Resums d’Història Moderna

Malplaquet (1709) y Waterloo (1815) són les dues grans batalles que delimiten un dels segles més bel·ligerants de la història europea. Tot i que el conflicte anglo-francès en va ser el protagonista, la resta d’Europa es va veure inevitablement arrossegada per les dues indubtables potencies del XVIII. Així, aquest segle quedà definit per la interacció entre el sistemes de relacions internacionals i les estratègies militars que els diversos països utilitzaren i, finalment, per la convergència d’aquests factors al front.
El tret de sortida el donà la confrontació entre l’hegemonia francesa de Lluís XIV, ofensiva des del punt de vista de l’aliança europea però considerada crèdula i innocentment defensiva pel Rei Sol, i una organitzada coalició europea atemorida per les suposades intencions franceses d’establir una monarquia universal. L’escenari de l’enfrontament resultant d’aquestes tensions va ser la guerra de successió espanyola (1701-1714). La guerra a Espanya, doncs, fou exemple de la importància dels assumptes dinàstics en la diplomàcia, de la naturalesa defensiva de l’hegemonia francesa, de la efectivitat que aconseguí la coalició europea contra França i del model de guerra com a procés –preponderant des del s.XVII i que es mantingué fins a Napoleó. El tractat d’Utrech (1713) posà fi a la guerra així com també a l’hegemonia francesa en esgotar els seus recursos i veure com Gran Bretanya adquiria més poder amb una clara victòria comercial y colonial. Tanmateix, França aconseguí col·locar Felip d’Anjou al tro espanyol i Carles VI rampinyà algunes de les possessions espanyoles.
En segon lloc, l’acord anglo-francès dominà el panorama polític europeu a partir de la mort de Lluís XIV (1715). La voluntat d’evitar més guerres generals formà la coalició França-Gran Bretanya contra l’Espanya de Felip V (Guerra de la Quàdruple Aliança 1718-20). D’aquesta manera, s’erigí el període de pau més llarg que visqué Europa entre les principals potencies (1717-1740). No obstant, l’estabilitat de l’època Fleury-Walpole es trencà inevitablement engegant de nou la lluita anglo-francesa, encara que com a aliats en conflictes col·laterals (Guerra de Successió Austríaca, 1740-48 i Guerra dels Set Anys, 1756-63).
La Guerra de Successió austríaca resultà, també, d’una crisis successòria. Carles VI mor (1740) sense descendència masculina i la seva filla Maria Teresa assumeix el tro austríac, sota la dicta de la pragmàtica sanció a més de certes concessions i pagaments que Carles VI va fer als països veïns. En el moment en què Carles VI mor, aquests veïns trairen la memòria de l’antic rei i es llançaren al coll de Maria Teresa. Així, Prússia, França, Baviera i Espanya (Piemont i Sajonia fins al 1743) s’aliaren per lluitar contra Àustria, Gran Bretanya, les Províncies Unides, Sajonia (al 1745) i Rússia (1746). Mereix especial atenció en la guerra la lluita per Silesia i el paper de Frederic el Gran, que va concloure amb el tractat de Dresde (1745), a més del paper d’Itàlia, Nord Amèrica i el sud d’Àsia. La fi de la guerra arribà amb el tractat d’Aquisgrà (1748) on França quedà com la gran perdedora, Gran Bretanya arreplegà nombroses colònies, Prússia es va fer lloc entre les grans potencies i Àustria quedà intacta exceptuant Silesia.
Així doncs, aquesta lluita fou mostra de la naturalesa depredadora de l’aparent equilibri polític que definia les relacions entre els països –que canviaven les aliances en funció de la major recompensa a curt termini-, de la continuació de la guerra com a procés, del ritme limitat de les operacions, de l’obertura de múltiples fronts de batalla, de la dèbil transcendència de les batalles i de la gran influència que tenia la diplomàcia en el desenvolupament i la resolució dels conflictes.
