Resums d’Història Moderna

Els estats europeus actuals són hereus dels canvis polítics que van tenir lloc durant el segle XVIII. Fins aquell moment, els monarques europeus concebien el seu poder com a un patrimoni més, on els habitants dels seus territoris eren súbdits i només Déu estava per sobre d’ells, aquest panorama es oposat al que es veurà a finals del mateix segle. L’impacte de fets com la independència dels Estats Units, l’adopció d’una Constitució escrita a Polònia, la situació de conflicte a Holanda i Bèlgica, el resorgiment dels conflictes a Regne Unit i, per suposat, la Revolució Francesa, van capgirar per complet la ideologia del poder. Per primer cop l’Estat va ser concebut com autònom, completament independent dels governants, com a garant de la autoritat legítima que aqeusts exercien en el seu nom. Però potser el fet més significatiu va ser el canvi de relacio entre l’èlit i el poble: el rei ja no era aliè al poble, sino que hi estava lligat per un contracte en el qual s’especifica que els súbdits li obeïran a canvi de protecció i un cert grau de benestar, és l’inici dels despotisme il·lustrat. Malgrat aquest canvis tan importants, hem de dir que la situació al 1800 era molt semblant a la de 1700 en gran part del continent, exceptuant França i Polònia.
Els estats europeus de l’època es van veure influenciats per l’impacte de les obres sobre politíca encara que l’absolutisme seguia sent la forma de govern més usual. Els reis absoluts tenien restringit el seu poder, encara que sembli contradictori, per una sèrie d’organismes tant municipals com provincials i també per les gran fortunes que no volien veure perjudicats els seus interessos. El monarca era el nexe entre aquestes dues cares del govern. Existien però altres maneres de governar, com demostren països como Suècia i Gran Bretanya, que gaudien d’un règim parlamentari, no exempt de conflictes com els regnats de Carles XII i Gustau III a Suècia i la Guerra Civil anglesa. No obstant Gran Bretanya va experimentar un llarg periode d’estabilitat política i econòmica que va permetre la seva expansió comercial. Un cas que s’ha d’esmentar és el de Polònia, que a finals de segle va desaperèixer com a estat per culpa de la ineptitud d’una noblesa massa ambiciosa i per la fragilitat de la monarquía electiva que governava el pais: les lluites de poder per tal d’aconseguir el tro van propiciar la intervenció de potències estrangeres que van acabar amb l’estat. Per acabar tenim a Holanda i les ciutat-estat del nord d’Itàlia que eren considerades repúbliques, però que s’havien convertit en territoris governats per unes famílies concretes que monopolitzaven el poder, com el cas dels Orange a Holanda. Ningú considerava viable la democràcia.

Els governants europeus es dedicaven principalment a la guerra, era l’únic mitjà per tal d’augmentar les riqueses i la glòria personal: les disputes entre les dinasties van ocasionar els conflictes més cruents del segle. Tan preocupats com estaven en aquests assumptes, els monarques acostumaven a nomenar ministres que governessin en el seu nom, per això era de vital importància guanyar-se el favor del rei. Així és com sorgeix el joc de cort, on les èlits lluitaven pel poder: l’alta política. La mateixa cort es trobava dividida en faccions, ja que era impossible accedir al rei de manera individual. Aquestes faccions manipulaven al monarca situant-se al Consell Reial i copant tots els càrrecs públics, dins aquest joc, el paper de les dones era cabdal. Els funcionaris eren nobles sense ofici, és a dir, havien aconseguit el càrrec gràcies als contactes i les pressions de la cort, o directament comprant-lo, com es feia a França. Aquests nobles solien ser d’estrat mitjà ja que sino suposaria una gran acumulació de poder a les seves mans, molt perillosa pel rei. Les intrigues o traicions estaven a la ordre del dia, per això el bon govern estava relacionat amb la capacitat del rei per aconseguir que aquestes rivalitats no perjudiquessin al pais, encara que oposar-se al judici del monarca podia suposar l’exili o fins i tot la mort. Calia ser molt prudent doncs.
El segle XVIII va aportar un nou concepte: el despotisme il·lustrat. Els monarques van desenvolupar un interés pel benestar del poble i la seva felicitat, donat això sí, per la necessitat d’aconseguir soldats millor preparats i en millors condicions per afrontar els conflictes bèlics i també per la influència dels ideals Il·lustrats relacionats amb l’aplicació de la raó per millorar els assumptes d’estat. Els principals exponents d’aquestes idees són: Grotius i l’escola cameralista a l’Alemanya protestant, els fisiòcrats francesos com Quesneay o Mirabeau, el moviment pietista luterà a Prúsia, clergues catòlics com Muratori, i el jansenisme. Aquest últim corrent va tenir molt ressò sobretot a França i va ser perseguit per l’Església i l’Estat. L’absolutisme il·lustrat va suposar la resposta dels reis al canvi de concepció del poder, el sobirà era un servidor més, i començava a arrelar la noció de drets universals dels homes, entre ells, la llibertat religiosa. També es van donar grans passes endavant relacionades amb la igualtat jurídica, sobretot a partir de 1760 i que va culminar la Revolució. Altres camps on van actuar els il·lustrats van ser l’educació (creant acadèmies per a nobles laïques i projectes d’educació primària) i la sanitat, sobretot la higiene. Malgrat les bones intencions, la manca de recursos materials i humans van impedir el desenvolupament ple d’aquestes polítiques, imposar les reformes des de dalt no era suficient.

La realitat és que el funcionament de les monarquies absolutes era molt més complex del que es pot pensar: les actuacions del rei estaven condicionades al respecte dels privilegis de les corporacions que lluitaven entre sí. El rei tenia poc marge de maniobra i normalment havia d’intercedir entre eaquestes baralles sobre temes molt variats, això si, ho havia de fer amb molt de tacte, per evitar ofendre a qualsevol part. A vegades a rribava a no resoldre el cas per evitar pronunciar-se en contra d’algú suficientment poderós. Aquestes disputes sempre estaven relacionades amb l’obtenció i el manteniment del poder: no podien permetre que algú els hi treiés el lloc, perquè suposaria una pèrdua no només d’estatus social sino també dels privilegis aconseguits. El problema sorgia quan el sobirà no podia evitar el conflicte amb alguna corporació amb poder, com per exemple, el parlament provincial al cas de França durant el regnat de Lluís XVI, que ja sabem com va acabar.
Els parlaments van ser un element clau en el decurs del segle XVIII. Tota Europa coneixia el funcionament del Parlament Britànic, i els conseqüències positives que en derivaven: eren l’enveja del vell continent. Només Polònia tenia un organisme similar, el Sejm, però el seu funcionament era desastrós. Aquesta va ser una de les causes de la desaparició de l’estat polac. Certament els estat provincials eren una eina molt útil ja que ajudava a repartir el pes administratiusino que a més donaven confiança als reis quan aquests volien demanar més diners. La participació en aquest òrgan depenia molt d’on es trobés. A ciuatats angleses com Leicester o Londres tots els homes majors d’edat residenta a la ciutat i amb propietats teniens dret a vot, fin i tot es realitzaven campanyes electorals populars per recaptar vots, amb pancartes i cartells inclosos. Quan alguna d’aquestes eleccions estaven especialment diputades, els problemes locals adquirien gran pes: els electors volien que els seus representants solucionessin els problemes de la comunitat i els ajudessin en cas de crisi, encara que també es tractaven temes de política nacional. Els membres d’aquests parlaments pertanyien a l’èlit social, eren fills de nobles i membres de la baixa noblesa els que ocupaven la Cambra dels Comuns, que era com una mena d’entrenament per després accedir a la Cambra dels Lors. No eren porfessionals, sino que el seu estatus i honor els obligava a participar en aquests comicis: la política no va ser una carrera fins poc abans de la Revolució Francesa. El sorgiment d’un públic educat i interessat en la política va ser determinant, conseqüència, d’altra banda, del desenvolupament econòmic.

