Resums d’Història Moderna

Al 1618 Federico V, successor de Federico IV i Príncep elector del Palatinat, va començar una guerra al acceptar el paper de rei que els Estats de Bohèmia li havien ofert. Aquesta guerra més tard coneguda com la dels 30 anys, començà per què l’antic rei de Bohèmia morí sense nombrar cap hereu, però havent testat a favor del seu nebot Fernando de Estiria, que era catòlic. Aquest fet provocà el rebuig dels bohemis -que majoritàriament eren protestants o calvinistes- cap a Fernando, fent que escollissin a Federico V com a rei dels seus Estats. En el cas de que aquest rei tingués èxit, adquiriria poder sobre els territoris del centre d’Europa i aconseguiria un segon escó en el Col·legi Electoral (corporació de set prínceps que escullen a l’Emperador del Sacro Imperi Romà), cosa que el permetria jugar amb la política i la religió d’aquests Estats. Fins ara, la repartició que hi havia en aquest Col·legi electoral era la següent: 3 protestants i 4 catòlics, però amb l’aparició de Federico V la cosa va canviar, i el que va començar com una sublevació es va transformar en un conflicte més greu, ja que el fet que el nou rei de Bohèmia tingués dos escons, feia trontollar el sistema pel qual els Habsburgo havien estat escollits invariablement al tro imperial.
Així doncs, tant l’elector palatí com el seu rival l’arxiduc (governador de terres dels Habsburg a Europa central) van demanar diners i tropes als seus partidaris estrangers per fer una contesa. Federico va aconseguir ajuda de Transilvania, Provincies Unides dels Països Baixos, Bransdeburgo i alguns territoris més petits però calvinistes, Jacobo I d’Anglaterra (que casualment era el seu sogre), Cristián IV de Dinamarca (tiet matern de la seva muller) i de França, tot i que després els francesos es van unir a Fernando, qui ja comptava amb l’ajuda de la branca espanyola dels Habsburgo i amb el suport militar per part dels Estats alemanys catòlics.
El 8 de novembre de 1620 a la Muntanya Blanca de Praga es va produir la batalla entre aquests dos bàndols que va acabar amb la derrota dels protestants. Com a conseqüència els territoris de Federico foren ocupats i els seus escons cedits al seu cosí llunyà Maximiliano de Baviera.
El fet de no deixar aquest conflicte com una cosa interna i fer que intervinguessin països que en principi no hi tenien res a veure, va desencadenar una sèrie de conflictes com ara l’hispano-holandés que es va continuar a l’expirar la treva dels Dotze anys al 1621.
Al 1629 l’emperdor (Fernando II) imposa l’Edicte de Restitució als territoris protestants del Sacro Imperi, la qual cosa provocà un ressentiment per part dels prínceps protestants que abans havien estat lleials a l’emperador. A més a més, això coincidí amb l’enviament d’una gran part de l’exèrcit imperial a Itàlia, cosa que aprofità la força expedicionària sueca al comandament del rei Gustavo Adolfo per a desembarcar a la costa septentrional d’Alemanya i assentar allà posicions militars que acabaren a la batalla Breitenfeld el 17 de setembre de 1631. Després de varies batalles guanyades pels suecs gràcies a que posseïen unes tècniques militars més modernes i comptaven amb un exercit veterà, al 1634 a la batalla de Nördingen aquests van ser derrotats. L’exèrcit suec abandona la major part de les seves possessions a l’Alemania meridional, central i occidental, acabant amb aquest període amb un tractat firmat l’any 1635 entre Fernando II i la majoria d’estat protestants de l’imperi, conegut amb el nom de La Pau de Praga. L’únic obstacle que hi va haver amb aquest tractat fou la França de Lluís XIII, tot i que el seu govern estava dirigit pel cardenal Richelieu.
Aquest mateix any, França es trobava involucrada en un seguit de batalles derivades de la decisió dels Habsburgo de fer que aquests retrocedissin de totes les seves posicions més avançades i de l’ambició amb que França a respondre a aquest conflicte. Al llarg de la dècada del 1640, la pressió combinada de les forces sueques i franceses que operaven dins del Sacro Imperi Romà Germànic van començar a progressar poc a poc vers els oponents austríacs i bàvars, cosa que va fer plantejar-se al emperador una negociació de pau. Però no serà fins al 1645 que el nou emperador Fernando III comenci les negociacions que finalment culminaran amb el tractat de pau de Westfalia l’any 1648. Tot i això el conflicte hispano-francés que va aparèixer per la negació dels espanyols a entendres amb e successor de Richelieu, Manzano va haver d’aguantar fins a l’any 1659, moment en que es firmà el tractat La Pau dels Pirineus.

Al 1660 després de molts conflictes, els sobirans començaren a considerar que una organització militar que s’autofinancés i automantingués era perillosa per l’autoritat legal. Els suecs van esperar fins l’any 1680 per abandonar l’exèrcit basat en els contractes amb mercenaris. Així es van assentar els començaments d’un exercit potent i professional. França va passar a disposar de la major força d’Europa després de l’Imperi Otomano. Aquestes tropes es finançaven regularment des del centre, a més més, s’entrenaven i es disciplinaven. Aquest exercit fou creat pel Ministre de Guerra Michel Le Tellier.
L’efecte d’aquestes reformes militars fou immediat. Al 1667 les tropes franceses ja havien envaït els Països Baixos espanyols, en una sola campanya havia guanyat més territoris que en 25 anys. La rapidesa amb la que apareixien els èxits militars per França van fer que Lluís XIV, que abans s’havia mostrat prudent i preferia evitar les guerres i aconseguir victòries mitjançant la diplomàcia, ara preferís les guerres i les batalles per que sabia que el seu exèrcit era superior. Per això alguns historiadors han nombrat aquesta segona meitat del segle XVII com a el de les guerres franceses d’expansió. Les ambicions de lluís XIV va créixer de tal manera que els seus oponents i rivals no van trigar massa a atribuir-li la pretensió d’exercir una monarchia universalis.

Al 1665 va pujar al tro Carles II d’Espanya, més conegut com “El Hechizado”, sota la regència de la seva mare degut a la seva minoria d’edat. Aquest era de constitució dèbil i molt malaltís, i a més a més, estèril, és a dir que com moriria sense descendència seria l’últim de la dinastia dels Habsburgo. El fet que Carles II estigués constantment malalt va fer pensar a Lluís XIV i a altres que moriria en poc temps. Com no sabien qui podria ser el seu hereu van negociar un acord mitjançant el qual repartien l’herència espanyola on tant l’emperador com Lluís XIV adquiririen suficients territoris com per evitar qualsevol conflicte. D’aquesta manera i després del tractat entre Leopoldo i Lluís XIV es va negociar la Pau de Aquisgran al 1668, ja que com Lluís XIV creia que Carles II moriria aviat no tenia la necessitat de conquistar els territoris amb el seu exercit, ja que amb una mica de paciència els aconseguiria tots gràcies a la repartició que havien fet. Però contràriament a les prediccions del rei de França, Carles II no moria i Lluís XIV no estava disposat a esperar molt de temps a que succeís la successió d’Espanya, així que França va entaular una guerra contra Holanda l’any 1672. Durant aquesta guerra França es va veure enfrontada a un nombre d’estats europeus que s’anaven incrementant a mida que passava el temps. Aquests fet va acabar en una guerra on podríem dir s’enfrontaven França contra tots, al 1673.
Al 1678 es negocia la pau mitjançant el tractat la Pau de Nimega on Lluís XIV va guanyar la possessió de més ciutats i va retenir el Franco Condado. Després d’això el rei de França va confiar encara més en el seu poder militar davant dels altres estats
europeus i per això comença la política de reunions. Al 1685 Lluís XIV va legislar la revocació de l’Edicte de Nantes pel qual Enrique IV de França havia concedit la llibertat de consciència als protestants francesos. A partir d’aquell any i fins al final del regnat
de Lluís XIV cap potència protestant va estar disposada a aliar-se amb França. Al 1689 va començar la coalició contra França que contava amb l’únic suport del ducat de Saboya, la força militar de França va anar perdent poder, per això al 1697 es firma el tractat de Ryswick, amb el qual Lluís va haver de tornar territoris que havia guanyat des de la guerra holandesa, en aquest moments França estava força arruïnada tan econòmica com militarment.
L’any 1700 Carles II mor i deixa escrit en el seu testament contra tot pronòstic que oferia tots els seus territoris (un total de 22 dominis diferents) a Felip d’Anjou, net de Lluís XIV, però si en canvi aquest rebutjava l’oferiment, és a dir, es seguia l’acord de partició tota l’herència aniria a parar a mans de l’arxiduc Carles, fill de l’emperador Leopold). És aquí quan comença la guerra de successió espanyola, on França lluitarà per a defensar el que hi havia estipulat al testament. A partir de 1706 França va començar a perdre batalles, però no fou fins al 1708-09 que Marlborough i Eugeni van planejar envair França. En aquest cas era França envaïda i no la invasora , per tant es trobaven dins les seves fronteres i l’estratègia militar tenia que ser diferent, ara la única funció que tenien que tenir en ment els francesos era la de resistir i rebutjar la invasió dels aliats. Però en aquells moments França no era capaç de finançar una guerra massa llarga.
Així es va lliurar el 10 de setembre de 1709 la batalla de Malplaquet entre les forces franceses i un exèrcit aliat de tropes austríaques, alemanyes, holandeses i britàniques. Altres llocs envaïts foren Villars i Bouflers. D’aquesta manera Gran Bretanya i França van començar unes negociacions de pau unilaterals que culminarien amb el tractat d’Utrecht firmat el dia 11 d’abril de l’any 1713.

Europa entrava al segle XVII amb una forta pervivència de les tradicions feudals pel que fa a l’organització política dels diferents estats i corones que la conformaven. La majoria de societats es regien encara segons les lleis divines proclamades pel Cristianisme que impregnava la major part d’Europa. Segons aquestes, s’establia un ordre jeràrquic a tots els nivells de la societat on, d’una banda, els governants adquirien per designi diví el dret a governar i era a través d’ells que déu feia la seva voluntat. Aquests es trobaven envoltats de consellers i d’òrgans administratius que es feien càrrec d’administrar justícia i de recaptar els impostos. D’altra banda, i remetent-nos a la tradició feudal, els senyors i magnats pertinents a la noblesa, que es trobaven sota el rei segons la jerarquia establerta, començaven a convertir-se per al governant en una competència.
Ja que aquest moltes vegades no arribava a poder conrtolar tot el seu territori i estava més aviat preocupat en augmentar-lo per mitjà d’annexions, el control de moltes parts del territori requeia en mans dels senyors feudals, qui passaven a obtenir plens drets per a fer la seva voluntat en determinades regions. D’aquesta manera trobem que aquests antics magnats feudals, malgrat ser una elit minoritària, es fèien cada vegada amb més poder, amb més riquesa, arribant a deixar inclús el propi rei en desavantatge. Ens trobem davant d’una societat molt jerarquitzada en tots els nivells, amb una noblesa molt poderosa i uns monarques amb febleses que havien de recórrer al pacte amb aquestes elits per a la seva pròpia supervivència.