La Guerra dels Set Anys (1756-63) s’inicià arrel de les disputes territorials per Silesia entre Maria Teresa i Frederic el Gran. A més, la competència per les colònies a Nord-Amèrica i la India entre Gran Bretanya i França s’aguditzà, així com també influí l’emergència de la nova gran potencia europea, Rússia. Gràcies a la lleialtat flexible en les aliances entre els països, més preocupats pels beneficis propis a curt termini, les coalicions tradicionals es capgiraren ajuntant Prússia i Gran Bretanya contra Aústria, França, Rússia i Suecia (revolució diplomàtica). A més, el conflicte adquirí una dimensió confessional –que tot i que la religió mai va determinar la política exterior, en aquest cas, la passió religiosa afegí una nova variant al conflicte, el suport popular- ja que Gran Bretanya i Prússia eren protestants lluitant contra els catòlics austríacs i francesos.
La major part del conflicte tingué lloc en terres alemanyes. Cal destacar el paper de Frederic el Gran en aquesta guerra gràcies a les innovacions que aportà al sistema militar –batalles que començaren a ser decisives, l’entrenament sever i efectiu que lligà per sempre els prussians amb la severitat i la rigidesa, la rapidesa en les operacions i la revolució en l’artilleria.
El tractat de París (1763) posà fi a la guerra establint a Prússia, més Silesia, com una gran potencia a més de model militar de l’època; deixant via lliure a Rússia en la seva particular lluita contra els otomans; el Canadà, Nova Escòcia i Ohio i el sud asiàtic (que entra per primer cop dins el sistema europeu) en mans de Gran Bretanya; i França, de nou, com la gran perdedora en renunciar al seu imperi colonial en favor de Gran Bretanya i Espanya –que es va fer amb Luisiana i Nova Orleans.
L’aparent equilibri polític definia suposadament el panorama europeu. Tanmateix, com que es tractava d’un equilibri estructural el resultat va ser una situació de competència entre potències, en no disposar, cap d’elles, del poder necessari per a dominar les altres. La inestabilitat del sistema afavoria que els estats cerquessin aquest benefici propi immediat, enlloc d’advocar pel benefici conjunt. Això comportava l’existència de certes compensacions, majoritàriament territorials, indemnitzacions, coalicions que es convertien en un medi per augmentar el poder, etc del que resultà una gran família europea d’estats basada en una dèbil, per no dir aparent, igualtat. La guerra, doncs, es convertí en el mètode per aconseguir avantatges. D’aquesta manera, Rússia aconseguí l’ascens a gran potencia amb la Guerra del Nord (1700-1721) amb la caiguda de les Províncies Unides i de Suècia (Guerra de Successió Polonesa, 1733-38), Prússia també aconseguí l’estatus de gran potencia i les que ja ho eren, França i Gran Bretanya, es reafirmaren –sobretot Gran Bretanya que gràcies a la seva superioritat naval es va fer amb el domini de la India i de Nord-Amèrica, malgrat la pèrdua d’aquestes colònies nord-americanes en Guerra de la independència nord-americana 1775-83.
La irrupció de la Revolució Francesa (1789) tingué conseqüències directes en la forma de les mobilitzacions dels estats i en la direcció de la guerra, va redefinir el llenguatge social, a més de reestructurar la societat i va fer sorgir un nou concepte de política.
Pel que fa a la reforma social, va suposar la fi dels privilegis de l’aristocràcia i l’extensió de la propietat de la terra als camperols i a les classes mitges. La reforma política va permetre l’expressió de la nova societat, la igualtat legal i els drets polítics a la població i el naixement d’un patriotisme mai vist que suposava el compromís entre aquesta revolució, la societat i el mateix Estat. En el camp militar, s’erigí l’exèrcit de reclutament popular amb què es disposava de tropes més nombroses, de nous oficials que responguessin a aquest fervent patriotisme; és a dir, s’establí una pràctica militar diferent basada en la dedicació i la confiança dels soldats, amb tàctiques més agressives que foren possibles gràcies a la reducció de la por a la deserció, a la nova logística, al ritme més ràpid de les operacions i al nou caràcter decisiu que prengueren les batalles ja amb Frederic el Gran. Així, la Revolució tornà l’hegemonia europea central a França mentre Gran Bretanya dominava la perifèria i Rússia la perifèria de l’est. Tanmateix, aquesta política de la balança o equilibri continuà fins a l’entrada de Napoleó a Europa.
