Resums d’Història Moderna

Siglo XVII. Europa y el resto del mundo
Contextos
En un tiempo en que el espíritu aventurero de los grandes exploradores del siglo anterior, como Colón o Cartier, había llevado a Europa a los rincones más recónditos del planeta, de modo que quedaba poca superficie terrestre o marítima por descubrir, y en el que nuevas civilizaciones —a los ojos de los europeos, por supuesto— asomaban para sorpresa de estos últimos; la mentalidad, las leyes y por ende la “verdad” del viejo mundo hubieron de ser restauradas.
Las que hasta entonces fueron las autoridades en cuestiones morales y del saber en general, como la iglesia, los autores clásicos de la talla de Aristóteles, o el sistema ptolemaico, en lo que al cosmos se refiere; perdieron credibilidad frente al incipiente conocimiento científico, fruto de la observación y de la praxis, en un proceso que terminaría por situar al hombre en el centro de toda investigación y que al mismo tiempo lo elevaría por encima de los demás seres, incluso Dios, en detrimento de la especulación teológica y de la fe.
El significado de descubrimiento
Como iba diciendo, el descubrimiento de nuevos mundos y culturas distintas de la europea, con distintas costumbres etc. Llevó a los pensadores y en general, a la sociedad “civilizada”, a cuestionar la legitimidad y el valor de sus antiguas creencias, en definitiva a un estado de escepticismo y confusión que solo podría resolverse mediante el establecimiento de un nuevo saber universal que reuniera y fuera válido en cualquier rincón del planeta.
Con tal propósito, los grandes exploradores de este siglo, como Purchas, se dedicaron a recorrer el mundo analizando y anotando todo aquello que pudiera resultar novedoso o interesante para la ciencia, ofreciendo a aquél que el mismo viajero se refirió como “especulador universal”, filósofos como Francis Bacon, una fuente de datos fiable con la que determinar las bases de la modernidad.
La naturaleza y sus leyes
En este sentido, el descubrimiento de los pueblos “bárbaros” llevó al replanteamiento de la naturaleza humana, de modo que la idea aristotélica de que el hombre es un ser social necesariamente, quedó desprestigiada, y filósofos como Hobbes o John Locke sostuvieron que, al contrario, el interés es lo que mueve al ser humano, y que las sociedades se formaron en su origen como remedio a la peligrosa vida del hombre solitario. Es en el Leviatán en que Hobbes sostiene que las sociedades, y por tanto la ley, se forjan para proporcionar seguridad al hombre, a cambio de renunciar en parte a la libertad individual.
Mare liberum?
Por otro lado, los recursos que ofrecían las nuevas tierras y mares fueron motivo de grandes conflictos internacionales. Las grandes potencias europeas como España, Portugal, Holanda y el Reino Unido, se vieron enfrentadas entre sí originando algunos debates como el que cuestionaba los derechos de estos países de ocupar e imponer sus leyes en los territorios de los nuevos continentes, o aquél que tenía que ver con la legislación de los mares internacionales. Por una parte había quien sostenía, principalmente Hugo Grotius, que el mar era propiedad de la humanidad, y las leyes que debían regirlo eran las mismas que las que movían al ser humano en su estado natural, es decir, las del propio interés. Por el contrario, Serafim de Freitas, entre otros, proponía legislar los mares igual que la tierra, en orden a la actividad que habían desarrollado en ellos los países que, en primer lugar, por decirlo de algún modo, los navegaron.

(En base al capítol Europa y el mundo en expansión a El Siglo XVII: Europa 1598-1715, Historia de Europa Oxford, Barcelona, Crítica, 2002)

A començaments del segle XVII les costes d’Amèrica, Àsia i Àfrica estaven ja traçades amb notable exactitud, al igual que extenses zones continentals, encara que Austràlia i Nova Zelanda seguien essent borroses conjectures. Els intel.lectuals europeus, a més, començaven a encaixar les implicacions que per a les seves anteriors idees del món tenia l’aparició de pobles la forma de vida dels quals era absolutament desconeguda. Fou una època de descobertes i consolidació: Europa ampliava els seus dominis a Amèrica i les relacions comercials amb Àsia es transformaven (sobretot degut a britànics i holandesos). Al mateix temps el coneixement de les grans civilitzacions orientals es multiplicà.