Aquesta situació juntament amb les encara perdurables conseqüències de la reforma protestant i el fet de barrejar situacions polítiques amb religioses, van ser el detonant per a la Guerra dels Trenta Anys, una de les més severes que afectà a tot Europa entre els anys 1618 i 1648. Les reaccions no es van fer esperar. L’augment dels costos de la guerra va fer tambalejar les economies del països participants i els seus sistemes de recaptació. Personatges com Richelieu a França o el compte-duc Olivares als regnes d’Espanya, van veure la necessitat de fer un replantejament en els governs, d’una banda, eliminar les amenaces que suposaven les elits nobles per al poder reial, i de l’altra implantar un sistema organitzat i igualitari de recaptació d’impostos per acabar invertint-los en la guerra. La clau per a aconseguir-ho era la concentració del poder en mans del monarca i així s’evitava la fragmentació d’aquest. Richelieu va tenir la noblesa en contra al implantar la figura de l’intendent; recaptador oficial d’impostos per tot el territori, i no va aconseguir desfer les profundes estructures feudals. A Espanya el resultat d’Olivares va ser semblant. Pretenia unificar els regnes d’Espanya sota una mateixa corona i organització per aconseguir més recursos, tant econòmics com humans, per a la guerra. Això quedava representat en el seu pla de la Unió d’Armes.
Degut a les cada cop més fortes pressions de la guerra i, per tant també dels diferents governs, van tenir lloc entre els anys 30 i 40 una sèrie de protestes envers els sobirans. Aquestes revoltes eren simples reaccions contra els abusos de l’estat, que tant provenien de les classes baixes, i eren ràpidament sufocades, com de la noblesa descontenta que acabava pactant amb el rei. Les estructures de govern van seguir inamobibles.

Un dels casos més destacats on sí aquestes revolucions van tenir un fort impacte va ser en l’Anglaterra dels anys 40 fins ben entrats els 80, obrint el període conegut com a la Revolució Anglesa i culminant amb la Revolució Gloriosa del 1688. Anglaterra es trobava en una situació diferent dels estats absolutistes; es regia a través d’un Parlament escollit que tenia en compte la veu de les seves comunitats. La pujada al poder al 1625 de Carles I, monarca de tendencies absolutistes i catòlic, va ser l’inici de les disputes entre els seguidors del rei i els del Parlament, de caire més liberal i protestant. Es va obrir un període de guerres que tenia com a tret comú la religió i que va crear divisió per tot el país. Carles I va aconseguir eliminar el Parlament, ja que li era contrari i no aprovava els seus projectes. El seu regnat, però, va acabar am la interevenció de l’exèrcit parlamentàri a mans d’Oliver Cromwell. Va establir una república que pretenia mantenir una estabilitat i un cert grau de tolerància religiosa, malgrat el seu fort fundamentalisme religiós. La república, però, es recolzava només en l’exèrcit, cosa que demostrava moltes carències i va acabar convertint-se en una tirania militar fins la seva mort. Després d’aquest període, al 1660 pujà al tron Carles II. Es restablia la dinastia Estuardo, de caràcter catòlic, que és la que havia dominat fins la república, però d’un caire més estable fins l’any de la seva mort 1685. És el que es denomina el període de Restauració.
Els conflictes, però, van arribar de nou amb la pujada al tron del germà de Carles, Jacob II, catòlic declarat, que suposava una nova amenaça per a la vigència del Parlament i les seves lleis. Per acabar amb la successió catòlica, es va demanar ajuda a Guillem d’Orange, considerat líder del protestantisme, que entrà militarment i va desvancar Jacob del tron en el que s’anomena la Revolució Gloriosa l’any 1688. Convertit en Guillem III, va acceptar la declaració de drets del Parlament, convertint així Anglaterra en una monarquia parlamentaria, a diferencia dels absolutismes predominants a Europa. Es pot considerar que va ser a Anglaterra, durant aquest període d’agitació, que va néixer el que es considera el primer moviment de caire democràtic que reclamava llibertat individual i política, anomenats levellers. A més a més, s’ha de destacar l’aparició del que es considera el primer partit polític de forma nacional, que pretenia abastar la política al poble i atacava directamen la monarquía; eren els denominats whigs.
Un altre cas que destaca per l’allunyament d’aquests absolutismes és el de Les Províncies Unides d’Holanda. Els dos factors que marquen la seva diferència són d’una banda, que el poder requeia sobre set províncies unides que formaven el govern, i de l’altra, que era una societat regida per una economía de mercat i seguint un estil de vida urbà i burgès.

A partir de la segona meitat del segle XVII, però, es va generalitzar per gran part d’Europa, la búsqueda d’un cert grau d’estabilitat en tots els règims i governs. Aquesta estabilitat, però, es basava en molts casos en una unificació del poder a mans del rei per a poder controlar l’estat i oferir així aquesta estabilitat. La França de Lluís XIV ofereix aquest model que molts van seguir. Pretenia centralitzar totes les decisions sota una sola autoritat, la del rei, que racionalitzaria les administracions i ofeririauna discusió lliure sobre les seves decisions. Així pretenia uniformitzar tot el seu territori, encara que a vegades havia d’acabar actuant paralel·lament amb les institucions locals.
Casos com el de Dinamarca-Noruega també seguirien aquest model, encara que introduïnt la possibilitat de participació de classes no nobles, a canvi dels seus serveis. Això quedava marcat en la Taula de Rangs; on es pactava que l’estatus dels súbdits podien variar segons els serveis que prestéssin a la corona.
Espanya en canvi, presentava un estat cada vegada més decadent després de fortes devallades econòmiques degut als múltiples fronts oberts, i a l’ineptitud del seu monarca, que provocarà l’estancament del govern i d’altra banda la pervivència de les seves autonomies.

Trobem també un altre cas que presenta moltes similituds amb l’estructura de les potències absolutistes europees, però es troba en un context i situació social i cultural diferent. Parlem de les terres russes sota control del tzar, a mig camí entre l’orient i l’occident, que les col·locava en una situació de diferencia, ja que no participava de cap de les dues cultures i defensava la pròpia com a tret distintiu. Malgrat seguir una estructura política similar a les europees absolutistes, es tractava de l’únic principat ortodox independent. La seva estructura de govern era jeràrquica, controlada per un consell, la Duma, a mans de l’elit terratinent, subjugat a la voluntat del tzar. Aquest, era propietari absolut de tot el que es trobava dins del seus límits territorials, i es considerava designat per dret diví.
Arran de diverses pèrdues de terres i enfrontaments amb els seus estats veïns, durant la primera meitat de segle, es va posar de manifest la ineficacia de l’exèrcit del tzar. D’aquesta manera, es van començar a adoptar formes militars occidentals, cosa que va portar a un acostament de Rússia amb l’occident. De totes maneres, seguia trobant-se en una situació intermitja, on no acabava de ser acceptada.

Finalment, trobem el cas de la regió eslava, que englobava el regne de Polonia-Lituania, i plantejava un sistema polític que diferia dels absolutismes europeus. El govern estava format per unes assamblees públiques, la Dieta Central, que es trobava mans de la noblesa terratinent. El consell de la Dieta escollia el rei i prenien les decisions davant d’una monarquia dèbil, ja que en restringien les seves funcions. Es tracta per tant d’una monarquia electiva. La dinastía polaca dels Vasa, va fer diversos intents fins al 1660 de reforçar la seva autoritat però sense massa èxit. L’avantatge de Polònia és que no era un estat militarment potent, no es podia permetre atacar a la lleugera, a l’hora que tampoc era un blanc per ser atacat degut a la seva enorme extensió, pobresa, i falta de punts clau. Això li va permetre mantenir una situació d’estabilitat al llarg del segle XVII a diferència d’altres potències.

En definitiva, al llarg de tot el segle XVII podem distingir-hi uns punts en comú pel que fa la política dels estats europeus. El fet de perseguir una estabilitat, va dur a molts països a buscar una millora en els seus exèrcits i una concentració del poder en mans de l’autoritat del monarca, una centralització per tal d’aconseguir aquesta estabilitat. En casos que ja hem vist, això va desembocar en absolutismes, en canvi d’altres van saber combinar la monarquia amb les institucions públiques.