Tot i que les potències no veien favorable la Revolució no van fer res per aturar-la; és més, s’aprofitaren de la debilitat inicial de França que aviat buscà el suport de la guerra per avantatjar-se. Així, França junt amb Espanya inicià l’anomenada Guerra de la Primera Coalició (1792-98). L’incipient patriotisme francès va enfortir el seu exèrcit i va permetre l’aplicació d’aquesta nova concepció de la guerra –s’entén doncs la bona acollida de la Levée en masse (1793) i la formació, doncs, d’una forta coalició contra França encapçalada per Gran Bretanya juntament amb les potencies menors (Àustria i Prússia, entre d’altres). Alhora que Espanya abandonava la guerra, Prússia signava la pau amb França amb el tractat de Basilea (1795). Tanmateix, la preocupació per França encara no pesava tant com la que compartien Prússia, Àustria i Rússia per Polònia –que deixà de ser un estat el 1795.
La revolució militar iniciada per França fou mantinguda per Napoleó en erigir-se emperador i a la primera guerra li seguí la Guerra de la Segona Coalició (1798-1802). Lunéville (1801) posà fi a les guerres de la Revolució Francesa amb Àustria i Amiens (1802), amb Gran Bretanya. Tot i que França va sortir triomfant –quedant-se amb la zona oest del Rin i les repúbliques d’Holanda, Suïssa i Itàlia obligant a Europa a acceptar la seva hegemonia-, Napoleó concebia la pau com a la continuació de la guerra amb altres medis. Europa doncs, es veié obligada a frenar a Napoleó, motiu pel qual Gran Bretanya es negà a abandonar Malta tal i com resava el tractat d’Amiens. Així, s’inicià de nou la guerra el 1803 entre Gran Bretanya i Napoleó. Aquesta guerra marcà la fi del sistema de equilibri polític, ja que Napoleó concebia les relacions internacionals com una imposició inamovible de la seva voluntat. A més, l’egoisme en què es basava el sistema de benefici propi que mantenia Europa impedia formar una coalició forta contra el nou emperador. D’aquesta manera es succeïren les diferents guerres napoleòniques durant els anys 1803-1815, on l’ambició imparable de Napoleó juntament amb la nova pràctica de la guerra com a esdeveniment –en detriment del sistema de guerra com a procés que caracteritzà el conflicte bèl·lic fins a l’arribada de Napoleó-, van desencadenar l’èxit d’uns exèrcits francesos amb un potencial en la batalla mai vist fins aleshores que provenia d’aquesta nova forma de reclutament popular que s’establí amb la llei Jourdan (1798), permeten l’aglutinament més ràpid de les tropes. Així, Napoleó conformà la grande armée caracteritzada pel patriotisme, la dedicació i la iniciativa i per la pràctica d’aquesta guerra com a esdeveniment que convertia en decisives les batalles, establia un únic front, disposava d’un exèrcit que es movia ràpid i arribava lluny, que multiplicava els beneficis fent ús dels recursos locals enlloc de recórrer a les contribucions i on el desgast no afectava l’èxit permetent, a la fi, que la diplomàcia quedés completament relegada a la guerra.
L’apogeu de Napoleó es donà, doncs, a partir de 1803 i s’inicià alhora la seva davallada. Entre el 1805 i el 1807 la Guerra de la Tercera Coalició tornà a enfrontar obertament Europa. L’engrandiment del nou emperador a partir del 1803 va fer augmentar la hostilitat entre França i Gran Bretanya. Rússia, Àustria, Gran Bretanya i Prússia crearen una aliança ofensiva, encara que ja era massa tard per frenar el gegant francès. La victòria afavorí Napoleó durant els dos anys en els quals s’anaren seguint tractats de pau amb els diversos països fent créixer l’hegemonia francesa fins a la institució d’un sistema continental per part de Napoleó. Tanmateix, la pròpia ambició inesgotable de l’emperador el portà a envair Espanya (1808) entrant en una llarga guerra de desgast que posà fi a l’imperi el 1812, en sumar-li la derrota en l’intent d’invasió de Rússia. Així, es succeïren les diverses guerres d’alliberació entre el 1813-14, formant Europa una coalició -aquest cop prou resistent com per plantar cara a França (Leipzig, 1813)-, Lluís XVIII pujà al tro francès, Napoleó intentà restablir el règim (Cent Dies), intent que resultà frustrat a Waterloo (1815). Europa esgotada i abatuda pels milers de morts per fi entendrà la pau com un sistema internacional equitatiu basat en satisfer els interessos generals per sobre dels particulars. El Congrés de Viena va construir el nou concert europeu com a coordinació interestatal, encara que no completament igualitària, ja que Gran Bretanya i Rússia n’eren les capdavanteres.

