Resums d’Història Moderna

Els estats europeus actuals són hereus dels canvis polítics que van tenir lloc durant el segle XVIII. Fins aquell moment, els monarques europeus concebien el seu poder com a un patrimoni més, on els habitants dels seus territoris eren súbdits i només Déu estava per sobre d’ells, aquest panorama es oposat al que es veurà a finals del mateix segle. L’impacte de fets com la independència dels Estats Units, l’adopció d’una Constitució escrita a Polònia, la situació de conflicte a Holanda i Bèlgica, el resorgiment dels conflictes a Regne Unit i, per suposat, la Revolució Francesa, van capgirar per complet la ideologia del poder. Per primer cop l’Estat va ser concebut com autònom, completament independent dels governants, com a garant de la autoritat legítima que aqeusts exercien en el seu nom. Però potser el fet més significatiu va ser el canvi de relacio entre l’èlit i el poble: el rei ja no era aliè al poble, sino que hi estava lligat per un contracte en el qual s’especifica que els súbdits li obeïran a canvi de protecció i un cert grau de benestar, és l’inici dels despotisme il·lustrat. Malgrat aquest canvis tan importants, hem de dir que la situació al 1800 era molt semblant a la de 1700 en gran part del continent, exceptuant França i Polònia.
Els estats europeus de l’època es van veure influenciats per l’impacte de les obres sobre politíca encara que l’absolutisme seguia sent la forma de govern més usual. Els reis absoluts tenien restringit el seu poder, encara que sembli contradictori, per una sèrie d’organismes tant municipals com provincials i també per les gran fortunes que no volien veure perjudicats els seus interessos. El monarca era el nexe entre aquestes dues cares del govern. Existien però altres maneres de governar, com demostren països como Suècia i Gran Bretanya, que gaudien d’un règim parlamentari, no exempt de conflictes com els regnats de Carles XII i Gustau III a Suècia i la Guerra Civil anglesa. No obstant Gran Bretanya va experimentar un llarg periode d’estabilitat política i econòmica que va permetre la seva expansió comercial. Un cas que s’ha d’esmentar és el de Polònia, que a finals de segle va desaperèixer com a estat per culpa de la ineptitud d’una noblesa massa ambiciosa i per la fragilitat de la monarquía electiva que governava el pais: les lluites de poder per tal d’aconseguir el tro van propiciar la intervenció de potències estrangeres que van acabar amb l’estat. Per acabar tenim a Holanda i les ciutat-estat del nord d’Itàlia que eren considerades repúbliques, però que s’havien convertit en territoris governats per unes famílies concretes que monopolitzaven el poder, com el cas dels Orange a Holanda. Ningú considerava viable la democràcia.

Els governants europeus es dedicaven principalment a la guerra, era l’únic mitjà per tal d’augmentar les riqueses i la glòria personal: les disputes entre les dinasties van ocasionar els conflictes més cruents del segle. Tan preocupats com estaven en aquests assumptes, els monarques acostumaven a nomenar ministres que governessin en el seu nom, per això era de vital importància guanyar-se el favor del rei. Així és com sorgeix el joc de cort, on les èlits lluitaven pel poder: l’alta política. La mateixa cort es trobava dividida en faccions, ja que era impossible accedir al rei de manera individual. Aquestes faccions manipulaven al monarca situant-se al Consell Reial i copant tots els càrrecs públics, dins aquest joc, el paper de les dones era cabdal. Els funcionaris eren nobles sense ofici, és a dir, havien aconseguit el càrrec gràcies als contactes i les pressions de la cort, o directament comprant-lo, com es feia a França. Aquests nobles solien ser d’estrat mitjà ja que sino suposaria una gran acumulació de poder a les seves mans, molt perillosa pel rei. Les intrigues o traicions estaven a la ordre del dia, per això el bon govern estava relacionat amb la capacitat del rei per aconseguir que aquestes rivalitats no perjudiquessin al pais, encara que oposar-se al judici del monarca podia suposar l’exili o fins i tot la mort. Calia ser molt prudent doncs.
El segle XVIII va aportar un nou concepte: el despotisme il·lustrat. Els monarques van desenvolupar un interés pel benestar del poble i la seva felicitat, donat això sí, per la necessitat d’aconseguir soldats millor preparats i en millors condicions per afrontar els conflictes bèlics i també per la influència dels ideals Il·lustrats relacionats amb l’aplicació de la raó per millorar els assumptes d’estat. Els principals exponents d’aquestes idees són: Grotius i l’escola cameralista a l’Alemanya protestant, els fisiòcrats francesos com Quesneay o Mirabeau, el moviment pietista luterà a Prúsia, clergues catòlics com Muratori, i el jansenisme. Aquest últim corrent va tenir molt ressò sobretot a França i va ser perseguit per l’Església i l’Estat. L’absolutisme il·lustrat va suposar la resposta dels reis al canvi de concepció del poder, el sobirà era un servidor més, i començava a arrelar la noció de drets universals dels homes, entre ells, la llibertat religiosa. També es van donar grans passes endavant relacionades amb la igualtat jurídica, sobretot a partir de 1760 i que va culminar la Revolució. Altres camps on van actuar els il·lustrats van ser l’educació (creant acadèmies per a nobles laïques i projectes d’educació primària) i la sanitat, sobretot la higiene. Malgrat les bones intencions, la manca de recursos materials i humans van impedir el desenvolupament ple d’aquestes polítiques, imposar les reformes des de dalt no era suficient.

La realitat és que el funcionament de les monarquies absolutes era molt més complex del que es pot pensar: les actuacions del rei estaven condicionades al respecte dels privilegis de les corporacions que lluitaven entre sí. El rei tenia poc marge de maniobra i normalment havia d’intercedir entre eaquestes baralles sobre temes molt variats, això si, ho havia de fer amb molt de tacte, per evitar ofendre a qualsevol part. A vegades a rribava a no resoldre el cas per evitar pronunciar-se en contra d’algú suficientment poderós. Aquestes disputes sempre estaven relacionades amb l’obtenció i el manteniment del poder: no podien permetre que algú els hi treiés el lloc, perquè suposaria una pèrdua no només d’estatus social sino també dels privilegis aconseguits. El problema sorgia quan el sobirà no podia evitar el conflicte amb alguna corporació amb poder, com per exemple, el parlament provincial al cas de França durant el regnat de Lluís XVI, que ja sabem com va acabar.
Els parlaments van ser un element clau en el decurs del segle XVIII. Tota Europa coneixia el funcionament del Parlament Britànic, i els conseqüències positives que en derivaven: eren l’enveja del vell continent. Només Polònia tenia un organisme similar, el Sejm, però el seu funcionament era desastrós. Aquesta va ser una de les causes de la desaparició de l’estat polac. Certament els estat provincials eren una eina molt útil ja que ajudava a repartir el pes administratiusino que a més donaven confiança als reis quan aquests volien demanar més diners. La participació en aquest òrgan depenia molt d’on es trobés. A ciuatats angleses com Leicester o Londres tots els homes majors d’edat residenta a la ciutat i amb propietats teniens dret a vot, fin i tot es realitzaven campanyes electorals populars per recaptar vots, amb pancartes i cartells inclosos. Quan alguna d’aquestes eleccions estaven especialment diputades, els problemes locals adquirien gran pes: els electors volien que els seus representants solucionessin els problemes de la comunitat i els ajudessin en cas de crisi, encara que també es tractaven temes de política nacional. Els membres d’aquests parlaments pertanyien a l’èlit social, eren fills de nobles i membres de la baixa noblesa els que ocupaven la Cambra dels Comuns, que era com una mena d’entrenament per després accedir a la Cambra dels Lors. No eren porfessionals, sino que el seu estatus i honor els obligava a participar en aquests comicis: la política no va ser una carrera fins poc abans de la Revolució Francesa. El sorgiment d’un públic educat i interessat en la política va ser determinant, conseqüència, d’altra banda, del desenvolupament econòmic.

El segle XVIII és, també, el segle de la crítica política. Durant aquella època les publicacions periòdiques van crèixer espectacularment a tota Europa, però només és un exemple més de l’augment de l’interés per la política, com ho és també el fenòmen dels cafés i de les tertúlies polítques. Això últim va comportar també l’inici de les crítiques públiques als monarques, la gent començava a qüestionar algunes decissions preses pels reis i, fins i tot, se’n burlaven. Els governants eren conscients que el poble opinava sobre la seva conducta i els preocupava. Alguns sobirans van servir-se d’espies o de polícia secreta per esbrinar que es deia d’ells, como Josep II de Portugal. D’altres van trobar una utilitat més constructiva: es difonien rumors sobre pròximes mesures fiscals i s’esperava la reacció del poble per aplicar-les o no, com es feia a França durant el govern del ministre Orry. Malgrat tot, el principal mecanisme del poble per expressar el seu descontent eren les revoltes, associades normalment a les dificultats econòmiques o els desastres naturals. Aquestes revoltes eren vigilades amb lupa pels governants, ja que temíen la violència d’aquells que no formaven part de l’engranatge polític. Quan es produíen, normalment castigaven al cap de la revolta pero cedien a les reclamacions d’alguna manera. Els motins eren molt comuns, amb un paper destacat de la dona.
Tota aquesta nova corrent crítica política va trobar un referent a la independència americana, que després va seguir la Revolució Francesa i que es va estendre arreu del continent amb més o menys èxit. A Gran Bretanya, malgrat la pèrdua de les colònies americanes, la situació es va mantenir estable gràcies al seu fort desenvolupament econòmic, encara que és cert que hi va haver un repunt del radicalisme però que no va contstituir una amenaça seria. A Holanda si hi van haver conseqüències de les derrotes colonials que culminaven un procés de caiguda de la força comercial: es va produir una reacció contrària a la casa de Orange per part de les milícies civils però no van tenir èxit. El cas francés és el més conegut, la Revolucio que va tenir lloc a 1789 va suposar un punt d’inflexió dins la política europea: el reconeixement de la sobirania nacional, de la igualtat davant la llei i dels Drets de l’Home. Lluís XVI no va assumir que no hi havia retorn i es va quedar anclat a l’Antic Règim, fet que va provocar la radicalització de la revolta. El desenvolupament posterior de la Revolució es coneguts per tots, culminant amb Napoleó, governant autoritari però que sabia com tracta amb el poble.
Aquests tres exemples són l’excepció dins el mapa europeu, la resta de països es van mantenir a l’Antic Règim, la població així ho demanava.