Malplaquet (1709) y Waterloo (1815) són les dues grans batalles que delimiten un dels segles més bel·ligerants de la història europea. Tot i que el conflicte anglo-francès en va ser el protagonista, la resta d’Europa es va veure inevitablement arrossegada per les dues indubtables potencies del XVIII. Així, aquest segle quedà definit per la interacció entre el sistemes de relacions internacionals i les estratègies militars que els diversos països utilitzaren i, finalment, per la convergència d’aquests factors al front.
El tret de sortida el donà la confrontació entre l’hegemonia francesa de Lluís XIV, ofensiva des del punt de vista de l’aliança europea però considerada crèdula i innocentment defensiva pel Rei Sol, i una organitzada coalició europea atemorida per les suposades intencions franceses d’establir una monarquia universal. L’escenari de l’enfrontament resultant d’aquestes tensions va ser la guerra de successió espanyola (1701-1714). La guerra a Espanya, doncs, fou exemple de la importància dels assumptes dinàstics en la diplomàcia, de la naturalesa defensiva de l’hegemonia francesa, de la efectivitat que aconseguí la coalició europea contra França i del model de guerra com a procés –preponderant des del s.XVII i que es mantingué fins a Napoleó. El tractat d’Utrech (1713) posà fi a la guerra així com també a l’hegemonia francesa en esgotar els seus recursos i veure com Gran Bretanya adquiria més poder amb una clara victòria comercial y colonial. Tanmateix, França aconseguí col·locar Felip d’Anjou al tro espanyol i Carles VI rampinyà algunes de les possessions espanyoles.
En segon lloc, l’acord anglo-francès dominà el panorama polític europeu a partir de la mort de Lluís XIV (1715). La voluntat d’evitar més guerres generals formà la coalició França-Gran Bretanya contra l’Espanya de Felip V (Guerra de la Quàdruple Aliança 1718-20). D’aquesta manera, s’erigí el període de pau més llarg que visqué Europa entre les principals potencies (1717-1740). No obstant, l’estabilitat de l’època Fleury-Walpole es trencà inevitablement engegant de nou la lluita anglo-francesa, encara que com a aliats en conflictes col·laterals (Guerra de Successió Austríaca, 1740-48 i Guerra dels Set Anys, 1756-63).
La Guerra de Successió austríaca resultà, també, d’una crisis successòria. Carles VI mor (1740) sense descendència masculina i la seva filla Maria Teresa assumeix el tro austríac, sota la dicta de la pragmàtica sanció a més de certes concessions i pagaments que Carles VI va fer als països veïns. En el moment en què Carles VI mor, aquests veïns trairen la memòria de l’antic rei i es llançaren al coll de Maria Teresa. Així, Prússia, França, Baviera i Espanya (Piemont i Sajonia fins al 1743) s’aliaren per lluitar contra Àustria, Gran Bretanya, les Províncies Unides, Sajonia (al 1745) i Rússia (1746). Mereix especial atenció en la guerra la lluita per Silesia i el paper de Frederic el Gran, que va concloure amb el tractat de Dresde (1745), a més del paper d’Itàlia, Nord Amèrica i el sud d’Àsia. La fi de la guerra arribà amb el tractat d’Aquisgrà (1748) on França quedà com la gran perdedora, Gran Bretanya arreplegà nombroses colònies, Prússia es va fer lloc entre les grans potencies i Àustria quedà intacta exceptuant Silesia.
Així doncs, aquesta lluita fou mostra de la naturalesa depredadora de l’aparent equilibri polític que definia les relacions entre els països –que canviaven les aliances en funció de la major recompensa a curt termini-, de la continuació de la guerra com a procés, del ritme limitat de les operacions, de l’obertura de múltiples fronts de batalla, de la dèbil transcendència de les batalles i de la gran influència que tenia la diplomàcia en el desenvolupament i la resolució dels conflictes.
La Guerra dels Set Anys (1756-63) s’inicià arrel de les disputes territorials per Silesia entre Maria Teresa i Frederic el Gran. A més, la competència per les colònies a Nord-Amèrica i la India entre Gran Bretanya i França s’aguditzà, així com també influí l’emergència de la nova gran potencia europea, Rússia. Gràcies a la lleialtat flexible en les aliances entre els països, més preocupats pels beneficis propis a curt termini, les coalicions tradicionals es capgiraren ajuntant Prússia i Gran Bretanya contra Aústria, França, Rússia i Suecia (revolució diplomàtica). A més, el conflicte adquirí una dimensió confessional –que tot i que la religió mai va determinar la política exterior, en aquest cas, la passió religiosa afegí una nova variant al conflicte, el suport popular- ja que Gran Bretanya i Prússia eren protestants lluitant contra els catòlics austríacs i francesos.
La major part del conflicte tingué lloc en terres alemanyes. Cal destacar el paper de Frederic el Gran en aquesta guerra gràcies a les innovacions que aportà al sistema militar –batalles que començaren a ser decisives, l’entrenament sever i efectiu que lligà per sempre els prussians amb la severitat i la rigidesa, la rapidesa en les operacions i la revolució en l’artilleria.
El tractat de París (1763) posà fi a la guerra establint a Prússia, més Silesia, com una gran potencia a més de model militar de l’època; deixant via lliure a Rússia en la seva particular lluita contra els otomans; el Canadà, Nova Escòcia i Ohio i el sud asiàtic (que entra per primer cop dins el sistema europeu) en mans de Gran Bretanya; i França, de nou, com la gran perdedora en renunciar al seu imperi colonial en favor de Gran Bretanya i Espanya –que es va fer amb Luisiana i Nova Orleans.
L’aparent equilibri polític definia suposadament el panorama europeu. Tanmateix, com que es tractava d’un equilibri estructural el resultat va ser una situació de competència entre potències, en no disposar, cap d’elles, del poder necessari per a dominar les altres. La inestabilitat del sistema afavoria que els estats cerquessin aquest benefici propi immediat, enlloc d’advocar pel benefici conjunt. Això comportava l’existència de certes compensacions, majoritàriament territorials, indemnitzacions, coalicions que es convertien en un medi per augmentar el poder, etc del que resultà una gran família europea d’estats basada en una dèbil, per no dir aparent, igualtat. La guerra, doncs, es convertí en el mètode per aconseguir avantatges. D’aquesta manera, Rússia aconseguí l’ascens a gran potencia amb la Guerra del Nord (1700-1721) amb la caiguda de les Províncies Unides i de Suècia (Guerra de Successió Polonesa, 1733-38), Prússia també aconseguí l’estatus de gran potencia i les que ja ho eren, França i Gran Bretanya, es reafirmaren –sobretot Gran Bretanya que gràcies a la seva superioritat naval es va fer amb el domini de la India i de Nord-Amèrica, malgrat la pèrdua d’aquestes colònies nord-americanes en Guerra de la independència nord-americana 1775-83.
La irrupció de la Revolució Francesa (1789) tingué conseqüències directes en la forma de les mobilitzacions dels estats i en la direcció de la guerra, va redefinir el llenguatge social, a més de reestructurar la societat i va fer sorgir un nou concepte de política.
Pel que fa a la reforma social, va suposar la fi dels privilegis de l’aristocràcia i l’extensió de la propietat de la terra als camperols i a les classes mitges. La reforma política va permetre l’expressió de la nova societat, la igualtat legal i els drets polítics a la població i el naixement d’un patriotisme mai vist que suposava el compromís entre aquesta revolució, la societat i el mateix Estat. En el camp militar, s’erigí l’exèrcit de reclutament popular amb què es disposava de tropes més nombroses, de nous oficials que responguessin a aquest fervent patriotisme; és a dir, s’establí una pràctica militar diferent basada en la dedicació i la confiança dels soldats, amb tàctiques més agressives que foren possibles gràcies a la reducció de la por a la deserció, a la nova logística, al ritme més ràpid de les operacions i al nou caràcter decisiu que prengueren les batalles ja amb Frederic el Gran. Així, la Revolució tornà l’hegemonia europea central a França mentre Gran Bretanya dominava la perifèria i Rússia la perifèria de l’est. Tanmateix, aquesta política de la balança o equilibri continuà fins a l’entrada de Napoleó a Europa.
Tot i que les potències no veien favorable la Revolució no van fer res per aturar-la; és més, s’aprofitaren de la debilitat inicial de França que aviat buscà el suport de la guerra per avantatjar-se. Així, França junt amb Espanya inicià l’anomenada Guerra de la Primera Coalició (1792-98). L’incipient patriotisme francès va enfortir el seu exèrcit i va permetre l’aplicació d’aquesta nova concepció de la guerra –s’entén doncs la bona acollida de la Levée en masse (1793) i la formació, doncs, d’una forta coalició contra França encapçalada per Gran Bretanya juntament amb les potencies menors (Àustria i Prússia, entre d’altres). Alhora que Espanya abandonava la guerra, Prússia signava la pau amb França amb el tractat de Basilea (1795). Tanmateix, la preocupació per França encara no pesava tant com la que compartien Prússia, Àustria i Rússia per Polònia –que deixà de ser un estat el 1795.
La revolució militar iniciada per França fou mantinguda per Napoleó en erigir-se emperador i a la primera guerra li seguí la Guerra de la Segona Coalició (1798-1802). Lunéville (1801) posà fi a les guerres de la Revolució Francesa amb Àustria i Amiens (1802), amb Gran Bretanya. Tot i que França va sortir triomfant –quedant-se amb la zona oest del Rin i les repúbliques d’Holanda, Suïssa i Itàlia obligant a Europa a acceptar la seva hegemonia-, Napoleó concebia la pau com a la continuació de la guerra amb altres medis. Europa doncs, es veié obligada a frenar a Napoleó, motiu pel qual Gran Bretanya es negà a abandonar Malta tal i com resava el tractat d’Amiens. Així, s’inicià de nou la guerra el 1803 entre Gran Bretanya i Napoleó. Aquesta guerra marcà la fi del sistema de equilibri polític, ja que Napoleó concebia les relacions internacionals com una imposició inamovible de la seva voluntat. A més, l’egoisme en què es basava el sistema de benefici propi que mantenia Europa impedia formar una coalició forta contra el nou emperador. D’aquesta manera es succeïren les diferents guerres napoleòniques durant els anys 1803-1815, on l’ambició imparable de Napoleó juntament amb la nova pràctica de la guerra com a esdeveniment –en detriment del sistema de guerra com a procés que caracteritzà el conflicte bèl·lic fins a l’arribada de Napoleó-, van desencadenar l’èxit d’uns exèrcits francesos amb un potencial en la batalla mai vist fins aleshores que provenia d’aquesta nova forma de reclutament popular que s’establí amb la llei Jourdan (1798), permeten l’aglutinament més ràpid de les tropes. Així, Napoleó conformà la grande armée caracteritzada pel patriotisme, la dedicació i la iniciativa i per la pràctica d’aquesta guerra com a esdeveniment que convertia en decisives les batalles, establia un únic front, disposava d’un exèrcit que es movia ràpid i arribava lluny, que multiplicava els beneficis fent ús dels recursos locals enlloc de recórrer a les contribucions i on el desgast no afectava l’èxit permetent, a la fi, que la diplomàcia quedés completament relegada a la guerra.
L’apogeu de Napoleó es donà, doncs, a partir de 1803 i s’inicià alhora la seva davallada. Entre el 1805 i el 1807 la Guerra de la Tercera Coalició tornà a enfrontar obertament Europa. L’engrandiment del nou emperador a partir del 1803 va fer augmentar la hostilitat entre França i Gran Bretanya. Rússia, Àustria, Gran Bretanya i Prússia crearen una aliança ofensiva, encara que ja era massa tard per frenar el gegant francès. La victòria afavorí Napoleó durant els dos anys en els quals s’anaren seguint tractats de pau amb els diversos països fent créixer l’hegemonia francesa fins a la institució d’un sistema continental per part de Napoleó. Tanmateix, la pròpia ambició inesgotable de l’emperador el portà a envair Espanya (1808) entrant en una llarga guerra de desgast que posà fi a l’imperi el 1812, en sumar-li la derrota en l’intent d’invasió de Rússia. Així, es succeïren les diverses guerres d’alliberació entre el 1813-14, formant Europa una coalició -aquest cop prou resistent com per plantar cara a França (Leipzig, 1813)-, Lluís XVIII pujà al tro francès, Napoleó intentà restablir el règim (Cent Dies), intent que resultà frustrat a Waterloo (1815). Europa esgotada i abatuda pels milers de morts per fi entendrà la pau com un sistema internacional equitatiu basat en satisfer els interessos generals per sobre dels particulars. El Congrés de Viena va construir el nou concert europeu com a coordinació interestatal, encara que no completament igualitària, ja que Gran Bretanya i Rússia n’eren les capdavanteres.

