Resums d’Història Moderna

És difícil tenir una visió clara de l’economia del segle XVIII perquè sempre ha estat considerada el precedent de la revolució industrial. Cal destacar però que tant sols la Gran Bretanya va industrialitzar-se al segle XVIII, i no fou fins el s.XIX que països com França, Suïssa, Espanya, Holanda, Escandinàvia van industrialitzar-se. El segle XVIII també ha estat considerat com el segle de les revolucions, ja que n’hi hagué una d’agrícola, una d’industrial, i una de comercial, però aquesta visió és molt generalitzada ja que realment el segle XVIII fou un segle de divergències econòmiques que variaven segons les societats i regions. Per a poder entendre realment l’economia del segle XVIII cal que ens preguntem quines eren les diferències existents entre les diferents regions i països que revolucionaren l’agricultura, la industria i el comerç.
L’agricultura va ser el sector econòmic més important del segle XVIII ja que per una banda concentrava la major part de treballadors, de terres i de capital invertit, i per l’altra banda, la seva revolució i els excedents que produí permeteren que la revolució industrial esdevingués.
Al 1700, una família europea tantsols produïa d’un 20% a un 30% més del que consumia i els prínceps, senyors i clergues se’n apropiaven d’aquest excedent mitjançant els impostos, dècims o pagaments de rendes. Així doncs, ens trobem que a principis de segle, Europa no produïa excedents agrícoles degut a les estructures politicosocials que els retenia en forma d’impostos, i per aquesta raó els camperols europeus tan sols produïen els excedents mínims per alimentar a gran part de la població.
Cal destacar també que la productivitat de la major part dels països europeus era molt baixa degut als problemes tècnics d’una agricultura que impedia utilitzar bé els recursos. Els cereals eren la font d’energia alimentària més eficient però cultivar-los de manera continuada esgotava els sòls i conseqüentment la producció disminuïa. La solució tradicional a aquest problema era la fertilització de les terres, la rotació de cultius i el guaret, però totes elles eren cares i algunes disminuïen encara més la producció. Els fertilitzants químics no es descobriren fins el 1850, i el mètode tradicional que s’utilitzava era abocar fems d’animals. Aquesta mesura per a fertilitzar les terres reduïa però la productivitat, perquè es necessitaven zones de pastura pels remats, i aquestes deixaven de ser cultivades.
Una altra de les solucions per a combatre l’empobriment de les terres degut a la producció de cereals, era la rotació dels diferents tipus de conreus. El primer any es conreaven cereals, el segon civada, avena o mill i el tercer any es deixaven reposar les terres. Aquest sistema també tenia inconvenients ja que els cereals eren molt més valuosos que la civada, l’avena o el mill, i el guaret suposava que una tercera part de les terres cultivables no produïen res de res. Així doncs, podem veure que les mesures que l’agricultura tradicional adopten per evitar l’esgotament de les terres reduïa molt la productivitat, i que juntament amb les estructures polítiques que s’emportaven part de la producció, els excedents alimentaris eren inexistents. Per arribar a la revolució industrial era imprescindible que anteriorment hi hagués hagut una revolució agrícola perquè només els excedents alimentaris podrien permetre del desplaçament de la mà d’obra del camp cap a l’industria.
La “revolució agrícola” fou la clau del canvi econòmic del segle XVIII, ja que la major part de països europeus l’adoptaren, tot i que Holanda i Anglaterra en foren els recursos ja que al segle XVI ja havien revolucionat la seva agricultura. Aquesta nova agricultura intuduí noves rotacions que nutriren i rehabilitaven més ràpidament el sòl sense la necessitat de deixar camps sense cultivar. Aquestes rotacions introduïren quatre innovacions molt importants. En primer lloc es començaven a plantar llegums que nutrien molt el sòl. En segon lloc es cultivaven farratges que també nutrien molt la terra i servien per aliment als remats que produïen els fems per abonar-la. En tercer lloc, la rotació dels llegums, farratges, i cereals feia que els sòls no s’agotéssin mai ja que cada planta absorbia diferents nutrients de manera que la terra sempre era productiva. Gràcies a aquestes innovacions no calia deixar reposar les terres i per tant la producció agrícola augmentà. També hi hagué altres innovacions que ajudaren a augmentar la productivitat com la substitució dels bous per cavalls per llaurar o l’ús d’arades de ferro.