El segle XVIII és, també, el segle de la crítica política. Durant aquella època les publicacions periòdiques van crèixer espectacularment a tota Europa, però només és un exemple més de l’augment de l’interés per la política, com ho és també el fenòmen dels cafés i de les tertúlies polítques. Això últim va comportar també l’inici de les crítiques públiques als monarques, la gent començava a qüestionar algunes decissions preses pels reis i, fins i tot, se’n burlaven. Els governants eren conscients que el poble opinava sobre la seva conducta i els preocupava. Alguns sobirans van servir-se d’espies o de polícia secreta per esbrinar que es deia d’ells, como Josep II de Portugal. D’altres van trobar una utilitat més constructiva: es difonien rumors sobre pròximes mesures fiscals i s’esperava la reacció del poble per aplicar-les o no, com es feia a França durant el govern del ministre Orry. Malgrat tot, el principal mecanisme del poble per expressar el seu descontent eren les revoltes, associades normalment a les dificultats econòmiques o els desastres naturals. Aquestes revoltes eren vigilades amb lupa pels governants, ja que temíen la violència d’aquells que no formaven part de l’engranatge polític. Quan es produíen, normalment castigaven al cap de la revolta pero cedien a les reclamacions d’alguna manera. Els motins eren molt comuns, amb un paper destacat de la dona.
Tota aquesta nova corrent crítica política va trobar un referent a la independència americana, que després va seguir la Revolució Francesa i que es va estendre arreu del continent amb més o menys èxit. A Gran Bretanya, malgrat la pèrdua de les colònies americanes, la situació es va mantenir estable gràcies al seu fort desenvolupament econòmic, encara que és cert que hi va haver un repunt del radicalisme però que no va contstituir una amenaça seria. A Holanda si hi van haver conseqüències de les derrotes colonials que culminaven un procés de caiguda de la força comercial: es va produir una reacció contrària a la casa de Orange per part de les milícies civils però no van tenir èxit. El cas francés és el més conegut, la Revolucio que va tenir lloc a 1789 va suposar un punt d’inflexió dins la política europea: el reconeixement de la sobirania nacional, de la igualtat davant la llei i dels Drets de l’Home. Lluís XVI no va assumir que no hi havia retorn i es va quedar anclat a l’Antic Règim, fet que va provocar la radicalització de la revolta. El desenvolupament posterior de la Revolució es coneguts per tots, culminant amb Napoleó, governant autoritari però que sabia com tracta amb el poble.
Aquests tres exemples són l’excepció dins el mapa europeu, la resta de països es van mantenir a l’Antic Règim, la població així ho demanava.

