Resums d’Història Moderna

El paisatge agustinià
Els europeus del segle XVII creien en un univers on el món sublunar i el món supralunar es barrejaven, on Déu, el diable i els seus agents intervenien constantment en l’ordre natural i els planetes podien aportar benaurança o pànic. L’únic suport es trobava en els alquimistes, astròlegs i nigromàntics. La reforma del segle XVI no va servir per combatre aquesta visió, els teòlegs remarquen que els mortals no poden controlar l’entorn i estigmatitzen la bruixeria amb la marca del dimoni, entre 1550 i 1650 hi va haver més assassinats de bruixes que d’heretges. Tots estaven d’acord en la concepció limitada de la naturalesa humana, però els catòlics afirmaven que els homes podien jugar algun paper en la seva salvació mitjançant les bones obres, en canvi, els protestants discrepaven. Això els condicionava davant l’acceptació o la voluntat d’eliminar als astròlegs de les corts. Tots coincidien en què és impossible fer una acció que complagui a Déu sense disposar de la gràcia divina. I totes les confessions cristianes veien la vida com a càstig de Déu, merescut per la desobediència humana.
La concepció agustiniana sobre la naturalesa humana defensava el dret diví a la monarquia absoluta, volien una societat on es garantís l’ordre moral instituït per Déu. A principis del segle XVII s’estudien més la cultura i la llengua clàssiques que aporten una visió més positiva del potencial humà, un univers on l’home escollia el seu destí i podia i havia de ser virtuós per la seva voluntat. Aristòtil dominava el pla d’estudis i aportava una visió racional i secular de Déu, l’home i la naturalesa. La filosofia natural es basava en dos principis, matèria i forma, i una divisió clara de les esferes terrestre i celest.
La literatura clàssica s’estudiava pel valor literari, però no pel valor moral. Els calvinistes van limitar el pla d’estudis a la lògica i la física. La lògica havia estat completament cristianitzada. En la medecina s’estudiava a Galé de Pèrgam. L’aristotelisme no ensenyava a dominar el món natural. En les arts no es reflectia l’augment de confiança en la condició humana. En els països catòlics s’utilitzava per destacar el paper de l’església entre Déu i l’home. L’arquitectura civil s’utilitzava per afirmar el poder inviolable de les autoritats designades per Déu. Tot i les tensions entre cultura popular i cristianisme i entre cristianisme i classicisme dominava el consens de la creença en una humanitat corrupta impotent davant la natura hostil, només Déu redemptor oferia una sortida.
Curiositat, observació i mesura
Una minoria d’europeus es negaven a acceptar la condició humana des del punt de vista agustinià, tenien interès per el medi que els envoltava i en col·leccionaven i examinaven les seves meravelles. Aquesta petita comunitat s’anomenaven “curiosos” i tenien influències de l’humanisme renaixentista i dels alquimistes. Els prínceps i grans aristòcrates del segle XVII tenien gabinets de curiositats, les col·leccions es consideraven símbol de poder i autoritat. Però la cultura de la curiositat perillosa no era aquesta, sinó la dels seguidors d’aquests amb professions liberals, gustos catòlics i eclèctics i que feien d’investigadors.
D’aquests els que es centrava en l’estudi de l’estructura del món s’anomenaven “filòsofs experimentals”, el més influent va ser Boyle, aquest participà en l’elaboració d’un protocol on la veracitat dels experiments es garantia amb la paraula d’un cavaller.
Els filòsofs de la natura, tradicionalment, creien en les matemàtiques com a eina per el moviment dels cóssos celest i no terrestres. Alguns, ara, començaven a dir que els cóssos terrestres tot i estar sotmesos als canvis també eren mesurables. Gràcies a Galileu a la segona meitat del segle hi ha una matematització en balística, fortificacions i la rellotgeria. Un dels avenços més importants va ser la invenció del càlcul gràcies a Newton i Leibniz. Tot i així, l’estudi del moviment terrestre estava encara limitat per la geometria euclidiana.
Els curiosos del segle XVII no formaven una comunitat visible amb poder institucional. Alguns treballaven en universitats, com a astròlegs o en convents, però molts tenien oficis liberals o eren de la baixa noblesa i treballaven a casa, amb cert aïllament. Malgrat això cal dir que l’intercanvi cultural europeu era factible i més fàcil gràcies al Gran Tour. També es van crear rets corresponsals entorn a grans figures, com Marin Mersenne; en algunes ciutats van aparèixer societats informals, la Royal Society va ser la més important d’Europa.
A finals del segle XVII els curiosos encara eren una minoria entre les persones educades se’ls acusava de lliurepensadors, ateus i desafiadors a la concepció agustiniana. La por dels ortodoxos era perquè cada cop una major part de la comunitat era subversiva a diferents filosofies antiaristotèliques que volien suplantar la concepció agustiniana del món.
El desencadenament de la naturalesa
Durant la primera meitat del segle els curiosos no tenien cap conflicte amb l’aristotelisme, ja que integrava els descobriments del món natural. Tot i que també hi havia un grup més reduït de curiosos que creien en altres filosofies, sobretot en el neoplatonisme que veia l’univers com una jerarquia d’éssers espirituals i on no existia la divisió entre les dues esferes. Tot i que la tendència neoplatònica s’ha exagerat és cert que hi van participar figures com Newton i Kepler. Els teòlegs de totes les religions afirmaven que els únics que tenien la clau de la naturalesa eren els aliats del diable, per això el neoplatonisme estava als límits de l’heretgia. A finals de segle ressorgeix l’atomisme clàssic, sobretot Epicur. Aquest no és plausible fins que Descartes i Gassendi el depuren (l’atomisme cartesià dominarà) i s’anomena mecanicisme. A Anglaterra triomfà l’empirisme de Bacon.
La part pràctica del neoplatonicisme i l’atomisme interessaven als curiosos que hi veien una eina contra la persecució eclesiàstica. Aquesta visió pràctica va empènyer als agustinians a qualificar d’ateus a tots els filòsofs experimentals antiaristotèlics, la qual cosa es injusta tot i que si que va existir una corrent de mil·lenarisme.
L’heliocentrisme i l’univers infinit
La filosofia natural del s. XVI anava des de l’atomisme extrem a l’animisme neoplatònic passant pel mecanicisme cartesià i l’aristotelisme escolàstic. Tant els neoplatònics com els atomistes eren partidaris de l’heliocentrisme, els aristotèlics del geocentrisme. El 1633 Galileu és condemnat per l’heliocentrisme, hi ha un enduriment de la Contrareforma. Universitats i col·legis són anticopernicans els professors són cada cop més partidaris d’aplicar canvis a la teoria tradicional,però el geocentrisme és intocable, s’adopta el sistema de Tycho Brahe. Abandonar aquest geocentrisme significaria trencar un dels principis bàsics d’Aristòtil, la divisió entre les dues esferes. Tot i així, a final de segle gairebé tots els filòsofs experimentals accepten l’heliocentrisme.
Copèrnic havia mantingut alguns elements aristotèlics: l’univers finit i l’existència d’esferes planetàries. Al segle XVII els copernicans comencen a qüestionar la idea de l’univers tancat i desestimen el sostre d’estels fixos. Es dividien en si l’univers era finit o infinit i en si era ple de matèria o buit. En abandonar les esferes sòlides d’Aristòtil el misteri és com es sostenen les òrbites dels planetes al voltant de la terra o del Sol. Kepler (neoplatònic) diu que el Sol i els planetes són com imans que actuen per atracció o repulsió. Descartes (mecanicista) parla de matèria subtil que circulant arrastra als planetes. Newton reprèn la idea de Kepler per mostrar que el sistema solar existia per una força recíproca entre el Sol i els seus satèl·lits. Els filòsofs continentals majoritàriament cartesians aprecien la llei de la gravitació universal, però com que implica l’existència de forces actives a l’univers no poden ser newtonians, com a molt keplerians.
L’ascens de l’home
La majoria dels curiosos no abandonen el cristianisme tot i distanciar-se de l’aristotelisme escolàstic, no creen mai teories que pugin posar en dubte la tradició agustiniana. Els relativistes també solien ser agustinians i arribaven sempre a la conclusió de que la Bíblia és l’única font fiable d’informació sobre la condició humana.
Tot i així, durant la segona meitat de segle alguns comencen a envair el territori dels teòlegs, són els “enfants terribles” provinents de diferents països i confessions, la majoria influenciats pel cartesianisme, però sense limitar el dubte sistemàtic a la filosofia natural. Hi ha una preocupació per remodelar la idea de que tot era institució sancionada per Déu. Després de la guerra dels Trenta anys alguns arriben a la conclusió de que l’unitat confessional generava anarquia i misèria, la raó de ser d’un estat s’ha de limitar a mantenir la pau interior i el benestar material.
Gràcies al constructe d’un hipotètic estat de naturalesa es crea una política secularitzada, en tal estat hi havia un poder sobirà i els habitants eren lliures i iguals, només governats per la raó. Tots els estats havien de tenir unes lleis universals independentment de la religió. La consolidació d’aquestes idees es fa amb la publicació del Leviatan de Hobbes, afirma que la racionalitat humana és limitada i l’objectiu de l’home natural és l’existència terrenal.
Durant la segona meitat del segle els teòrics sobre la llei natural eren gairebé tots seguidors de Hobbes, creien en la fundació de l’estat per pacte popular i en la monarquia. Cap va participar en la teoria de la llei natural dels levellers anglesos per una democràcia representativa. Tot i així hi havia un desacord en el paper exacte de l’estat i també estaven dividits pel que fa a la tolerància religiosa, però cap excepte Bayle acceptava la tolerància total. Aquesta divisió era per la concepció que tenien de la naturalesa humana. Els pessimistes (com Hobbes) creien que l’home natural era esclau de les seves passions i per això veien la secularització política de manera negativa. Els optimistes, en canvi, creien que l’home natural és capaç d’obeir les lleis naturals. Una altre preocupació introduïda per Descartes era la dualitat ànima i cos, i aquests “enfants terribles” van aportar les seves solucions. Aquest sector més radical mostra un allunyament de la cultura cristiana, es constitueix un cristianisme antiagustinià és una anticipació al lliure pensament que anirà apareixent cap als volts del 1700.
Cap a la Il·lustració
Segons l’historiador Hazard l’últim quart del segle XVII la nova concepció científica erosiona la visió tradicional cristiana, aquest està fent una exageració, en realitat l’horitzó intel·lectual de la major part d’individus educats el 1700 seguia sent el mateix que el dels seus besavis i hi continuava havent tendència a la credulitat. La República de les Lletres es pot entendre com un primer símptoma de canvi, però el procés era costós l’únic que s’estava aconseguint era que l’església reconegués el sistema aristotèlic com a deficient i acceptes algunes teories mecanicistes.
La reacció d’alguns països als crítics de la República van ser un agustinianisme més auster i una renovació del moviment jansenista. No podem exagerar els efectes de la nova ciència, però si que podem parlar del segle XVII com “l’era de la curiositat. Potser sense els curiosos no és possible la Il·lustració, però mai reconeixerien com als seus descendents als il·lustrats, per a ells les investigacions fomentaven l’unitat cristiana, només atemptaven contra una visió concreta del cristianisme, l’agustinianisme.