Arribats en aquest punt ens preguntem com pot ser que aquestes innovacions que ja feia un segle que Anglaterra i els Països Baixos utilitzaven, no s’havien implantat arreu d’Europa. Molt sovint s’ha argumentat que les revolucions agrícoles holandesa i anglesa es van produir degut a un creixement demogràfic i d’urbanització molt prematur i es que aquest fenomen l’experimentà Europa al segle XVIII i XIX. Aquesta explicació però és falsa ja que el creixement que experimentaven països com Holanda i Anglaterra són fruit de la capacitat per alimentar a més persones gràcies a la revolució agrícola, i no pas a la inversa. Així doncs veiem que l’augment de la població i la creixent demanda no fou un incentiu per adoptar el nou sistema agrícola sinó que calia que les institucions socials més poderoses ajudessin als camperols i invertissin en el nou projecte. Durant segles els governants, clergues, senyors i comunitats havien regulat l’ús agrícola, i aquests no volien perdre aquest privilegi. Cal recordar també que aquestes institucions privilegiades cobraven impostos dels cultius, i si se’n implantaven de nous no s’asseguraven els beneficis. Un clar exemple d’aquesta situació és Wurttenberg on l’any 1820 els camperols tenien prohibit cultivar farratges perquè l’església imposava que es plantessin cereals per a poder rebre’n els impostos.
Un altre dels problemes que feien que aquest revolucionari canvi agrícola no progressés fou que tradicionalment les terres cultivables eren d’ús comunal, i per a adoptar el nou sistema de rotacions, els camps havien de fer tancats o “privatitzats”. Això no agradà gens a la noblesa que tenia els privilegis de pasturar els ramats en terres comunals. Un exemple del poder que exercia la noblesa el trobem al nostre propi país. A Espanya, fins el segle XIX un petit grup de nobles gaudí dels seus privilegis criant milers d’ovelles que deixaven pasturar lliurament per les terres comunals i també privades. Aquests prohibiren que es tanquessin els camps per adoptar el nou sistema agrícola.
Així doncs, podem concloure que el fet que no s’implantés el sistema agrícola revolucionari és degut al poder que exercien les classes dominants que no volien perdre els seus privilegis i beneficis que l’oferia l’agrícultura. Aquesta teoria està recolzada amb el fet de que els països com Holanda i Anglaterra, on menys privilegis legals tenien els senyors, més ràpid s’implantà la nova agricultura.
Un altre dels elements que frenaven l’adopció de les rotacions eren les rígides normes de les comunitats que decidien com s’havien de cultivar les terres. No ens ha de sorprendre que l’agrícultura de rotacions s’implantés abans a Flandes i Anglaterra on el poder que exercien les comunitats sobre la terra eren més dèbils.
Un altre dels problemes és que per implantar la nova agricultura era necessari una inversió de capital ja que s’havien de fer balles per tancar els camps, comprar llavors, fertilitzants, animals de càrrega per llaurar… Aquestes inversions de capital només es produïren a Anglaterra i Holanda on els senyors que tenien riqueses decidiren invertir-les en l’agricultura. Aquests dos països tingueren la sort d’emergir del període medieval amb uns senyors amb pocs privilegis legals i per aquesta raó fou en les seves terres on es revolucionà l’agricultura. Així doncs podem concloure que fins que no s’aboliren els poders legals de les institucions tradicionals no es pogué deixar enrere la vella agricultura que havia frenat el creixement econòmic durant anys.
