Resums d’Història Moderna

A comienzos del S. XVI, las influencias del humanismo italiano (que podría esbozarse en un interés lingüístico por el latín clásico, por el griego y por el hebreo, un mayor contacto con la literatura clásica y la existencia de una conciencia “Renacentista” o creencia de que iba a poder construirse un mundo mejor a partir de la imitación de los valores expresados en los restos literarios de Grecia y Roma) se habían extendido a toda Europa.

Los ideales humanistas exigían una reforma de las escuelas y universidades, con el objetivo de transformar la educación, la literatura y la vida política. Sin embargo, el humanismo puramente italiano no llegaba a definir objetivos religiosos, así que para que los ideales humanistas prosperaran en la Europa transalpina, debían cristianizarse. Así, hacia 1500, los humanistas empezaron a asociar el deseo de restaurar la civilización clásica con la decisión de llevar a cabo una recuperación de la vida espiritual y una reforma institucional de la iglesia.

La educación de las élites seculares y eclesiásticas se entendió como el medio más efectivo de iniciar esta mejora gradual del estado de la cristiandad, fomentando el estudio de autores latinos de la Antigüedad clásica y el interés por autores paganos con reputación moral intachable como Virgilio o Cicerón. El estudio de otros poetas más libres o atrevidos, como Horacio u Ovidio, no era aceptado con el fin de preservar la moralidad y la fe de los jóvenes cristianos.

Erasmo era un firme defensor de este tipo de “Humanismo Cristiano” y deseaba llevar a cabo una renovación inspirada en las Sagradas Escrituras y en los elementos más nobles del pensamiento cristiano. Fue él el que expuso con mayor elocuencia y claridad los vicios y defectos de su iglesia contemporánea que impedían la renovación espiritual. Sus publicaciones, que hablaban de llevar acabo una reforma radical (pero gradual y pacífica) de la vida espiritual y de las estructuras eclesiásticas del cristianismo, convencieron a muchos jóvenes humanistas que cargados de idealismo, aspiraban a transformar el mundo.

No obstante, cuando se intuyó que la Reforma iba a causar la división de la Iglesia, la reputación de los “Humanistas Cristianos” en la Europa católica cayó en picado y puede decirse que en 1550 había desaparecido del todo. Esto no significa que el humanismo desapareciera en todos sus aspectos ni que sufriera una decadencia: Conservó e incluso incrementó su papel en la educación de las élites europeas, tanto seculares como eclesiásticas.

Con el paso del tiempo, al ver los humanistas que el estudio entusiasta de los grandes autores clásicos no había satisfecho sus esperanzas de renovación espiritual a través del redescubrimiento del saber perdido, muchos dirigieron su atención a un conjunto de ideas que se acercaban en parte al esoterismo como la cábala judía, las profecía, la astrología o los oráculos, siendo así el S. XVI la Edad de Oro del ocultismo Europeo.

Aunque la influencia humanística en la educación y la alta cultura se incrementó durante el S. XVI, Aristóteles siguió dominando en los estudios universitarios hasta bien entrado el S. XVII. El humanismo planteaba un reto a la filosofía aristotélica, basada en determinar la verdad absoluta a partir del razonamiento lógico. Los retóricos humanistas habían criticado el racionalismo escolástico y habían insistido en que la función propia del pensamiento humano no era la búsqueda de la verdad absoluta sino hacer elecciones moralmente sanas en la vida cotidiana. Pese a tales desafíos, Aristóteles siguió siendo el maestro por excelencia en la enseñanza de las ciencias naturales, en parte porque sus libros eran claros, amplios y relativamente sencillos de enseñar y no existía ningún otro sistema que sirviera de fundamento para la enseñanza de la filosofía natural.

No obstante, en ámbitos como las matemáticas y la astronomía, Aristóteles sí se vio superado en esta época, ya que las ciencias físicas experimentaron un fuerte auge gracias a las nuevas teorías de Copérnico, Brahe y Kepler sobre el universo basadas en las matemáticas. La biología y la medicina, aún no siendo tan innovadoras como las ciencias físicas, también progresaron durante el S. XVI gracias al estudio de las plantas medicinales y el interés por la anatomía.

La filosofía moral fue la única disciplina filosófica que los humanistas incluyeron en sus temas de interés y el estoicismo como teoría ética, con el lema de la virtud como finalidad suprema de la vida, tomó mucha relevancia.
La teoría política, como rama de la filosofía moral, experimentó fuertes innovaciones, en parte como respuesta a las crisis políticas constantes del S. XVI. La terrible experiencia bélica en Francia y los Países bajos y también en Italia, provocó temor y rechazo al desorden civil que hizo que pensadores como Maquiavelo o Hobbes llegaran a defender la idea de un gobierno poderoso y autoritario que fuera capaz de mantener y garantizar el orden social. Por esta razón, aunque durante la segunda mitad del siglo prosperaran ideas como el derecho natura o la resistencia a la tiranía, el futuro de la política continental favorecería la implantación del tipo de monarquía llamada absoluta.