Entre els factors que van afavorir que el sistema de l’Antic Règim es debilitès en trobem tres de principals: el primer és el creixement demogràfic que va afectar a tots els grups socials, després tenim el fet que el capitalisme anès prenent forma en un nombre cada cop més gran d’individus, i per últim, l’estat centralitzat, que va suposar el desafiament a les reclamacions dels ordres socials per tal d’aconseguir autonomia.
Per tal d’estudiar les causes i les conseqüències que es trobem rere els canvis els historiadors miren de reconstruir els fets amb bases d’arxius parroquials o dels controls que exercien els governants del nord d’Europa sobre la població (tases de naixement, pautes matrimonials, mortandat…). Hem de tenir en compte, a l’hora d’estudiar el creixement de la població europea durant el segle XVIII -i sobretot en la segona meitat- que els models de comportament sexual i de moviments de la població estaven determinats per factors econòmics. Així, l’objectiu principal amb que havien de barallar-se molts dirigents era el d’aconseguir trobar un equilibri entre la producció d’aliments i el nombre de consumidors. Per aiò es van haver d’arribar a implantar mesures com la d’allargar l’edat en què es permetia a les dames casar-se quan no es necessitaven més fills. Això va arribar fins al punt que el matrimoni va ser considerat un privilegi, tenint en compte la constant por a la superpoblació. Es van buscar noves formes d’ingressos agrícoles, però el menjar va ser molt escàs, tal com posa de manifest l’augment dels preus. El fet de que els salaris no poguessin adaptar-se a aquests increments va desencadenar en el pauperisme del segle XIX, multiplicant el nombre de marginats socials fins a un 50 per 100 al 1800.
D’altra banda, un nombre de plebeus acomodats va poder fer servir els seus diners per tal d’adquirir càrrecs públics o terres en propietats, la qual cosa implicà un canvi necessari en les relacions entre diferents grups socials. Encara així, com que l’efecte dels diners i la força del mercat fau devaluar la tradició, les classes nobles ho van veure com una amenaça il·lícita. Amb això, el fet de pensar que els diners donaven el poder per a dirigir l’economía i la societat podem dir que neix el capitalisme modern, amb la seva distribució d’avantatges i desavantatges.
De totes maneres, al segle XVIII el gran arquetip de riquesa i prestigi continuava sent la propietat de la terra, però la noblesa i el clergat havien perdut el seu monopoli deixant pas a una proporció en auge de propietaris sense títols nobiliaris que, contràriament a lo que es pugui pensar, no es diferenciaven massa dels antics propietaris en relació amb el seu tracte vers els camperols. Els nivells de la renta van augmentar en consideració al mercat de la terra, i en conseqüència la posició social dels arrendataris va millorar, adaptant el seu estil de vida a la dels senyors.
Els camperols, que tenien una amplia varietat de senyors amb interessos diferents, eren vistos pels governants com uns contribuyents que portaven al món soldats per als seus exèrcits. Molts senyors nobles o de classe mitja vivien principalment de lo que podien extreure dels seus camperols, però com a desavantatge per al règim senyorial, l’augment dels preus i el mercat va oferir una mica d’espai per a maniobrar als camperols, ja que el ritme de l’augment dels preus no es va mantenir amb el dels drets senyorials. D’altra banda, aquesta intensificació del mercat va portar a un contacte més estret entre el camp i la comunitat urbana, com veiem en els matrimonis i en la pràctica dels camperols rics de situar als seus fills com a artesans a les ciutats.
D’altra banda, les famílies amb poques o cap terra van rebre els efectes més devastadors del creixement demogràfic. Com les reserves de terra no eren suficients, un gran nombre de persones es va desplaçar del sector agrícola, buscant subsistir en el mercat del treball assalariat, dirigint-se cada cop més i més persones a les activitats manufactureres: es dedicaven a transport per terra i per mar, venda al por menor i a les manufactures de producció tèxtil, treball de la fusta o d’altres indústries especialitzades (seda, mineria, cristall, ferro, metall…). L’augment de la circulació dels diners va erosionar l’ordre social tradicional i el seu sistema de valors. D’aquesta forma, al segle XVIII algunes de les més concentrades regions manufactureres havien perdut la capacitat d’autoabastir-se d’aliments amb els seus propis recursos, cosa que va introduir el desenvolupament del mercat per a la producció agrícola i dels serveis de transports. Les famílies sense terra van haver de treballar per molt poc a causa dels preus dels aliments, la cauiguda del preu dels bens manufacturats i la reducció de demanda de serveis. Rebien uns salaris miserables i sempre en descens; mentrestant, la distància entre el cost de vida i els beneficis del treball es feia cada cop més gran. Tot i així es va donar una expansió de la producció de fil i teles. A finals del segle XVIII les millores tecnològiques i els invents van donar lloc a un augment significatiu de la productivitat, provocant una dràstica caiguda dels preus. Conjuntament amb les primeres barriades, l’augment de la població va suposar milions d’europeus adicionals que havien de vestir-se. D’aquesta manera s’imposà el cotó davant les llanes tradicionals, encara de ser menys durader. Els treballadors de les manufactures adquirien la formació dels seus superiors, i quant menys formació fos necessària per al treball, més gran era el nombre de dones i nens involucrats (en les manufactures tèxtils acostumaven a constituir més del 50 per 100 dels treballadors). Podem parlar de tres tipus de jerarquia en aquest tipus de treball, reflexat directament en el salari: el factor de gènere, l’edat i la formació. a més, els treballadors estavne exposats a condicions pos higièniques i freqüents crisis de desocupació. Els esclats que es van donar per part dels treballadors -vagues espontànies, violència, i objectius a curt termini- només van incentivar a les autoritats a identificar a les classes treballadores coma classes perillosses.
Quant als nivells superiors del comerç de béns, dir que en la cima hi habia un petit grup que suministrava els vincles entre els països i continents, que vivia del negoci de les comissions i que es financiava i servia les transaccions principalment mitjançant el crèdit: les altes finances. El capital d’aquest reduït conjunt normalment provenia de la fortuna heredada. Dins el continent, els qui millor posició tenien eren els banquers protestants, que dominaven el triangle Londres-Cadis-Ginebra. En la Europa central la majoria de preocupacions bancàries es caracteritzava per una combinació de transaccions financieres, negocis amb comissions i manufactures. S’ha de dir que totes les cases bancàries continentals compromeses en el comerç a llarga distància van patir una bancarrota, principalment com a resultat del bloqueig continental napoleònic.
Dins de la societat europea, un grup social ben diferenciat és el dels jueus, que estaven limitats per tot tipus de restriccions estatals i de prejudicis cristians, fou un grup marginal impopular marginat per la societat que patien restriccions sobre l’adquisició de propietats, de drets civils, de domicili i d’ocupacions. A les ciutats es sustentaven gràcies a petites transaccions de crèdit, en diversos negocis o com a practicants metges; al camp, gràcies a la tracta de bestiar i el comerç relacionat amb ell, que implicava també el prèstec de diners. Però per a això havien de pagar alts drets especials per a ser tolerats, i al segle XVIII nou de cada deu jueus no gaudien d’aquest estat protegit i deambulaven mendigant per a arribar al nivell de vendes necessari.
En general la pobresa es va desenvolupar de manera dramàtica en el segle XVIII. L?augment de la població i la pujada del preu dels aliments en un 60 per cent o més va provocar un augment considerablede les penúries en quasi tota Europa durant les últimes dècades del segle. El crim fou una de les conseqüències més òbvies. Aquesta pobresa, formada per la fam, les epidèmies i la guerra, va resultar en una constant subalimentació d’una part significativa de la societat tant urbana com rural.
La noblesa i els burgesos que tenien vincles amb els gremis i participaven en els assumptes de la ciutat eren els qui tenien a la seva disposició els instruments per a afirmar els seus interessos i, per això, van ser vistos com a principal enemic per aquells que defensaven una nova societat organitzada sobre la base dels drets individuals.
La noblesa intentava assegurar la seva existència de tres maneres: mitjançant els sistemes familiars,
les estratègies matrimonials i els privilegis. Amb aquest últim punt la noblesa va haver de tractar amb l’Estat, que representava una innovació en contra del beneficis del seu estament. Entre els
privilegis, que donavan al noble un ordre legal distintiu, el feien tenir autoritat exercida sobre la terra i la gent, podent cobrar drets i delmes, dispensar justícia i fins i tot controlar els serfs. També tenien l’autoritat en exercir al govern com a menbres d’una assamblea nacional o regional. Però durant la segona mitat de segle, els governants havian posats límits als poders de la noblesa sobre els seus súbdits i al declivi del seu estament com a elit privilegiada que participava en el poder va ser inexorable, éssent ireconciliable amb les institucions modernes.
Pel que fa als habitants de les ciutats, s’ha de dir que el concepte de burgesia a l’antic règim varia segons el pais. Lo que sí podem afirmar és que tant els patricis com els artesans van mirar de defensar la seva posició amb la pròpia regulació i els privilegis. Això incloia tant una combinació d’estratègies matrimonials com mantenir als negocis pràctiques en acord amb les normes morals i jurídiques. De la mateixa forma que va passar amb la noblesa, els seus privilegis van ser apreciablement reduïts per les autoritats centrals durant el segle XVIII. Tot i això, l’Estat modern només es va preocupar per suprimir les reclamacions de més autonomia i d’ampliar el nombre de ciutadans de ple dret, així que les elits burgeses i els patricis van continuar dirigint les ciutats europees fins al segle XIX.