Para el estudio de la cultura y la religión del siglo XVIII conviene distinguir entre la primera mitad de siglo y la segunda mitad, dividiendo esta última entre las décadas anteriores a 1789 y los años posteriores a la revolución. Es preciso también señalar la notoria influencia de la Iglesia (ya sea católica, protestante o calvinista) en la determinación de la forma de vida, ideas y cultura de los europeos, hasta tal punto que el autor afirma que este podría llamarse «la época de la religión» o «el siglo cristiano».

La primera mitad del siglo XVIII
La importancia de la religión durante la 1ª mitad del siglo XVIII, periodo en el que la Iglesia seguía ganando influencia en numerosos ámbitos de la vida europea llegando incluso a tener en algunos aspectos un dominio mayor que en épocas anteriores, se ha visto infravalorada por la exagerada e inmediata repercusión sobre la religión que la historiografía moderna quiso dar a dos acontecimientos del siglo anterior: el fin de las guerras de religión y los avances científicos que dieron lugar a la llamada «revolución científica».
Si bien es cierto que la Paz de Westfalia condujo al fin de las guerras de religión en los territorios de Sacro Imperio Romano Germánico y supuso una mayor tolerancia religiosa al obligar a muchos gobernantes a tolerar diferentes cultos, los conflictos religiosos no cesaron en otros territorios y, dentro del Imperio, las diferentes confesiones lucharon por avanzar su posición sobre las otras mediante un proselitismo agresivo. Mientras que los calvinistas fueron los menos exitosos en esta empresa, la Iglesia luterana generó un movimiento evangélico conocido como pietismo que promovió con éxito una intensa devoción religiosa, trabajos educativos y actividades misioneras. En cuanto al catolicismo, a diferencia de lo comúnmente aceptado, la 1ª mitad del siglo XVIII supone el apogeo de la Contrarreforma. Es en este periodo cuando numerosos monarcas se convirtieron al catolicismo al considerarse el fundamento natural de la monarquía absoluta, al mismo tiempo que aumentaban el número de cofradías y confraternidades religiosas, crecía la devoción hacia la Eucaristía y el culto a la Virgen María, etc. A mitad de siglo la riqueza y las tierras de la Iglesia seguían creciendo, se alcanza el nivel más alto hasta entonces conocido de clero secular en relación al resto de población y la influencia de órdenes como la jesuita y la franciscana continúan aumentando. Además, a pesar de lo que se ha denominado como «la crisis de la conciencia europea», fruto de las ideas y descubrimientos de la revolución científica, el catolicismo todavía seguía afianzando su control intelectual sobre el pueblo llano y hubo un notable aumento del número de obras de contenido religioso publicadas. Sin embargo durante estos años el catolicismo se enfrenta también a una controversia doctrinal que divide la opinión de sus fieles. El jansenismo, un movimiento puritano de devoción religiosa, reabrirá el debate acerca de la importancia de la fe y los actos individuales frente a la gracia a la hora de obtener la salvación.
En cuanto a la cultura de esta primera mitad de siglo, entre 1685 y 1750 tuvo lugar un importante florecimiento de las artes, especialmente de la arquitectura y la música. Siendo soberanos, nobles y miembros de la Iglesia (especialmente la católica) quienes tenían el dominio casi absoluto del mecenazgo en las grandes empresas artísticas palacios e iglesias, estas se utilizaban como expresión del poder, la riqueza y la superioridad de estos estamentos. El estilo característico de esta época es el barroco, una forma particular de clasicismo que, a diferencia del arte clasicista anterior, no busca expresar una armonía estática sino el movimiento, la emotividad y el virtuosismo. A pesar de que abundan las muestras de arte laico barroco, este estilo está particularmente asociado al arte impulsado por la Iglesia católica de la Contrarreforma, y por ello se adapta a los objetivos de esta: despertar la devoción de los fieles e insistir en aquellos dogmas en los que la Iglesia se había reafirmado (culto a los Santos, importancia de los Sacramentos y del papel mediador de la Iglesia, etc.). Los países en los que el arte barroco irrumpió con mayor fuerza son España, Portugal, Italia, Alemania y las tierras austríacas, a pesar de que uno de los edificios más emblemáticos de la época sea el Palacio de Versalles, en Francia, que combina características propias del barroco con un estilo más sobrio y de tendencias clasicistas más tradicionales.
La música es otro arte que conoce un notable desarrollo durante esta época, especialmente en dos manifestaciones: la música litúrgica y la opera seria. La Iglesia católica y luterana, desde que incorporó considerables instituciones de voces en la liturgia, se convirtió en el principal mecenas de compositores y actores, subministrando casi toda la formación musical que existía. Producía numerosas cantatas y música para los oratorios y las representaciones de la pasión de Cristo, apelando siempre a las emociones de los fieles que el espíritu de la Contrarreforma tanto se esforzó por despertar. En cuanto a la opera seria, de origen italiano, a menudo se representaba en los teatros de la corte y era encargada y costeada directamente por el soberano con motivo de una celebración especial. La obra, que buscaba la identificación del soberano con el héroe de esta, acababa siendo una expresión más de la grandeza del monarca.
De entre los países protestantes destaca el caso de Gran Bretaña por sus singularidades políticas, sociales y culturales. A diferencia del resto de estados europeos, en esta región había una mayor libertad de expresión y de información que condujo al nacimiento del fenómeno bautizado con el nombre de la «esfera pública» (la formación de un público, una opinión pública, etc.).

La segunda mitad del siglo XVIII