Els canvis en la mentalitat i en els mètodes científics associats amb la revolució científica que es va produir foren substancialment influïts per la transformació de la pròpia Europa a l’enfrontar-se a cultures i creences tan diferents a les seves.
L’Església havia perdut el seu paper d’àrbitre universal en les qüestions internacionals, i l’individu es convertia en el centre de tota preocupació moral i política.

L’escepticisme fou en la ciència i en la comprensió del què constitueix el món humà l’actitud dominant durant el segle. Purchas (1575-1626) revitalitzà la tradició científica en concordança amb la necessitat de substituir l’exegesi de textos antics per l’experimentació, creant una nova classe d’investigació.
La ruptura amb la tradició posà de relleu el què significaven les noves descobertes per Europa: aquells que no havien participat del cristianisme no tenien un lloc en l’escala evolutiva de la humanitat.

El jurista Hugo Grotius (1583-1645) va proclamar que les lleis fonamentals de la natura no eren, com havien insistit els catòlics, manaments de sociabilitat, ja que enlloc hi havia persones que no posessin els seus interessos personals per davant dels dels altres.
Fins i tot es qüestionava l’autoritat del relat bíblic del Gènesi, degut a la pertorbadora existència de nous mons. Hi havia la necessitat de garantir una versió de la història que preservés la idea essencial de què Europa i el cristianisme eren els llocs on havia ocorregut la “història”, al mateix temps que permetés l’existència de tota diversitat humana possible.

A causa de l’explotació dels nous mons d’Amèrica, Àsia i Àfrica per part de les grans potències europees, aquestes entraren en conflicte. Aquesta lluita creà el model de relacions internacionals que perduraria fins ben entrat el segle XIX.

Els inicials al.legats europeus per tal d’exercir la sobirania a l’exterior s’havien basat en les bules papals. Encara que aquests títols fossin vigents durant tot el segle XVII, aviat es plantejaren dubtes. L’any 1539 el teòleg dominic Francisco de Vitoria pronuncià la famosa conferència De Indis, sobre la legitimitat de la conquesta d’Amèrica pels espanyols. La seva argumentació fou l’inici d’un llarg debat sobre el lloc i significat del comerç en les relacions internacionals.

L’any 1608 Hugo Grotius escrigué Mare liberum a propòsit de les rivalitats marítimes entre holandesos i portuguesos, i on establí que els mars eren propietat comuna de la humanitat. Més tard sorgiren intents de refutar aquesta tesi, com la de Serafim Freitas, professor de Dret Canònic de la Universitat de Valladolid, i la del jurista Juan de Solórzano y Peyreyra.
Gradualment, el domini de la mar que estava en mans d’Espanya i Portugal va passar a estar en mans d’Holanda i Anglaterra, amb el consegüent control econòmic, sobretot del comerç, i del transport que això suposa. Aquest fet va produir un augment considerable de moviments d’europeus cap a les colònies, amb vistes a aconseguir millores en les seves condicions de vida. Les colònies eren una font potencial d’obtenció de riquesa, eren espais on portar els delinqüents i els pidolaires i per tot això eren, en definitiva, vàlvules d’escapament de la pressió i el malestar social.

Així es va produir un flux migratori des d’Europa cap a les colònies, però també hi va haver un altre flux d’entrada a Europa i a les colònies: el que produïa el comerç d’esclaus. El comerç modern d’esclaus, iniciat pels portuguesos, no era com el de l’Edat Mitjana, amb vistes a satisfer les necessitats dels estats en les seves expansions territorials, sinó que bàsicament es buscava mà d’obra per a les colònies.

Es van esgrimir justificacions a tals pràctiques des de diferents punts de vista. Hi va haver qui va argumentar que el tràfic endèmic africà, sens dubte a una altra escala, justificava la pràctica sistemàtica per part d’europeus. El fet que sant Agustí veiés l’esclavitud com el preu que algú havia de pagar per pertànyer al bàndol perdedor de la guerra o que l’Alcora i la Bíblia l’acceptessin sempre i quan els esclaus fossin reclutats en guerres justes va servir també com a justificació teològica. Un altre argument comú era adduir que els esclaus havien estat capturats en algun conflicte «just» a l’Àfrica, la qual cosa se sap que era mentida la majoria de vegades.

No obstant això, i que tota oposició va ser sufocada de seguida, cal dir que des de determinats sectors de l’Església (el Sant Ofici ,l’any 1686, per exemple) l’esclavitud va ser condemnada. També la van condemnar intel·lectuals de la talla de Locke, malgrat que ell mateix tenia inversions en empreses esclavistes.