Cristóbal Colón no ho va tenir fàcil per demostrar que el “descobriment” del “Nou Món” havia sigut feina seva. Acabà, davant l’ absència de atenció i les demores obtingudes per la seva petició, personant-se a la cort, encara que patia una greu malaltia. No obstant, l’ etiqueta de descobridor que escoltem avui en dia se li atribuiria llarg temps després, amb infinitat de debats i reclamacions de justícia, inclòs després de la seva mort. Aquesta gran anècdota ens serveix per a situar-nos en un tema indispensable per a la humanitat: la política i guerra, en aquest cas del S. XVI.
En primer lloc, hem de tenir en compte que existien les estructures polítiques formals: consells reals, càmeres, lleis, ordres,…basades en precedents històrics i per altre costat, es trobaven les xarxes informals de poder: la influencia, els premis, les promeses, l’ estatus,…basades en els contactes personals. La suma de ambdós tessitures organitzava la vida política d’ aquest segle.
Des de l’ Edat Mitjana les formes de govern havien sigut bastant variades, des de repúbliques, un imperi amb ànsies de ser estat dinàstic, petits principats fins a oligarquies rurals autònomes, sense oblidar que quedaven llocs exclosos de qualsevol tipus de política. I per últim les monarquies hereditàries, que encara segueixen vigents en molts països, com el nostre.
Per altre costar, val la penar destacar que trobaríem cap “estat-nació”, ja que els sistemes polítics eren més propensos a les ordres de una fortuna familiar que a una identitat nacional conjunta. En aquests ciments es van asseure les bases del gran imperi dinàstic dels Habsburgo, a més de marcar la política del s. XVI. Una dinastia no només representava una simple família, sinó un conjunt de drets y títols hereditaris que passaven entre els individus d’ aquesta, que funcionaven com clans: corporativistes i jeràrquiques. Els tres elements que més caracteritzaven aquest tipus de política eren: els matrimonis, els naixements i les morts.
La unió era la que més acords proporcionava, contra més proper era el parentesc entre una dinastia i un altre, més vinculant devia ser el compromís. El temor als enemics de les dinasties va fer agafar en el seu cor a les dinasties regnants d’Europa arribant a acceptar a tots els seus membres, mascles i femelles, fills legítims i il·legítims.
Els naixements eren importants aconteixements polítics, encara que més de la meitat de les reines de Habsburgo del s. XVI van morir de sobrepart. La mort del titular d’ una dinastia també era un fet extraordinari, causa de canvis polítics, a més d’ un marcat moment de ruptura. Els funerals servien per a recordar als difunts, i per a això es construïen efigies, escultures,…però també retrats que creaven una presència que ja no estava entre ells, evocant tant la forma física como els valors que representaven.
Al·ludint als variats sistemes polítics, podem observar els seus múltiples i principals institucions. Aquestes estaven formades per consells, corts i estructures de poder formals e informals. Es va produir un increment generalitzat de consellers que van induir els consells interns, que tenien grans responsabilitats i estaven especialitzats en els problemes d’ estat. La confidencialitat era bàsica així com l’ estatus. La política del segle era constituïda per el que e deia i el que es volia dir.
El “bon consell” va constituir un problema fonamental. Per a solucionar -ho, les
activitats habituals es posaren en mans d’ especialistes. Les “càmeres” supervisaven les finances, cada cop més enredades y difícils de portar, així com també ho eren la recaptació de rentes, els impostos indirectes, el nomenament del clergat o el pagament dels funcionaris. De forma generalitzada, es discutien i es prenien les decisions en grup per a evitar futurs conflictes per divisions.
Tot això, va fer que es creés una sort de coordinador. En altres casos, aquest treball ho realitzaven càrrecs militars i judicials tradicionals de la corona. Però el fet més nou, sens dubte, va ser l’ aparició del secretari d’ Estat, aquests van començar a ser més significatius a les zones italianes a finals del s. XV. Més tard, passaren a formar part del Consell d’ Estat. Amb això es va portar a terme, de forma més rellevant, el registre per escrit de les decisions, així com la seva manifestació pública, marcats amb el Gran segell. Aquests documents es van manifestar de forma variada, però el suport més usual era la carta (de nomenament, les cartes de privilegi o les cartes de noblesa.)
Per tant, les corts europees, que havien sigut un grup de servidors encarregats dels capricis i necessitats de la noblesa, van ser un element essencial, ja que era allà on es posaven en pràctica les decisions informals. Començaren a créixer, i deixaren de ser “nòmades”, encara que també hem de tenir en compte que a la segona meitat del segle ja havien aparegut definitivament les grans capitals d’ Europa.
Y com no, “el bon consell” generà també el concepte del cortesà ideal. Aquest devia ser: intel·ligent, ben nascut, ben plantat, expert a les arts de la guerra, mestre en la conversa, i respectuós amb les dames, així com tenir control sobre les seves emocions i sentiments.
La política del S. XVI estava relacionada tant amb els súbdits massa poderosos com amb el príncep opulent. Encara que la noblesa feudal refusà de les seves independències i es va unir als prínceps, per qüestions tant polítiques com monetàries. Al passar el temps el consumisme superava el sostenible, ja que es gastava més del que s’ ingressava, el que causà el col·lapse entre la relació d’ ambdós col·lectius. No obstant, tot fet es pot utilitzar des d’ una perspectiva més optimista, com aprofitar-se de la situació i passar per alt els procediments establerts, organitzant els seus propis grups o creant rumors. A això se sumaven els cavallers amb pocs recursos. Es generà una situació en la que la perifèria cada cop era més difícil de controlar, i molts cops les corts depenien de les afinitats entre els nobles. Però aquest sistema, anomenat clientelisme, va ser aprofitat i explotat pels prínceps, superant dos problemàtiques polítiques que es donaven al S. XVI : la distància y el temps.
En definitiva, hauríem de qüestionar-nos l’ antic punt de vista on es contraposaven les institucions europees i els governants, assenyalant una reciprocitat latent i beneficiosa. El panorama bèl·lic de la època era tan pintoresc com la seva política. El s. XVI no era precisament una època pacífica, sinó que els conflictes augmentaren a mesura que transcorria el segle. La península italiana, Alemania, Espanya o Hongria són només alguns dels països que vivien en tensió. Aquests constants canvis militars van repercutir profundament a la política i a les innovacions militars posteriors.
Es va elaborar defenses fixes contra les armes de foc. Els exèrcits de l’ Europa Occidental ampliaren en número. Les campanyes militars es van fer més llargues i es feien cada cop més llarg. Es valorava més l’ experiència per a ser més eficient a les noves “tecnologies”.
Així que, tenint en compte aquestes característiques, els costos van ser magnànims, exigint una organització cada cop més efectiva, encara que aquest va ser el punt més dèbil d’ Europa. Es va arribar a contractar mercenaris per a dirigir, que sovint resultaven no ser lleials amb el poder que els pagava.
La complexitat i els riscos de les finances continuaven sent cada cop més grans. No encontraren cap manera d’ ingressar de manera ràpida que no tinguessin conseqüències a la política, com el cobrament d’ impostos indirectes, que sovint creaven revolts, o el cobrament d’ impostos directes, fixats per un patró. No es va arribar a fer front a la inflació, i com l’ abisme entre els ingressos i les despeses augmentava, es va recórrer als préstecs, causant el col·lapse parcial i la bancarrota de 1557, 1560 y 1575. A finals del s. XVI, els governs més potents d’ Europa eren també els que més deute havien contret i els més importants distribuïdors així com contractants.

Però i què hi ha sobre la forma de difusió dels governants? Aquests utilitzaren emblemes, gravats, edictes amb segells, monuments,…i fins i tot van saber com utilitzar la impremta d’ un mode persuasiu. Tot això, sense deixar de banda les marxes, les processons i els rituals amb els quals pretenien calmar tensions i representar l’ harmonia de l‘ ordre establert, al·ludint a una identitat pertanyent a un estat superior.
Els estats Europeus s’ anomenaren “estats teatres” perquè la autoritat es va encarnar en les representacions, que eren senyal directa de lleialtat, natura i veritats. Encara que també es caracteritzà per la recerca i l’ ús il·limitat del poder.
La creença que difonien els llibres era la d’ una saviesa política com extensió de la filosofia moral, per tant la virtut, la integritat i la política anaven unides de la mà. La Reforma protestant, per altre costat, va anar canviant la visió de la gent: no es devia idolatrar a un governant pervers i que perseguia al poble de Déu. Durant els últims 25 anys del S. XVI, les imatges van prendre un camí diferent, reflectint una creixent crisis religiosa i el seu impacte al terreny polític.