Hacia 1750 tiene lugar una inversión de la mayoría de las tendencias de la 1ª mitad de siglo, que se vuelve más acusada a partir de 1770 y que produce un retroceso de las iglesias (especialmente la católica) en casi todos sus frentes de poder, riqueza e influencia. Este hecho puede relacionarse hasta cierto punto con el movimiento intelectual de la época, al que se le ha dado el nombre de Ilustración, pero no se le debe atribuir un papel tan decisivo como los historiadores y los propios ilustrados han querido darle. La Ilustración puede considerarse un movimiento de laicización ya que muchos de sus líderes intentaron restringir, más que eliminar, la influencia del cristianismo en casi todas las ramas del conocimiento, introduciendo una actitud escéptica y crítica que se cuestiona algunas de las más asumidas creencias cristianas. Muestra de ello es la Encyclopédie francesa, la obra más popular de la Ilustración. Muchos clérigos fueron promotores de los nuevos puntos de vista propuestos durante esta época, aunque en general sus ideas fueron objeto de censura y críticas por parte del papado y un gran sector de clérigos y laicos de mentalidad conservadora.
Otro factor que explica la pérdida de influencia y poder por parte de la Iglesia durante la 2ª mitad de siglo es el declive del barroco, que dio lugar a una reacción general contra la ostentación pública de la riqueza y el poder. Con la decadencia de la ostentación y la piedad barrocas también se produjo una revisión de las actitudes triunfalistas de la Contrarreforma, provocando una reacción en el seno de la propia Iglesia cuyo representante más destacado es Ludovico Antonio Muratori. Su pensamiento, hoy visto como parte de una «Ilustración católica», defiende una reforma eclesiástica que contempla aspectos como la disminución de la riqueza y la corrupción del clero o el fomento de una mayor tolerancia religiosa. El declive de la cultura barroca, que había atraído tanto a las clases altas como al pueblo llano, produce también una nueva actitud de desdén de las clases altas ilustradas hacia las actitudes populares. Los propios autores de la Ilustración se pronunciaron a favor de manifestaciones artísticas y culturales más refinadas, intelectuales y moralistas. La nobleza fue apartándose cada vez más del trato con las clases sociales más desfavorecidas y los entretenimientos y costumbres propios de estas, provocando el crecimiento de la conciencia de clase media y el culto a la respetabilidad.
Otro suceso determinante en el declive de la Iglesia fue la caída de los jesuitas, que tuvo lugar entre 1750 y 1789. El origen de las expulsiones fue Portugal y los motivos más políticos que religiosos, ya que los jesuitas estaban dirigiendo un verdadero Estado dentro del Estado en los territorios portugueses de Suramérica, desafiando los principios absolutistas. Tras ser expulsados de otros países como Francia y España, la presión sobre el papa hizo que este finalmente disolviese la orden, provocando importantes consecuencias en toda Europa. Una de las más destacadas son los efectos que tuvo sobre la educación secundaria y universitaria, ya que provocó el aumento del papel del clero secular e incluso de los laicos en la enseñanza, haciendo del nuevo sistema educativo un modelo más supeditado al Estado y sus necesidades.
Por otro lado el triunfo de países protestantes como el de Gran Bretaña en la guerra de sucesión austríaca y en la de los Siete Años llevó a los soberanos y ministros de los países católicos a reexaminar sus políticas eclesiásticas y plantearse medidas como la apropiación de tierras de la Iglesia, la imposición de la tolerancia religiosa o incluso el permitir el matrimonio de los sacerdotes para producir un aumento de la población. La consideración de estas medidas no fue fruto de la influencia de las ideas de la Ilustración como comúnmente se ha aceptado, sino que tuvieron como objetivo el igualar en ingresos y ejército a los países protestantes.
En general puede afirmarse que la cultura de la segunda mitad del siglo XVIII se vuelve más compleja y heterogénea. Mientras que en las artes plásticas destaca el eclecticismo y la diversidad – con una predominancia del estilo neoclásico, fuertemente influenciado por los recientes descubrimientos de Herculano y Pompeya -, la música instrumental conoce un notable florecimiento y el desarrollo intelectual de las élites europeas se vuelve muy cosmopolita (el grad tour por Italia, la moda por todo lo francés, etc.). Dentro del movimiento ilustrado surgen además nuevas tendencias que amenazan con subvertirlo, como las ideas de Rousseau, a la vez que se desarrolla un movimiento popular y religioso en Gran Bretaña que se opone a la mayor parte de las tendencias de la Ilustración: el metodismo. Como rasgos destacables de este periodo debemos incluir también el aumento general de la alfabetización en muchos países y el final de la caza de brujas iniciada a finales del siglo XV.
A pesar de los importantes cambios que sufrió la iglesia entre 1750 y 1780, no hay muestras de que los soberanos y la mayoría de los ciudadanos europeos fuesen conscientes de las medidas en su contra que iban a tomarse con el estallido de la Revolución Francesa. Incluso se sabe que el pueblo francés manifestó en los Estados Generales de 1789 un fuerte apego a la Iglesia y la esperanza de que el rey la reformase. Por ello, el extremismo de la revolución debe enmarcarse en las amenazas de conspiraciones, revueltas y en la presión de las masas recién emancipadas, que provocaron que la Asamblea se alejase de los deseos del pueblo tal y como estaban expresados en los cahiers redactados para los Estados Generales. Las consecuencias de este extremismo fueron las medidas que dieron lugar a la secularización de Francia: el Estado ya no estaba formalmente vinculado a una iglesia particular, este remodeló la estructura de la Iglesia católica e incautó todas sus propiedades, además de abolir todos los privilegios del clero. La instauración de un culto al Ser Supremo, vigente hasta 1794, ha llevado a hablar incluso de un proceso de descristianización. Por otro lado la cultura francesa de la época se hizo en teoría más democrática, siendo ejemplo de ello la escuela de pintura de J.L. David.
Fuera de Francia, la brutalidad y extremismo de la revolución produjo tendencias contrarrevolucionarias en casi todos los países, donde la iglesia recuperó prestigio entre las clases altas. La censura se hizo más severa para frenar el avance de las ideas revolucionarias, y se acusó al ateísmo de los philosophes de haber inspirado los excesos de la revolución. Sin embargo, a pesar de las restricciones, la década de 1790 fue, fuera de Francia, una década de revolución cultural. Destaca el desarrollo del Romanticismo, que glorificaba la individualidad del artista, rechazaba las reglas clásicas y exploraba el mito, la fantasía y la magia.