Los historiadores se han enzarzado durante buena parte del siglo XX en una dura lucha con el fin de determinar si para describir la sociedad europea del siglo XVI es más útil hablar de clases o de órdenes y estatus. El primer enfoque, influido por el marxismo, daba prioridad a los factores económicos que regían las relaciones existentes entre las personas, y se insistía sobretodo en los conflictos sociales y en la violencia existente en la época, causada por las luchas económicas. Sin embargo el planteamiento contrario sostenía que la sociedad estaba estructurada más bien jerárquicamente. Los estamentos u órdenes de esta podían ser el clero, la nobleza y el tercer estado, que a su vez podía dividirse en estados urbanos y rurales. Los que defendían esta última tesis, solían defender una sociedad más estática y armónica, con una interdependencia mutua de los estratos sociales. Han incluido, asimismo, muchos más factores en las relaciones existentes entre las personas, que irían mucho más allá de las simples relaciones de poder, jurídicas, hereditarias o económicas. Al hablar de toda Europa, debemos tener en cuenta hasta que punto existía una gran línea divisoria que separaría la Europa occidental (habitualmente incluiría el mundo mediterráneo, con la Península Ibérica e Italia) y la oriental (situada al este del Elba), u otra que separaría el norte del sur (las zonas del Atlántico y el Báltico frente a las del Mediterráneo y el sur de Alemania.
En la sociedad del siglo XVI un individuo habría podido tener numerosos vínculos distintos que habría sabido reconocer con toda facilidad: de familia en sentido lato, de parentesco, gremio, cofradía… De un modo menos favorable un individuo podría podía estar vinculado a un amo o señor. La verdad es que existían muchas modalidades distintas de familia y la casa. Dichas modalidades venían determinadas tanto por la mortalidad y las necesidades económicas de productividad y de supervivencia, como por cultura. En muchas familias podía haber tres generaciones viviendo juntas, especialmente una viuda y sus hijos, con varios tíos y tías, hermanos y hermanas, etc. Para muchos, la movilidad y la interconexión entre las familias era importante por motivos económicos y para la ampliación de nuevos horizontes. Casi el 90 por cien de la población del centro, sur y oeste de Europa vivía en comunidades rurales, pueblos o aldeas, algunas de ellas autárquicas, que desarrollaban diversas actividades económicas y en las que había distintos niveles sociales, como por ejemplo en el sur de Inglaterra. Por el contrario, en la Europa central y oriental se consideraba más opresiva y feudal que el resto del continente. Aun así, las cofradías (asociaciones seglares de fieles católicos) contribuyeron al bienestar social, a la moralización y al control social. Podían representar incluso una élite religiosa, al igual que los gremios, que constituirían otra dimensión importante de la organización social en las comunidades urbanas, de modo que se puede decir que, en el siglo XVI, los más prestigiosos solían tener un carácter menos económico y ser más propensos al elitismo sociopolítico.
Por otro lado, la sociedad en el siglo XVI era estamental y jerárquica, en la que todos los ciudadanos no eran iguales ante la ley, que reconocía dos clases o estamentos privilegiados: la Nobleza y el Clero. La mayoría de la población que no gozaba de estos privilegios formaba el Pueblo Llano: campesinos libres que poseían tierras y los jornaleros que trabajaban para otros, los artesanos agrupados generalmente en gremios, los comerciantes que, en España, no alcanzaron el mismo desarrollo que en otros países europeos, y los letrados que ejercían las profesiones liberales, como el derecho; sólo siglos más tarde esta situación se pondrá en cuestión. Sin embargo, es en esta época cuando alcanzan gran desarrollo algunos de los rasgos que se asocian generalmente con el carácter español: la dignidad, la ausencia de actitud servil, el sentido del honor. La principal generalización que puede hacerse en torno a la sociedad campesina tal vez sea que en la Europa central y del este las condiciones empeoraron para la mayor parte de la población en relación a sus señores. Las leyes dieron además a estos, derechos para despojar los bienes de los campesinos incrementando la postración y opresión social. Sin embargo, en Inglaterra el incremento de la población rural con cierto grado de libertad acabaría dando lugar al proletariado rural. Cabe destacar que en la época que nos ocupa se produjo una gran tensión social debido al sistema de enclosure y a las expropiaciones de tierras comunales, con lo que el siglo XVI fue testigo de graves motines y sublevaciones rurales. La protesta contra la servidumbre o las condiciones casi-serviles constituye un factor importante y podían quebrantar las jerarquías sociales.
Las villas i ciudades tenían una configuración física muy variada y subdivisiones de todo tipo. En algunas, ricos y pobres vivían separados unos de otros, buscando los nobles barrios selectos, aunque no siempre fue así. A lo largo de todo el siglo la sociedad urbana se volvió cada vez más profesional, más culta y más consumista. Un consumismo que se vio fomentado por la emulación en la ostentación de los gastos en bienes culturales, o por la cultura propagandística a favor de las necesidades políticas y religiosas. Se trataba de una forma de vida más característica en la zona occidental de Europa que no en el este. Además, la cultura conoció una mayor expansión como la difusión de la imprenta, las campañas humanistas en pro de una mayor diversificación del saber, etc.
Cabe destacar que las élites urbanas estaban formadas, si contamos a los nobles sin título, por mercaderes, funcionarios y juristas; que en a veces mantenían una rivalidad con la nobleza terrateniente. En ocasiones podía haber una nobleza y aristocracia mixta, basada en la sangre (pertenencia a una buena familia), la virtud, la competencia y la cultura. Se partía de la idea de que la nobleza y el poder que llevaba aparejado se basaban en la posesión de tierras y en las rentas producidas por éstas, y es que los intereses agrícolas siguieron siendo muy poderosos durante todo el siglo. Hay que destacar que un feudo territorial podía comportar el control de una ciudad importante y su territorio circundante. Una consideración trascendental de las élites era la de privilegio, que significaba el derecho efectivo a hacer una cosa o sólo una exención especial: llevar armas, ser privados de impuestos, etc.
La sociedad del siglo XVI se caracterizó por una notable movilidad, en términos tanto geográficos como sociales. Las comunidades urbanas necesitaban una afluencia constante de vecinos para mantener estable su población; buena parte de la emigración, era a largo plazo o permanente, pero cabe destacar que la expansión ultramarina atrajo a gran número de europeos, al igual que las guerras de la época, que contribuyeron a la movilidad de la población. Esta movilidad principalmente varonil, fue muy perjudicial para la vida familiar y fomentar de paso la movilidad forzosa de las mujeres. Pero también las grandes ferias y mercados anuales celebrados en Europa atraían a los campesinos y a los intermediarios de lugares remotos del planeta que, para bien o para mal, las comunidades rurales se vieron cada vez más expuestas a los visitantes urbanos.
Por otro lado, es indudable que las mujeres eran legal y políticamente inferiores a los hombres, a menos que fueran reinas. Las muchachas y mujeres en general podían ayudar a la producción de actividades agrícolas al tiempo que se ocupaban de los más pequeños. Además, su trabajo solía ser humilde, pero en cambio es posible que se fomentara en ellas el conocimiento de los números y letras para que se encargaran de la contabilidad. El impacto de los debates y las luchas de religión sobre la posición de la mujer sigue siendo discutida, supuestamente, la interpretación bíblica de los protestantes fomentaba una actitud que veía en las mujeres a las herederas del pecado de Eva. Aun así, si el fortalecimiento de los valores religiosos tuvo efectos negativos para las mujeres, también cabría ver la aparición de consecuencias positivas: en los círculos de la alta cultura, el siglo XVI vio como una cuantas mujeres se convertían en destacadas poetas, pintoras y músicas.
En cuanto a la mendicidad, fue prohibida y severamente controlada ya que se afirmaba que la cantidad de pobres era cada vez mayor; que estos eran cada vez más peligrosos especialmente en las áreas urbanas y, para ello, se tomaron medidas entre ellas el castigo y la expulsión de la urbe. Aunque a finales de siglo, la población urbana Europea occidental tenía unos sistemas de bienestar social mejor controlados, pero las crisis alimentarias que afectaron a toda Europa durante 1590 vinieron a empeorar la situación. Ya para terminar, decir que las luchas provocadas por la Reforma hicieron que se pusieran en duda muchas cosas y tras la reorganización emprendida pro las autoridades eclesiásticas probablemente hubiera muchos individuos que temieran que sus creencias y sus práticas fueran puestas en entredicho por las autoridades locales o por los inquisidores: la llamada caza de brujas ha sido considerada un síntoma de las tensiones propias de la época.