Tot i que, com ja hem vist, l’economia europea de principis del segle XVIII es basava principalment amb l’agricultura, també era necessària la industria per a satisfer altres necessitats bàsiques, i aquestes es cobrien de tres maneres diferents. En primer lloc les famílies manufacturaven objectes pel seu propi ús com teixir i cosir els vestits, o fer-se el pa i la mantega, al mateix temps que es cultivaven les terres. En segon lloc hi havia els artesans que s’especialitzaven en la fabricació d’objectes específics que eren més difícils de fabricar. Per últim trobem la “protoindustria” que era l’exportació de productes artesanals i que durant el segle XVIII augmentà considerablement tot i que en països com Anglaterra i Holanda ja emergiren al final de l’Edat Mitjana. Alguns historiadors afirmen que les exportacions de la protoindustrua foren la causa de la revolució industrial però s’ha demostrat que el desenvolupament de la industria estava més lligada a les institucions tradicionals com els gremis, les comunitats feudals, les ciutats privilegiades que no pas per la protoindustria.
La teoria més encertada que ens explica les causes de per què es revolucionà la industria, és la idea de “revolució industriosa” de Jan De Vries. Aquest historiador afirma que al segle XVIII els europeus començaren a dedicar menys temps a l’oci i a les produccions familiars, per a dedicar més temps a la producció orientada cap al mercat. Aquest canvi fou transcendental tant per l’agricultura com per a la industria ja que augmentà la demanda de productes. Els preus però encara estaven determinats per mercaders, comerciants i venedors, i per aquesta raó el procés d’industrialització varia molt segons les estructures comercials de cada país o regió. Els gremis, per exemple, intentaven monopolitzar els beneficis impedint la importació de productes, imposant cuotes de producció o fixant els preus. En canvi en països com Holanda o Anglaterra els monopolis gremials ja havien desaparegut abans del 1700, i els productes industrials anglesos i flamencs havien de sobreviure a la competència minimitzant els costos de producció. Així doncs podem concloure que el canvi industrial només es donà en països on els governs eren estables i no depenien de les institucions tradicionals ni dels seus privilegis, i on els mercats s’havien consolidat gràcies a la revolució comercial que començà a finals del segle XVIII.
A mitjans de segle i abans de la industrialització de molts països, les exportacions augmentaren significativament a moltes regions europees degut al comerç triangular en el que els mercaders europeus intercanviaven les manufactures per esclaus que eren enviats a Amèrica per a produir matèries primeres com cotó i sucre que posteriorment els mercats europeus exportarien. Hi ha historiadors que afirmen que el començ d’ultramar és la base de la industrialització, però la situació anglesa ens demostra que no fou així perquè en aquest país la industria i les exportacions exteriors creixeren paral·lelament durant el segle XVIII. Aquest fet ens indica que el comerç exterior no és el motor de la industrialització sinó que fou l’èxit de les industries angleses les que projectaren noves terres per exportar. Tot i així cal reconèixer que les importacions de cotó foren fonamentals per la revolució industrial perquè si no aquesta s’hagués retardat fins que el cultiu de la llana hagués estat mecanitzat.
Apart del comerç exterior, l’Europa del segle XVIII visqué una autèntica revolució comercial a nivell regional degut al canvi de mentalitat descrit per De Vries. La situació comercial de principis de segle no estava exempta dels privilegis que havien retardat la revolució agrària i la industrial, ja que aquests feien pagar peatges pel transport de mercaderies i en molts casos tenien els monopolis de les rutes comercials. També cal afegir que les vies de comunicacions estaven en molt mal estat i que el transport apujava els costos. Poc a poc es milloraren les carreteres i es construïren nous canals que abaratien els productes tot i que encara es pagaven peatges. No fou fins el segle XVIII que els costos es reduïren gràcies a que els governants deixaren d’afavorir a les classes privilegiades i companyies mercantils que controlaven el monopoli comercial.
Després de llegir aquest capítol de Sheilagh Ogilavie ens adonem que el marc polític i social és la clau per entendre les diferències econòmiques entre els països del segle XVIII perquè l’agricultura, la industria i el comerç seguiren camins molt divergents segons les decisions econòmiques que els senyors, les ciutats, les comunitats, i els gremis prenen en cada societat, ja que durant segles foren aquestes institucions les que regularen els recursos econòmics. Així doncs, no podem parlar de les “revolucions” del segle XVIII si anteriorment no acceptem que la societat i la política van ofegar en molts casos la revolució agrícola, industrial i comercial.