Durante el siglo XVIII se desarrollaron los conceptos políticos y la idea de Estado. Éste constituye, por tanto, un período de formación de una nueva concepción de la política ya que, por ejemplo, si bien en 1700 los europeos eran súbditos de gobiernos hereditarios, a finales de siglo la tumba del rey Sol había sido profanada. Sin embargo, aunque estas nuevas tendencias fueran cambiando la concepción de la política, la mayoría de Estados europeos (excepto Francia y Polonia) mantuvieron los mismos sistemas que utilizaron durante el siglo XVII.
La relación entre el monarca y el súbdito experimentó un cambio progresivo en esta época: se empezó a concebir como un contrato de gobierno: a cambio de obediencia, el monarca se preocupaba por el bienestar de los súbditos.
Los estados europeos del momento pueden dividirse en tres grandes tipos, aunque cada estado tuviera sus particularidades: las monarquías, las repúblicas y los despotismos. El continente estaba básicamente dominado por monarcas absolutos (príncipes hereditarios) que, aunque defendían que su soberanía provenía de Dios, en realidad estaban más o menos controlados por algunas instituciones corporativas, sobretodo en los países donde había parlamentos nacionales, porque existía una conciencia por parte de las elites, educadas según Aristóteles y Montesquieu, de que la monarquía podía degenerar en despotismo (como ocurría con los sultanes otomanos o los zares y zarinas rusos).
La república era el otro tipo de régimen político presente en la Europa del siglo XVIII. A excepción de Venecia y la República Holandesa, que tenían importancia internacional, las repúblicas europeas constituían pequeñas ciudades-estado casi siempre gobernadas por una oligarquía.
En esta variedad de sistemas, sin embargo, no se incluía la democracia, que era vista por los teóricos de la época como imposible, siendo consideradas utópicas las ideas de aquellos pocos que la defendían (como Rousseau o el marqués d’Argenson).
En lo que se refiere a la alta política en los estados monárquicos, cabe destacar en primer lugar que la guerra era la principal actividad real (hasta el punto de que algunos reyes llegaron a admitir que perseguían su propia gloria personal). Las causas tradicionales de la guerra eran los asuntos dinásticos (como en las guerras de sucesión española, polaca y austriaca) y, sobretodo, la política exterior y la religión (como las campañas contra los jesuitas).
El monarca, aunque en ocasiones delegara su poder, era la figura central del proceso político, y por ello para actuar era imprescindible ganarse su favor en la corte. De esta forma se desarrolló una cultura cortesana que llevó a la lucha constante para obtener el acceso al monarca (mediante facciones, ya que a nivel individual era muy difícil). Tener contacto con el rey era señal de poder y riqueza, y es por este motivo que muchos aristócratas aceptaban incluso realizar tareas poco prestigiosas sólo para estar cerca del rey. Además, la oposición al soberano comportaba represalias severas: desde el arresto y la tortura hasta el exilio (reservado a ministros, cortesanos y miembros de los parlamentos) o la ejecución.
El valor de los Parlamentos se hizo un poco más visible durante este siglo gracias a los éxitos económicos de Gran Bretaña. Su sistema parlamentario no tenía precedentes, aunque todavía estaba lejos de ser democrático y representaba a una elite social. Si bien es cierto que existía la corrupción (se sabe que se compraban algunos escaños), también lo es que el debate político que se estableció era muy rico. Durante las campañas electorales se crearon comités electorales, con lo que las elecciones suponían una diversión para la sociedad. Además, durante esta época se empezó a tomar una visión de la política como carrera (ya que antes sólo solía hacerse por motivos personales o cuestiones de honor familiar). Los partidos políticos, sin embargo, no tenían gran peso para controlar los gobiernos porque se daba mucha importancia a las cuestiones locales, y éstas determinaban, en muchas ocasiones, los resultados electorales.