A comienzos del S. XVI, las influencias del humanismo italiano (que podría esbozarse en un interés lingüístico por el latín clásico, por el griego y por el hebreo, un mayor contacto con la literatura clásica y la existencia de una conciencia “Renacentista” o creencia de que iba a poder construirse un mundo mejor a partir de la imitación de los valores expresados en los restos literarios de Grecia y Roma) se habían extendido a toda Europa.

Los ideales humanistas exigían una reforma de las escuelas y universidades, con el objetivo de transformar la educación, la literatura y la vida política. Sin embargo, el humanismo puramente italiano no llegaba a definir objetivos religiosos, así que para que los ideales humanistas prosperaran en la Europa transalpina, debían cristianizarse. Así, hacia 1500, los humanistas empezaron a asociar el deseo de restaurar la civilización clásica con la decisión de llevar a cabo una recuperación de la vida espiritual y una reforma institucional de la iglesia.

La educación de las élites seculares y eclesiásticas se entendió como el medio más efectivo de iniciar esta mejora gradual del estado de la cristiandad, fomentando el estudio de autores latinos de la Antigüedad clásica y el interés por autores paganos con reputación moral intachable como Virgilio o Cicerón. El estudio de otros poetas más libres o atrevidos, como Horacio u Ovidio, no era aceptado con el fin de preservar la moralidad y la fe de los jóvenes cristianos.

Erasmo era un firme defensor de este tipo de “Humanismo Cristiano” y deseaba llevar a cabo una renovación inspirada en las Sagradas Escrituras y en los elementos más nobles del pensamiento cristiano. Fue él el que expuso con mayor elocuencia y claridad los vicios y defectos de su iglesia contemporánea que impedían la renovación espiritual. Sus publicaciones, que hablaban de llevar acabo una reforma radical (pero gradual y pacífica) de la vida espiritual y de las estructuras eclesiásticas del cristianismo, convencieron a muchos jóvenes humanistas que cargados de idealismo, aspiraban a transformar el mundo.

No obstante, cuando se intuyó que la Reforma iba a causar la división de la Iglesia, la reputación de los “Humanistas Cristianos” en la Europa católica cayó en picado y puede decirse que en 1550 había desaparecido del todo. Esto no significa que el humanismo desapareciera en todos sus aspectos ni que sufriera una decadencia: Conservó e incluso incrementó su papel en la educación de las élites europeas, tanto seculares como eclesiásticas.

Con el paso del tiempo, al ver los humanistas que el estudio entusiasta de los grandes autores clásicos no había satisfecho sus esperanzas de renovación espiritual a través del redescubrimiento del saber perdido, muchos dirigieron su atención a un conjunto de ideas que se acercaban en parte al esoterismo como la cábala judía, las profecía, la astrología o los oráculos, siendo así el S. XVI la Edad de Oro del ocultismo Europeo.

Aunque la influencia humanística en la educación y la alta cultura se incrementó durante el S. XVI, Aristóteles siguió dominando en los estudios universitarios hasta bien entrado el S. XVII. El humanismo planteaba un reto a la filosofía aristotélica, basada en determinar la verdad absoluta a partir del razonamiento lógico. Los retóricos humanistas habían criticado el racionalismo escolástico y habían insistido en que la función propia del pensamiento humano no era la búsqueda de la verdad absoluta sino hacer elecciones moralmente sanas en la vida cotidiana. Pese a tales desafíos, Aristóteles siguió siendo el maestro por excelencia en la enseñanza de las ciencias naturales, en parte porque sus libros eran claros, amplios y relativamente sencillos de enseñar y no existía ningún otro sistema que sirviera de fundamento para la enseñanza de la filosofía natural.

No obstante, en ámbitos como las matemáticas y la astronomía, Aristóteles sí se vio superado en esta época, ya que las ciencias físicas experimentaron un fuerte auge gracias a las nuevas teorías de Copérnico, Brahe y Kepler sobre el universo basadas en las matemáticas. La biología y la medicina, aún no siendo tan innovadoras como las ciencias físicas, también progresaron durante el S. XVI gracias al estudio de las plantas medicinales y el interés por la anatomía.

La filosofía moral fue la única disciplina filosófica que los humanistas incluyeron en sus temas de interés y el estoicismo como teoría ética, con el lema de la virtud como finalidad suprema de la vida, tomó mucha relevancia.
La teoría política, como rama de la filosofía moral, experimentó fuertes innovaciones, en parte como respuesta a las crisis políticas constantes del S. XVI. La terrible experiencia bélica en Francia y los Países bajos y también en Italia, provocó temor y rechazo al desorden civil que hizo que pensadores como Maquiavelo o Hobbes llegaran a defender la idea de un gobierno poderoso y autoritario que fuera capaz de mantener y garantizar el orden social. Por esta razón, aunque durante la segunda mitad del siglo prosperaran ideas como el derecho natura o la resistencia a la tiranía, el futuro de la política continental favorecería la implantación del tipo de monarquía llamada absoluta.