Durante el siglo XVIII se desarrollaron los conceptos políticos y la idea de Estado. Éste constituye, por tanto, un período de formación de una nueva concepción de la política ya que, por ejemplo, si bien en 1700 los europeos eran súbditos de gobiernos hereditarios, a finales de siglo la tumba del rey Sol había sido profanada. Sin embargo, aunque estas nuevas tendencias fueran cambiando la concepción de la política, la mayoría de Estados europeos (excepto Francia y Polonia) mantuvieron los mismos sistemas que utilizaron durante el siglo XVII.
La relación entre el monarca y el súbdito experimentó un cambio progresivo en esta época: se empezó a concebir como un contrato de gobierno: a cambio de obediencia, el monarca se preocupaba por el bienestar de los súbditos.
Los estados europeos del momento pueden dividirse en tres grandes tipos, aunque cada estado tuviera sus particularidades: las monarquías, las repúblicas y los despotismos. El continente estaba básicamente dominado por monarcas absolutos (príncipes hereditarios) que, aunque defendían que su soberanía provenía de Dios, en realidad estaban más o menos controlados por algunas instituciones corporativas, sobretodo en los países donde había parlamentos nacionales, porque existía una conciencia por parte de las elites, educadas según Aristóteles y Montesquieu, de que la monarquía podía degenerar en despotismo (como ocurría con los sultanes otomanos o los zares y zarinas rusos).
La república era el otro tipo de régimen político presente en la Europa del siglo XVIII. A excepción de Venecia y la República Holandesa, que tenían importancia internacional, las repúblicas europeas constituían pequeñas ciudades-estado casi siempre gobernadas por una oligarquía.
En esta variedad de sistemas, sin embargo, no se incluía la democracia, que era vista por los teóricos de la época como imposible, siendo consideradas utópicas las ideas de aquellos pocos que la defendían (como Rousseau o el marqués d’Argenson).
En lo que se refiere a la alta política en los estados monárquicos, cabe destacar en primer lugar que la guerra era la principal actividad real (hasta el punto de que algunos reyes llegaron a admitir que perseguían su propia gloria personal). Las causas tradicionales de la guerra eran los asuntos dinásticos (como en las guerras de sucesión española, polaca y austriaca) y, sobretodo, la política exterior y la religión (como las campañas contra los jesuitas).
El monarca, aunque en ocasiones delegara su poder, era la figura central del proceso político, y por ello para actuar era imprescindible ganarse su favor en la corte. De esta forma se desarrolló una cultura cortesana que llevó a la lucha constante para obtener el acceso al monarca (mediante facciones, ya que a nivel individual era muy difícil). Tener contacto con el rey era señal de poder y riqueza, y es por este motivo que muchos aristócratas aceptaban incluso realizar tareas poco prestigiosas sólo para estar cerca del rey. Además, la oposición al soberano comportaba represalias severas: desde el arresto y la tortura hasta el exilio (reservado a ministros, cortesanos y miembros de los parlamentos) o la ejecución.
El valor de los Parlamentos se hizo un poco más visible durante este siglo gracias a los éxitos económicos de Gran Bretaña. Su sistema parlamentario no tenía precedentes, aunque todavía estaba lejos de ser democrático y representaba a una elite social. Si bien es cierto que existía la corrupción (se sabe que se compraban algunos escaños), también lo es que el debate político que se estableció era muy rico. Durante las campañas electorales se crearon comités electorales, con lo que las elecciones suponían una diversión para la sociedad. Además, durante esta época se empezó a tomar una visión de la política como carrera (ya que antes sólo solía hacerse por motivos personales o cuestiones de honor familiar). Los partidos políticos, sin embargo, no tenían gran peso para controlar los gobiernos porque se daba mucha importancia a las cuestiones locales, y éstas determinaban, en muchas ocasiones, los resultados electorales.
Otro punto a tener en cuenta es la creciente atención que el monarca tuvo por la salud, la educación y la felicidad de los súbditos, fruto del cambio en la concepción del gobierno. Por este motivo se ha llamado a estos monarcas déspotas ilustrados, aunque este interés pudiera ser ocasionado no sólo mirando el bienestar social sino también por motivos individuales del rey (como la mejor formación de los soldados) o por la difusión de las ideas ilustradas. Ahora bien, fuera por interés individual o no, las mejoras sociales fueron visibles en esta época.
En la Iglesia también se dio un movimiento reformista, en el que destaca la importancia del movimiento jansenista (que defendía, entre otras cosas, que había que incentivar a los laicos a leer las escrituras y a participar activamente en las obras de caridad). Además, si bien siguió habiendo persecuciones, la tolerancia religiosa fue creciendo gracias a diversos factores como la voluntad de permitir la libertad de expresión, el utilitarismo y la difusión de las ideas ilustradas. Todas estas reformas se dieron gracias a la creencia optimista de que el hombre y sus instituciones podían mejorarse.
Las reformas llegaron a muchos ámbitos de la sociedad. A nivel jurídico emergió el concepto de ciudadanía y de igualdad legal (en algunos estados). En el ámbito de la educación se construyeron los cimientos de la escuela universal, se reformaron escuelas debido a la disolución de los jesuitas en 1773 y se crearon academias para elites nobles. También hubo mejoras en la salud (los cementerios, por ejemplo, se transfirieron al exterior de las ciudades), la higiene (se limpiaron las calles) y la seguridad pública (se pavimentaron e iluminaron las calles).
El crecimiento económico de este siglo comportó el surgimiento de un público más próspero, educado y políticamente consciente. Es en estos momentos cuando aumenta la importancia de las noticias políticas gracias y debido al auge de diarios, revistas, libros y publicaciones periódicas en muchos estados (Gran Bretaña, el Sacro Imperio Romano, Holanda, Francia…). Esta información no sólo llegaba a los sectores más ricos de la sociedad (que podían permitirse adquirir estos productos de coste elevado), ya que proliferaron también los lugares de reunión donde se leía y discutía sobre asuntos políticos. Las imágenes, por otra parte, también constituyeron una importante fuente de divulgación política.
Sin embargo, aunque un amplio sector social participara en la política a nivel crítico y de opinión, tomar parte en ella era mucho más restrictivo. Por este motivo, los excluidos utilizaban recursos como la petición para hacer oír su voz. Los gobiernos eran conscientes de este creciente interés por la política y por ello las expresiones de descontento popular se vigilaban con cuidado. Entre las manifestaciones más comunes hay que destacar las que se daban contra políticas impopulares y, sobretodo, por el aumento del precio del pan. En éstas últimas, las mujeres eran las que estaban en primera fila. No obstante, aunque las mujeres participaron en política como agentes de poder y patronazgo y como organizadoras de foros de discusión política (los conocidos salones), raramente se aceptó considerar los derechos de la mujer. Había muy pocos defensores de ello y francesas atrevidas como Olympe de Gouges fueron arrestadas. Sí que existió, por esto, algún periódico que lo defendía, como el “Journal del dames”.
Otro punto importante a tener en cuenta sobre este siglo es la importancia de los radicales y los republicanos. Esto fue debido a que la Guerra de Independencia Americana fue tomada como fuente de inspiración para muchos europeos. No obstante, la mayoría de la población europea siguió en su línea conservadora. En la República de Holanda, sin embargo, sí que surgió un radicalismo importante debido a que habían sufrido derrotas humillantes a manos de los británicos. En Polonia y otros estados también surgió un sueño patriótico nacional, pero sus intentos de reforma no tuvieron éxito y fueron derrotados por las grandes potencias de Austria, Prusia y Rusia. Únicamente en Francia pudo surgir una revolución sin el peligro inmediato de la interferencia extranjera, porque era una gran potencia.
A modo de resumen, el siglo XVIII fue un periodo de cambios en el que los intereses del Estado, de los súbditos y del rey iban de la mano. La oposición al rey se hizo presente en algunos estados y se empezó a concebir y a poner en práctica el principio según el cual el gobierno debería trabajar en interés del bienestar social. Además, la creencia de que la soberanía residía en el pueblo fue ganando un peso a nivel teórico que empezaría a ponerse en práctica a partir del siglo siguiente.

La búsqueda de la estabilidad política

La Francia de Luis XIV
A partir de 1660, el modelo para reformar los sistemas políticos europeos fue la monarquía absoluta de Luis XIV, basada en los principios de que el rey debía concentrar de forma centralizada todas las decisiones y que su autoridad fuese uniformemente eficaz en todo el reino. El centro de poder era un consejo encargado de tomar las decisiones, formado por la nobleza que elegía el rey y presidido por éste. Las medidas más importantes que se tomaron en Francia a partir de la adopción de éste sistema fueron la reforma del ejército y la racionalización de la administración civil. Si se pretendía gobernar según una forma centralizada, se debía uniformizar la captación de impuestos y los ingresos; así como establecer un código legal único para todo el reino, eliminar los peajes interiores e impulsar un plan mercantilista para todo el reino. Aunque la total consolidación de este sistema fue imposible de llevar totalmente a la práctica, hay que reconocer que el estado ganó mayor eficacia y ayudó a fortalecer la autoridad de la corona.

Además, el rey era algo más que el gobierno, era la imagen de la autoridad viva, del representante de Dios sobre la tierra. La proyección física de ésta grandeza fue el palacio de Versalles, que fue sede del gobierno a partir de 1680. El palacio albergaba a unos 10.000 súbditos, entre los que se encontraban los administradores profesionales del reino. La nobleza menor, que no formaba parte del gobierno, acudía al palacio para mostrarse en sociedad y poder acercarse al rey.

Pero el proceso de centralización era un proyecto difícil de llevar a la práctica y el dominio total y sin trabas en todo el territorio era casi imposible. Los empleados del rey no siempre podían hacer cumplir sus órdenes rápidamente, pues tenían que actuar paralelamente a las instituciones locales existentes: los parlements, los Estados, las oligarquías urbanas, las compañías, los gremios… Lo que conllevó que, más que ordenar, lo que terminaban haciendo era negociar. Los miembros de estas instituciones se movían claramente por sus intereses y eran a la vez hombres poderosos con potencial para negociar para no poner en peligro sus inversiones. De éstos, además, dependía la disponibilidad de los ejércitos; de los nobles de espada que eran los oficiales; y de los banqueros que ofrecían los créditos para la guerra.

El estado que fue construyendo Luis XIV era lo que éste necesitaba para entrar en la competición de las potencias europeas. Con éstas medidas centralizadas se consiguió el dinero, los recursos humanos y los materiales para hacer la guerra. A finales de siglo, la máquina militar de Luis XIV era la más poderosa de Europa.

La decadencia de España
La monarquía española, en cambio, había entrado en decadencia bajo las presiones de la guerra. España había participado en todas las guerras que hubo en la Europa occidental, y ya en repetidas veces se había mostrado incapaz de organizar una defensa de sus territorios. La recesión económica y la caída del número de habitantes no ayudaron a una posible recuperación. El rey Carlos II, que era deficiente mental, era incapaz de infundir de fuerza el gobierno; un claro contraste con la figura del rey Sol francés. Pero nadie puso en duda su legitimidad, era imposible sustutuirlo. Pero su incapacidad para gobernar mostró que una sociedad descentralizada (eran los ministros del rey los que desempeñaban muchas veces las funciones de gobierno) también pudo subsistir a la competición de las potencias europeas; aunque estancada, España sobrevivió sin desintegrarse.

El Imperio de los Hapsburgo
Aunque después de los tratados de Westfalia ya se sabía que no se podría crear un Imperio muy poderoso, el emperador conservó su importancia política. Aún poseía la facultad de juzgar dentro del Imperio, arbitrar sobre las disputas succesorias, otorgar los títulos de nobleza, recaudar los impuestos… Pero el gran poder del Imperio se basaba en sus territorios del sur, los ducados de Bohemia y Austria-Hungría. Lo que pasaba con éstos territorios era que estaban gobernados por la nobleza terrateniente, basada en un sistema de súbditos y grandes magnates territoriales. El sector urbano había quedado marginado en estos sectores y la base institucional era la Dieta, la asamblea política que cada vez tenía más poder sobre el Imperio.