Otro punto a tener en cuenta es la creciente atención que el monarca tuvo por la salud, la educación y la felicidad de los súbditos, fruto del cambio en la concepción del gobierno. Por este motivo se ha llamado a estos monarcas déspotas ilustrados, aunque este interés pudiera ser ocasionado no sólo mirando el bienestar social sino también por motivos individuales del rey (como la mejor formación de los soldados) o por la difusión de las ideas ilustradas. Ahora bien, fuera por interés individual o no, las mejoras sociales fueron visibles en esta época.
En la Iglesia también se dio un movimiento reformista, en el que destaca la importancia del movimiento jansenista (que defendía, entre otras cosas, que había que incentivar a los laicos a leer las escrituras y a participar activamente en las obras de caridad). Además, si bien siguió habiendo persecuciones, la tolerancia religiosa fue creciendo gracias a diversos factores como la voluntad de permitir la libertad de expresión, el utilitarismo y la difusión de las ideas ilustradas. Todas estas reformas se dieron gracias a la creencia optimista de que el hombre y sus instituciones podían mejorarse.
Las reformas llegaron a muchos ámbitos de la sociedad. A nivel jurídico emergió el concepto de ciudadanía y de igualdad legal (en algunos estados). En el ámbito de la educación se construyeron los cimientos de la escuela universal, se reformaron escuelas debido a la disolución de los jesuitas en 1773 y se crearon academias para elites nobles. También hubo mejoras en la salud (los cementerios, por ejemplo, se transfirieron al exterior de las ciudades), la higiene (se limpiaron las calles) y la seguridad pública (se pavimentaron e iluminaron las calles).
El crecimiento económico de este siglo comportó el surgimiento de un público más próspero, educado y políticamente consciente. Es en estos momentos cuando aumenta la importancia de las noticias políticas gracias y debido al auge de diarios, revistas, libros y publicaciones periódicas en muchos estados (Gran Bretaña, el Sacro Imperio Romano, Holanda, Francia…). Esta información no sólo llegaba a los sectores más ricos de la sociedad (que podían permitirse adquirir estos productos de coste elevado), ya que proliferaron también los lugares de reunión donde se leía y discutía sobre asuntos políticos. Las imágenes, por otra parte, también constituyeron una importante fuente de divulgación política.
Sin embargo, aunque un amplio sector social participara en la política a nivel crítico y de opinión, tomar parte en ella era mucho más restrictivo. Por este motivo, los excluidos utilizaban recursos como la petición para hacer oír su voz. Los gobiernos eran conscientes de este creciente interés por la política y por ello las expresiones de descontento popular se vigilaban con cuidado. Entre las manifestaciones más comunes hay que destacar las que se daban contra políticas impopulares y, sobretodo, por el aumento del precio del pan. En éstas últimas, las mujeres eran las que estaban en primera fila. No obstante, aunque las mujeres participaron en política como agentes de poder y patronazgo y como organizadoras de foros de discusión política (los conocidos salones), raramente se aceptó considerar los derechos de la mujer. Había muy pocos defensores de ello y francesas atrevidas como Olympe de Gouges fueron arrestadas. Sí que existió, por esto, algún periódico que lo defendía, como el “Journal del dames”.
Otro punto importante a tener en cuenta sobre este siglo es la importancia de los radicales y los republicanos. Esto fue debido a que la Guerra de Independencia Americana fue tomada como fuente de inspiración para muchos europeos. No obstante, la mayoría de la población europea siguió en su línea conservadora. En la República de Holanda, sin embargo, sí que surgió un radicalismo importante debido a que habían sufrido derrotas humillantes a manos de los británicos. En Polonia y otros estados también surgió un sueño patriótico nacional, pero sus intentos de reforma no tuvieron éxito y fueron derrotados por las grandes potencias de Austria, Prusia y Rusia. Únicamente en Francia pudo surgir una revolución sin el peligro inmediato de la interferencia extranjera, porque era una gran potencia.
A modo de resumen, el siglo XVIII fue un periodo de cambios en el que los intereses del Estado, de los súbditos y del rey iban de la mano. La oposición al rey se hizo presente en algunos estados y se empezó a concebir y a poner en práctica el principio según el cual el gobierno debería trabajar en interés del bienestar social. Además, la creencia de que la soberanía residía en el pueblo fue ganando un peso a nivel teórico que empezaría a ponerse en práctica a partir del siglo siguiente.