Per aproximar-nos amb una mica més de profunditat a aquesta qüestió ens veiem obligats a dividir aquest període temporal (des de principi de segle fins a la Revolució Francesa1) en dues parts. Durant la primera meitat de segle el cristianisme i l’Església teníen molt pes a Europa, tant a nivell polític (aliats amb les corts reials o principesques) com a nivell de formació cultural (on eren els principals encarregats de l’òrgan educatiu). Pero la situació canvià a meitat de segle : alguns absolutismes s’exacerbaren i la popular difusió de les desafiants idees de l’Il·lustració obligaren a sectors com l’Església o l’aristocràcia a adoptar una posició més defensiva i conseqüentment, repressora. Això derivà en la R.F. —on s’aboliren la monarquía, la cort i l’aristocràcia i s’il·legalitzà l’Església— que tingué conseqüències semblants a països com Alemanya, Suïssa o Itàlia. Tanmateix, països com Gran Bretanya i Rússia, degut a una major experiència política i a una atmosfera més cosmopolita, es salvaren de l’inèrcia d’aquest moviment.
La religió fins a mitjans de segle.
La situació religiosa (suposadament resplendent) d’aquesta primera etapa vé molt marcada pels efectes (sovint exagerats) de dos esdeviments claus del segle anterior.
El primer és la « fi de les guerres religioses » a les terres del Sacre Imperi Romà, que situem l’any 1648 amb « la pau de Westfalia ». Aquest acord confirmà les divisions territorials que ja existíen però obliga a crear acords molt més tolerants (alguns fins i tot extranys, on es podien practicar cultes diferents simultàniament) i ajudà a relativitzar o a restar importància al sentiment religiós a zones com Alemanya.
El segon és el que Paul Hazard anomenà « la crisi de la conciència europea », derivada de l’impacte que va tenir la Revolució Científica del segle XVII. La publicació i difusió d’obres de genis com Newton amb la seva teoria gravitacional , Locke i l’empírica « filosofia de les sensacions » i els seus tractats polítics, Bayle i la seva defensa de la completa tolerància religiosa, o Leibniz i el seu càlcul infinitesimal van modificar radicalment la comprensió de l’Univers i del propi ésser humà que aleshores es mantenia.
Malgrat això, s’han de relativitzar una mica les conseqüències d’ambdós esdeveniments ja que, per exemple, en el cas de la « fi de les guerres religioses » van seguir-hi havent conflictes : especialment a França, on s’aliaren amb els turcs per poder « recuperar » tota la Gran Hungría i on, temps més tard, obligaren als hugonots a convertir-se al catolicisme.
Després de la revolució diplomàtica de 1756, l’alineament fou encara més confessional que abans : d’una banda tenim a França, Àustria i Espanya (catòlics) i de l’altra a Gran Bretanya, Holanda i Prússia. Fou precisament a Prússia on sorgí el pietisme, un moviment derivat de l’església luterana que promovia una intensa devoció religiosa, així com una important aportació en treballs educatius i activitats missioneres. Pel que fa als territoris catòlics, cal destacar la importància de la Companyia de Jesús com l’ordre més poderosa (no la més rica, però), amb més quantitat de confraries associades, que suministrava gairebés tots els professors, censors i confessors i controlava les missions.
I malgrat la « crisi de conciència » concebuda per Hazard, el catolicisme estava en un moment molt bo perquè tenia el control intelectual de totes les classes socials, tant dels pobres com dels rics. A França de fet, a pesar del sorgiment i posterior extinció del moviment cismàtic dels jansenistes (uns seguidors de la doctrina agustiniana, que posava més accent a la fe que a les obres) és un dels pocs països on sí que es pot afirmar que el segle XVIII va ser el « segle cristià » per excelència.
La cultura fins a mitjans de segle.
Aquesta és l’època de la proliferació de les obres d’art majestuoses i les grans construccions (esglésies, palaus, jardins…) com a representació de poder dels seus propetaris (reis, prínceps, aristòcrates, bisbes…) davant de la resta de la societat, de la que ells, pràticament uns semidéus, s’havien de distingir. Així doncs, el mecenatge en aquesta època era exlcusivament controlat pels sobirans, els aristòcrates i els homes de Déu, i moltes ciutats situades als voltants de les residències van créixer i prosperar exponencialment : Viena, n’és l’exemple més clar.
Residències com Versalles (la de Lluís XIV, que esdevingué la més famosa), la de Sant Petersburg o la de Mannheim, proliferàven a tota Europa, i totes s’imitàven i seguíen patrons artístics força semblants dins la corrent del moment, que era « el Barroc ». En aquests palaus tot anava destinat a l’exaltació del poder d’una forma més aviat teatral, i aquesta permanent ostensió de poder acabà cansant a monarques com Frederic Guillem I de Suècia, que dedicà només un 0,05% del que havia dedicat el seu predecessor per coronar-se i amb la resta feu de Prússia el país d’Europa amb l’exèrcit més letal.
També és època de música. Destaquen compositors com Bach, Haendel, Vivaldi o Scarlatti i l’òpera, nascuda a Itàlia un segle abans, ara era finançada majoritàriament per l’Església (que també s’encarregava de la formació musical dels artistes).
Durant aquests anys es manifestaren clarament les diferències que hi havia entre països protestants (més tolerants) com Gran Bretanya, que començava a tenir una esfera pública gràcies a l’aparició, per exemple, de medis de comunicació potents (els primers diaris) ; i els catòlics com França, que restringien el seu progrés a la cort.
La religió, la Il·lustració i la cultura des de mitjans de segle fins al 1789.
A partir dels 50 es començà a intuir el que als 70 ja seria evident : un accelerat retrocés de l’Església (especialment la catòlica) en tots els fronts. Els atacs cap a l’organització i els seus privilegis vindrien primer de Prússia, on Frederic I (ateu) restaurà l’Acadèmia de Berlin i suavitzà la censura, després de França, que s’havia empobrit i on es començaven a qüestionar els seus privilegis, i finalment a Portugal, on Pombal inicià un atac contra els jesuïtes que culminà amb la seva expulsió del país l’any 1759 i la supressió de tota l’ordre per ordre papal l’any 1773. Governants laics exercien una censura cada vegada més relaxada que comportà una creixent manca de respecte per l’autoritat eclesiàstica i els valors religiosos en general. Quan el papa —l’imatge del qual havia quedat molt devaluada amb l’aprovació de la bula Ungenitus— volgué reaccionar el 1768, només aconseguir quedar en ridícul i crear mal ambient en l’atmosfera internacional.
Sovint les causes d’aquest canvi d’opinió s’atribueixen al moviment intel·lectual que coneixem amb el nom d’Il·lustració. Els propulsors d’aquesta onada intel·lectual de pensament crític, com Voltaire (a qui es considerava el líder), s’autodenominàven philosophes i anaven en contra de tots els fanatismes i supersticions i per aconseguir-ho necessitàven deslligar el clergat de l’educació. En aquest sentit, podríem afirmar que aquest moviment era més proper a la seglarització que no pas a la laicització. No pretenia eliminar la presència del cristianisme a l’esfera intelectual, sinó simplement restringir-la. Cal destacar, a part de Voltaire, l’influència d’altres pensadors com David Hume, Immanuel Kant, Montesquieu o Jeremy Bentham. I no ens pot passar per alt la major empresa cultural que va dur a terme l’Il·lustració francesa : l’Encyclopédie de Diderot i D’Alembert, que constava de 17 volums i 72.000 articles.
Malauradament, l’Il·lustració esdevingué un moviment també molt esnob i elitista que despreciava les formes d’art popular com la Commedia dell’arte italiana o el Hanswurst alemany i imposàven formes més « refinades », moralistes i intelectuals. Precisament contra aquest elitisme se situava l’obra d’un pensador clau de l’època : Rousseau. Rousseau participà en l’Encyclopédie i realitzà contribucions importantíssimes a la cultura universal de la que destaquem El contracte social (una obra de filosofia política) i Emili o l’educació dels infants.
Havent perdut l’unitat estilística del Barroc, el Neoclassicisme es corona com a moviment artístic, sobretot pel que fa a la pintura i l’arquitectura. I també es comença a recuperar el gòtic, o almenys una versió distorsionada per les noveles d’Horace Walpole.
En música succeeixen esdeveniments semblants. Els grans músics d’aquest període seràn, sense cap mena de dubte, genis de la talla de Haydn o Mozart i, una mica més tard, Beethoven, que contribuíren en varietats de gèneres, des de la música de cambra fins la òpera.
Finalment, cal esmentar també el naixement del concepte de nacionalitat, conreat per Herder a Alemanya i acompanyat d’un moviment artístic emergent encara més trascendent que portarà el nom de Romanticisme.
La Revolució Francesa.
Ningú hagués pogut anticipar les conseqüències de la Revolució Francesa, un procés històric marcat, més que mai pels esdeveniments. De fet, només un 4% dels cahiers del Tercer estat volía que el clergat regular fos abolit i el poble no es volia allunyar tant de la religió. L’Assamblea Nacional, però, s’allunyà dels desitjos del poble expressats en aquests cahiers i va abolir els privilegis del clergat i la noblesa el 4 d’agost del 1789.Aquesta secularització i descristranització fou un dels principals motius pels quals la Revolució vingué seguida per una guerra civil i de l’època coneguda com el Terror fins l’any 94. A tota Europa, amb temor de patir el mateix, els governs van esdevenir molt més conservaduristes en relació amb la religió i les llibertats d’expressió i publicació.
Teòricament, França es va fer més democràtica i va aconseguir una escola neoclàssica de pintura dirigida per David, però en termes generals, la Revolució la va isolar bastant de tota la explosió creativa del Romanticisme i de la Revolució Industrial que també van revolucionar la resta de Europa (a nivell cultural, això sí).
Cal destacar les figures més importants del romanticisme (un moviment molt reflexiu i expressiu a la vegada) literari com Blake, Wordsworth i Coleridge a Anglaterra, Novalis i Herder a Alemanya. I no ens podem oblidar a Haydn i, ara sí, Beethoven en el seu màxim esplendor amb les seves simfoníes.