L’Europa del segle XVIII va promoure dos principals ofensives d’expansió: Àsia i Amèrica. Si a Àsia la presencia europea era molt limitada a causa dels grans imperis asiàtics, a Amèrica el carácter imperial europeu va acabar amb una bona part de la població nativa. Al llarg del segle, les colònies aniran adquirint més independència política, població i riqueses.
Imperis a Amèrica:
Els espanyols es van encarregar de construir un gran imperi a centre i sud-Amèrica sobre els regnes conquistats, mentre que Nord Amèrica será conquistada posteriorment per britànics i francesos. De cara als espanyols, l’entorn i la riquesa terrenal (arròs, tabac, or, plata, sucre, café…) els van ser favorables per a la rápida repoblació de les terres. L’esclavitud va florir per tots els territoris on es treballés per a l’importació a Europa de cultius. A mida que la demanda europea crexia, més esclaus africans eren importats a les colònies. Les famílies espanyoles que feia molt de temps que residien a les colònies eren anomenats criolls, que cohabitaven amb mestissos, nouvinguts espanyols i una bona massa d’indígenes. L’objectiu de les potències europees era que les seves colònies contribuissin a l’enriquiment de la mare pàtria més que no pas a les altres potències, volien assegurar una autoritat metropolitana respecte a elles, i per això van imposar un sistema de jerarquització: el virrei era l’autoritat máxima en una colònia; per sota venien els jutges i els administradors locals o governadors, anomentats intendants. Malgrat tot, els interessos locals exercien una bona influència sobre els funcionaris, i en moltes ocasions, desobeïen alguns manaments provinents de la mare pàtria (com comercialitzar amb francesos, britànics i portuguesos).
Crisi dels imperis americans:
Poc a poc, les colònies varen anar creixent. El 1775 els britànics van començar a lluitar contra els seus propis súbdits, recolzats pels espanyols, francesos i holandesos, i reconeixent la independència colonial al 1783. A mida que el comerç es feia més valuós, augmentaven els impostos estatals, i a la vegada, les altres potències intentaven desbancar les flotes comercials rivals, per a debilitar la 
capacitat bèl·lica a Europa. Per tant, com s’observa, els europeus sentien una elevada consideració pel valor de les possesions americanes, cosa que els va portar a recòrrer a bones mides defensives, com l’augment d’impostos, per por a possibles sublevacions. Es varen crear nous càrregs administratius ocupats per espanyols, no per criolls, i es van reforçar les tropes estatals. El creixement econòmic, la guerra i la nova política intervencionista de les potències colonials van provocar desordres violents, sublevacions i enfrontaments a partir del 1760 (aprox.) per part de colònies i esclaus. Les èlits colonials, a favor de les metrópolis, esperanven l’ajuda de l’exèrcit, però no hi tenien res a fer si aquest es posicionava de part del poble. La metròpoli ara imposava un control molt estricte de cara a les colònies i les obligaven a pagar impostos cada vegada més alts, impedint que els criolls arribessin a càrregs públics importants i abolint les institucions eclesiàstiques pròpies de cada regió.
Malgrat la població era molt conscient de pertànyer a un estat europeu, cada vegada més s’abraçava el somni de la independència, en tant que se sentien arrelats a una terra o pàtria, com deien ells, on els seus avantpassats més directes hi havien viscut durant anys (aquest sentiment sobretot es va veure marcat a Mèxic, que van adoptar costums índies). En les colònies britàniques l’autoritat metropolitana no es veía molt accentuada, sobretot a causa de la inmensa presència dels negres. Poc a poc, el creixent sentit de la propia identitat es va anar apoderant de les colònies.
El comerç asiàtic:
A Amèrica, el sistema econòmic sorgí fruit d’ una creació europea: organitzaven l’extracció de minerals i el cultiu de la terra amb animals o cultiu que ja havien introduït prèviament. En canvi, a Àsia es van adaptar als sistemes ja existents: compraven cultiu conreat per pagesos asiàtics o artesania a comerciants de la zona. El comerç entre Àsia i Europa requería una gran inversió i no veure cap mena de beneficis fins al cap de dos anys, ben bé. Conseqüentment, aquest comerç va ser dirigit per grups amb un capital considerable.
Productes com les espècies, la seda, les teles de cotó, el té xinès o el café d’Aràbia eren els que més cridaven l’atenció europea. Per a conseguir-los, les metrópolis exportaven productes europeus a Àsia, però abans de la Revolució Industrial era molt difícil fer ventes a gran escala, deguts els preus. Per això no hi va haver més remei que importar lingots de plata d’Amèrica i destinar-los a Àsia. 
També va tenir èxit el comerç interasiàtic (p.e.: tel·les índies descarregades a Indonèsia). Les potències europees van començar a lluitar entre elles pel comerç oriental de la mateixa manera que ho feien per l’americà, malgrat la dominació colonial en aquest cas no fos tan exitosa (els holandesos van ser els únics als que se’ls va permetre entrar a Japó, en el gueto de Nagasaki). Els europeus generalment varen mantenir la pau entre ells i amb els asiàtics, tot i que això no exclou les confrontacions, sobretot navals, que mantenien (sense ser tan violentes com a Amèrica). A nivell general podriem assegurar que els espanyols estaben assentats a Manila; els francesos a la Índia; els holandesos a la costa xina i a l’oest de l’Índia.
Nous imperis a Àsia:
Si la primera meitat del segle XVIII havia estat un període d’estabilitat per als europeus a Àsia, van ser temps de guerra periòdica per a la frontera entre els dos continents, ja que no estaba ben definida. Els russos avançaven amb rapidesa davant els turcs, que s’anaven tirant enrere alhora que els britànics anaven construïnt imperis a la Índia. A principis de segle, l’imperi mogol va anar decaient, provocant que l’Índia quedés dividida en estats successors independents que al llarg del XVIII es varen anar consolidant. Les primeres conquestes van implicar l’infiltració d’aquests estats més que no pas el seu assalt directe, fins que al 1765 que el mateix emperador mogol confia els càrregs administratius als britànics. Els nous imperis britànics van ser construïts sobre les bases que els independents gobernadors indis havien establert poc temps abans, i tot i que els anglesos responien formalment als càrregs públics, eren els indis els que n’oferien l’experiència básica. L’excedent va jugar a favor de la metrópolis, permetent l’augment dels ingressos, tot i que inicialment, els productes asiàtics no es podien comparar als americans, molt més barats. L’èxit anglès a la Índia va ser desastrós pels francesos i holandesos, sobretot a finals de segle, trasvalsats per la Revolució.
Beneficis de l’expansió:
L’expansió europea no només va beneficiar a pobles occidentals: els gobernants africans que traficaven amb esclaus en van saber treure molt de profit, (o els que comerciaven amb tè), però no ocorria allà on els europeus havien assumit el poder polític (p.e.: la fam es va apoderar de Bengala). A Amèrica, malgrat lentament es refessin de la mortandat, poc van millorar a nivell de condicions de 
vida. A l’Àsia sobrava la mà d’obra barata, mentre que a Amèrica, només a Mèxic i a Perú fou possible organitzar els natius com a força de treball. Cap a la segona meitat de segle, nombroses quantitats d’immigrants varen traslladar-se a aquests nous continents, en busca de treball i terra, tot i que molts d’ells, segons les opcions de supervivència, no varen resistir el canvi. A nivell de consum, el sucre, tan a Amèrica com a Àsia, era el negoci més important. El tabac també fou protagonista de les rutes comercials, juntament amb l’arròs, la seda, les pells, el café, el cacau… a pesar que no es distribuís uniformement per tot Europa. Les importacions es consumien al país d’orígen i després, aquest s’encarregava de reexportar-les a les altres potències. El gran desenvolupament comercial de les colònies va portar enormes beneficis, com la destinació de suficient capital per a obres públiques.
El creixement més efectiu va ser, sens dubte, el de les colònies britàniques a Nord Amèrica, que en gran mesura, va aportar molts beneficis per a la industrialització. En canvi, països com Espanya o Portugal, malgrat el bast imperi colonial, van seguir sent pobres.
Imaginant nous móns:
Els europeus van intentar exportar els seus valors culturals, i alhora van apendre de les altres societats però per boca d’altres europeus, produint-se l’error dels prejudicis o les malinterpretacions. Les descripcions d’aquests nous móns varen suposar un enorme interés als intel·lectuals cults de l’època, que van estudiar-los amb deteniment. A la vegada, la consciència de la diversitat humana va desafiar el sentiment d’autoconfiança que fins ara imperava la societat occidental; es va demostrar que l’art, religió i vida europeus no eren els únics que existien. Tot i això, el sentiment de superioritat, promogut pels il·lustrats, no va desaparèixer en cap cas (l’Europa “racional” contra l’Amèrica “bàrbara” o “atrasada”). Per altra banda, els pensadors més liberal comparaven el fanatisme i el clericalisme de la filosofia del cristianisme amb la tolerància i la raó del confucianisme xinès (Voltaire). L’estudi seriós dels mites i cultura d’altres religions va promoure la comprensió de tals, fins al punt que podriem parlar d’un “renaixement oriental”, que va influenciar molt en el romanticisme europeu i l’idealisme alemany, en tant que es va denunciar en gran mesura l’esclavisme i el comerç d’esclaus.