Amb la mà d’obra dels esclaus, doncs, les potències europees van colonitzar els nous territoris descoberts, utilitzant com a pretext l’evangelització de les poblacions indígenes i la capacitat d’exportar el progrés i la civilització que s’autoatribueixen.

El debate sobre la ley internacional y los derechos internacionales tenían su origen en las viejas rivalidades religiosas entre católicos y protestantes. En las colonias vulnerables de ser colonizadas las batallas entre las potencias católicas y protestantes se habían convertido en conflictos fronterizos y los derechos sobre territorios aunque nadie sabía, en realidad, las dimensiones de esas tierras que reclamaban como propias. Las luchas entre franceses y británicos acabaron con la guerra de los Siete años en 1763 y la entrega de Canadá a los británicos. Los escoceses protestantes creían que las poblaciones nativas del istmo de Darién aceptarían ayudarlos para que los católicos españoles perdieran su lugar. Obviamente, no fue así. España había ido perdiendo poco a poco parte de su imperio ultramarino desde finales del XVI. Otros imperios habían tomado el poder en zonas de domino español o habían saqueado otras zonas. Además la flota naval había disminuido sustancialmente. Así pues, Holanda e Inglaterra se quedaron los dominios de España y Portugal y en menor medida de Francia. Esto extendió las rivalidades entre los estados europeos de fuera de Europa y aumentó el gran número de emigrantes (trabajadores, soldados, mendigos…) acogidos en América. Sirvió además, para que las metrópolis pudieran deshacerse del creciente malestar social que se traducía en mendigos y muertos de hambre. Las víctimas de la persecución religiosa también huyeron a América buscando refugio. Pero podía surgir un problema, que la emigración llevara consigo seres superfluos pero también productivos y menguara la población de la nación y pusiera en peligro al imperio, tal y como ocurrió con España. La otra emigración hacia América, la no voluntaria y más terrible de toda la Historia, fue la esclavitud moderna. El tráfico de esclavos hacía siglos que existía en África, pero fue tan grande la demanda, que entre 1492 a 1820 fueron cinco o seis veces más africanos que europeos blancos. Se destruyeron culturas enteras dentro de África, creó comunidades interculturales en América, pero acabó con comunidades aborígenes. El tráfico humano sólo despertó algunas voces contrarias que rápidamente fueron acalladas y se justificó la compra de africanos diciendo que los esclavos habían sido apresados en guerras de África. El Santo Oficio en 1686 alertado por Lourenço da Silva condenó el tráfico de esclavos pero no actuó en contra, aunque los testimonios de Da Silva sirvieron como inspiración para el Code noir de 1688 que mejoraba algo las condiciones de los esclavos de las colonias francesas. La idea general de los europeos sobre la esclavitud es que era mejor ser esclavo y cristiano entre los europeos que pagano y libre en África. Los únicos denunciantes de la esclavitud fueron los cuáqueros que en 1688 declararon que todos los hombres eran libres e iguales “sin distinción de raza, linaje o color” pero nadie más lo secundó. Poco había que hacer si prácticamente toda las sociedad europea consideraba a los negros como una raza inferior desde el siglo XV.
Las relaciones que se establecieron entre colonizadores y colonizados fueron de distinta índole. Todas las potencias usaban como estandarte de su cruzada la religión y tenían establecidas misiones en sus dominios. Dos eran los principales objetivos de los colonos (a excepción de los calvinistas): ganar la conversión a la fe cristiana de los esclavos y hacerlos sus súbditos para que ayudaran al crecimiento económico trabajando para ellos. Dios había puesto el comercio en América como recurso natural y se consideraba una recompensa por el esfuerzo que hacían los europeos con la evangelización. Muchos otros colonos, sin embargo, tenían la profunda creencia de que era mejor echar o acabar con los indígenas paganos y crear los estados civiles sobre las iglesias. Estas diferencias en las creencias religiosas de las potencias europeas condujeron a grandes diferencias de comportamiento en relación a la población aborigen. Así, unas potencias intentaron integrar a los indígenas, imponerle los valores del imperio y otros, por lo contrario, como en el caso inglés, excluirlos completamente de sus asentamientos alegando que no tenían derecho sobre sus tierras porque no las cultivaban, así que, los ingleses fueron arrinconando a los indios hacia el oeste hasta que, a finales del XIX, se les hizo desaparecer en reservas.
Las relaciones en Asia y África fueron más tenues. Los europeos estaban resguardados en sus factorías y se ocupaban del comercio con el acuerdo de los gobernantes del lugar y la colaboración delos aborígenes. Así que estos asentamientos no se consideraban colonias. De ahí se extendió la idea de que los europeos mantenían relaciones de reciprocidad con los pueblos con los que mantenían relaciones comerciales. Las rivalidades entre potencias pasaba también por intentar ganarse a los pueblos indígenas con el pretexto de que los salvarían de loas garras de los imperios que los habían colonizado a priori. Este sería el cariz que tomarían las colonias hasta que se desmoronaran en la segunda mitad del XVIII.
Europa se dio cuenta en el siglo XVII de que el mundo iba más allá de sus fronteras y se hizo necesario regular las relaciones internacionales con las nuevas sociedades establecidas en los nuevos territorios que, a pesar de los frustrados intentos de la metrópolis por mantenerlas bajo mando, se establecieron como independientes y dieron paso en el siglo siguiente a la mayor revolución conocida por Europa.
Los estragos devastadores de las poblaciones no europeas llegaron a oídos de Europa, pero, por lo general, lejos de horrorizarse, la sed de riquezas y conquista iba creciendo. Este contacto con otros mundos, instructivo y destructivo, asentó las bases de la modernidad y explica gran parte de sus orígenes culturales e intelectuales que proporcionaron las vivencias del nuevo mundo a lo largo de todo el XVII.