El segle XVI es caracteritza culturalment per l’arrelament de l’humanisme arreu d’Europa i la creença que la tradició clàssica grega i romana ajudarien a construir un món nou. No obstant el fet de que el Renaixement no tingués uns objectius clars va dificultar la tasca a l’hora de redefinir uns paràmetres existents i va donar com a conseqüència un humanisme ben dispers. En realitat, ja a finals de segle la població culta que buscava en la cultura clàssica una unitat va haver d’entendre que els pensaments eren molt dispersos i no conduïen a un mateix port.

Així doncs hem de diferenciar un humanisme italià de l’humanisme del nord d’Europa. Aquí, les idees renaixentistes van ser ràpidament acollides però en busca d’un humanisme religiós. És a dir, estem parlant d’un desig d’unir unes noves idees amb les noves de renovació espiritual i de l’Església; una renovació basada en les Sagrades Escriptures i en les més elevades idees gregues i romanes. Al capdavant de tot aquest moviment ens trobem amb Erasme que lluita per recuperar aquell sentir del cristianisme primitiu. Una conjugació amb Déu molt més personal i espiritual que realment l’acosti a ell. És per aquest motiu que Erasme va fer una forta denúncia a la corrupció de l’Església que es vanagloriava dels béns materials més que no pas dels espirituals. Tanmateix, quan paral·lelament els moviments heretges van anar arrelant en la societat, molts dels pensadors contraris a Erasme que tant l’havien criticat van trobar un nou motiu de crítica, ja que van considerar que les seves paraules havien fomentat aquests moviments. Així, a mitjans de segle el moviment humanista cristià havia desaparegut pràcticament.

No obstant, aquests no van ser els únics intents de conjugar el pensament clàssic amb la vida del moment. Sinó tot el contrari, ja que els estudis humanistes van tenir molt pes en camps com el del dret, la literatura o les ciències de la vida. Per exemple a França la creença de que el dret propi provenia dels romans va haver de ser desmentida un cop aquest va ser estudiat i es va arribar a la conclusió que en realitat el dret que tenien era heretat de reis francesos medievals. Un personatge important francès Guillaume Budé va ser un dels grans estudiosos d’aquest dret romà però també de la literatura clàssica, tanmateix, representa a tots aquells que han deixat de creure en el poder reformista de tot el saber grec i romà. Per la seva banda, les ciències de la vida com la medicina que havien estat a l’ordre del dia durant tota l’Edat Mitjana van prendre un altre caire, ja que, vessants com l’anatomia que havien estat pràcticament oblidades van començar a practicar-se amb intensitat a partir del 1500, fet per el qual clàssics com Galeno van ser redescoberts.

Un dels camps més interessants i més ple de prejudicis que trobem en la mentalitat de l’Edat Mitjana es l’esoterisme. La impossibilitat de trobar respostes racionals a certes qüestions van fer que en menor o major mesura la gent medieval recorregués a la màgia per satisfer aquesta curiositat. No estem parlant d’un fenomen aïllat propi de la gent inculta sinó que grans humanistes com Pico Della Mirandola també van interesar-se per textos com la càbala jueva. L’astrologia va ser la ciència oculta més practicada ja que se li suposaven als cossos estel·lars uns poders d’influència en els homes que s’havien de tenir en compte fins i tot en la pràctica de la medicina. Com ja hem dit havia tot un seguit de textos que recolzaven aquestes creences màgiques com la càbala, tractats hermètics o teosofia antiga.