Entre els factors que van afavorir que el sistema de l’Antic Règim es debilitès en trobem tres de principals: el primer és el creixement demogràfic que va afectar a tots els grups socials, després tenim el fet que el capitalisme anès prenent forma en un nombre cada cop més gran d’individus, i per últim, l’estat centralitzat, que va suposar el desafiament a les reclamacions dels ordres socials per tal d’aconseguir autonomia.
Per tal d’estudiar les causes i les conseqüències que es trobem rere els canvis els historiadors miren de reconstruir els fets amb bases d’arxius parroquials o dels controls que exercien els governants del nord d’Europa sobre la població (tases de naixement, pautes matrimonials, mortandat…). Hem de tenir en compte, a l’hora d’estudiar el creixement de la població europea durant el segle XVIII -i sobretot en la segona meitat- que els models de comportament sexual i de moviments de la població estaven determinats per factors econòmics. Així, l’objectiu principal amb que havien de barallar-se molts dirigents era el d’aconseguir trobar un equilibri entre la producció d’aliments i el nombre de consumidors. Per aiò es van haver d’arribar a implantar mesures com la d’allargar l’edat en què es permetia a les dames casar-se quan no es necessitaven més fills. Això va arribar fins al punt que el matrimoni va ser considerat un privilegi, tenint en compte la constant por a la superpoblació. Es van buscar noves formes d’ingressos agrícoles, però el menjar va ser molt escàs, tal com posa de manifest l’augment dels preus. El fet de que els salaris no poguessin adaptar-se a aquests increments va desencadenar en el pauperisme del segle XIX, multiplicant el nombre de marginats socials fins a un 50 per 100 al 1800.
D’altra banda, un nombre de plebeus acomodats va poder fer servir els seus diners per tal d’adquirir càrrecs públics o terres en propietats, la qual cosa implicà un canvi necessari en les relacions entre diferents grups socials. Encara així, com que l’efecte dels diners i la força del mercat fau devaluar la tradició, les classes nobles ho van veure com una amenaça il·lícita. Amb això, el fet de pensar que els diners donaven el poder per a dirigir l’economía i la societat podem dir que neix el capitalisme modern, amb la seva distribució d’avantatges i desavantatges.
De totes maneres, al segle XVIII el gran arquetip de riquesa i prestigi continuava sent la propietat de la terra, però la noblesa i el clergat havien perdut el seu monopoli deixant pas a una proporció en auge de propietaris sense títols nobiliaris que, contràriament a lo que es pugui pensar, no es diferenciaven massa dels antics propietaris en relació amb el seu tracte vers els camperols. Els nivells de la renta van augmentar en consideració al mercat de la terra, i en conseqüència la posició social dels arrendataris va millorar, adaptant el seu estil de vida a la dels senyors.
Els camperols, que tenien una amplia varietat de senyors amb interessos diferents, eren vistos pels governants com uns contribuyents que portaven al món soldats per als seus exèrcits. Molts senyors nobles o de classe mitja vivien principalment de lo que podien extreure dels seus camperols, però com a desavantatge per al règim senyorial, l’augment dels preus i el mercat va oferir una mica d’espai per a maniobrar als camperols, ja que el ritme de l’augment dels preus no es va mantenir amb el dels drets senyorials. D’altra banda, aquesta intensificació del mercat va portar a un contacte més estret entre el camp i la comunitat urbana, com veiem en els matrimonis i en la pràctica dels camperols rics de situar als seus fills com a artesans a les ciutats.
D’altra banda, les famílies amb poques o cap terra van rebre els efectes més devastadors del creixement demogràfic. Com les reserves de terra no eren suficients, un gran nombre de persones es va desplaçar del sector agrícola, buscant subsistir en el mercat del treball assalariat, dirigint-se cada cop més i més persones a les activitats manufactureres: es dedicaven a transport per terra i per mar, venda al por menor i a les manufactures de producció tèxtil, treball de la fusta o d’altres indústries especialitzades (seda, mineria, cristall, ferro, metall…). L’augment de la circulació dels diners va erosionar l’ordre social tradicional i el seu sistema de valors. D’aquesta forma, al segle XVIII algunes de les més concentrades regions manufactureres havien perdut la capacitat d’autoabastir-se d’aliments amb els seus propis recursos, cosa que va introduir el desenvolupament del mercat per a la producció agrícola i dels serveis de transports. Les famílies sense terra van haver de treballar per molt poc a causa dels preus dels aliments, la cauiguda del preu dels bens manufacturats i la reducció de demanda de serveis. Rebien uns salaris miserables i sempre en descens; mentrestant, la distància entre el cost de vida i els beneficis del treball es feia cada cop més gran. Tot i així es va donar una expansió de la producció de fil i teles. A finals del segle XVIII les millores tecnològiques i els invents van donar lloc a un augment significatiu de la productivitat, provocant una dràstica caiguda dels preus. Conjuntament amb les primeres barriades, l’augment de la població va suposar milions d’europeus adicionals que havien de vestir-se. D’aquesta manera s’imposà el cotó davant les llanes tradicionals, encara de ser menys durader. Els treballadors de les manufactures adquirien la formació dels seus superiors, i quant menys formació fos necessària per al treball, més gran era el nombre de dones i nens involucrats (en les manufactures tèxtils acostumaven a constituir més del 50 per 100 dels treballadors). Podem parlar de tres tipus de jerarquia en aquest tipus de treball, reflexat directament en el salari: el factor de gènere, l’edat i la formació. a més, els treballadors estavne exposats a condicions pos higièniques i freqüents crisis de desocupació. Els esclats que es van donar per part dels treballadors -vagues espontànies, violència, i objectius a curt termini- només van incentivar a les autoritats a identificar a les classes treballadores coma classes perillosses.
Quant als nivells superiors del comerç de béns, dir que en la cima hi habia un petit grup que suministrava els vincles entre els països i continents, que vivia del negoci de les comissions i que es financiava i servia les transaccions principalment mitjançant el crèdit: les altes finances. El capital d’aquest reduït conjunt normalment provenia de la fortuna heredada. Dins el continent, els qui millor posició tenien eren els banquers protestants, que dominaven el triangle Londres-Cadis-Ginebra. En la Europa central la majoria de preocupacions bancàries es caracteritzava per una combinació de transaccions financieres, negocis amb comissions i manufactures. S’ha de dir que totes les cases bancàries continentals compromeses en el comerç a llarga distància van patir una bancarrota, principalment com a resultat del bloqueig continental napoleònic.
Dins de la societat europea, un grup social ben diferenciat és el dels jueus, que estaven limitats per tot tipus de restriccions estatals i de prejudicis cristians, fou un grup marginal impopular marginat per la societat que patien restriccions sobre l’adquisició de propietats, de drets civils, de domicili i d’ocupacions. A les ciutats es sustentaven gràcies a petites transaccions de crèdit, en diversos negocis o com a practicants metges; al camp, gràcies a la tracta de bestiar i el comerç relacionat amb ell, que implicava també el prèstec de diners. Però per a això havien de pagar alts drets especials per a ser tolerats, i al segle XVIII nou de cada deu jueus no gaudien d’aquest estat protegit i deambulaven mendigant per a arribar al nivell de vendes necessari.
En general la pobresa es va desenvolupar de manera dramàtica en el segle XVIII. L?augment de la població i la pujada del preu dels aliments en un 60 per cent o més va provocar un augment considerablede les penúries en quasi tota Europa durant les últimes dècades del segle. El crim fou una de les conseqüències més òbvies. Aquesta pobresa, formada per la fam, les epidèmies i la guerra, va resultar en una constant subalimentació d’una part significativa de la societat tant urbana com rural.
La noblesa i els burgesos que tenien vincles amb els gremis i participaven en els assumptes de la ciutat eren els qui tenien a la seva disposició els instruments per a afirmar els seus interessos i, per això, van ser vistos com a principal enemic per aquells que defensaven una nova societat organitzada sobre la base dels drets individuals.
La noblesa intentava assegurar la seva existència de tres maneres: mitjançant els sistemes familiars,
les estratègies matrimonials i els privilegis. Amb aquest últim punt la noblesa va haver de tractar amb l’Estat, que representava una innovació en contra del beneficis del seu estament. Entre els
privilegis, que donavan al noble un ordre legal distintiu, el feien tenir autoritat exercida sobre la terra i la gent, podent cobrar drets i delmes, dispensar justícia i fins i tot controlar els serfs. També tenien l’autoritat en exercir al govern com a menbres d’una assamblea nacional o regional. Però durant la segona mitat de segle, els governants havian posats límits als poders de la noblesa sobre els seus súbdits i al declivi del seu estament com a elit privilegiada que participava en el poder va ser inexorable, éssent ireconciliable amb les institucions modernes.
Pel que fa als habitants de les ciutats, s’ha de dir que el concepte de burgesia a l’antic règim varia segons el pais. Lo que sí podem afirmar és que tant els patricis com els artesans van mirar de defensar la seva posició amb la pròpia regulació i els privilegis. Això incloia tant una combinació d’estratègies matrimonials com mantenir als negocis pràctiques en acord amb les normes morals i jurídiques. De la mateixa forma que va passar amb la noblesa, els seus privilegis van ser apreciablement reduïts per les autoritats centrals durant el segle XVIII. Tot i això, l’Estat modern només es va preocupar per suprimir les reclamacions de més autonomia i d’ampliar el nombre de ciutadans de ple dret, així que les elits burgeses i els patricis van continuar dirigint les ciutats europees fins al segle XIX.