Thomas Munck introdueix el tema de la societat del segle XVII a partir d’una anècdota que vol advertir sobre el pes que les diferències de classe tenen en l’organització social d’aquest període: res no garanteix un tracte paritari entre classes, ni tampoc existeixen mecanismes per assegurar un poder no abusiu.
Tanmateix la tasca de documentar i analitzar les relacions socials d’aquest segle esdevé quelcom complex que no podem comprendre mitjançant la tradicional piràmide il·lustradora d’un poder jerarquitzat en 4 o 5 capes socials ( Església, Rei, noblesa, plebeus i camperols). La dificultat d’encaixar la societat del segle XVII en una estructura estable de classes respon a diverses causes: primer de tot cal tenir en compte que la societat del XVII és una societat canviant, que evoluciona i això dona lloc a l’aparició de nous estaments, també és important advertir que aquesta divisió de classes tan obvia avui dia segurament no ho era tant en aquella època. Els homes i les dones del segle XVII no tenien present el que avui dia anomenem consciència de classe, exceptuant potser a la noblesa. Així doncs, tal com proposa Munck és més pràctic observar la societat del segle XVII des d’una perspectiva comprensible pels seus contemporanis, una perspectiva basada en el reconeixement d’un entorn immediat al que restaven subjectes els homes i dones del segle XVII: la parròquia o la vila, i el reconeixement de la diferència social a partir de l’obligació de lleialtat envers aquells propietaris de terres, càrrecs públics… en el cas del camp, corporacions i gremis en el cas de la ciutat. Veiem d’aquesta manera com sovint no només eren conscients dels privilegis de les elits sinó que també existien gradacions de poder en els estaments entremitjos de la societat, els quals sovint regulaven de forma molt més explicita la vida diària que no pas els prínceps o reis.
Pel que fa a les classes emplaçades en la cúspide de la jerarquia social veiem al llarg del segle XVII l’aparició de canvis que comporten la desdefinició tradicional d’aquestes. Al 1623 veiem com Charles Loyseau identifica el que serà un problema cada vegada major: el sorgiment d’una classe plebea que es convertirà en un nova elit amb majors poders que la noblesa tradicional. Arran d’aquest fet apareixeran dues tendències: la tendència de la noblesa tradicionalista que veia amenaçada la seva posició i va propiciar el manteniment de l’ordre mitjançant una clara diferenciació dels 2 grups rivals a través de per exemple la creació de taules de rangs oficials, i la tendència moderna que de forma pragmàtica veu com aquests plebeus poden ser més útils per a la monarquia centralitzada que no pas la noblesa tradicional associada a les seves xarxes de clientelisme autònom i interessos hereditaris.
D’aquesta manera s’iniciarà un procés gairebé sistemàtic d’ascensos socials ja sigui per mèrits o per diners, amb els quals s’aconsegueixen títols nobiliaris, privilegis fiscals, escuts i armament, drets senyorials, títols honorífics…alhora que la manca de diners podia comportar la derogació o pèrdua de noblesa. Existeixen casos com el francès en què des de la corona s’incentivava la simple venta d’oficis i títols, anomenada venalitat, com a sistema acceptable de mobilitat social. També a França es crea l’impost anual de la paulette que garanteix el dret de transmetre per herència els càrrecs de funcionariat públic i gràcies a la qual la corona comptà amb una important font d’ingressos que al 1630 equivalia a una ¼ part del total d’ingressos de la corona.
França l’exemple més espectacular de l’impacte de les venlaitats no fou un cas aïllat sinó que a la resta d’Europa aquesta fascinació per la categoria social tingué conseqüències que ens mostren com la demarcació social esdevé quelcom cada vegada més variable i subjectiu, no definit exclusivament pel naixement.
Pel que fa al tema de la mobilitat social, val a dir que és important remarcar les diferències que entre Europa occidental i Europa oriental van existir, sobretot degudes a una major inestabilitat econòmica a l’Europa oriental que va tendir a exacerbar les distincions socials i debilitar els mecanismes de mobilitat social. Observem en els països orientals una polarització social més marcada i uns sistemes jeràrquics molt rígids que provoquen unes divisions socials molt profundes de les quals Rússia n’és el màxim exponent, amb una nivells de desigualtats socials i violència excepcionals.