Siglo XVII. Europa y el resto del mundo
Contextos
En un tiempo en que el espíritu aventurero de los grandes exploradores del siglo anterior, como Colón o Cartier, había llevado a Europa a los rincones más recónditos del planeta, de modo que quedaba poca superficie terrestre o marítima por descubrir, y en el que nuevas civilizaciones —a los ojos de los europeos, por supuesto— asomaban para sorpresa de estos últimos; la mentalidad, las leyes y por ende la “verdad” del viejo mundo hubieron de ser restauradas.
Las que hasta entonces fueron las autoridades en cuestiones morales y del saber en general, como la iglesia, los autores clásicos de la talla de Aristóteles, o el sistema ptolemaico, en lo que al cosmos se refiere; perdieron credibilidad frente al incipiente conocimiento científico, fruto de la observación y de la praxis, en un proceso que terminaría por situar al hombre en el centro de toda investigación y que al mismo tiempo lo elevaría por encima de los demás seres, incluso Dios, en detrimento de la especulación teológica y de la fe.
El significado de descubrimiento
Como iba diciendo, el descubrimiento de nuevos mundos y culturas distintas de la europea, con distintas costumbres etc. Llevó a los pensadores y en general, a la sociedad “civilizada”, a cuestionar la legitimidad y el valor de sus antiguas creencias, en definitiva a un estado de escepticismo y confusión que solo podría resolverse mediante el establecimiento de un nuevo saber universal que reuniera y fuera válido en cualquier rincón del planeta.
Con tal propósito, los grandes exploradores de este siglo, como Purchas, se dedicaron a recorrer el mundo analizando y anotando todo aquello que pudiera resultar novedoso o interesante para la ciencia, ofreciendo a aquél que el mismo viajero se refirió como “especulador universal”, filósofos como Francis Bacon, una fuente de datos fiable con la que determinar las bases de la modernidad.
La naturaleza y sus leyes
En este sentido, el descubrimiento de los pueblos “bárbaros” llevó al replanteamiento de la naturaleza humana, de modo que la idea aristotélica de que el hombre es un ser social necesariamente, quedó desprestigiada, y filósofos como Hobbes o John Locke sostuvieron que, al contrario, el interés es lo que mueve al ser humano, y que las sociedades se formaron en su origen como remedio a la peligrosa vida del hombre solitario. Es en el Leviatán en que Hobbes sostiene que las sociedades, y por tanto la ley, se forjan para proporcionar seguridad al hombre, a cambio de renunciar en parte a la libertad individual.
Mare liberum?
Por otro lado, los recursos que ofrecían las nuevas tierras y mares fueron motivo de grandes conflictos internacionales. Las grandes potencias europeas como España, Portugal, Holanda y el Reino Unido, se vieron enfrentadas entre sí originando algunos debates como el que cuestionaba los derechos de estos países de ocupar e imponer sus leyes en los territorios de los nuevos continentes, o aquél que tenía que ver con la legislación de los mares internacionales. Por una parte había quien sostenía, principalmente Hugo Grotius, que el mar era propiedad de la humanidad, y las leyes que debían regirlo eran las mismas que las que movían al ser humano en su estado natural, es decir, las del propio interés. Por el contrario, Serafim de Freitas, entre otros, proponía legislar los mares igual que la tierra, en orden a la actividad que habían desarrollado en ellos los países que, en primer lugar, por decirlo de algún modo, los navegaron.

Fueron España y Portugal las potencias mundiales que más se desarrollaron a nivel territorial durante este siglo, formando, tras el descubrimiento de América y las expediciones por África y Ásia, vastos imperios que las situaron a la cabeza de Europa y del mundo. No obstante otros pueblos; por un lado el ruso, bajo el mandato de Iván el Terrible, y por el otro los llamados “imperios islámicos de la pólvora”: turcos otomanos, safávidas de Irán y mogoles de la India, dedicaron gran parte de sus esfuerzos en el XVI a la conquista de nuevas tierras, sometiendo a quienes las habitaran. Fue el caso de Siria, Egipto, Mesopotamia, Austria y Hungría, por ejemplo, que pasaron a formar parte del imperio otomano, o el núcleo cultural hindú, Vijayanagra, que sucumbió al dominio musulmán.
Las potencias ibéricas y las primeras exploraciones oceánicas
Fue Portugal, a principios del siglo XV, el primer país en expandirse fuera del territorio continental. Comenzó anexionando las islas más cercanas a la península: Madeira y Porto Santo, más tarde las Azores, para luego dar con la costa oeste africana, en Gambia y Senegal, donde los navíos lusos se ocuparon del tráfico de esclavos. Finalmente, Bartolomé Dias hacia 1488, tras perder la costa africana en Namibia y salir a mar abierto, dio con la costa este de Sudáfrica, lo cual habilitó la ruta hacia la India. Por su parte, los Reyes Católicos comenzaron un proceso similar, ocupando las islas Canarias, que culminaría con el descubrimiento de América por Colón en 1492, después de tres meses en el océano, probando, de hecho, de llegar a las Indias a través de una hipotética nueva ruta marítima. El descubrimiento del nuevo continente, no cabe decir que supuso un beneficio económico inmenso para la corona a corto plazo, aunque en cualquier caso la inversión para el proyecto de colonización fue mayúscula, y la corona tuvo que solicitar la subvención de algunos bancos europeos. En cambio, para los nativos americanos, que fueron esclavizados y sometidos a unas condiciones de vida que resultaron mortales para muchos, el perjuicio no pudo ser mayor. De hecho la actividad y las tareas de explotación de los recursos en América fueron tales, que los esclavos nativos no fueron suficientes, así que se importó mano de obra esclava africana para llevarlas a cabo.
La conquista de México y Perú
La colonización española adquirió mayor magnitud cuando entre 1519 y 1521 Hernán Cortés llegó a México con 500 hombres para someter a la población autóctona, una civilización avanzada de dos mil años de antigüedad, dividida en un campesinado sedentario y la población urbana, formada a su vez de artesanos, nobles guerreros y el clero religioso; capaz, por otro lado, de construir grandes templos y pirámides, pero tecnológica y militarmente muy inferior a la española, de modo que sucumbió a la ocupación.
Por otro lado, Francisco Pizarro se encaminó una década más tarde hacia la zona de los Andes y Perú, donde topó con el imperio Inca, que del mismo modo fue sometido.
Ambos personajes se establecieron en los respectivos territorios, donde mandaron a sus anchas los primeros años con permiso de los reyes de España, a cambio de la quinta real, una quinta parte de los metales preciosos que obtuvieran.
La iglesia en la Nueva España: respuestas éticas a la conquista
Franciscanos y dominicos llegaron a México y Perú para imponer el culto cristiano, a base de acabar con todo objeto y símbolo pagano, adoctrinando en cambio a los indígenas. Se preocuparon de aprender las lenguas autóctonas en cada lugar para así llegar más fácilmente a los nativos. De este modo Juan de Zumárraga publicó un resumen de la doctrina cristiana en lengua mejicana, el primer libro editado en América.
Durante la tercera década del XVI, fray Bartolomé de las Casas, reivindicó los derechos de los indígenas, constantemente maltratados, de tal modo que Carlos V terminó en 1542 por promulgar las Nuevas Leyes de Indias, que liberaron parte de los esclavos y mejoraron sus condiciones de vida.
El establecimiento de una sociedad hispánica en el Nuevo Mundo
Con tal de explotar las minas de plata, como ya he dicho, los colonos establecidos en América utilizaron a menudo esclavos indígenas y africanos, pero también trabajadores libres asalariados. A otro nivel, desde mitad de siglo en adelante, la plata, que proporcionó cierta solvencia a la debilitada economía del imperio de Felipe II, se convirtió en el principal producto comercial, y dio lugar al surgimiento de una poderosa clase comerciante que también importaba productos de la península Ibérica, sobretodo tela. Pronto se convirtieron en el reflejo americano de la burguesía europea.
En definitiva, a grandes rasgos, el modelo social del Viejo Continente se trasladó a la Nueva España con sus clases o estamentos, costumbres etc.
El imperio portugués
Portugal, mediante Vasco da Gama, nueve años después de la vuelta de Bartolomé Dias, a la orden del nuevo rey Manuel I, surcó las costas Africanas hasta atravesar el Cabo de Buena Esperanza, y llegar finalmente a la India. Así establecieron los primeros puertos comerciales en Asia, y las primeras relaciones con los musulmanes que habían llegado hasta allí.
El propósito del rey luso en primera instancia era el de forjar una alianza con el legendario rey cristiano de la India para combatir los musulmanes, pero resultó que cuando los portugueses entraron en los templos de Calicut se dieron cuenta que la religión que en realidad practicaban era la hindú, que nada tenía que ver con la cristiana, de modo que acabaron enfrentándose unos con otros y a la vuelta de Vasco da Gama en 1502 bombardearon la ciudad hindú y la tomaron también contra los puertos musulmanes de la zona.
En cualquier caso Portugal se extendió por la costa asiática, se asentó en Goa, en la costa este de la India, donde estableció su principal puerto y dio muestras de su hegemonía militar derrotando a todos aquellos que intentaron echar sus barcos del océano Índico. Finalmente, el proceso en Asia terminó con la llegada a China y Japón, dos grandes potencias en oriente y muy provechosas para el comercio portugués.
Por otro lado, en América consiguió el dominio de Brasil, que supondría, dos siglos mas tarde, un gran beneficio en forma de oro a la corona.
Otras potencias europeas
Holanda, Francia e Inglaterra se contagiaron del espíritu explorador de los países ibéricos para navegar hasta Ásia y América. Destacaron en esta empresa el galo Jacques Cartier o el capitán ingles, sir Francis Drake. No obstante, aunque se ocuparon de comerciar, a menudo protagonizaron campañas de piratería, saqueos a galeones lusos o españoles y enfrentamientos varios que deterioraron las relaciones, ya mermadas por el conflicto entre católicos y protestantes, entre unos y otros países.
Por otra parte, cabe decir que Holanda fue la heredera del imperio comercial portugués en Asia, formando La Compañía de las Indias Orientales Holandesas.
Los europeos en África
Aunque Portugal estableció varios puertos en ambas costas del continente africano, como ya hemos visto; la actividad allí no se desarrolló con tanto ímpetu como en América, debido a que las tierras africanas no eran tan ricas como las americanas, y la resistencia de los pueblos en este continente era mayor que la que mexicas e incas opusieron. En cualquier caso, la presencia europea en el continente se hizo patente, de modo que las consecuencias fueron la exportación de 254.000 esclavos del continente o la llegada del cristianismo a países como el Congo.
La compañía de Jesús en el mundo
Cabe destacar en este siglo la misión que los jesuitas llevaron a cabo, con el propósito de cristianizar este nuevo mundo que florecía para Europa. Lo probaron en la India sin éxito y luego en Japón, donde la religión tuvo una gran aceptación e impacto a mediados de siglo, aunque finalmente fuera rechazada. Más tarde fue en China, donde Mateo Ricci se estableció causando gran impresión a los chinos por sus conocimientos de astronomía, geografía y matemáticas. El italiano aprendió la lengua del país y aprobó el confucianismo como un sistema filosófico cercano a la doctrina cristiana.
El mundo en la literatura europea
Tanto para elogiar como para poner en duda la actividad expansionista de las principales potencias europeas, algunos autores a lo largo del siglo XVI publicaron distintas obras con gran repercusión. Entre ellas se encuentran Os Guisadas de Camoes, en la que elogia los conquistadores portugueses, o La Historia general de las Indias, de Francisco López de Gomara; en la misma línea que la anterior. Pero también la obra de fray Bartolomé de las Casas, que condena la ocupación hispánica de América y a Pizarro y Cortés, o la literatura de Garcilaso de la Vega, que reivindica el pasado y la cultura de su pueblo, el Inca.