L’Europa del segle XVIII va promoure dos principals ofensives d’expansió: Àsia i Amèrica. Si a Àsia la presencia europea era molt limitada a causa dels grans imperis asiàtics, a Amèrica el carácter imperial europeu va acabar amb una bona part de la població nativa. Al llarg del segle, les colònies aniran adquirint més independència política, població i riqueses.
Imperis a Amèrica:
Els espanyols es van encarregar de construir un gran imperi a centre i sud-Amèrica sobre els regnes conquistats, mentre que Nord Amèrica será conquistada posteriorment per britànics i francesos. De cara als espanyols, l’entorn i la riquesa terrenal (arròs, tabac, or, plata, sucre, café…) els van ser favorables per a la rápida repoblació de les terres. L’esclavitud va florir per tots els territoris on es treballés per a l’importació a Europa de cultius. A mida que la demanda europea crexia, més esclaus africans eren importats a les colònies. Les famílies espanyoles que feia molt de temps que residien a les colònies eren anomenats criolls, que cohabitaven amb mestissos, nouvinguts espanyols i una bona massa d’indígenes. L’objectiu de les potències europees era que les seves colònies contribuissin a l’enriquiment de la mare pàtria més que no pas a les altres potències, volien assegurar una autoritat metropolitana respecte a elles, i per això van imposar un sistema de jerarquització: el virrei era l’autoritat máxima en una colònia; per sota venien els jutges i els administradors locals o governadors, anomentats intendants. Malgrat tot, els interessos locals exercien una bona influència sobre els funcionaris, i en moltes ocasions, desobeïen alguns manaments provinents de la mare pàtria (com comercialitzar amb francesos, britànics i portuguesos).
Crisi dels imperis americans:
Poc a poc, les colònies varen anar creixent. El 1775 els britànics van començar a lluitar contra els seus propis súbdits, recolzats pels espanyols, francesos i holandesos, i reconeixent la independència colonial al 1783. A mida que el comerç es feia més valuós, augmentaven els impostos estatals, i a la vegada, les altres potències intentaven desbancar les flotes comercials rivals, per a debilitar la 
capacitat bèl·lica a Europa. Per tant, com s’observa, els europeus sentien una elevada consideració pel valor de les possesions americanes, cosa que els va portar a recòrrer a bones mides defensives, com l’augment d’impostos, per por a possibles sublevacions. Es varen crear nous càrregs administratius ocupats per espanyols, no per criolls, i es van reforçar les tropes estatals. El creixement econòmic, la guerra i la nova política intervencionista de les potències colonials van provocar desordres violents, sublevacions i enfrontaments a partir del 1760 (aprox.) per part de colònies i esclaus. Les èlits colonials, a favor de les metrópolis, esperanven l’ajuda de l’exèrcit, però no hi tenien res a fer si aquest es posicionava de part del poble. La metròpoli ara imposava un control molt estricte de cara a les colònies i les obligaven a pagar impostos cada vegada més alts, impedint que els criolls arribessin a càrregs públics importants i abolint les institucions eclesiàstiques pròpies de cada regió.
Malgrat la població era molt conscient de pertànyer a un estat europeu, cada vegada més s’abraçava el somni de la independència, en tant que se sentien arrelats a una terra o pàtria, com deien ells, on els seus avantpassats més directes hi havien viscut durant anys (aquest sentiment sobretot es va veure marcat a Mèxic, que van adoptar costums índies). En les colònies britàniques l’autoritat metropolitana no es veía molt accentuada, sobretot a causa de la inmensa presència dels negres. Poc a poc, el creixent sentit de la propia identitat es va anar apoderant de les colònies.
El comerç asiàtic:
A Amèrica, el sistema econòmic sorgí fruit d’ una creació europea: organitzaven l’extracció de minerals i el cultiu de la terra amb animals o cultiu que ja havien introduït prèviament. En canvi, a Àsia es van adaptar als sistemes ja existents: compraven cultiu conreat per pagesos asiàtics o artesania a comerciants de la zona. El comerç entre Àsia i Europa requería una gran inversió i no veure cap mena de beneficis fins al cap de dos anys, ben bé. Conseqüentment, aquest comerç va ser dirigit per grups amb un capital considerable.
Productes com les espècies, la seda, les teles de cotó, el té xinès o el café d’Aràbia eren els que més cridaven l’atenció europea. Per a conseguir-los, les metrópolis exportaven productes europeus a Àsia, però abans de la Revolució Industrial era molt difícil fer ventes a gran escala, deguts els preus. Per això no hi va haver més remei que importar lingots de plata d’Amèrica i destinar-los a Àsia. 
També va tenir èxit el comerç interasiàtic (p.e.: tel·les índies descarregades a Indonèsia). Les potències europees van començar a lluitar entre elles pel comerç oriental de la mateixa manera que ho feien per l’americà, malgrat la dominació colonial en aquest cas no fos tan exitosa (els holandesos van ser els únics als que se’ls va permetre entrar a Japó, en el gueto de Nagasaki). Els europeus generalment varen mantenir la pau entre ells i amb els asiàtics, tot i que això no exclou les confrontacions, sobretot navals, que mantenien (sense ser tan violentes com a Amèrica). A nivell general podriem assegurar que els espanyols estaben assentats a Manila; els francesos a la Índia; els holandesos a la costa xina i a l’oest de l’Índia.
Nous imperis a Àsia:
Si la primera meitat del segle XVIII havia estat un període d’estabilitat per als europeus a Àsia, van ser temps de guerra periòdica per a la frontera entre els dos continents, ja que no estaba ben definida. Els russos avançaven amb rapidesa davant els turcs, que s’anaven tirant enrere alhora que els britànics anaven construïnt imperis a la Índia. A principis de segle, l’imperi mogol va anar decaient, provocant que l’Índia quedés dividida en estats successors independents que al llarg del XVIII es varen anar consolidant. Les primeres conquestes van implicar l’infiltració d’aquests estats més que no pas el seu assalt directe, fins que al 1765 que el mateix emperador mogol confia els càrregs administratius als britànics. Els nous imperis britànics van ser construïts sobre les bases que els independents gobernadors indis havien establert poc temps abans, i tot i que els anglesos responien formalment als càrregs públics, eren els indis els que n’oferien l’experiència básica. L’excedent va jugar a favor de la metrópolis, permetent l’augment dels ingressos, tot i que inicialment, els productes asiàtics no es podien comparar als americans, molt més barats. L’èxit anglès a la Índia va ser desastrós pels francesos i holandesos, sobretot a finals de segle, trasvalsats per la Revolució.
Beneficis de l’expansió:
L’expansió europea no només va beneficiar a pobles occidentals: els gobernants africans que traficaven amb esclaus en van saber treure molt de profit, (o els que comerciaven amb tè), però no ocorria allà on els europeus havien assumit el poder polític (p.e.: la fam es va apoderar de Bengala). A Amèrica, malgrat lentament es refessin de la mortandat, poc van millorar a nivell de condicions de 
vida. A l’Àsia sobrava la mà d’obra barata, mentre que a Amèrica, només a Mèxic i a Perú fou possible organitzar els natius com a força de treball. Cap a la segona meitat de segle, nombroses quantitats d’immigrants varen traslladar-se a aquests nous continents, en busca de treball i terra, tot i que molts d’ells, segons les opcions de supervivència, no varen resistir el canvi. A nivell de consum, el sucre, tan a Amèrica com a Àsia, era el negoci més important. El tabac també fou protagonista de les rutes comercials, juntament amb l’arròs, la seda, les pells, el café, el cacau… a pesar que no es distribuís uniformement per tot Europa. Les importacions es consumien al país d’orígen i després, aquest s’encarregava de reexportar-les a les altres potències. El gran desenvolupament comercial de les colònies va portar enormes beneficis, com la destinació de suficient capital per a obres públiques.
El creixement més efectiu va ser, sens dubte, el de les colònies britàniques a Nord Amèrica, que en gran mesura, va aportar molts beneficis per a la industrialització. En canvi, països com Espanya o Portugal, malgrat el bast imperi colonial, van seguir sent pobres.
Imaginant nous móns:
Els europeus van intentar exportar els seus valors culturals, i alhora van apendre de les altres societats però per boca d’altres europeus, produint-se l’error dels prejudicis o les malinterpretacions. Les descripcions d’aquests nous móns varen suposar un enorme interés als intel·lectuals cults de l’època, que van estudiar-los amb deteniment. A la vegada, la consciència de la diversitat humana va desafiar el sentiment d’autoconfiança que fins ara imperava la societat occidental; es va demostrar que l’art, religió i vida europeus no eren els únics que existien. Tot i això, el sentiment de superioritat, promogut pels il·lustrats, no va desaparèixer en cap cas (l’Europa “racional” contra l’Amèrica “bàrbara” o “atrasada”). Per altra banda, els pensadors més liberal comparaven el fanatisme i el clericalisme de la filosofia del cristianisme amb la tolerància i la raó del confucianisme xinès (Voltaire). L’estudi seriós dels mites i cultura d’altres religions va promoure la comprensió de tals, fins al punt que podriem parlar d’un “renaixement oriental”, que va influenciar molt en el romanticisme europeu i l’idealisme alemany, en tant que es va denunciar en gran mesura l’esclavisme i el comerç d’esclaus.