Camperols, serfs i subordinació:
Es creu que durant al segle XVII els camperols i altres classes inferiors comprenien entre el 70 i 90 % de la població a Europa, és a dir, eren la majoria de la població europea tot i que cal matisar que el terme camperol engloba tant cultivadors i propietaris més o menys rics, petits arrendataris, vilatans, peons i jornalers. Generalment podem dir que les condicions de la classe camperola al segle XVII eren dolentes. Les causes més evidents d’aquestes males condicions eren les males collites i les càrregues fiscals, ja que sovint s’observa que com més inestabilitat econòmica existia més intentaven el terratinents maximitzar beneficis mitjançant l’augment de prestacions obligatòries. També davant la preocupació creixent de la noblesa entorn una possible manca de mà d’obra, es veu com aquesta intentà controlar la maquinària legal fomentant la imparcialitat en els judicis i creant contractes d’arrendament on s’incloïa el deure a l’obediència, la subordinació al propietari i els pagaments anuals a abonar en espècies o diners, segons la tradició. Tant l’Església, sobretot la luterana i la corona, fomentaven aquesta subordinació.
Per últim esmentar de nou les diferències existents entre el model de societat rural occidental i oriental: si bé en la part occidental podem parlar d’una majoria de camperols lliures, a la part oriental i central es creu que existia un sistema d’explotació més repressiu que fomentava la servitud o semiesclavatge.

Urbanització i canvi social:
El model de ciutat del segle XVII és el d’una ciutat abocada principalment al comerç, i on en comparació amb el camp esdevé un lloc d’oportunitats i llibertat. Se sap que a Europa central i occidental les ciutats més importants adquireixen un cert autogovern i autonomia que les eximeix de les obligacions feudals i jurisdiccions del camp, així com de les intrusions del control fiscal de l’administració central. Aquest context propicia unes ciutats vitals dedicades al comerç, les finances i les manufactures que apleguen una gran diversitat social. Les ciutats més prosperes per excel·lència eren Ambers i Brugges hereves de la tradició comercial de les ciutats del nord d’Italia. Aquestes van aplegar al voltant del 40% de la població de les Províncies Unides.
Ara bé, també veurem aparèixer un model de ciutat oposat: són les ciutats-capitals o ciutats sorgides en funció de les necessitats administratives de la cort. Fou el cas de Madrid, i la majoria de ciutats de l’Europa otomana, que no podran competir amb la concepció de ciutat motor de les homonímies occidentals.
Londres, en canvi, fou una de les ciutats que aplegà tant les funcions polítiques de la cort com la funció de motor econòmic, esdevenint d’aquesta manera una de les ciutats en puixança en la qual durant el segle XVII la seva població es dobla i on floreix una rica vida cultural.