L’economia europea en el segle XVIII

Tradicionalment s’ha anomenat al segle XVIII “el segle de les revolucions”. La revolució agrícola, comercial, política i sobretot industrial varen marcar el pas definitiu d’una societat tradicional a una societat industrial. Aquest canvi però, no és va produir en un sol segle, sinó que ja hi havia hagut certes modificacions en molts sectors de l’economia durant els segles precedents que van permetre que fos possible. Ara bé, aquestes revolucions no es varen donar al mateix temps en tota Europa ni tampoc a tots els estats i regions. De fet, durant aquests segle, la revolució industrial –potser la que ha marcat més el progrés d’Europa- es va donar només a Gran Bretanya i no fou a partir de 1760 que el país es començà a industrialitzar paulatinament. Per això, potser és millor parlar d’un segle de preindustrialització, on sí que hi juguen un paper primordial la revolució agrícola i la revolució comercial.
Per poder comprendre l’evolució econòmica d’Europa durant el segle XVIII és indispensable analitzar els tres sectors que contribueixen amb més o menys capital a la societat. Aquets són l’agricultura, la indústria i el comerç. Abans però d’analitzar-los un a un, cal esmentar dos fets força considerables. En primer lloc, l’espai i el temps, com ja hem dit, són força importants per emmarcar els diferents avenços i revolucions, ja que Europa no funcionava en conjunt, i com ja anirem veient no tots els estats gaudiren dels progressos al mateix temps, doncs només dos van ser els pioners durant el segle XVIII: Gran Bretanya i els Països Baixos, i aquest darrer només en alguns aspectes. En la resta d’Europa hi van haver diversos impediments que van retardar els processos. En segon lloc, cal dir que tot i que parlarem de grans avenços en els diferents sectors, només un sector va ser la principal font econòmica d’aquest segle: l’agricultura.
Perquè pogués haver-hi una revolució industrial, era necessària una revolució en el sector agrari. L’agricultura a principis del segle XVIII era l’ocupació que més béns consumia, és a dir, era on s’hi concentrava i aportava bona part del capital, la terra i el treball. Més de les dues terceres parts de la població es dedicaven a l’agricultura, ja fos treballant-la com a serfs, arrendant-la o rebent-ne els beneficis com a senyor. De manera que no hi hauria hagut revolució industrial, si no s’hagués donat un progrés en el camp que va permetre la creació de llocs de treball fora del sector agrícola, sense que la producció de cereal disminuís. Així doncs, aquesta “nova agricultura” va sorgir als Països Baixos a principis del segle XVIII i Gran Bretanya l’adoptà a mitjans del mateix segle. Estats com Dinamarca, França i Suïssa no ho van aplicar fins ben entrat el segle XVIII i Itàlia, Rússia i Espanya, fins al segle XIX. Aquesta diferenciació abismal afectarà aquests països en molts altres aspectes i com veurem retardarà el seu progrés.
Un dels nous mètodes agraris que es va aplicar en la “nova agricultura” fou una millora en el rendiment del sòl mitjançant principalment dos sistemes, la rotació de cultius i la fertilització. D’aquesta manera la terra era més rica -gràcies també a la introducció de cultius exportats de les colònies, com la patata i el panís- i es millorava la producció per hectàrea. El fet que sorgís en aquests estats i no en uns altres no és una qüestió social, cultural o econòmica sinó política. Tant a Holanda com a Anglaterra, els privilegis dels senyors s’havien afeblit després de nombrosos conflictes i gràcies a això, les institucions governamentals tenien més poder sobre els terrenys. Per això, el govern va ajudar als camperols a vegades fins i tot amb microcrèdits. El fet contrari es produïa a la resta d’estats. Les propietats eren gairebé totes de senyors i hi havia unes poderoses institucions comunals. Aquestes no permetien la privatització dels conreus i la terra era comunal, fet que implicava que s’hi podia pasturar un cop recol·lectat el cereal, de manera que impedia desenvolupar la rotació de cultius. A Flandes i Anglaterra, en canvi, amb la rotació es produïen farratges que permetien la cria de ramaderia intensiva. Així doncs, als altres estats, les institucions feudals, amb els seus privilegis, feien tots els possible per deturar l’ús del sòl, bloquejar o frenar els intercanvis d’aliments amb els peatges senyorials i impedir la venda d’excedents a preus més baixos que el mercat. De manera que el capital necessari per a les millores agràries era difícil d’aconseguir o fins i tot podríem dir, impossible, i no es movia de les mans de l’aristocràcia.