Entre els factors que van afavorir que el sistema de l’Antic Règim es debilitès en trobem tres de principals: el primer és el creixement demogràfic que va afectar a tots els grups socials, després tenim el fet que el capitalisme anès prenent forma en un nombre cada cop més gran d’individus, i per últim, l’estat centralitzat, que va suposar el desafiament a les reclamacions dels ordres socials per tal d’aconseguir autonomia.

Per tal d’estudiar les causes i les conseqüències que es trobem rere els canvis els historiadors miren de reconstruir els fets amb bases d’arxius parroquials o dels controls que exercien els governants del nord d’Europa sobre la població (tases de naixement, pautes matrimonials, mortandat…). Hem de tenir en compte, a l’hora d’estudiar el creixement de la població europea durant el segle XVIII -i sobretot en la segona meitat- que els models de comportament sexual i de moviments de la població estaven determinats per factors econòmics. Així, l’objectiu principal amb que havien de barallar-se molts dirigents era el d’aconseguir trobar un equilibri entre la producció d’aliments i el nombre de consumidors. Per aiò es van haver d’arribar a implantar mesures com la d’allargar l’edat en què es permetia a les dames casar-se quan no es necessitaven més fills. Això va arribar fins al punt que el matrimoni va ser considerat un privilegi, tenint en compte la constant por a la superpoblació. Es van buscar noves formes d’ingressos agrícoles, però el menjar va ser molt escàs, tal com posa de manifest l’augment dels preus. El fet de que els salaris no poguessin adaptar-se a aquests increments va desencadenar en el pauperisme del segle XIX, multiplicant el nombre de marginats socials fins a un 50 per 100 al 1800.

D’altra banda, un nombre de plebeus acomodats va poder fer servir els seus diners per tal d’adquirir càrrecs públics o terres en propietats, la qual cosa implicà un canvi necessari en les relacions entre diferents grups socials. Encara així, com que l’efecte dels diners i la força del mercat fau devaluar la tradició, les classes nobles ho van veure com una amenaça il·lícita. Amb això, el fet de pensar que els diners donaven el poder per a dirigir l’economía i la societat podem dir que neix el capitalisme modern, amb la seva distribució d’avantatges i desavantatges.

De totes maneres, al segle XVIII el gran arquetip de riquesa i prestigi continuava sent la propietat de la terra, però la noblesa i el clergat havien perdut el seu monopoli deixant pas a una proporció en auge de propietaris sense títols nobiliaris que, contràriament a lo que es pugui pensar, no es diferenciaven massa dels antics propietaris en relació amb el seu tracte vers els camperols. Els nivells de la renta van augmentar en consideració al mercat de la terra, i en conseqüència la posició social dels arrendataris va millorar, adaptant el seu estil de vida a la dels senyors.

Els camperols, que tenien una amplia varietat de senyors amb interessos diferents, eren vistos pels governants com uns contribuyents que portaven al món soldats per als seus exèrcits. Molts senyors nobles o de classe mitja vivien principalment de lo que podien extreure dels seus camperols, però com a desavantatge per al règim senyorial, l’augment dels preus i el mercat va oferir una mica d’espai per a maniobrar als camperols, ja que el ritme de l’augment dels preus no es va mantenir amb el dels drets senyorials. D’altra banda, aquesta intensificació del mercat va portar a un contacte més estret entre el camp i la comunitat urbana, com veiem en els matrimonis i en la pràctica dels camperols rics de situar als seus fills com a artesans a les ciutats.

D’altra banda, les famílies amb poques o cap terra van rebre els efectes més devastadors del creixement demogràfic. Com les reserves de terra no eren suficients, un gran nombre de persones es va desplaçar del sector agrícola, buscant subsistir en el mercat del treball assalariat, dirigint-se cada cop més i més persones a les activitats manufactureres: es dedicaven a transport per terra i per mar, venda al por menor i a les manufactures de producció tèxtil, treball de la fusta o d’altres indústries especialitzades (seda, mineria, cristall, ferro, metall…). L’augment de la circulació dels diners va erosionar l’ordre social tradicional i el seu sistema de valors. D’aquesta forma, al segle XVIII algunes de les més concentrades regions manufactureres havien perdut la capacitat d’autoabastir-se d’aliments amb els seus propis recursos, cosa que va introduir el desenvolupament del mercat per a la producció agrícola i dels serveis de transports. Les famílies sense terra van haver de treballar per molt poc a causa dels preus dels aliments, la cauiguda del preu dels bens manufacturats i la reducció de demanda de serveis. Rebien uns salaris miserables i sempre en descens; mentrestant, la distància entre el cost de vida i els beneficis del treball es feia cada cop més gran. Tot i així es va donar una expansió de la producció de fil i teles. A finals del segle XVIII les millores tecnològiques i els invents van donar lloc a un augment significatiu de la productivitat, provocant una dràstica caiguda dels preus. Conjuntament amb les primeres barriades, l’augment de la població va suposar milions d’europeus adicionals que havien de vestir-se. D’aquesta manera s’imposà el cotó davant les llanes tradicionals, encara de ser menys durader. Els treballadors de les manufactures adquirien la formació dels seus superiors, i quant menys formació fos necessària per al treball, més gran era el nombre de dones i nens involucrats (en les manufactures tèxtils acostumaven a constituir més del 50 per 100 dels treballadors). Podem parlar de tres tipus de jerarquia en aquest tipus de treball, reflexat directament en el salari: el factor de gènere, l’edat i la formació. a més, els treballadors estavne exposats a condicions pos higièniques i freqüents crisis de desocupació. Els esclats que es van donar per part dels treballadors -vagues espontànies, violència, i objectius a curt termini- només van incentivar a les autoritats a identificar a les classes treballadores coma classes perillosses.

Quant als nivells superiors del comerç de béns, dir que en la cima hi habia un petit grup que suministrava els vincles entre els països i continents, que vivia del negoci de les comissions i que es financiava i servia les transaccions principalment mitjançant el crèdit: les altes finances. El capital d’aquest reduït conjunt normalment provenia de la fortuna heredada. Dins el continent, els qui millor posició tenien eren els banquers protestants, que dominaven el triangle Londres-Cadis-Ginebra. En la Europa central la majoria de preocupacions bancàries es caracteritzava per una combinació de transaccions financieres, negocis amb comissions i manufactures. S’ha de dir que totes les cases bancàries continentals compromeses en el comerç a llarga distància van patir una bancarrota, principalment com a resultat del bloqueig continental napoleònic.