El segle XVI es caracteritza culturalment per l’arrelament de l’humanisme arreu d’Europa i la creença que la tradició clàssica grega i romana ajudarien a construir un món nou. No obstant el fet de que el Renaixement no tingués uns objectius clars va dificultar la tasca a l’hora de redefinir uns paràmetres existents i va donar com a conseqüència un humanisme ben dispers. En realitat, ja a finals de segle la població culta que buscava en la cultura clàssica una unitat va haver d’entendre que els pensaments eren molt dispersos i no conduïen a un mateix port.

Així doncs hem de diferenciar un humanisme italià de l’humanisme del nord d’Europa. Aquí, les idees renaixentistes van ser ràpidament acollides però en busca d’un humanisme religiós. És a dir, estem parlant d’un desig d’unir unes noves idees amb les noves de renovació espiritual i de l’Església; una renovació basada en les Sagrades Escriptures i en les més elevades idees gregues i romanes. Al capdavant de tot aquest moviment ens trobem amb Erasme que lluita per recuperar aquell sentir del cristianisme primitiu. Una conjugació amb Déu molt més personal i espiritual que realment l’acosti a ell. És per aquest motiu que Erasme va fer una forta denúncia a la corrupció de l’Església que es vanagloriava dels béns materials més que no pas dels espirituals. Tanmateix, quan paral·lelament els moviments heretges van anar arrelant en la societat, molts dels pensadors contraris a Erasme que tant l’havien criticat van trobar un nou motiu de crítica, ja que van considerar que les seves paraules havien fomentat aquests moviments. Així, a mitjans de segle el moviment humanista cristià havia desaparegut pràcticament.

No obstant, aquests no van ser els únics intents de conjugar el pensament clàssic amb la vida del moment. Sinó tot el contrari, ja que els estudis humanistes van tenir molt pes en camps com el del dret, la literatura o les ciències de la vida. Per exemple a França la creença de que el dret propi provenia dels romans va haver de ser desmentida un cop aquest va ser estudiat i es va arribar a la conclusió que en realitat el dret que tenien era heretat de reis francesos medievals. Un personatge important francès Guillaume Budé va ser un dels grans estudiosos d’aquest dret romà però també de la literatura clàssica, tanmateix, representa a tots aquells que han deixat de creure en el poder reformista de tot el saber grec i romà. Per la seva banda, les ciències de la vida com la medicina que havien estat a l’ordre del dia durant tota l’Edat Mitjana van prendre un altre caire, ja que, vessants com l’anatomia que havien estat pràcticament oblidades van començar a practicar-se amb intensitat a partir del 1500, fet per el qual clàssics com Galeno van ser redescoberts.

Un dels camps més interessants i més ple de prejudicis que trobem en la mentalitat de l’Edat Mitjana es l’esoterisme. La impossibilitat de trobar respostes racionals a certes qüestions van fer que en menor o major mesura la gent medieval recorregués a la màgia per satisfer aquesta curiositat. No estem parlant d’un fenomen aïllat propi de la gent inculta sinó que grans humanistes com Pico Della Mirandola també van interesar-se per textos com la càbala jueva. L’astrologia va ser la ciència oculta més practicada ja que se li suposaven als cossos estel·lars uns poders d’influència en els homes que s’havien de tenir en compte fins i tot en la pràctica de la medicina. Com ja hem dit havia tot un seguit de textos que recolzaven aquestes creences màgiques com la càbala, tractats hermètics o teosofia antiga.

Durant tota l’Edat Mitjana, un dels pensadors més influents havia estat Aristòtil i amb l’augment de textos de filòsofs clàssics aquesta supremacia va seguir existint, no obstant, va ser durant aquest segle XVI que van començar a posar-se en dubte algunes de les seves ensenyances. I és que el grec encarnava un saber contrari al que promulgaven els humanistes; mentre el primer volia arribar a la veritat absoluta a través del racionalisme, els segons rebutjaven el racionalisme absolut en pro d’un saber marcat i condicionat per unes eleccions moralment sanes. Així doncs, tot i que Aristòtil seguia predominant l’escolàstica, humanistes de renom posaven en dubte el seu pensament i, fins i tot, desafiaven a les Universitats que basaven les seves ensenyances en aquest filòsof. És per aquest motiu que Aristòtil en moltes ocasions no arribava a on sí que arribava la curiositat humanística: les matemàtiques i l’astronomia.
Les “revolucions científiques” van suposar un replantejament del que fins llavors havia significat la ciència, però també van suposar un avenç extraordinari en les matemàtiques i un auguri del paper que acabarien desenvolupant.

Segurament el canvi més important en el raonament científic es va donar en la concepció de l’univers. L’anomenada revolució copernicana, per la qual el Sol passava a ocupar la posició central. Tanmateix aquestes teories no van ser acceptades per tothom, motiu per el qual durant el segle XVI van sorgir moltes teories al respecte ja que cada vegada es sustentava menys la teoria ptolemaica.