El segon sector important en l’economia del segle XVIII fou la indústria. Com ja és ben sabut, també la indústria va tenir una revolució, però abans, va passar per una etapa preindustrial o protoindustrial, que alguns historiadors han anomenat també “revolució industriosa”, degut més a l’augment de les hores de producció per al mercat i la disminució de la producció familiar, que no pas a la innovació pròpiament industrial. Per altra banda, pel que fa a l’espai, ens trobem altra vegada en una situació semblant a la qüestió de l’agricultura. En aquest cas però, només Gran Bretanya reunia totes les condicions favorables perquè si pogués desenvolupar la indústria. Abans però, de situar-nos a Anglaterra, cal veure que passava a la resta d’Europa en aquest mateix segle.
Com hem esmentat, gairebé el vuitanta per cent de la població es dedicava a l’agricultura. Però a nivell familiar també existien algunes manufactures, ja que la població –sobretot rural- era molt autosuficient. També però, hi havia l’artesania local i la protoindústria, que majoritàriament estaven determinades per les institucions tradicionals com els gremis de les comunitats rurals i urbanes o els senyors feudals. La diferència principal entre la protoindústria i l’artesania rau en l’extensió que abastaven en el mercat, doncs la protoindústria exportava tant a mercats locals com a mercats exteriors i l’artesania només a mercats locals.
A principis del segle XVIII els gremis de tota Europa –menys Anglaterra- estaven monopolitzats. Sobretot els artesans privilegiats i les protoindústries estaven regits per unes fortes lleis i privilegis institucionals que establien per exemple fronteres geogràfiques per al comerç. Ara bé, en algunes zones de França, Suïssa i el Rin, els artesans rurals van aconseguir independitzar-se d’aquestes institucions, tot i així, el monopoli gremial no se’n va ressentir massa, ja que la producció rural i familiar s’anava perdent a poc a poc. En canvi, el que prenia cada vegada més poder eren els monopolis urbans que regulaven la producció sobretot de les protoindústries. Sovint però, les mateixes lleis impedien que hi hagués innovacions i en les noves produccions només en sortien beneficiats els que duien el monopoli, els senyors feudals, ja que els treballadors en molts casos eren serfs i cobraven menys que els treballadors lliures. D’aquesta manera els productes es podien vendre a preus més elevats i el cost de la producció era inferior. Tot i l’expansió de les protoindústries i la disminució de l’artesania i el treball familiar, eren necessaris dos factors per tal que la revolució industrial es pogués dur a terme. Calia doncs, uns governs forts capaços d’abolir els privilegis gremials i un mercat suficientment independent perquè s’hi pogués invertir sense perill de perdre diners.
Aquests dos factors, en el segle XVIII només es trobaven a Gran Bretanya, on els monopolis dels gremis urbans ja s’havien fragmentat i hi havia tot un sistema d’impostos establert i finances públiques, cosa que feia que els productors comercialitzessin lliurement, sense l’existència de “paràsits feudals”. Així doncs, Anglaterra reunia totes les condicions per acollir la imminent revolució industrial: tenia un sistema de finances avançat; els gremis no estaven monopolitzats i prenien part en la indústria; el sector agrari, com em vist, estava molt desenvolupat, fet que permetia més mà d’obra lliure per al sector industrial i finalment el sector comercial, com veurem després, estava també molt desenvolupat. Altres estats, com Flandes o França tenien també algunes d’aquestes condicions, però no les tenien totes per això els fou impossible introduir aquest canvi.