Dins de la societat europea, un grup social ben diferenciat és el dels jueus, que estaven limitats per tot tipus de restriccions estatals i de prejudicis cristians, fou un grup marginal impopular marginat per la societat que patien restriccions sobre l’adquisició de propietats, de drets civils, de domicili i d’ocupacions. A les ciutats es sustentaven gràcies a petites transaccions de crèdit, en diversos negocis o com a practicants metges; al camp, gràcies a la tracta de bestiar i el comerç relacionat amb ell, que implicava també el prèstec de diners. Però per a això havien de pagar alts drets especials per a ser tolerats, i al segle XVIII nou de cada deu jueus no gaudien d’aquest estat protegit i deambulaven mendigant per a arribar al nivell de vendes necessari.

En general la pobresa es va desenvolupar de manera dramàtica en el segle XVIII. L?augment de la població i la pujada del preu dels aliments en un 60 per cent o més va provocar un augment considerablede les penúries en quasi tota Europa durant les últimes dècades del segle. El crim fou una de les conseqüències més òbvies. Aquesta pobresa, formada per la fam, les epidèmies i la guerra, va resultar en una constant subalimentació d’una part significativa de la societat tant urbana com rural.

La noblesa i els burgesos que tenien vincles amb els gremis i participaven en els assumptes de la ciutat eren els qui tenien a la seva disposició els instruments per a afirmar els seus interessos i, per això, van ser vistos com a principal enemic per aquells que defensaven una nova societat organitzada sobre la base dels drets individuals.

La noblesa intentava assegurar la seva existència de tres maneres: mitjançant els sistemes familiars, les estratègies matrimonials i els privilegis. Amb aquest últim punt la noblesa va haver de tractar amb l’Estat, que representava una innovació en contra del beneficis del seu estament. Entre els privilegis, que donavan al noble un ordre legal distintiu, el feien tenir autoritat exercida sobre la terra i la gent, podent cobrar drets i delmes, dispensar justícia i fins i tot controlar els serfs. També tenien l’autoritat en exercir al govern com a menbres d’una assamblea nacional o regional. Però durant la segona mitat de segle, els governants havian posats límits als poders de la noblesa sobre els seus súbdits i al declivi del seu estament com a elit privilegiada que participava en el poder va ser inexorable, éssent ireconciliable amb les institucions modernes.

Pel que fa als habitants de les ciutats, s’ha de dir que el concepte de burgesia a l’antic règim varia segons el pais. Lo que sí podem afirmar és que tant els patricis com els artesans van mirar de defensar la seva posició amb la pròpia regulació i els privilegis. Això incloia tant una combinació d’estratègies matrimonials com mantenir als negocis pràctiques en acord amb les normes morals i jurídiques. De la mateixa forma que va passar amb la noblesa, els seus privilegis van ser apreciablement reduïts per les autoritats centrals durant el segle XVIII. Tot i això, l’Estat modern només es va preocupar per suprimir les reclamacions de més autonomia i d’ampliar el nombre de ciutadans de ple dret, així que les elits burgeses i els patricis van continuar dirigint les ciutats europees fins al segle XIX.

(Resum en base a Europa y el resto del mundo, de P. J. Marshall; a BLANNING, T.C.W. (ed.), El siglo XVIII. Europa 1688-1815. Historia de Europa Oxford, Barcelona, Crítica, 2002)

Les empreses colonials d’Espanya i Portugal a Amèrica havien estat possible gràcies a la mà d’obra que aportaven els esclaus. La relació amb els pobles indígenes va ser diferent en cadascun dels casos. Els portuguesos al Brasil i els espanyols a les Amèriques sempre van pretendre la consecució d’una societat mestissa però integrant els indígenes al pla social més baix possible; els francesos volien en certa mesura «afrancesar» els indígenes i els permetien anar a la metròpoli; els anglesos, en canvi, procuraven tot el possible per excloure els indis dels seus assentaments. Aquestes diferències en la conducta social dels colons tenien a veure amb les particularitats de la religió que professaven cadascun d’ells.

En aquesta mà d’obra, els esclaus, que es considerava un bé moble que podia ser reprimit durament si no acatava a la primera les disposicions del seu propietari, es basarà l’economia colonial. Cap al segle XVIII s’observa una gran presència d’esclaus arreu on hi ha cultius bàsics per a Europa. Cultivaran plantacions de productes tropicals i també serviran per explotar els recursos minerals, sobre tot la plata a les colònies espanyoles i l’or a Portugal.

Totes les metròpoli van intentar mantenir un nivell d’autoritat i de capacitat de regulació sobre les seves colònies amb vistes a controlar sobre tot l’aspecte econòmic i que els seus fruits redundessin en la metròpoli. Espanya, amb una gran jerarquia de funcionaris amb el virrei al capdavant; Anglaterra, amb cossos que seguien l’esquema de la Càmera dels Comuns, és a dir, una certa estructura representativa; al Brasil, amb un esquema similar a l’espanyol però més relaxat.

Amb l’augment de les capacitats productives de les colònies augmenta també la capacitat comercial i, amb aquesta, es produeix una escalada bèl·lica produïda per l’intent de cada metròpoli de comerciar en exclusiva amb les seves pròpies colònies i controlar tot mantenint-ne el monopoli de l’explotació econòmica. Totes les metròpolis envien defenses i, alhora, intenten trencar les restriccions comercials que les altres metròpolis exerceixen sobre les seves possessions.

Les possessions colonials anaven augmentant el seu valor. Algunes potències havien trencat les restriccions comercials de les altres i la laxitud de les autoritats locals que havia permès tal cosa no era ben tolerada per les metròpolis que les controlaven, per la qual cosa van prendre mesures, van desenvolupar els recursos econòmics de les colònies i van reformar-ne els governs.

Aquesta política intervencionista, la guerra, el creixement econòmic i un incipient recel a la metròpoli van tenir un efecte profundament pertorbador a les colònies. Les elits criolles de les colònies s’encaminen cap a la independència, camí que ofereix un dels seus fruits primerencs més destacats amb la independència de les possessions britàniques a Nord Amèrica, fet que s’explica per què, per l’organització en certa mesura representativa vigent fins aleshores, aquestes elits ja estaven polititzades. Un creixent sentit de la identitat pròpia i de ressentiment cap a les metròpolis, això no obstant, envaeix també totes les altres colònies.

Les relacions de les potències europees amb l’Àsia eren força diferents respecte a les que hi va haver amb els territoris americans, perquè si a Amèrica les potències europees havien organitzat l’extracció de minerals i el cultiu de la terra, a l’Àsia es van convertir en actors del sistema econòmic ja establert i el mode de comerciar estava establert des de principis de segle: els bens o lingots europeus eren intercanviats sobretot per productes tèxtils i espècies. L’hegemonia en aquestes relacions comercials va ser un motiu de lluita tan important entre les potències europees com aquella que es produïa a Amèrica. Portugal, Holanda, Anglaterra i França van dur a terme maniobres diferents per aconseguir-la: el recurs bèl·lic era poc efectiu, així que s’hi establien de la manera que els governants locals els ho permetien.