Potser la influència més clara del clàssics es va donar en la moral ja que com anteriorment dèiem el pensament humanista creia que l’home no posseïa la veritat absoluta i que tan sols podia fer judicis moralment sans. Es per aquest motiu que l’Ètica a Nicòmac va ser un dels textos més llegits, però també ho van ser el Banquet de Plató, del qual els humanistes prendrien la concepció de l’amor: la dama com aquell ésser que et fa millor persona. Tanmateix, potser va ser l’escepticisme, el que en un temps de tants canvis i de pèrdua de fe en el món que es vivia va arrelar més fort. I, si parlem d’escepticisme, no podem oblidar la política del moment i el gran pensador Maquiavel, que amb l’obra el Príncep va revolucionar la idea de governant. O a Montaigne, que des d’una postura humanista criticava a aquells que només saben llegir i citar als clàssics però que no pretenien canviar res amb accions.

Aquest escepticisme moral i polític no es va aturar aquí sinó que es va traslladar al camp de la fe i cada vegada més, l’actitud de l’Església que s’ocupava dels béns materials va suscitar crítiques més mordaces. Fins aleshores el cristianisme catòlic havia estat pràcticament unitària a tota Europa motiu per el qual no era necessària la religió com a reafirmació de la individualitat i la política de cada persona, sinó que reflectia la majoria de preocupacions de la població, tant directament lligada a la terra. No obstant, durant tota l’Edat Mitjana el catolicisme es va anar omplint d’intermediaris que permetien arribar a Crist: la Verge Maria va ser la incorporació més gran ja que a ella se li atorgava tota la bondat que al Déu justicier li faltava. Es creia que Crist no es negaria a les peticions que la seva mare li fes, per aquest motiu el culte a la Mare de Déu va créixer fins a límits insospitats. I amb el seu culte, va créixer també el culte a la resta de Sants que el catolicisme abraçava. A més a més, el nombre de clergues també va augmentar, així com els rituals litúrgics als que la població estava obligada a acudir si no volien ésser acusats d’heretgia. Així doncs, com dèiem, el nombre d’intermediaris entre l’home i Déu era molt gran i això va començar a despertar els recels de molts dels cristians que pretenien una comunió més directa amb el Totpoderós.

D’aquesta manera, homes d’església com Luter van començar a criticar que Déu havia predicat que els homes se salvessin a través del perdó i no de a través de sagraments eclesiàstics, i que per tant això no era pas necessari. La crítica a la base del funcionament de l’Església va ser una dur revés per al catolicisme, ja que Luter va tenir molts seguidors que prenent-se les seves paraules al peu de la lletra es van dedicar, per tot el món germànic, a la crema d’objectes i imatges de Déu, Crist, la Verge o els sants. Tanmateix el moviment de reforma tampoc va ser uniforme a tots els indrets del món germànic, sinó que va tenir les seves peculiaritats depenen de si es van donar a les ciutats amb un govern propi, als camps on la paraula del príncep era la llei o en els punts on acudien els refugiats.

A les ciutats les tendències socials i polítiques es van conjugar a la perfecció amb la religió, de manera que els sacerdots es van convertir en ministres al servei de la societat i perfectament integrats en ella. En canvi la reforma que es dugué a cap en els camps va ser molt més lenta però molt més important políticament parlant, ja que els prínceps es van alinear amb els que compartien les seves mateixes idees creant una forta unió. No obstant, pel que fa als refugiats, s’ha de parlar d’una altra figura i és la de Calví. Aquest va fer de Ginebra el centre de la Reforma perfectament organitzada. Els seguidors calvinistes estaven orgullosos de rebutjar tot allò que recordés a idolatria, de mantenir una forta disciplina eclesiàstica i pensaven en termes internacionals, és a dir en un concepte molt més abstracte que no pas en el que pensava Luter.

Pel seu cantó, el cristianisme catòlic veient com les seves bases trontollaven també va proposar petites reformes que van quedar fixades en les diverses sessions que es van anar organitzant del Concili de Trento. Entre els canvis més fonamentals estava el fet que van rebutjar la teoria de la justificació final de Sant Tomás d’Aquí. en algunhs indrets com en la península ibèrica el catolicisme va seguir basant-se en allò estipulat durant l’època medieval gràcies a figures com les de Santa Teresa de Jesús o San Juan de la Cruz.

Així doncs, tot i que van aparèixer confessions marginals que van arribar a tenir un cert pes en algunes regions, la crisis oberta a partir de la Reforma va ser resolta. Tots els interrogants oberts per ambdues parts van ser contestats i les dos branques cristianes van quedar ben resoltes. Una rigidesa en ambdues que era la finalitat perseguida, ja que mai va interessar a cap de les parts crear una Església difusa.