Entre els factors que van afavorir que el sistema de l’Antic Règim es debilitès en trobem tres de principals: el primer és el creixement demogràfic que va afectar a tots els grups socials, després tenim el fet que el capitalisme anès prenent forma en un nombre cada cop més gran d’individus, i per últim, l’estat centralitzat, que va suposar el desafiament a les reclamacions dels ordres socials per tal d’aconseguir autonomia.

Per tal d’estudiar les causes i les conseqüències que es trobem rere els canvis els historiadors miren de reconstruir els fets amb bases d’arxius parroquials o dels controls que exercien els governants del nord d’Europa sobre la població (tases de naixement, pautes matrimonials, mortandat…). Hem de tenir en compte, a l’hora d’estudiar el creixement de la població europea durant el segle XVIII -i sobretot en la segona meitat- que els models de comportament sexual i de moviments de la població estaven determinats per factors econòmics. Així, l’objectiu principal amb que havien de barallar-se molts dirigents era el d’aconseguir trobar un equilibri entre la producció d’aliments i el nombre de consumidors. Per aiò es van haver d’arribar a implantar mesures com la d’allargar l’edat en què es permetia a les dames casar-se quan no es necessitaven més fills. Això va arribar fins al punt que el matrimoni va ser considerat un privilegi, tenint en compte la constant por a la superpoblació. Es van buscar noves formes d’ingressos agrícoles, però el menjar va ser molt escàs, tal com posa de manifest l’augment dels preus. El fet de que els salaris no poguessin adaptar-se a aquests increments va desencadenar en el pauperisme del segle XIX, multiplicant el nombre de marginats socials fins a un 50 per 100 al 1800.

D’altra banda, un nombre de plebeus acomodats va poder fer servir els seus diners per tal d’adquirir càrrecs públics o terres en propietats, la qual cosa implicà un canvi necessari en les relacions entre diferents grups socials. Encara així, com que l’efecte dels diners i la força del mercat fau devaluar la tradició, les classes nobles ho van veure com una amenaça il·lícita. Amb això, el fet de pensar que els diners donaven el poder per a dirigir l’economía i la societat podem dir que neix el capitalisme modern, amb la seva distribució d’avantatges i desavantatges.

De totes maneres, al segle XVIII el gran arquetip de riquesa i prestigi continuava sent la propietat de la terra, però la noblesa i el clergat havien perdut el seu monopoli deixant pas a una proporció en auge de propietaris sense títols nobiliaris que, contràriament a lo que es pugui pensar, no es diferenciaven massa dels antics propietaris en relació amb el seu tracte vers els camperols. Els nivells de la renta van augmentar en consideració al mercat de la terra, i en conseqüència la posició social dels arrendataris va millorar, adaptant el seu estil de vida a la dels senyors.

Els camperols, que tenien una amplia varietat de senyors amb interessos diferents, eren vistos pels governants com uns contribuyents que portaven al món soldats per als seus exèrcits. Molts senyors nobles o de classe mitja vivien principalment de lo que podien extreure dels seus camperols, però com a desavantatge per al règim senyorial, l’augment dels preus i el mercat va oferir una mica d’espai per a maniobrar als camperols, ja que el ritme de l’augment dels preus no es va mantenir amb el dels drets senyorials. D’altra banda, aquesta intensificació del mercat va portar a un contacte més estret entre el camp i la comunitat urbana, com veiem en els matrimonis i en la pràctica dels camperols rics de situar als seus fills com a artesans a les ciutats.

D’altra banda, les famílies amb poques o cap terra van rebre els efectes més devastadors del creixement demogràfic. Com les reserves de terra no eren suficients, un gran nombre de persones es va desplaçar del sector agrícola, buscant subsistir en el mercat del treball assalariat, dirigint-se cada cop més i més persones a les activitats manufactureres: es dedicaven a transport per terra i per mar, venda al por menor i a les manufactures de producció tèxtil, treball de la fusta o d’altres indústries especialitzades (seda, mineria, cristall, ferro, metall…). L’augment de la circulació dels diners va erosionar l’ordre social tradicional i el seu sistema de valors. D’aquesta forma, al segle XVIII algunes de les més concentrades regions manufactureres havien perdut la capacitat d’autoabastir-se d’aliments amb els seus propis recursos, cosa que va introduir el desenvolupament del mercat per a la producció agrícola i dels serveis de transports. Les famílies sense terra van haver de treballar per molt poc a causa dels preus dels aliments, la cauiguda del preu dels bens manufacturats i la reducció de demanda de serveis. Rebien uns salaris miserables i sempre en descens; mentrestant, la distància entre el cost de vida i els beneficis del treball es feia cada cop més gran. Tot i així es va donar una expansió de la producció de fil i teles. A finals del segle XVIII les millores tecnològiques i els invents van donar lloc a un augment significatiu de la productivitat, provocant una dràstica caiguda dels preus. Conjuntament amb les primeres barriades, l’augment de la població va suposar milions d’europeus adicionals que havien de vestir-se. D’aquesta manera s’imposà el cotó davant les llanes tradicionals, encara de ser menys durader. Els treballadors de les manufactures adquirien la formació dels seus superiors, i quant menys formació fos necessària per al treball, més gran era el nombre de dones i nens involucrats (en les manufactures tèxtils acostumaven a constituir més del 50 per 100 dels treballadors). Podem parlar de tres tipus de jerarquia en aquest tipus de treball, reflexat directament en el salari: el factor de gènere, l’edat i la formació. a més, els treballadors estavne exposats a condicions pos higièniques i freqüents crisis de desocupació. Els esclats que es van donar per part dels treballadors -vagues espontànies, violència, i objectius a curt termini- només van incentivar a les autoritats a identificar a les classes treballadores coma classes perillosses.

Quant als nivells superiors del comerç de béns, dir que en la cima hi habia un petit grup que suministrava els vincles entre els països i continents, que vivia del negoci de les comissions i que es financiava i servia les transaccions principalment mitjançant el crèdit: les altes finances. El capital d’aquest reduït conjunt normalment provenia de la fortuna heredada. Dins el continent, els qui millor posició tenien eren els banquers protestants, que dominaven el triangle Londres-Cadis-Ginebra. En la Europa central la majoria de preocupacions bancàries es caracteritzava per una combinació de transaccions financieres, negocis amb comissions i manufactures. S’ha de dir que totes les cases bancàries continentals compromeses en el comerç a llarga distància van patir una bancarrota, principalment com a resultat del bloqueig continental napoleònic.

Dins de la societat europea, un grup social ben diferenciat és el dels jueus, que estaven limitats per tot tipus de restriccions estatals i de prejudicis cristians, fou un grup marginal impopular marginat per la societat que patien restriccions sobre l’adquisició de propietats, de drets civils, de domicili i d’ocupacions. A les ciutats es sustentaven gràcies a petites transaccions de crèdit, en diversos negocis o com a practicants metges; al camp, gràcies a la tracta de bestiar i el comerç relacionat amb ell, que implicava també el prèstec de diners. Però per a això havien de pagar alts drets especials per a ser tolerats, i al segle XVIII nou de cada deu jueus no gaudien d’aquest estat protegit i deambulaven mendigant per a arribar al nivell de vendes necessari.

En general la pobresa es va desenvolupar de manera dramàtica en el segle XVIII. L?augment de la població i la pujada del preu dels aliments en un 60 per cent o més va provocar un augment considerablede les penúries en quasi tota Europa durant les últimes dècades del segle. El crim fou una de les conseqüències més òbvies. Aquesta pobresa, formada per la fam, les epidèmies i la guerra, va resultar en una constant subalimentació d’una part significativa de la societat tant urbana com rural.

La noblesa i els burgesos que tenien vincles amb els gremis i participaven en els assumptes de la ciutat eren els qui tenien a la seva disposició els instruments per a afirmar els seus interessos i, per això, van ser vistos com a principal enemic per aquells que defensaven una nova societat organitzada sobre la base dels drets individuals.

La noblesa intentava assegurar la seva existència de tres maneres: mitjançant els sistemes familiars, les estratègies matrimonials i els privilegis. Amb aquest últim punt la noblesa va haver de tractar amb l’Estat, que representava una innovació en contra del beneficis del seu estament. Entre els privilegis, que donavan al noble un ordre legal distintiu, el feien tenir autoritat exercida sobre la terra i la gent, podent cobrar drets i delmes, dispensar justícia i fins i tot controlar els serfs. També tenien l’autoritat en exercir al govern com a menbres d’una assamblea nacional o regional. Però durant la segona mitat de segle, els governants havian posats límits als poders de la noblesa sobre els seus súbdits i al declivi del seu estament com a elit privilegiada que participava en el poder va ser inexorable, éssent ireconciliable amb les institucions modernes.

Pel que fa als habitants de les ciutats, s’ha de dir que el concepte de burgesia a l’antic règim varia segons el pais. Lo que sí podem afirmar és que tant els patricis com els artesans van mirar de defensar la seva posició amb la pròpia regulació i els privilegis. Això incloia tant una combinació d’estratègies matrimonials com mantenir als negocis pràctiques en acord amb les normes morals i jurídiques. De la mateixa forma que va passar amb la noblesa, els seus privilegis van ser apreciablement reduïts per les autoritats centrals durant el segle XVIII. Tot i això, l’Estat modern només es va preocupar per suprimir les reclamacions de més autonomia i d’ampliar el nombre de ciutadans de ple dret, així que les elits burgeses i els patricis van continuar dirigint les ciutats europees fins al segle XIX.