Així, la primera meitat del segle XVIII va ser de relativa estabilitat a l’Àsia. La segona meitat va ser en canvi temps de guerra, amb Rússia assetjant posicions otomanes fins que van aconseguir vèncer, d’una banda, i l’entrada d’Anglaterra a la India, de l’altra. Després de la caiguda dels mogol a la India aquest país es va fragmentar de facto, circumstància aquesta que van aprofitar els britànics i els francesos per guerrejar i dur a terme maniobres diverses per assegurar-se’n el control, amb resultats favorables sobretot per a Anglaterra.

L’èxit d’Anglaterra va resultar desastrós pel comerç francès a l’Àsia i també per als interessos holandesos.

Aquests esdeveniments van reportar beneficis o perjudicis, segons el cas, a alguns dels actors que van intervenir-hi. Per exemple, els governants i els comerciants que feien negoci amb l’esclavitud van veure considerablement engrandida la seva fortuna, mentre que part de les poblacions indígenes els territoris de les quals s’anaven colonitzant passaven a condicions d’esclavitud.

Els recursos que de les zones colonitzades anaven a Europa també es van repartir de manera desigual. En termes generals, la major part d’aquests recursos quedava a la metròpoli i la resta es venia a altres parts d’Europa.

L’expansió europea va anar acompanyada d’una exportació dels seus valors, amb els quals les poblacions indígenes de les zones colonitzades van entrar en contacte. Aquest contacte, no obstant, no va ser unidireccional sinó que es va produir un mestissatge. L’empremta d’aquest contacte cultural és clar a les zones colonitzades, a Europa es va produir per exemple un augment del coneixement amb la publicació de diversos tractats sobre «les Indies». En resum, es va posar a Europa davant el mirall dels no europeus.

Aquest augment de coneixement va tenir un impacte molt gran dins Europa mateixa, perquè va demostrar que el punt de vista, la religió, l’art. la cultura, el mode de vida, etc., europeus, no eren el punt de vista únic ni «natural».

S’argumenta que la Il·lustració, com que era un moviment europeu i va definir els pobles europeus com a «avançats» i «racionals» va contribuir a la definició per negació dels pobles no europeus, que no participarien d’aquestes característiques. Però la visió il·lustrada de la humanitat com un tot amb similituds essencials va contribuir també a acceptar que tots els éssers humans havien de tenir els mateixos drets bàsics. A la Gran Bretanya hi va haver un moviment a favor de la llibertat dels esclaus molt popular, inspirat en un sentit cristià d’humanitat comú.

Alguns pensadors també van fer servir la inevitable comparació que va acompanyar allò que pels europeus va ser la descoberta d’altres pobles no per afalagar Europa sinó per tot el contrari. Per exemple, van contraposar el fanatisme i clericalisme europeu a la tolerància de Confuci.

En qualsevol cas, quede clar que el corpus de noves dades va servir de material pels intel·lectuals del segle XVIII per reflexionar sobre altres éssers humans (de forma cada vegada menys superficial i més profunda) i sobre la Humanitat en general.

Cal dir a més pel que fa l’aspecte econòmic que la riquesa aconseguida amb les empreses colonials va recaure sovint en uns grups socials concrets i que no ca contribuir a transformar l’equilibri polític entre les potències europees, la qual cosa no vol dir que no hi deixés una considerable empremta.

