposà el cotó davant les llanes tradicionals, encara de ser menys durader. Els treballadors de les manufactures adquirien la formació dels seus superiors, i quant menys formació fos necessària per al treball, més gran era el nombre de dones i nens involucrats (en les manufactures tèxtils acostumaven a constituir més del 50 per 100 dels treballadors). Podem parlar de tres tipus de jerarquia en aquest tipus de treball, reflexat directament en el salari: el factor de gènere, l’edat i la formació. a més, els treballadors estavne exposats a condicions pos higièniques i freqüents crisis de desocupació. Els esclats que es van donar per part dels treballadors -vagues espontànies, violència, i objectius a curt termini- només van incentivar a les autoritats a identificar a les classes treballadores coma classes perillosses.
Quant als nivells superiors del comerç de béns, dir que en la cima hi habia un petit grup que suministrava els vincles entre els països i continents, que vivia del negoci de les comissions i que es financiava i servia les transaccions principalment mitjançant el crèdit: les altes finances. El capital d’aquest reduït conjunt normalment provenia de la fortuna heredada. Dins el continent, els qui millor posició tenien eren els banquers protestants, que dominaven el triangle Londres-Cadis-Ginebra. En la Europa central la majoria de preocupacions bancàries es caracteritzava per una combinació de transaccions financieres, negocis amb comissions i manufactures. S’ha de dir que totes les cases bancàries continentals compromeses en el comerç a llarga distància van patir una bancarrota, principalment com a resultat del bloqueig continental napoleònic.
Dins de la societat europea, un grup social ben diferenciat és el dels jueus, que estaven limitats per tot tipus de restriccions estatals i de prejudicis cristians, fou un grup marginal impopular marginat per la societat que patien restriccions sobre l’adquisició de propietats, de drets civils, de domicili i d’ocupacions. A les ciutats es sustentaven gràcies a petites transaccions de crèdit, en diversos negocis o com a practicants metges; al camp, gràcies a la tracta de bestiar i el comerç relacionat amb ell, que implicava també el prèstec de diners. Però per a això havien de pagar alts drets especials per a ser tolerats, i al segle XVIII nou de cada deu jueus no gaudien d’aquest estat protegit i deambulaven mendigant per a arribar al nivell de vendes necessari.
En general la pobresa es va desenvolupar de manera dramàtica en el segle XVIII. L?augment de la població i la pujada del preu dels aliments en un 60 per cent o més va provocar un augment considerablede les penúries en quasi tota Europa durant les últimes dècades del segle. El crim fou una de les conseqüències més òbvies. Aquesta pobresa, formada per la fam, les epidèmies i la guerra, va resultar en una constant subalimentació d’una part significativa de la societat tant urbana com rural.
La noblesa i els burgesos que tenien vincles amb els gremis i participaven en els assumptes de la ciutat eren els qui tenien a la seva disposició els instruments per a afirmar els seus interessos i, per això, van ser vistos com a principal enemic per aquells que defensaven una nova societat organitzada sobre la base dels drets individuals.
La noblesa intentava assegurar la seva existència de tres maneres: mitjançant els sistemes familiars,
les estratègies matrimonials i els privilegis. Amb aquest últim punt la noblesa va haver de tractar amb l’Estat, que representava una innovació en contra del beneficis del seu estament. Entre els
privilegis, que donavan al noble un ordre legal distintiu, el feien tenir autoritat exercida sobre la terra i la gent, podent cobrar drets i delmes, dispensar justícia i fins i tot controlar els serfs. També tenien l’autoritat en exercir al govern com a menbres d’una assamblea nacional o regional. Però durant la segona mitat de segle, els governants havian posats límits als poders de la noblesa sobre els seus súbdits i al declivi del seu estament com a elit privilegiada que participava en el poder va ser inexorable, éssent ireconciliable amb les institucions modernes.
Pel que fa als habitants de les ciutats, s’ha de dir que el concepte de burgesia a l’antic règim varia segons el pais. Lo que sí podem afirmar és que tant els patricis com els artesans van mirar de defensar la seva posició amb la pròpia regulació i els privilegis. Això incloia tant una combinació d’estratègies matrimonials com mantenir als negocis pràctiques en acord amb les normes morals i jurídiques. De la mateixa forma que va passar amb la noblesa, els seus privilegis van ser apreciablement reduïts per les autoritats centrals durant el segle XVIII. Tot i això, l’Estat modern només es va preocupar per suprimir les reclamacions de més autonomia i d’ampliar el nombre de ciutadans de ple dret, així que les elits burgeses i els patricis van continuar dirigint les ciutats europees fins al segle XIX.