El fet més destacat que va relacionar Europa amb la resta del món va ser l’obertura de mires dirigida cap a Àsia i la recent trobada Amèrica des de les dues potències ibèriques, Espanya i Portugal, que iniciaren les exploracions no en busca de nous mercats sinó de metalls preciosos i ànimes que elevarien a la supremacia religiosa el catolicisme fervent que es trobava en lluita contra “l’imperi islàmic”, d’una banda, format pel turcs otomans, els safàvides d’Iran i el mogols de l’Índia, els quals van fer-se amb Síria, Egipte i Mesopotàmia i el sud-est asiàtic, i el protestantisme, d’altra banda, que predominava al nord del continent.

Les conquestes oceàniques per part del ibèrics tan a través de l’Atlàntic com de l’Índic van resultar decisives per l’empeny de la monarquia d’estendre l’imperi ultramar, fet que originà un sèrie d’expedicions, cada cop més nombroses en embarcacions i homes, per defensar les seves noves possessions riques en minerals i mà d’obra, fonaments necessaris per aixecar colònies fortes i productives. Va ser així com Cristòfol Colom conquerí el 1492 un seguit d’illes caribenyes en nom dels seus patrons, els Reis Catòlics, qui signaren el 1494 el Tractat de Tordesillas amb els portuguesos per establir una divisió del territori colonitzat amb el Brasil, on en una exploració portuguesa Amerigo Vespucci definí la importància de la troballa al seu tractat Novus mundus.

La colonització d’aquestes terres es va dur a terme en dues etapes: cap el 1518 Hernán Cortés s’endinsà per terres mexicanes i es trobà amb els asteques, els quals va dominar de forma cruel i sagnat tot i la minoria d’homes que l’acompanyaven. En una segona etapa, cap el 1531, Francisco Pizarro dirigí una expedició cap al sud del continent on s’enfrontà als inques, assassinant al seu cap Atahualpa per fer-se amb el control de la zona. L’organització d’aquestes noves terres es va realitzar de forma institucional, imposant uns administradors, colonitzadors castellans, que sotmetien la població indígena amb l’ajuda dels cacics i els nobles nadius. La terra va ser repartida per Nicolás de Ovando, nou governador de la Española, pel sistema conegut com encomiendas, on a cada colonitzador se li atribuïen un nombre d’indígenes, els quals havien de treballar per ell gratuïtament a canvi de protecció i instrucció cristiana. Al seu torn, els encomendadores o cabdills de cada territori havien d’enviar a la Corona la quinta real, una cinquena part de les riqueses extretes dels recursos materials obtinguts en les explotacions, sobretot mineres i de canya de sucre, on va caldre fins i tot portar esclaus de l’Àfrica degut a l’alta mortalitat provocada entre els nadius per les massacres i els factors externs com les epidèmies i la mala alimentació. Gràcies a les aportacions d’or i plata de les colònies, Felip II pogué dirigir gran part del tresor als deutes que tenia amb banquers alemanys i genovesos per el manteniment de l’exèrcit castellà, no obstant impedí d’aquesta manera el dinamisme de l’economia castellana, que no rebé cap estímul ni entrada de tresors en les seves transaccions.

En l’àmbit sacre, la religió va tenir un gran impacte en el procés de colonització ja que fou un dels motius principals que impulsà la recerca des de la península. Per tal de que els nadius assumissin el catolicisme i s’arribés a substituir la seva pròpia tradició pels costums castellans, els frares franciscans van iniciar un calendari litúrgic ple de celebracions i esdeveniments cristians que van ajudar a captar els joves indígenes cap a les parròquies i els serveis eucarístics. Gràcies a la intervenció dels frares en la vida quotidiana dels amerindis, ambdues cultures van aprendre i fusionar les seves llengües en un procés d’assimilació mutu, el qual serví al frare Bartolomé de las Casas per engegar un seguit de denúncies i defenses dels drets dels nadius[1], sobretot a l’observar la gran explotació patida per aquests al Carib. La catàstrofe demogràfica fou tan gran al llarg del segle que Carles V es veié impulsat a promulgar les Noves Lleis de les Índies, un mena d’abolició de l’esclavitud indígena que desagradà als colonitzadors.

A finals de segle, l’imperi espanyol ultramar va assentar-se en els dos virregnats imposats per Felip II, amb Francisco de Toledo a Perú i Martín Enríquez a Mèxic, fet que consolidà la recreació del sistema social castellà a les terres colonitzades. Pel que fa a l’imperi portuguès, van destacar les seves intrusions a l’Índia, on l’expedició de Vasco de Gama arribà en busca de regnes cristians i noves vies de comerç. La superioritat naval dels portuguesos els permeté fer-se ràpidament amb el comerç asiàtic, tot i el domini musulmà d’aquelles terres. Els productes més intercanviats van ser les espècies, fins que el mercat s’obrí a Xina i Japó i el dinamisme comercial optà per altres tipus de mercaderies com la plata japonesa i la porcellana o la seda xinesa, que podien ser venudes per or, produint així molts beneficis.

Les transaccions amb plata del Nou Món van ser prou atraients per la resta d’Europa com per originar una gran activitat corsària, la pirateria, on destacaren els anglesos Hawkins i Drake apoderant-se de tresors provinents del Perú, i els holandesos en els seus atacs al comerç portuguès asiàtic amb la fundació el 1595 de la Companyia de les Índies Orientals. A les terres africanes el principal atractiu pels colonitzadors va ser el mercat d’esclaus, fet que provocà la migració forçosa de població més elevada de la història i una nova generació multiracial d’on van néixer criolls (descendents d’espanyols) mestissos (descendents d’europeus i nadius) i mulats (descendents d’europeus i africans negres), augmentant encara més en les terres colonitzades la desigualtat social. El nou procés multicultural que es desencadenà en aquest segle es veié reforçat per la tasca de la Companyia de Jesús, ja que els jesuïtes, en l’intent de recaptar ànimes, van estendre els seus coneixements occidentals, l’humanisme italià i la teologia cristiana, en terres tan llunyanes com la Xina o el Japó, tal com feren Matteo Ricci i Francesc Xavier respectivament.

La visió contemporània dels diversos fets que s’esdevenien en les diverses parts del món van ser recollides per diversos cronistes, com Camões amb Os Lusiadas (1572), on relata de manera quasi èpica les gestes dels portuguesos a l’Àsia, o Juan de Torquemada qui descriu d’una forma més objectiva el paper dels franciscans a Mèxic i els passat històric de les tribus asteques i mexiques a Monarquía Indiana (1615).

[1] L’escrit va publicar-se amb el nom de Brevísima relación de la destrucción de las Indias (1522)

(En base al capítol Europa y el mundo en expansión a El Siglo XVII: Europa 1598-1715, Historia de Europa Oxford, Barcelona, Crítica, 2002)

A començaments del segle XVII les costes d’Amèrica, Àsia i Àfrica estaven ja traçades amb notable exactitud, al igual que extenses zones continentals, encara que Austràlia i Nova Zelanda seguien essent borroses conjectures. Els intel.lectuals europeus, a més, començaven a encaixar les implicacions que per a les seves anteriors idees del món tenia l’aparició de pobles la forma de vida dels quals era absolutament desconeguda. Fou una època de descobertes i consolidació: Europa ampliava els seus dominis a Amèrica i les relacions comercials amb Àsia es transformaven (sobretot degut a britànics i holandesos). Al mateix temps el coneixement de les grans civilitzacions orientals es multiplicà.

Els canvis en la mentalitat i en els mètodes científics associats amb la revolució científica que es va produir foren substancialment influïts per la transformació de la pròpia Europa a l’enfrontar-se a cultures i creences tan diferents a les seves.
L’Església havia perdut el seu paper d’àrbitre universal en les qüestions internacionals, i l’individu es convertia en el centre de tota preocupació moral i política.

L’escepticisme fou en la ciència i en la comprensió del què constitueix el món humà l’actitud dominant durant el segle. Purchas (1575-1626) revitalitzà la tradició científica en concordança amb la necessitat de substituir l’exegesi de textos antics per l’experimentació, creant una nova classe d’investigació.
La ruptura amb la tradició posà de relleu el què significaven les noves descobertes per Europa: aquells que no havien participat del cristianisme no tenien un lloc en l’escala evolutiva de la humanitat.

El jurista Hugo Grotius (1583-1645) va proclamar que les lleis fonamentals de la natura no eren, com havien insistit els catòlics, manaments de sociabilitat, ja que enlloc hi havia persones que no posessin els seus interessos personals per davant dels dels altres.
Fins i tot es qüestionava l’autoritat del relat bíblic del Gènesi, degut a la pertorbadora existència de nous mons. Hi havia la necessitat de garantir una versió de la història que preservés la idea essencial de què Europa i el cristianisme eren els llocs on havia ocorregut la “història”, al mateix temps que permetés l’existència de tota diversitat humana possible.

A causa de l’explotació dels nous mons d’Amèrica, Àsia i Àfrica per part de les grans potències europees, aquestes entraren en conflicte. Aquesta lluita creà el model de relacions internacionals que perduraria fins ben entrat el segle XIX.

Els inicials al.legats europeus per tal d’exercir la sobirania a l’exterior s’havien basat en les bules papals. Encara que aquests títols fossin vigents durant tot el segle XVII, aviat es plantejaren dubtes. L’any 1539 el teòleg dominic Francisco de Vitoria pronuncià la famosa conferència De Indis, sobre la legitimitat de la conquesta d’Amèrica pels espanyols. La seva argumentació fou l’inici d’un llarg debat sobre el lloc i significat del comerç en les relacions internacionals.