El segle XVIII va ser un segle de moviments i canvis a nivell mundial. El creixement de les colònies europees a Amèrica va ser espectacular tant a nivell demogràfic com econòmic. Cap a finals de segle, moltes de les colònies britàniques d’Amèrica del Nord i Santo Domingo ja eren independents. Aquests passos els van anar seguint les altres colònies del continent, però els imperis que s’anaven perdent a Amèrica, anaven creixent en Àsia, tot i que l’Europa del XVII no havia assentat els seus dominis en aquest territori més que de manera aïllada. Així doncs, la nova configuració passava per Amèrica dominada per noves repúbliques independents lligades culturalment a Europa i nous dominis europeus estenent-se per Àsia i Àfrica.
L’arribada dels europeus del s.XV a Amèrica va tenir un efecte terrible en les poblacions de nadius que es van veure dramàticament reduïdes per exterminis i els efectes mortals de noves malalties portades pels colons. Els pocs aborígens que quedaren a Mèxic o Perú es van veure obligats a incorporar-se a les colònies europees com jornalers o camperols o bé, van ser expulsats als marges del domini europeu en les fronteres de les colònies. Les revoltes de les poblacions aborígens van jugar un paper important en la història del s.XVIII. A Perú, per exemple, es van succeir les revoltes de manera periòdica i a l’Amèrica del Nord els colons van dirigir un extens comerç de pells mitjançant els natius i es van aliar en les guerres.
No obstant, el continent americà va ser considerat des de primer moment com una possessió d’Espanya i Portugal que van repartir-se, autoritzats pel Papa tot el territori. Portugal es va quedar la part oriental de Sud-Amèrica i Espanya es quedà la resta incloent l’Amèrica central. La colonització francesa es va establir a San Lorenzo al Canadà i les seves pretensions s’estenien des dels Grans Llacs fins a Louisiana. Les colònies britàniques s’estenien per la costa oriental. Al 1763, es van quedar totes les colònies dels francesos que havien estat expulsats Al 1783, però, només els quedarien les colònies del Canadà ja que els seus antics dominis colonials s’havien revelat i havien format els Estats Units.
Les colònies americanes es poden dividir en tres categories determinades per l’entorn i per la supervivència dels indígenes. El primer tipus van ser les colònies britàniques i franceses de Nord-Amèrica que compartien trets característics. La majoria de població era d’origen europeu i treballava al camp en granges petites per cultivar sobretot conreus europeus. El segon tipus van ser les colònies costeres i illes del Carib i el tercer tipus les colònies establertes a l’interior d’Amèrica central i Amèrica del Sud.
Tot i les importants baixes de la població nativa, els europeus estaven segurs de la bonança de l’entorn i la població va créixer ràpid de manera natural, també recolzada per la immigració. Les economies de les colònies es van construir sobre els cultius dels productes bàsics i sobre les exportacions d’aquests mateixos cultius i d’altres productes com fusta, carn, peix i tabac cap Europa. Per mantenir els conreus feia falta capital i mà d’obra i així, l’esclavitud va emergir cap al segle XVIII. A mida que la demanda de productes tropicals creixia, els vaixells d’africans cap a les plantacions d’Amèrica es multiplicaven. Els esclaus eren propietats i se’ls tractava com a tal: es compraven i venien, estaven regits per un codi legal especial i estaven completament sota disposició dels seus propietaris. En funció de la colònia, els esclaus vivien en millors o pitjors condicions i aquesta era la causa principal de creixement de la població esclava o, pel contrari, la causa per la qual eren necessàries més importacions d’esclaus.
Mèxic, colònia espanyola, encara era un antic centre de poder amb gran població indígena (tot i les baixes) i grans jaciments de plata que era exportada des de les mines del Potosí (provinent de l’Amèrica espanyola) cap a Europa. L’economia mexicana es sustentava en un complex sistema que incloïa agricultura, ramaderia a gran escala i manufactures a petits tallers. En relació a l’estructura social, les classes altes estaven regentades per criolls i nouvinguts espanyols i les grans quantitats de mestissos i indígenes estaven, en certa manera, més integrats a la societat mexicana.
Les polítiques que van aplicar les potències europees en matèria colonial van basar-se en conservar un nivell d’autoritat metropolitana sobre elles i regular el comerç de manera que la pàtria s’enriquís més que les altres potències europees. En teoria, l’intercanvi de productes entre colònia i metròpoli havia de ser equitativa, però en la pràctica, tota l’estructura administrativa de les diferents colònies encarregades de vetllar per aquest intercanvi just es va traduir en una feixuga i lenta maquinària burocràtica amb greus mancances de coordinació i organització entre colònia i metròpoli. Poc a poc, les colònies van anar desobeint les metròpolis i comerciant amb altres colònies per tal de satisfer les necessitats dels seus dominis o per enriquir-se.
Si el creixement de les colònies havia estat lent durant la primera meitat del XVIII, el ritme va canviar a la segona meitat: el tràfic per l’Atlàntic va augmentar frenèticament i la població i les guerres entre colònies o les revoltes en contra de les metròpolis també ho van fer. Aquest augment proporcional entre el comerç i les guerres s’explica en tant que els imperis tenien por de perdre les seves colònies les que els proporcionaven gran part de la riquesa i els recursos sobre els que estaven assentats les seves economies. Això va conduir a un reforçament de les defenses de les pròpies possessions i a la idea que calia acabar amb les potències colonials dels altres europeus. Les mesures intervencionistes que van adoptar les metròpolis per assegurar-se el funcionament rigorós de les colònies, juntament amb la guerra i el creixement econòmic accelerat van fer esclatar revoltes a Amèrica. Els colons estaven descontents amb les noves mesures del govern, que no els afavorien gens, i tot i sentir-se part del seu país d’origen, poc a poc van anar identificant com a pàtria el lloc on les seves famílies havien viscut durant vàries generacions i començaven a desitjar la independència. Les primeres en obrir el camí de la resistència i retirar la lleialtat a l’imperi, foren les colònies britàniques cap al 1775, van declarar la Independència un any més tard i la guerra durà fins al 83. Les seguirien les altres colònies i en el segle XIX les relacions amb Europa serien més raons econòmiques i d’immigració, que polítiques, ja que l’ambició dels imperis s’havien convertit en insostenibles.
Altra relació comercial intercontinental va ser entre Europa i Àsia. Aquesta relació requeria grans inversions que veien rendiments passats com a mínim dos anys. Per això, aquest comerç només el podien engegar grups (que esperaven monopolitzar el comerç) capaços d’aconseguir un gran volum de capital i de diversificar els riscos. Els productes amb què es comerciaven eren espècies, tèxtils, té i cafè i es pagava amb lingots de plata d’Amèrica. La primera meitat del segle XVIII va ser estable comercialment, es va mantenir el mateix nivell de comerç que al segle anterior i les relacions conflictives del XVII entre imperis europeus que competien per fer-se un lloc en aquest nou territori es van calmar. A meitat de segle l’hegemonia a Àsia la tindrien els britànics.
La guerra que sí va mantenir-se durant la primera meitat del segle, va ser entre Rússia i els turcs otomans en un intent de definir les fronteres entre Àsia i Europa. Els russos es van expandir cap al mar Negre i Caspi, les estepes i Sibèria i la segona meitat del segle ja havien vençut als turcs. No obstant, l’Àsia marítima estava patint molts canvis a mans dels britànics que van fer-se amb les tres ciutats portuàries més importants d’Índia aprofitant la reestructuració del nou món indi després del col·lapse del govern mongol. Els britànics van prosperar molt a l’Índia a partir de l’adquisició de Bengala i van compartir amb els indis el govern i les finances. Àsia va trigar en convertir-se en un mercat exportador perquè Amèrica seguia sent un mercat més barat però va suposar un cop dur per al comerç francès i holandès i a finals de segle XVIII, Gran Bretanya s’estendria cap a l’Orient Mitjà i cap a la costa xinesa. L’expansió dels imperis durant el segle XVIII també va suposar un creixement per als pobles no europeus com per exemple per als comerciants d’esclaus. No obstant, per als comerciants i productors locals indis, pels indígenes americans o els esclaus africans les conseqüències d’aquestes expansions van ser clarament catastròfiques. Fins i tot, dins de la mateixa Europa les desigualtats també es feren patents: mentre que a l’Europa occidental l’expansió fou beneficiosa, a l’Europa oriental no hi va incidir. Molts europeus van emigrar cap a Amèrica en busca de feina i d’un bon estil de vida, però no tots van prosperar. A Europa, les importacions d’aliments i productes no es van distribuir per la població europea equitativament. Moltes d’aquestes es reexportaven per altres zones d’Europa i es cobraven impostos, que van augmentar les rendes del Govern i van enriquir els països, tot millorant les comunicacions i el desenvolupament de les ciutats. El comerç ultramarí va estimular la banca i les finances. Tot i així, la riquesa generada a l’exterior d’Europa, no va ser la responsable única de les transformacions del continent com un tot. Petits grups es van enriquir, però alguns dels imperis guanyaven més en detriment dels altres. Per tant, no es pot negar que l’expansió ajudés al creixement, però no en va ser la causa última.
A més de canviar totes les estructures polítiques i econòmiques a les zones dominades, els europeus també van portar amb ells els valors europeus. Europa va aprendre sobre societats no europees per mitjà dels seus habitants desplaçats o per descripcions, molt valorades pels cultes del segle. Al XVIII hi havia gran quantitat d’escrits sobre els pobles no europeus d’Amèrica i poc a poc d’Àsia, incloent traduccions d’altres llengües. Van començar les expedicions i es van estudiar els fenòmens humans i els naturals. Aquest nou coneixement va arribar acompanyat de la controvèrsia en fer-se patent que Europa no era única ni els seus valors i la religió, l’art o la manera de viure no eren unívocs. Aquest sentiment d’inseguretat se solucionà considerant Europa com la norma, allò avançat i racional enfront dels pobles bàrbars o infidels. No tots pensaven així, i aquells que estaven descontents amb l’Europa contemporània van aprofitar per mostrar la part negativa d’Europa i afalagar altres cultures. No obstant, la idea de superioritat d’Europa en front de les zones colonitzades i dels seus pobles, sempre va estar present. Creien que Europa, com a societat comercial, ocupava un lloc superior a altres societats sense organització econòmica i/o política. Alguns van intentar fer reformes en les colònies però mai amb intenció d’acabar amb el colonialisme.
Al segle XVIII Europa no va ser transformada per les seves activitats d’ultramar, però evidentment tot aquesta activitat va deixar una gran petjada: l’emergència dels Estats Units, la independència de les repúbliques llatinoamericanes, la més gran de les aventures colonials i el domini de l’Índia i totes les conseqüències per Àsia i Àfrica.