Durant tota l’Edat Mitjana, un dels pensadors més influents havia estat Aristòtil i amb l’augment de textos de filòsofs clàssics aquesta supremacia va seguir existint, no obstant, va ser durant aquest segle XVI que van començar a posar-se en dubte algunes de les seves ensenyances. I és que el grec encarnava un saber contrari al que promulgaven els humanistes; mentre el primer volia arribar a la veritat absoluta a través del racionalisme, els segons rebutjaven el racionalisme absolut en pro d’un saber marcat i condicionat per unes eleccions moralment sanes. Així doncs, tot i que Aristòtil seguia predominant l’escolàstica, humanistes de renom posaven en dubte el seu pensament i, fins i tot, desafiaven a les Universitats que basaven les seves ensenyances en aquest filòsof. És per aquest motiu que Aristòtil en moltes ocasions no arribava a on sí que arribava la curiositat humanística: les matemàtiques i l’astronomia.
Les “revolucions científiques” van suposar un replantejament del que fins llavors havia significat la ciència, però també van suposar un avenç extraordinari en les matemàtiques i un auguri del paper que acabarien desenvolupant.

Segurament el canvi més important en el raonament científic es va donar en la concepció de l’univers. L’anomenada revolució copernicana, per la qual el Sol passava a ocupar la posició central. Tanmateix aquestes teories no van ser acceptades per tothom, motiu per el qual durant el segle XVI van sorgir moltes teories al respecte ja que cada vegada es sustentava menys la teoria ptolemaica.

Potser la influència més clara del clàssics es va donar en la moral ja que com anteriorment dèiem el pensament humanista creia que l’home no posseïa la veritat absoluta i que tan sols podia fer judicis moralment sans. Es per aquest motiu que l’Ètica a Nicòmac va ser un dels textos més llegits, però també ho van ser el Banquet de Plató, del qual els humanistes prendrien la concepció de l’amor: la dama com aquell ésser que et fa millor persona. Tanmateix, potser va ser l’escepticisme, el que en un temps de tants canvis i de pèrdua de fe en el món que es vivia va arrelar més fort. I, si parlem d’escepticisme, no podem oblidar la política del moment i el gran pensador Maquiavel, que amb l’obra el Príncep va revolucionar la idea de governant. O a Montaigne, que des d’una postura humanista criticava a aquells que només saben llegir i citar als clàssics però que no pretenien canviar res amb accions.

Aquest escepticisme moral i polític no es va aturar aquí sinó que es va traslladar al camp de la fe i cada vegada més, l’actitud de l’Església que s’ocupava dels béns materials va suscitar crítiques més mordaces. Fins aleshores el cristianisme catòlic havia estat pràcticament unitària a tota Europa motiu per el qual no era necessària la religió com a reafirmació de la individualitat i la política de cada persona, sinó que reflectia la majoria de preocupacions de la població, tant directament lligada a la terra. No obstant, durant tota l’Edat Mitjana el catolicisme es va anar omplint d’intermediaris que permetien arribar a Crist: la Verge Maria va ser la incorporació més gran ja que a ella se li atorgava tota la bondat que al Déu justicier li faltava. Es creia que Crist no es negaria a les peticions que la seva mare li fes, per aquest motiu el culte a la Mare de Déu va créixer fins a límits insospitats. I amb el seu culte, va créixer també el culte a la resta de Sants que el catolicisme abraçava. A més a més, el nombre de clergues també va augmentar, així com els rituals litúrgics als que la població estava obligada a acudir si no volien ésser acusats d’heretgia. Així doncs, com dèiem, el nombre d’intermediaris entre l’home i Déu era molt gran i això va començar a despertar els recels de molts dels cristians que pretenien una comunió més directa amb el Totpoderós.

D’aquesta manera, homes d’església com Luter van començar a criticar que Déu havia predicat que els homes se salvessin a través del perdó i no de a través de sagraments eclesiàstics, i que per tant això no era pas necessari. La crítica a la base del funcionament de l’Església va ser una dur revés per al catolicisme, ja que Luter va tenir molts seguidors que prenent-se les seves paraules al peu de la lletra es van dedicar, per tot el món germànic, a la crema d’objectes i imatges de Déu, Crist, la Verge o els sants. Tanmateix el moviment de reforma tampoc va ser uniforme a tots els indrets del món germànic, sinó que va tenir les seves peculiaritats depenen de si es van donar a les ciutats amb un govern propi, als camps on la paraula del príncep era la llei o en els punts on acudien els refugiats.

A les ciutats les tendències socials i polítiques es van conjugar a la perfecció amb la religió, de manera que els sacerdots es van convertir en ministres al servei de la societat i perfectament integrats en ella. En canvi la reforma que es dugué a cap en els camps va ser molt més lenta però molt més important políticament parlant, ja que els prínceps es van alinear amb els que compartien les seves mateixes idees creant una forta unió. No obstant, pel que fa als refugiats, s’ha de parlar d’una altra figura i és la de Calví. Aquest va fer de Ginebra el centre de la Reforma perfectament organitzada. Els seguidors calvinistes estaven orgullosos de rebutjar tot allò que recordés a idolatria, de mantenir una forta disciplina eclesiàstica i pensaven en termes internacionals, és a dir en un concepte molt més abstracte que no pas en el que pensava Luter.

Pel seu cantó, el cristianisme catòlic veient com les seves bases trontollaven també va proposar petites reformes que van quedar fixades en les diverses sessions que es van anar organitzant del Concili de Trento. Entre els canvis més fonamentals estava el fet que van rebutjar la teoria de la justificació final de Sant Tomás d’Aquí. en algunhs indrets com en la península ibèrica el catolicisme va seguir basant-se en allò estipulat durant l’època medieval gràcies a figures com les de Santa Teresa de Jesús o San Juan de la Cruz.

Així doncs, tot i que van aparèixer confessions marginals que van arribar a tenir un cert pes en algunes regions, la crisis oberta a partir de la Reforma va ser resolta. Tots els interrogants oberts per ambdues parts van ser contestats i les dos branques cristianes van quedar ben resoltes. Una rigidesa en ambdues que era la finalitat perseguida, ja que mai va interessar a cap de les parts crear una Església difusa.

Per tal de tractar la religió i la cultura europees del segle XVIII, dividirem el període en dos trams. Fins entorn l’any 1740 l’influència del cristianisme arriba a totes les esferes de la vida pública i té una importància capital, potser fins i tot més que en segles anteriors. En cada Estat hi ha una Església establerta i privilegiada, sigui catòlica o protestant, mentre que les altres són marginades i sovint perseguides. Si per una banda disposa d’autoritat en els àmbits educatiu i cultural, toparà amb la difusió creixent dels ideals il·lustrats (racionalisme i ciència) i burgesos (importància del mèrit i la riquesa en lloc de la noblesa de sang). Aquesta fricció culmina en saquejos i la il·legalització de l’Església a la França de la Revolució de 1789, sumats a l’abolició de la monarquia, la cort i l’aristocràcia. Canvis d’aquesta índole s’exportarien amb més o menys èxit als Països Baixos, Alemanya o el nord d’Espanya, mentre que països com la Gran Bretanya, Àustria o Rússia en quedaren al marge, evidenciant la diversitat de l’experiència europea.