L’any 1608 Hugo Grotius escrigué Mare liberum a propòsit de les rivalitats marítimes entre holandesos i portuguesos, i on establí que els mars eren propietat comuna de la humanitat. Més tard sorgiren intents de refutar aquesta tesi, com la de Serafim Freitas, professor de Dret Canònic de la Universitat de Valladolid, i la del jurista Juan de Solórzano y Peyreyra.
Gradualment, el domini de la mar que estava en mans d’Espanya i Portugal va passar a estar en mans d’Holanda i Anglaterra, amb el consegüent control econòmic, sobretot del comerç, i del transport que això suposa. Aquest fet va produir un augment considerable de moviments d’europeus cap a les colònies, amb vistes a aconseguir millores en les seves condicions de vida. Les colònies eren una font potencial d’obtenció de riquesa, eren espais on portar els delinqüents i els pidolaires i per tot això eren, en definitiva, vàlvules d’escapament de la pressió i el malestar social.

Així es va produir un flux migratori des d’Europa cap a les colònies, però també hi va haver un altre flux d’entrada a Europa i a les colònies: el que produïa el comerç d’esclaus. El comerç modern d’esclaus, iniciat pels portuguesos, no era com el de l’Edat Mitjana, amb vistes a satisfer les necessitats dels estats en les seves expansions territorials, sinó que bàsicament es buscava mà d’obra per a les colònies.

Es van esgrimir justificacions a tals pràctiques des de diferents punts de vista. Hi va haver qui va argumentar que el tràfic endèmic africà, sens dubte a una altra escala, justificava la pràctica sistemàtica per part d’europeus. El fet que sant Agustí veiés l’esclavitud com el preu que algú havia de pagar per pertànyer al bàndol perdedor de la guerra o que l’Alcora i la Bíblia l’acceptessin sempre i quan els esclaus fossin reclutats en guerres justes va servir també com a justificació teològica. Un altre argument comú era adduir que els esclaus havien estat capturats en algun conflicte «just» a l’Àfrica, la qual cosa se sap que era mentida la majoria de vegades.

No obstant això, i que tota oposició va ser sufocada de seguida, cal dir que des de determinats sectors de l’Església (el Sant Ofici ,l’any 1686, per exemple) l’esclavitud va ser condemnada. També la van condemnar intel·lectuals de la talla de Locke, malgrat que ell mateix tenia inversions en empreses esclavistes.

Amb la mà d’obra dels esclaus, doncs, les potències europees van colonitzar els nous territoris descoberts, utilitzant com a pretext l’evangelització de les poblacions indígenes i la capacitat d’exportar el progrés i la civilització que s’autoatribueixen.

(Resum en base a Europa y el resto del mundo, de P. J. Marshall; a BLANNING, T.C.W. (ed.), El siglo XVIII. Europa 1688-1815. Historia de Europa Oxford, Barcelona, Crítica, 2002)

Les empreses colonials d’Espanya i Portugal a Amèrica havien estat possible gràcies a la mà d’obra que aportaven els esclaus. La relació amb els pobles indígenes va ser diferent en cadascun dels casos. Els portuguesos al Brasil i els espanyols a les Amèriques sempre van pretendre la consecució d’una societat mestissa però integrant els indígenes al pla social més baix possible; els francesos volien en certa mesura «afrancesar» els indígenes i els permetien anar a la metròpoli; els anglesos, en canvi, procuraven tot el possible per excloure els indis dels seus assentaments. Aquestes diferències en la conducta social dels colons tenien a veure amb les particularitats de la religió que professaven cadascun d’ells.

En aquesta mà d’obra, els esclaus, que es considerava un bé moble que podia ser reprimit durament si no acatava a la primera les disposicions del seu propietari, es basarà l’economia colonial. Cap al segle XVIII s’observa una gran presència d’esclaus arreu on hi ha cultius bàsics per a Europa. Cultivaran plantacions de productes tropicals i també serviran per explotar els recursos minerals, sobre tot la plata a les colònies espanyoles i l’or a Portugal.

Totes les metròpoli van intentar mantenir un nivell d’autoritat i de capacitat de regulació sobre les seves colònies amb vistes a controlar sobre tot l’aspecte econòmic i que els seus fruits redundessin en la metròpoli. Espanya, amb una gran jerarquia de funcionaris amb el virrei al capdavant; Anglaterra, amb cossos que seguien l’esquema de la Càmera dels Comuns, és a dir, una certa estructura representativa; al Brasil, amb un esquema similar a l’espanyol però més relaxat.

Amb l’augment de les capacitats productives de les colònies augmenta també la capacitat comercial i, amb aquesta, es produeix una escalada bèl·lica produïda per l’intent de cada metròpoli de comerciar en exclusiva amb les seves pròpies colònies i controlar tot mantenint-ne el monopoli de l’explotació econòmica. Totes les metròpolis envien defenses i, alhora, intenten trencar les restriccions comercials que les altres metròpolis exerceixen sobre les seves possessions.

Les possessions colonials anaven augmentant el seu valor. Algunes potències havien trencat les restriccions comercials de les altres i la laxitud de les autoritats locals que havia permès tal cosa no era ben tolerada per les metròpolis que les controlaven, per la qual cosa van prendre mesures, van desenvolupar els recursos econòmics de les colònies i van reformar-ne els governs.

Aquesta política intervencionista, la guerra, el creixement econòmic i un incipient recel a la metròpoli van tenir un efecte profundament pertorbador a les colònies. Les elits criolles de les colònies s’encaminen cap a la independència, camí que ofereix un dels seus fruits primerencs més destacats amb la independència de les possessions britàniques a Nord Amèrica, fet que s’explica per què, per l’organització en certa mesura representativa vigent fins aleshores, aquestes elits ja estaven polititzades. Un creixent sentit de la identitat pròpia i de ressentiment cap a les metròpolis, això no obstant, envaeix també totes les altres colònies.

Les relacions de les potències europees amb l’Àsia eren força diferents respecte a les que hi va haver amb els territoris americans, perquè si a Amèrica les potències europees havien organitzat l’extracció de minerals i el cultiu de la terra, a l’Àsia es van convertir en actors del sistema econòmic ja establert i el mode de comerciar estava establert des de principis de segle: els bens o lingots europeus eren intercanviats sobretot per productes tèxtils i espècies. L’hegemonia en aquestes relacions comercials va ser un motiu de lluita tan important entre les potències europees com aquella que es produïa a Amèrica. Portugal, Holanda, Anglaterra i França van dur a terme maniobres diferents per aconseguir-la: el recurs bèl·lic era poc efectiu, així que s’hi establien de la manera que els governants locals els ho permetien.

Així, la primera meitat del segle XVIII va ser de relativa estabilitat a l’Àsia. La segona meitat va ser en canvi temps de guerra, amb Rússia assetjant posicions otomanes fins que van aconseguir vèncer, d’una banda, i l’entrada d’Anglaterra a la India, de l’altra. Després de la caiguda dels mogol a la India aquest país es va fragmentar de facto, circumstància aquesta que van aprofitar els britànics i els francesos per guerrejar i dur a terme maniobres diverses per assegurar-se’n el control, amb resultats favorables sobretot per a Anglaterra.

L’èxit d’Anglaterra va resultar desastrós pel comerç francès a l’Àsia i també per als interessos holandesos.

Aquests esdeveniments van reportar beneficis o perjudicis, segons el cas, a alguns dels actors que van intervenir-hi. Per exemple, els governants i els comerciants que feien negoci amb l’esclavitud van veure considerablement engrandida la seva fortuna, mentre que part de les poblacions indígenes els territoris de les quals s’anaven colonitzant passaven a condicions d’esclavitud.

Els recursos que de les zones colonitzades anaven a Europa també es van repartir de manera desigual. En termes generals, la major part d’aquests recursos quedava a la metròpoli i la resta es venia a altres parts d’Europa.

L’expansió europea va anar acompanyada d’una exportació dels seus valors, amb els quals les poblacions indígenes de les zones colonitzades van entrar en contacte. Aquest contacte, no obstant, no va ser unidireccional sinó que es va produir un mestissatge. L’empremta d’aquest contacte cultural és clar a les zones colonitzades, a Europa es va produir per exemple un augment del coneixement amb la publicació de diversos tractats sobre «les Indies». En resum, es va posar a Europa davant el mirall dels no europeus.

Aquest augment de coneixement va tenir un impacte molt gran dins Europa mateixa, perquè va demostrar que el punt de vista, la religió, l’art. la cultura, el mode de vida, etc., europeus, no eren el punt de vista únic ni «natural».

S’argumenta que la Il·lustració, com que era un moviment europeu i va definir els pobles europeus com a «avançats» i «racionals» va contribuir a la definició per negació dels pobles no europeus, que no participarien d’aquestes característiques. Però la visió il·lustrada de la humanitat com un tot amb similituds essencials va contribuir també a acceptar que tots els éssers humans havien de tenir els mateixos drets bàsics. A la Gran Bretanya hi va haver un moviment a favor de la llibertat dels esclaus molt popular, inspirat en un sentit cristià d’humanitat comú.

Alguns pensadors també van fer servir la inevitable comparació que va acompanyar allò que pels europeus va ser la descoberta d’altres pobles no per afalagar Europa sinó per tot el contrari. Per exemple, van contraposar el fanatisme i clericalisme europeu a la tolerància de Confuci.

En qualsevol cas, quede clar que el corpus de noves dades va servir de material pels intel·lectuals del segle XVIII per reflexionar sobre altres éssers humans (de forma cada vegada menys superficial i més profunda) i sobre la Humanitat en general.

Cal dir a més pel que fa l’aspecte econòmic que la riquesa aconseguida amb les empreses colonials va recaure sovint en uns grups socials concrets i que no ca contribuir a transformar l’equilibri polític entre les potències europees, la qual cosa no vol dir que no hi deixés una considerable empremta.