No había un plan coherente para la reconstrucción del Imperio. De hecho, la preocupación más firme de los Hapsburgo era la restauración de la unidad religiosa en el Imperio en torno a la Iglesia católica. El emperador Leopoldo I estaba seguro de ello, y la solución que proponía a la crisis era la oración. Además, para procurar la uniformidad religiosa, se depuraron a protestantes y calvinistas del Imperio.

Brandemburgo
El elector de Brandemburgo Frederico Guillermo, calvinista, era el señor de una franja de territorios del norte de Alemania que representaron un modelo de estado idiosincrático, algo muy distinto a todo en el siglo XVII. La experiencia había enseñado a Frederico Guillermo que un gobernante de su condición necesitaba una fuerza militar própia. Aunque en un principio los Estados locales declinaron la propuesta, finalmente se consiguió una aprovación para la creación de un ejército permanente a cambio de dar beneficios a los nobles. Éste ejército se usó para las guerras con Polónia y para intimidar a los territorios que no querían pagar impuestos. Pero la consecuencia de la creación de éste ejército fue que éste necesitaba de una estructura estatal, un gobierno central que se ocupara de él. Así fue como se creó una administración central a partir de la creación de un ejército. La artificialidad de esta creación hizo que Brandemburgo se acercara a la idea de un estado abstracto e impersonal; donde el gobernante no era tanto el propietario como el primer servidor público.

Dinamarca-Noruega
La oligarquía de terratenientes que gobernaba Dinamarca había sufrido serie de derrotas militares en las contiendas con Suecia, y veía como se perdía su credibilidad. Hacía falta una reconstrucción política, y en 1660, el rey Federico III acepta la monarquía herditaria y redacta la primera constitución plenamente absolutista de Europa, basada en los principios de la Ley Natural y la Ley Divina. El rey pasa a tener el poder de imponer impuestos, designar el consejo y nombrar cargos. Las antiguas familias aristócratas perdieron privilegios exclusivos y se creó un nuevo sistema por el cual se crea una nobleza funcionarial, dotada con tierras y que debe prestar servicio a la nueva estructura burocrática del gobierno central y local; así como en el ejército. La reforma más importante fue la creación de la Tabla de Rangos, por lo que el estatus dependía de los servicios que se prestaban; donde no se veían exentos los plebeyos, que por primera vez tenían libertad para comprar tierra y prosperar hasta el ennoblecimiento gracias a esta Tabla.

Suecia-Finlandia
En Suecia, en 1634 se reorganiza el sistema central. Se mantenía el autogobierno local, pero supervisado por una red de gobernadores provinciales. No había ninguna disensión política en el país y la Iglesia luterana era un brazo más del gobierno del reino. El sistema sueco hizo que fuera una de las monarquías centralizadas más estables de Europa. El reconocimiento en Westfalia de Suecia como una de las principales potencias europeas inició una gran expansión en forma de guerras por Europa que terminaron en 1660. Suecia era un reino agrícola y pobre y necesitaba de los beneficios de los nuevos territorios.

La nobleza se enriqueció mucho gracias a los nuevos territorios, pero en 1660, cuando la oligarquía se pone al frente del país, sin territorios en la Europa continental, se ven frente al problema de mantener el estatus de Suecia sin los beneficios de la guerra. Luis XIV será el aliado de Suecia en este período, aunque traerá más problemas que beneficios. Suecia acepta las subvenciones francesas para que entre en la guerra con Holanda. El resultado es que Suecia se viera atacada por una coalición de sus vecinos que también luchaban contra Luis XIV, perdiendo todos los territorios de ultramar. El joven rey Carlos IX de Suecia se encontró con una situación humillante. Cuando reunió a los Estados indicó que su principal objetivo era que Suecia fuera segura desde el punto de vista militar y autosuficiente. El resultado fue la creación de una Oficina del Presupuesto, que recaudaba los impuestos de forma estable y ayudó a equilibrar la balanza presupuestaria, que contribuyó a la mejora del ejército y a la economía del reino.

Las otras vías

Las Islas Británicas
La monarquía parlamentaria se había visto en peligro en Inglaterra con el reinado de Jacobo II, que propuso una serie de reformas para la normalización del catolicismo, y en su lucha por conseguirlo había eliminado y sobornado a sus detractores. La respuesta a este ataque fue el golpe de estado que en 1688 da el poder a Guillermo de Orange. Éste se hubiera podido encontrar de nuevo con una monarquía con amplios poderes ejecutivos, que ya se venía practicando desde Carlos II, pero la entrada de Inglaterra en la guerra contra Francia hizo que el rey Guillermo III tuviera que pedir unos créditos sin precedentes con las garantías de los impuestos votados por el Parlamento. Se creó durante éste período el Banco de Inglaterra; y si la corona estaba siempre en deuda, debía trabajar conjuntamente con el Parlamento para poder obtener éste crédito.

La República de Holanda
Una sociedad que se salió de la norma fue la República de Holanda. Después de la independencia de España, Holanda pasó a desempeñar un papel clave en los asuntos europeos y mundiales sin tener un gobierno central fuerte. Holanda era una unión de las siete províncias que la componían y con una delegación central. La clave de su éxito fue financiera. Holanda pasó a ser uno de los mayores abastecedores de bienes, servicios, tecnología avanzada y pasó a controlar el comercio y la banca internacional. Era una sociedad basada sobretodo en las ciudades, basada en la economia de mercado y no en los terratenientes aristócratas. La aristocrácia era localmente poderosa y se dedicaba básicamente al mantenimiento de los ejércitos de la República. El secreto de la fuerza de las Provincias Unidas durante todo el siglo era la de ser los que podían prestar dinero a otras potencias a un interés menor que sus competidores. El dinero de la República procedía de la inversión voluntaria de los ciudadanos, que no necesitaba una autoridad central que exigiera impuestos y servicios. En 1700, las Provincias Unidas tenían más capital invertido en valores públicos que el total en tierras y demás propiedades.

Polonia
Polonia era la monarquía electiva más importante de Europa, una sociedad descentralizada donde un rey sin muchos poderes gobernaba junto a una aristocracia de terratenientes muy numerosa. Los magnates gobernaban el reino y negociaban como iguales con el rey. Lo más sorprendente fue la reforma de la implantación de la regla de unanimidad, por la que un solo voto en contra bastaba para anular cualquier decisión. Esta situación provocaba pocos consensos, como el intento de crear unas fuerzas armadas modernas. La relativa debilidad de Polonia en el campo militar y gobernamental era un seguro para sus poderosos vecinos. Polonia no podía amenazarlos y ellos no pretendían hundirla, pues la caída de éste territorio provocaria un nuevo orden territorial en el centro de Europa y podía traer consecuencias desastrosas.

Rusia
Rusia y el zar se caracterizaban por ser el único principado ortodoxo que quedaba en el mundo después de la caída de Constantinopla. El zar era el propietario absoluto de todas las tierras rusas y de cuánto vivía en ellas. Sus súbditos eran sus servidores. Rusia era una sociedad agraria subdesarrollada bajo el control de una élite de terratenientes distribuidos en pequeñas comunidades urbanas, sostenidas por el trabajo de los campesinos. La figura del zar se sostenía por derecho divino, que le otorgaba el patriarca de la Iglesia ortodoxa. En 1613 se reconoció a Miguel Románov, hijo del patriarca, como zar de todas las Rusias.

Rúsia siempre se mostró cautelosa con su relación con occidente, pues los sectores más conservadores de la ortodoxia se negaban a los acercamientos con la Europa occidental. Así se creó un cierto aislamiento que alejó al reino de la modernidad occidental durante muchas décadas.

La Guerra dels Trenta Anys

La rebel·lió a la regió de Bohèmia i els conflictes polítics de poder.
L’imperi Romà-germànic es trobava en una gran crisis arrel de l’elecció de Frederic V, l’elector del Palatí, de convertir-se en rei dels Estats de Bohèmia, que es trobaven en rebel·lió. Frederic era un calvinista militant, i la perspectiva de que s’aliès amb els protestants de Bohèmia posava en perill la integritat política i religiosa de l’imperi. Si Frederic ocupava el tro, pasaria a tenir dos escons al Colegi Electoral, una corporació formada per set prínceps que s’encarregava de triar a l’emperador de l’imperi. Encara que dins aquests set ja hi havia dos protestants, es procurava que la majoria fos catòlica, fet que havia consolidat el poder dels Àustres com a emperadors. A més, si Frederic s’aliava amb els protestants, obtindria un territori que aniria des del Rin fins a la frontera amb Polònia, un risc que ningú es volia permetre. L’emperador Ferran d’Àustria no va tardar en iniciar el conflicte per mantenir la hegemonia.

Sofocació de la rebel·lió i marc europeu.
Tots dos bándols van buscar diversos suports a les altres potències europees; preparant-se per una guerra on cap de les dues parts podia permetre’s la derrota. Aixi va ser com i Ferran d’Àustria forjà l’aliança amb la corona espanyola, també de la casa d’Àustria, i amb la Lliga Católica d’estats alemanys. Frederic del Palatinat també busca aliats de la seva banda i troba l’ajuda dels governants de Transilvània, de les Provincies Unides dels Països Baixos, de Brandemburg i d’alguns petits territoris calvinistes. A més, Frederic creia comptar amb tres grans aliats amb un pes molt important a Europa: Dinamarca, Anglaterra i França. L’ajut per part d’aquests regnes, peró, no va arribar mai, i encara que França fos el regne més hostil amb la casa d’Àustria, va utilitzar la diplomàcia per aixafar la sublevació a Bohèmia. Va mostrar-se favorable a que Ferran d’Àustria fos elegit emperador del Sacre Imperi, amb el nom de Ferran II, aixi s’assegurava que no aparegués un candidat espanyol dels Àustries i es repetís el gran imperi de Carles V. La conseqüència directa d’aquest nomenament va ser que els territoris protestants d’Alemanya es consideressin neutrals al conflicte. L’any 1620, amb la batalla de la Muntanya Blanca, a les afores de Praga, l’aliança dels Àustries derrota a la coalició dels protestants. Les conseqüències polítiques d’aquesta guerra van donar lloc a l’ampliació del territori dels Àustries cap al sud.