Un cop establerta la indústria a Gran Bretanya a partir del 1760, va augmentar la producció i els costos van baixar, de manera que la venda estava assegurada. Amb aquest capital van poder invertir molts diners en invents i innovacions com la water frame de Arkwrigh, la màquina de vapor de Watt o el telar de Cartwright, entre molts altres. Tot i que algunes protoindústries europees van intentar instal·lar màquines britàniques, els costos eren massa elevats i s’havien de reduir els salaris del treballadors. Per tant la venda per part dels altres estats fou molt difícil, i a vegades impossible, ja que la competència era massa elevada. Com esmenta Ogilvie, l’estricte règim dels monopolis gremials i feudals va preparar la seva autodestrucció, doncs la industrialització no va arribar a Suïssa, Bèlgica i Europa central fins a principis del segle XIX; a França no ho va fer fins als anys 1830-1850; a Itàlia, Espanya, la península Escandinava i Holanda fins a la segona meitat del segle XIX i finalment a les acaballes del mateix segle, es van industrialitzar Europa oriental i Centreoriental i les regions Sud-Est d’Alemanya.
Finalment ens queda l’últim sector clau en l’economia del XVIII: el comerç. La revolució comercial es va donar paral·lelament a la revolució agrària i industrial o millor dit, preindustrial. Alguns historiadors creuen que va ser el comerç qui ho va tirar tot endavant (partidaris del mercantilisme), que gràcies a l’imperialisme i les seves colònies, el comerç a llarga distància va promoure la producció industrial i les indústries varen augmentar i invertir més en els seus mitjans de producció. Hi ha qui creu que va ser a al contrari, que la forta producció industrial va assegurar un comerç a l’exterior. Fins i tot, altres creuen que fou l’agricultura (fisiòcrates) el motor principal. En realitat però, els tres sectors amb les seves revolucions corresponents estaven totalment interrelacionades i tots tres foren factors necessaris per al “motor” econòmic del segle XVIII i en tot cas pel que fa al comerç i la indústria, va ser l’augment de les indústries britàniques qui va permetre exportar més a l’exterior. Tot i així, no s’hauria donat la revolució agrària si no hi hagués hagut unes xarxes viàries que permeteren el comerç de cereals i altres productes, així com tampoc no s’hagués donat la revolució industrial, sense l’augment en la producció agrària i la disminució de mà d’obra en el camp. Totes doncs, van ser simultànies i necessàries les unes per a les altres.
S’ha dit moltes vegades que el segle XVIII va ser el segle de l’expansió, però no només territorial –no podem oblidar els nombrosos conflictes bèl·lics-, sinó i industrial i comercial. A principis de segle, Gran Bretanya ja era un poderós imperi amb un gran nombre de colònies al “Nou Món”. Justament va ser el cotó un matèria clau en la revolució industrial. Ara bé, la revolució comercial no es va donar només a Anglaterra, sinó també, en part, a França i Holanda. Els tres components bàsics de la revolució comercial eren el transport, els tres estats havien desenvolupat fins i tot ja en el segle XVII una millora tant de les xarxes terrestres, en el cas de França i Gran Bretanya, com marines i millora de canals en el cas d’Holanda i també Anglaterra. Un altre factor important en la revolució foren els peatges i les duanes reals, que en aquest cas van enfortir l’economia ja que els petits camperols havien de vendre els productes als comerciants, degut això, va néixer el tercer factor clau, les companyies mercantils. Ara bé, el fet que existissin aquestes duanes i monopolis en la comercialització dels productes protoindustrials, va retardar la revolució, que només es va donar en el seu màxim apogeu en el segle XVIII a Anglaterra, pel mateix fet que passava amb la indústria. Perquè els governants havien deixat de recolzar els monopolis mercantils i els costos van disminuir, fet que va contribuir directament a l’expansió comercial sense fronteres i a l’augment en comprar béns de consum, ja que hi havia més ingressos i el rendiment era més elevat.
Com hem vist, el canvi econòmic del segle XVIII, potser més que una revolució, va ser una evolució. No obstant, en molts casos, la noblesa i l’aristocràcia tenien tot el poder i impedien aquesta expansió econòmica. Tant Holanda, amb la revolució agrària, com França, en alguns aspectes, amb la revolució comercial, varen ser països capdavanters, però sens dubte va ser Gran Bretanya qui d’alguna manera van obrir el camí cap al desenvolupament econòmic europeu. Finalment però, cal tenir present que en els canvis econòmics d’aquest segle, com tots els altres al llarg de la història, i van tenir un paper crucial les decisions polítiques i socials.