Pobresa vagabunds i delinqüència:
Els índexs de pobresa del segle XVII són quelcom molt difícil de calcular per les seves enormes fluctuacions conforme a les circumstàncies econòmiques. Segons les aproximacions que Gregory King realitzà a finals del segle XVII s’estima que els pobres que vivien amb menys de 7 lliures l’any conformaven ¼ part de la població, és dir, una part important de la societat sense la qual no és possible descriure plenament la societat del XVII.
Un dels aspectes des del quals s’analitza la pobresa és a partir de la legislació que sorgí entorn d’aquesta, i la qual ens mostra una actitud molt dura envers la mendicitat que semblava tenir per objectiu reprimir el símptomes d’aquesta més que no pas solucionar-la atacant-ne les causes. D’aquesta manera veiem la prohibició de les almoines casuals, el retorn al país d’origen d’aquests mendicants, la legitimitat del maltractament si cal per dissuadir-los de reincidir…és a dir en molts casos es produeix una criminatlització de la pobresa que sovint només es podia associar a petits actes delictius relacionats amb robatoris no organitzats. El que sí s’observa de forma generalitzada és la distinció entre el pobre digne, aquell que per causes externes malalties, incapacitats físiques… esdevé pobre, i el pobre indigne o parasitari entès com algú amb facultats per guanyar-se la vida però que per pròpia voluntat no ho fa. La diferència entre ambdós tipus de pobresa és que la primera sí que s’intenta que rebi assistència mitjançant fons col·lectius… mentre que l’altra simplement cal que desaparegui dels carrers. L’església protestant prohibí l’almoina privada i fonamentà l’assistència organitzada, tal com veiem a Anglaterra on des de la monarquia es crea una quota per districte per a l’assistència dels pobres. Tot i així també apareixen notables iniciatives caritatives privades i organitzades. A l’Europa catòlica aquest àmbit privat de la caritat fou el predominant degut a la tradició secular de donar almoina pels carrers.

Motins i control social:
La societat del segle XVII era una societat estratificada i patriarcal, on la màxima autoritat en la vida civil era el príncep mentre que en la vida privada ho era el cap de família. El respecte a l’autoritat d’acord amb les sagrades escriptures estava concebut a Europa com allò característic de la societat civilitzada i es treballava per què així fos tot inculcant les nocions de deferència, legitimitat i ordre mitjançant el paper capdal de l’Església, utilitzant l’art com a propaganda del poder, creant lleis que restringien l’exhibició de riquesa d’acord a l’estatus social de l’individu… ja que el simbolisme jugava un paper molt important en aquest manteniment de l’satus quo. Dins els mecanismes de manteniment d’aquesta societat patriarcal i jerarquitzada existia la violència la qual era generalment tolerada en alts graus, tot i que sempre depenia de la comunitat, la qual jugava un paper fonamental en el control social: sovint eren els propis membre de la comunitat més que no pas les forces de l’ordre les que imposaven i toleraven o no la violència social.
Tot i aquest panorama que tendia al respecte a l’autoritat van existir nombroses revoltes socials al llarg del segle XVII algunes més simptomàtiques com foren la de Nàpols de 1647 per la manca d’aliments i la prolongada imposició de l’impost sobre la fruita, i altres com les succeïdes a Anglaterra entre 1640 i 1650 d’un caire més transformador degut a les qüestions que la guerra civil plantejà. En aquesta època apareixen idees transgressores a favor del divorci, la llibertat de premsa, es promou la revolució popular i l’establiment de nous principis de govern basats en la sobirania popular. Tot i que es difícil mesurar l’impacte d’aquestes idees que es propagaren a Anglaterra, sí podem constatar l’aparició de grups de pensament alternatius com els levells que criticaven la tirania parlamentaria del moment, defensaven la llibertat i l’autogovern, la igualtat de gèneres, el sufragi universal… els ideals dels quals foren assumits per altres grups com els ranters, els muggletonians, els giggers o el quaquers. Aquests últims tingueren un pes importants al nord d’Anglaterra i es caracteritzaven pel rebuig a les convencions socials, a l’autoritat social i eclesiàstica…
Si bé finalment es restaurà la monarquia a Anglaterra, segurament aquest activisme interregno va servir per obrir un debat sobre la necessitat de reformes en la societat.

Conclusions:
Tot i que molts historiadors parlen del segle XVII com el segle de la crisis aristocràtica, de l’aparició de la societat capitalista, de la difuminació de barreres socials entre nobles i rics… l’autor d’aquest text alerta davant les generalitzacions i addueix que durant el segle XVII no s’alteren significativament els principis bàsics de desigualtat i polaritat social, sinó que les majoria de revoltes responen a desequilibris econòmics i que ni tant sols aquelles que coincideixen amb cataclismes polítics, les de 1640-1650, tenen uns resultats reveladors ja que la majoria de la població aspirava a l’estabilitat que comportà la tornada a l’ordre, més que no pas al canvi.