L’arribada dels suecs
Durant la dècada següent, varies coalicions de protestants van intentar desestabilitzar l’equilibri religiós i polític dels Àustries sense èxit. Un altre conflicte es disputava al nord, enfrontant a Espanya i Holanda, on aquests últims teníen el sobreestímul de questionar l’hegemonía dels Àustries espanyols. Les forces austríaques, per altra banda, es trobaven concentrades al nord d’Itàlia, on es tractava de recuperar uns ducats envaïts per França. Aquesta situació va ser aprofitada per un emergent exèrcit suec que desembarca a les costes del nord d’Alemanya, trobant-se amb ben poca resistència i vencent els pocs intents de l’imperi per expulsar-los del seu territori. Quan per fi es reagrupen els exèrcits imperials per enfrentar-se amb els suecs, té lloc la batalla de Breitenfield (1631) on l’exèrcit imperial acaba amb la seria de victòries que havia acumulat. Aquesta victoria sueca va fer que aquests ampliessin els seus objectius de guerra i posessin en marxa una ambiciosa campanya que els portaria a les portes de Viena. Durant el període de 1631-1632 es consolida el territori conquistat en mans dels suecs i protestants.

La batalla de Nordlingen.
El curs d’aquesta guerra cambiaria quan el 1633, una facció de l’exèrcit espanyol aconsegueix posar en defensiva als suecs, i trobant-se posteriorment amb el gruix de l’exèrcit imperial fan un atac conjunt que culmina amb la batalla de Nördlingen, el setembre de 1634, després de tres dies d’assetjament a la ciutat. La victoria dels Àustria va provocar que l’exèrcit suec abandonés progressivament les seves posesions a quasi tota Alemanya, tornant al nord, on finalment van ser expulsats.

Las guerres franceses d’expansió (1667-1697)

Consequències d’aquest canvi militar a frança.
Durant aquest període es comença a emprar a França la tendència de les reclutacions esporàdiques per a la guerra. Aquests homes convertits en soldats moltes vegades no tenien la preparació necessària per al combat, pero formaven el gruix de l’exèrcit a les batalles. En aquesta época, el tamany de l’exèrcit era un factor important a la batalla, i com més soldats més fàcil era obtenir la victòria.
Invasió Francesa dels Països Baixos espanyols
Els efectes d’aquestes reformes militars van tenir efectes inmediats. El 1667 els francesos envaïen els Països Baixos espanyols en nom de Lluis XIV. En una sola campanya, els francesos havien aconseguit conquistar més ciutats i territoris que les que havia guanyat als últims vint-i-cinc anys. Aquesta eficàcia militar va fer obrir els ulls de Lluis XIV que va veure com podia utilitzar l’exèrcit com a instrument polític. Les ràpides victòries del seu exèrcit va despertar un afany de conquestes. Aquest període es caracterítza per les continues incursions franceses i la expansió del seu territori. Encara que expansions posteriors d’Àustria o la mateixa França ens fan pensar que no eren grans expansions, no deixen de treure-li mèrit. Els estats de segona fila que es trobaven a les fronteres amb França, com ara Lorena, Savoia, Renania o Colonia; van ser utilitzats per França com a aliats dòcils o territoris ocupats.
El tractat secret entre l’emperador i França
Les ambicions de Lluis XIV no paraven de crèixer fins a un punt en que els seus opositors l’acusaven de voler una monarquia universal. A pesar de tot, el que va frenar l’expansió francesa va ser la promesa de l’obtenció de territoris encara més grans. A Espanya reinava Carles II, malalt, deforme i incapaç de concebre fills. La posibilitat de que l’imperi espanyol quedés sense hereu portava de cap a la diplomàcia europea. La creença era que el tro passaria a mans dels Àustries, recreant el gran imperi de Carles V. Pero les victories franceses i el dubte de l’emperador Leopold I sobre si realment heredaria el tro es va elaborar un tractat secret entre l’emperador i el rei de França. El cumpliment d’aquest tractat a la mort de Carles II implicaria l’annexió pacífica dels Països Baixos espanyols, el Franc-comptat, Nàpols, Sicília, Navarra, Roses i Filipines. L’expectativa de l’obtenció de tots aquests territoris era una recompensa molt més forta que tot el que estaven en procés de conquerir. Els ministres francesos van ajudar a convéncer al rei que aquesta era la opció més favorable, pero implicava aturar l’engranatge de guerra i conquestes per a evitar disputes amb els Àustries.
La guerra entre França i Holanda
Pero el rei d’Espanya no moria. França començava a impacientar-se i estava veient com estava renunciant a noves conquestes esperant un fet que no succeïa. El resultat, que es pot considerar precipitat, és la guerra contra Holanda. Amb la premisa de que Holanda no havia ajudat a França a la seva lluita contra la primacía d’Espanya a les Provincies Unides, es va iniciar una guerra que cap dels dos bándols desitjava realment. Per defensar-se contra un superior exèrcit Francès, els holandesos inunden els camps per aïllar les principals ciutats i els indrets d’interés econòmic. Veient la impossibilitat de rendir-se i firmar una pau que deixaria en bona posició a Holanda, que tenia al seu control els principals indrets económics i polítics; França decideix continuar la guerra al 1673, preparant una rápida ofensiva per fer-se amb el control total del territori. Un cop França hagués controlat Holanda, aquests no posarien resisténcia a que França es quedés amb les Províncies Unides Espanyoles que li pertocarien del tractat de partició secret. Pero no va succeïr tot com els Francesos esperaven. Una gran coalició formada per Espanya, Anglaterra, l’emperador i un bon nombre de prínceps alemanys va fer front a França. Cap de les poténcies europees estava disposada a veure com França conqueria Holanda. La resposta de França va seguir la línea de la seva política exterior, va emprendre la guerra contra tots ells. França es veuria inmersa en una guerra amb diversos fronts, un a les Provincies Unides, un altre que s’endinsava per Alemanya; que finalment van ser derrotats. Tot i aixi van aconseguir alguns territoris als Països Baixos espanyols i al Franc-comptat, que finalment els van ser cedits amb la pau de Nimega al 1678.

França es trobava en una situació delicada. Havia vist com totes les potències europees s’havien aliat contra el seu afany d’expansió, i aixó era una amenaça a tenir en compte. A més, des de 1685 fins a la mort de Lluis XIV, cap potència protestant volia una aliança amb els francesos. Per altra banda, després de la Revolució Gloriosa de 1688, Anglaterra i Holanda formen una gran coalició contra França que donarà lloc a una serie de batalles navals entre 1689 i 1697. La marina françesa havia entrat en decadència al final de la guerra per falta de presupost, fet que va provocar que hagués de firmar la pau el 1697 perdent gran part dels territoris que havia guanyat per la força.

La guerra de Succesió

El testament de Carles II
Finalment succeeix el que ja feia anys que s’esperava: l’1 de novembre de 1700 mor el monarca espanyol Carles II. Al seu testament deixa ben clar que repudia els tractats per conveniència i, contra el que tothom esperava, ofereix en herència el seu imperi a Felip d’Anjou, nét de Lluis XIV, a condició que acceptés i defensés l’herència. Pero al testament també s’indicava que si aquest refusava l’herència, aquesta passava a mans de l’arxiduc Carles, segon fill de l’emperador Leopold I.
França es troba llavors en una situació comprometedora. El pitjor que podia passar era que l’herència completa passés a mans dels Àustries, pero si acceptava l’herència es veuria obligada a lluitar contra l’Emperador, que mai voldria veure com els Borbons heredaven el tro espanyol. Si refusaven el testament i pretenien seguir amb les particions acordades al tractat secret anterior a la mort de Carles II haurien de fer-ho per la força; a més de no tenir legitimitat d’heredar el tro d’Espanya per haver refusat el testament. De totes maneres, els francesos no podien evitar veure’s en conflicte amb l’imperi i tots els seus habituals aliats. Pero aquest cop no estava tant aïllada com al final de les guerres d’expansió, doncs comptava amb l’ajuda dels territoris espanyols i una aliança amb Maximilià II, l’elector de Baviera. A més, Lluis XIV estava lluitant per mantenir el que li pertocava de l’herència espanyola.

Aliança contra els francesos
Els primers mesos de la guerra apuntaven a que es repetirien les mateixes circumstàncies de les guerres d’expansió. França tenia un bon nivell tàctic i posseïa un exèrcit efectiu i ràpid, pero no podia mantenir la guerra durant períodes llargs i, tard o d’hora els recursos per a continuar la guerra es veurien delmats. No obstant, al 1704, França ja havia arribat prop de Viena, seguint el curs del riu, en una campanya que podía deixar completament fora de combat a Àustria. Aixó superava les expectatives franceses, peró una sèrie d’atacs de la coalició entre les tropes de Malborough i Àustria començen a fer canviar la sort de l’avanç francès. L’exèrcit francès va començar a caure derrota rere derrota fins que al cap de dos anys, amb la derrota a la batalla de Turín, França ja havia perdut tot el territori conquerit i quedava al descobert per a posibles invasions per part de la coalició. Els aliats ja havien conquerit punts clau com Oudenarde i Lille i exigien a França que deposés a Felip V del tro d’Espanya. A més, també pretenien implantar canvis a la política interior de França, com ara debilitar l’autoritat absoluta del rei, la restauració del culte protestant i la pèrdua dels territoris conquistats per França. Lluis XIV no es podia permetre perdre.

La batalla de Malplaquet va ser la decisiva per a posar fi a la guerra que enfrontava a totes les grans potències. La batalla que va tenir lloc el 10 de setembre de 1709 es recorda com una de les més sanguinaries que hi han hagut a l’Europa de l’antic règim. Havien passat setanta-cinc anys de la batalla de Nördlingen i els avenços militars havien canviat la forma de fer la guerra. Amb els nous armaments, els exércits eren molt més letals. La invenció de la bayoneta a la dècada de 1690, la proliferació dels mosquetons activats amb xispa, molt més fiables que els de metxa, i una artilleria molt més moderna van fer que les batalles fossin cada cop més sagnants. Els comptes diuen que en les sis hores que va durar la batalla van perdre la vida 20.000 soldats entre els aliats i 12.000 entre els francesos. Al matí del 11 de septembre els francesos havien guanyat la batalla, pero a un preu molt alt. Tot i que no es va voler ni celebrar massa, aquesta victória va frenar l’avanç dels aliats i va ser el que va portar a la pau d’Utrech el 1713.

L’estructura política d’Europa en 1600
El sistema polític de 1600 estava definit per la diversitat, ja que estava conformat per una sèrie d’entitats polítiques independents que es mantenien en estat de competència entre elles, degut a la influència de la cultura militar. D’aquesta manera, Europa era vista com una societat antiga i madura posicionada al voltant d’una cultura religiosa comuna que denominaven Cristiandat. Consistia en una percepció del món creat per un ésser superior (Déu) i per tant, aquest món anava seguint un eix històric que havia estat prèviament fixat en la ment del creador. Déu era qui decidia sobre l’ordre de la societat civil –jeràrquic i patriarcal– i en mans de qui estaria governat, així es limitaria la maldat humana i es podria continuar amb l’obra de salvació.
El poder europeu es trobava molt diluït: en el cim de la jerarquia trobem senyors espirituals i seculars que no reconeixien altre poder superior que no fos el de Déu i eren els posseïdors de l’autoritat cap als seus súbdits pel dret diví. Aquests senyors, per tal de comptabilitzar els seus ingressos i recaptar-los tenien unes institucions financeres que permetien la reunió dels grups de súbdits en institucions col·lectives, quan no es podien fer càrrec de l’administració professional dels seus regnes, que eren capaces d’administrar-se a sí mateixes, es finançaven i eren molt competitives entre sí.
La política d’aquestes societats posava més atenció als mecenatges, l’accés a la propietat i era a través del contacte directe amb el sobirà la manera d’assegurar-se la mediació. Per lògica, el sistema conduiria a una política de faccions, és a dir, que els cortesans atraguessin sèquits de clients que els fes possible la creació de bases de poder local i com a conseqüència, comportava que els governs de l’inici de l’Edat Moderna operaven amb consensos negociats entre el governant i l’elit.

El problema de la Reforma
La Reforma va comportar el problema del pluralisme religiós que posava en qüestió les estructures de poder. Com a conseqüència els governs europeus van posar al mateix nivell la dissidència religiosa amb l’oposició política i van pretendre eliminar-la –creien que era el seu deure religiós–. El dissident desafiava tant al seu superior legítim com a Déu, que deixaria patent la seva contrarietat sobre les societats que toleressin el cisma i l’heretgia. Podem veure tres exemples clars sobre aquest aspecte: 1. Els Habsburg d’Espanya (que van netejar de protestants la zona meridional dels Països Baixos), 2. Anglaterra (quan al 1630 Carles I va fer servir la seva autoritat per expulsar els dissidents puritans de l’església d’Anglaterra. La gran guerra entre 1618 i 1648 va néixer d’aquesta relació entre la política i la religió), 3. Els Habsburg de Viena.

Les pressions bèl·liques
La Guerra dels Trenta Anys va ser determinant per mostrar el poder que té la guerra a la història i com, una vegada iniciada, adquireix una inèrcia que sobrepassa els pensaments dels bel·ligerants. Així va demostrar-se la insuficiència dels sistemes de govern i van augmentar-se considerablement els seus costos. L’obtenció de rendes i de serveis addicionals dels súbdits era un problema reconegut pels sobirans i per això van dur-se a terme uns plans de reforma. Les negociacions entre les elits no anaven enlloc, ja que la societat estava sancionada per Déu així com pel poder del localisme, degut a que la majoria de la gent passava tota la seva vida tancada en un mateix marc social i això provocava que la seva lleialtat primordial fos dirigida cap a la comunitat local. L’única manera d’introduir el canvi havia de ser a través de dos personatges de gran importància en l’època: Richelieu a França i el comte duc d’Olivares a Espanya. El primer d’aquests en Mémoires assenta els seus plans: la racionalització de la secretaria central del rei, la major especialització dels diversos departaments i la introducció de procediments burocràtics. La més cèlebre fou el nomenament dels comissionats de la corona (interdants) amb poders plenipotenciaris per imposar i inspeccionar la voluntat del rei a les províncies.
El segon d’aquests, Olivares, un cop ocupat el càrrec, va proposar una sèrie de mesures que garantissin l’eficàcia del govern i l’equilibri de la societat: reforma moral, de l’educació, de la conducta personal i de la despesa excessiva. La prioritat era mantenir el regne amb Déu, ja que tot depenia de la Providència, sense la seva aprovació cap política podria triomfar. Els canvis no eren agradables per la burocràcia central, que era àmpliament conservadora, mentre que els poders delegats a les administracions locals dels diferents regnes limitava al govern central d’òrgans per produir una reforma. D’aquesta manera, Olivares es va veure obligat a emprar la maquinària de la que disposava i formar comissions juntes per garantir que seria obeït.
Richelieu i Olivares coincidien en el punt que l’honor, la reputació i l’estatus dels sobirans s’havia de mantenir i engrandir, perquè tenia precedència per sobre d’altres consideracions.
A Espanya existien tres regnes (Castellà, Aragó i Portugal) governats pels Habsburg, que disposaven d’òrgans de govern, lleis i moneda pròpies, la qual cosa representava un impediment pel rei, ja que no podia treure tot el seu potencial. Així, Olivares va veure una solució en la concepció d’una unitat amb l’objectiu d’aconseguir ‘una fe, una llei i un rei’: la Unió d’Armes, que contribuiria amb homes i diners al esforç de guerra i a causa d’això, els súbdits tindrien un accés igualitari a les prebendes i càrrecs. La idea de fons de la Unió va tenir una resposta negativa a llarg termini, donat que es va exposar als participants previstos sense produir cap entusiasme, ja que els castellans no volien admetre que estrangers compartissin càrrecs públics; veien la novetat com a destructiva sobre els seus antics drets i privilegis. La situació d’Olivares es va veure deteriorada al 1628 quan els holandesos varen capturar i destruir la flota amb el tresor de l’any que suposava una garantia pels banquers que finançaven els exèrcits espanyols, de manera que no hi havia forma de reduir sense humiliacions els compromisos bèl·lics. La seva resposta va ser tornar a revifar la Unió d’Armes però no va comportar altra cosa que una doble sublevació i per tant, la imposició des de dalt d’unes reformes modernitzadores per la comunitat havia estat un fracàs.

Protesta, rebel·lió, revolució: ¿Crisis de mitjans de segle?
Les protestes ocasionals populars responien en contra de problemes locals concrets i no posaven en qüestió la legitimitat de l’ordre establert, acostumaven a resoldre’s amb concessions que no es durien a terme. Les protestes populars de 1630 i 1640 van arribar a nivells tan extrems que es pot parlar de crisi en el sistema. El problema procedia de les elits, ja que si veien que les mesures dels sobirans atemptaven en contra dels seus interessos, podien negar-se a la restauració de l’ordre i fins i tot, donar suport de manera oculta a les protestes. Tot i així, les elits locals sabien on estaven els seus interessos i negociaven amb el monarca un acord pactat a canvi de concessions, de manera que si continuaven els disturbis, les elits es comprometien a restaurar l’ordre. Totes les revoltes per canviar les estructures vigents de poder van ser un fracàs, ja que els rebels reconeixien la legitimitat dels seus governants en tant que era sancionada per Déu. Un exemple el trobem a la Fronda, una sèrie de moviments insurreccionals ocorreguts a França durant la regència d’Ana d’Àustria i la minoria d’edat de Lluis XVI. Els problemes varen començar a causa de les mesures fiscals de l’Estat que amenaçaven els interessos de les corts sobiranes centrals, encapçalades pel parlament de París. Va ser l’última batalla contra el rei de França duta a terme pels Grans del regne i continuada per la guerra Hispano-francesa de 1653-1659.

La revolució anglesa, 1640-1660
La revolució anglesa va ser el resultat d’un procés de transformacions que va finalitzar amb la consolidació d’un model polític característic: la monarquia parlamentària. La revolució anglesa va dur-se a terme en el marc del s.XVII, moment en el qual el model que es seguia per reformar els sistemes polítics europeus va ser el de Lluis XIV a França. Aquest sistema tenia dos propòsits fonamentals: centralitzar la presa de decisions en la monarquia i fer que l’autoritat fos uniformement eficaç en tot el regne. El nucli era un consell executiu format de ministres en funcions i presidit pel rei, que es reunia segons la periodicitat programada i el seu objectiu fonamental era l’adopció de decisions mitjançant la discussió lliure i informada. La justificació d’aquest poder absolut afirmava que el monarca havia d’exercir l’autoritat per dret, per herència, ja que el seu llinatge havia estat designat directament per Déu, de qui rebia el seu poder.
La revolució anglesa va significar una negació de l’absolutisme, ja que va marcar al mateix temps el fracàs del projecte polític de la casa dels Estuards –d’imposició d’un govern absolutista– i la victòria dels qui exigien l’existència d’institucions i mecanismes de control per l’exèrcit del poder públic.
Des de principis del s.XVII, la monarquia anglesa va intentar seguir l’exemple de l’absolutisme monàrquic que s’estava estenent pel continent. Els reis Jacob I i Carles I de la dinastia escocesa catòlica dels Estuards varen intentar augmentar les seves atribucions mitjançant la creació d’un exèrcit permanent, facultat que havia estat denegada en el passat per la Càmera dels Comuns. Tot i així, les negatives dels Comuns no varen aconseguir liquidar les aspiracions reials i a la dècada de 1630, Carles I va intentar augmentar les seves atribucions. Finalment, i passant per sobre del Parlament, va pretendre imposar nous impostos sense considerar l’opinió dels legisladors.
Aquestes iniciatives van ser respostes amb la gestació d’un moviment revolucionari per part de la burgesia i alguns nobles que havien desenvolupat activitats comercials i econòmiques d’importància, que varen tractar d’enderrocar a Carles I, qui va obtenir per la seva part el suport de la major part de l’aristocràcia. No obstant això, aquesta protecció no era suficient, ja que va ser derrotat i executat al 1640. Per un període de 20 anys, la monarquia anglesa es va dissoldre i les destinacions de la nació varen ser conduïdes per un primer ministre provinent de la burgesia: Oliver Cromwell, que durant la major part del seu període va prescindir de la tasca parlamentària acusant-la de dilatòria i corrupta.
A la mort de Cromwell, el dilema de com governar Anglaterra va ser de difícil solució. Els representants de l’aristocràcia i la burgesia van acordar reinstal·lar en el tro a un successor del monarca executat, Carles II, exigint juramentar el seu respecte dels drets i les atribucions legislatives. El nou rei va accedir, però immediatament, tant ell com el seu hereu, Jacob II, varen insistir amb el projecte absolutista. La revolució de 1688, producte d’una aliança entra l’aristocràcia i la burgesia anglesa, va acabar definitivament amb les pretensions dels Estuards. Aquest moviment va ser denominat Revolució Gloriosa, perquè va aconseguir implementar-se sense vessament de sang.