La religió abans de mitjans de segle
Aquesta etapa estarà influïda per dos esdeveniments de l’Europa de finals del XVII: el fi de les guerres de religió i la revolució científica, les quals, no obstant, tindrien una repercussió immediata relativa i no van suposar el punt i apart que es podria entreveure. Es donarà (o es vol donar) aleshores una major identificació entre nació i religió, cosa que sumat a sengles ambicions expansionistes afavoreixen els conflictes interconfessionals, i alguns de gran escala com el que enfrontaria en aquest tombant de segle Àustria i Turquia (més les aliances més o menys regulars), en el que es presenta com una lluita de cristians (sobretot catòlics) contra infidels. Les persecucions religioses no desapareixen; el cas dels hugonots francesos n’és prou representatiu. No cal dir que l’ànim proselitista està a l’ordre del dia.
Pel que fa al catolicisme, és en el segle XVIII quan la Contrareforma assoleix la seva màxima expressió, dos segles després que es portés oficialment a terme, i en especial a Alemanya. Això s’explica per la necessitat d’autojustificació per part de les monarquies absolutes, per una banda, i per l’allau de missioners, per l’altra.
Fins 1770 és destacable el fenomen de catòlics d’arreu fonent-se en massa en confraries i confraternitats, on segueixen el culte, s’ofereixen a l’Església i donen exemple a la comunitat.
I, definitivament, les dades més eloqüents refereixen al creixement del nombre del clergat secular, de monestirs, de monjos i monges i de diversos ordres franciscans, especialment els caputxins (el més important era el jesuïta).
I, en qualsevol cas, l’Església catòlica disposava sota el seu control vastíssimes extensions de terres, molt superiors a les protestants, i les seves propietats seguien a l’alça. Així, doncs, l’impacte que haurien suposat les obres revolucionàries de Bayle, Locke o Leibniz desembocant en una “crisi de la consciència europea”, valorava Paul Hazard, queda seriosament qüestionat per les evidències històriques d’un període en què la situació del catolicisme postcontrareformista segueix en el seu estatus privilegiat (i el protestantisme tampoc pot queixar-se); Dominique Julia arriba al punt de definir el XVIII com el “veritable segle cristià”.
Tanmateix, la prosperitat del moviment no impediria que s’obrís un nou front en el terreny doctrinal: neix el jansenisme, moviment cristià que posa l’ènfasi en la fe, en una relectura de Sant Agustí. Serà censurat i perseguit per les estructures ortodoxes del poder.

La cultura abans de mitjans de segle
Es dóna una primavera de les arts, especialment de l’arquitectura i la música, estimulada per sobirans, nobles i esglésies que actuen com a mecenes amb l’objectiu d’evidenciar (i exagerar) el seu poder, prestigi i rang superiors al comú. Així emergeix també, enmig del classicisme generalitzat, l’estilisme barroc, característic per la seva parafernàlia, la sobrecàrrega, l’emotivitat i suggestió, que intentava persuadir de tornar al ramat les ovelles esgarriades arran de la Reforma. A mitjan segle XVIII, però, anirà a la baixa i donarà pas a formes menys impressionants: des de jardins “anglesos” fins a subgèneres com el Rococó, a França. Es creen, així mateix, noves ciutats com Sant Petersburg, Potsdam o Versalles (mirall per a tantes d’altres), al voltant d’un palau pensat com a residència de la cort reial.
En l’apartat musical, es tracta d’una època de grans compositors, com Bach, Händel, Vivaldi o els Scarlatti, representant habitualment el que es coneix com a opera seria (estil enfocat a la noblesa) o, en una línia més popular, les “balades”, “mascarades” (Londres), les òperes còmiques (opere buffi) o els intermezzi (Itàlia).
La Gran Bretanya, tot i les desigualtats i les infinites limitacions del seu sistema, en un marc continental dominat per monarquies absolutes restrictives i esglésies monoploístiques, s’erigeix com un oasi de relativa llibertat i serà allí on sorgirà per primer cop el que es coneix com a opinió pública.

La religió, la Il·lustració i la cultura des de mitjans de segle fins al 1789
A causa de circumstàncies singulars o de dinàmiques globals, l’Església entrà en una notable decadència; veié com el seu poder minvava cada cop més i la seva veu era tinguda menys en compte, en pro d’un govern laic i obert a una major diversitat religiosa i a la llibertat de consciència. Aquesta inflexió en el rumb d’Europa vingué donat en bona mesura per la influència de la onada il·lustrada que, sota el crit d’écrasez l’infâme!, posaria en tela de judici i censuraria tot allò racionalment no comprovable i, per antonomàsia, la religió. Personatges de la talla de Kant i Voltaire en foren els principals precursors, l’Encyclopédie de D’Alembert i Diderot assentà i propagà el moviment i Montesquieu en la teoria política i un monarca polifacètic com Frederic el Gran ajudaren d’alguna manera a normalitzar aquests ideals.
A Alemanya i la Gran Bretanya les proclames racionalistes foren proporcionals a la poca metafísica que postulava i les limitades atribucions que posseïa l’Església; a França, en canvi, s’hi produiren els majors altercats.
El capellà italià Ludovico Antonio Muratori portarà la Il·lustració a l’Església que se la voldrà escoltar: la del nord d’Itàlia, el sud d’Alemanya i Àustria, grosso modo. Aquest moviment crític apostava per abandonar actituds defensives i optar per obrir-se al poble, ensenyar la paraula de Déu (traducció de la Bíblia a llengües vernacles), estimular l’educació en detriment d’autoritarismes al mateix temps que s’hauria de netejar l’estructura interna de la institució, ineficient i corrupta.
Però no va ser la Il·lustració la qui més va debilitar el poder eclesiàstic, sinó la caiguda dels jesuïtes, avantguarda de l’ortodòxia cristiana, arreu d’Europa. Sense aquesta, les competències del clergat en ensenyament disminuiran, per passar a mans del govern.
Els triomfs de Gran Bretanya i Prússia en importants conflictes internacionals van portar als països catòlics a plantejar la possibilitat de revisar les relacions Església-Estat i limitar (novament) el poder de la primera.
Les últimes caces de bruixes (des del XV) es produiran a finals de segle, i s’acabaran en bona part gràcies a l’acció del govern de torn.
L’intel·lectualisme il·lustrat es converteix sovint en elitisme, en censurar formes d’entreteniment populars (la commedia dell’arte a Itàlia i França, el Hanswurst a Alemanya o les baralles de galls, per exemple) per grolleres, cruels o manques de refinament, marcant així distància entre el que fins aleshores eren els estaments i el que avui coneixem com a classes socials; si a l’Edat Mitjana la inferioritat de la pleb tenia justificació divina, aquesta flamant etapa moderna explicarà per mitjà de la raó les desigualtats i l’exclusió social.
Ës aquest un període contradictori per resseguir la cultura. Hi ha un retorn a les arrels grecorromanes que es manifesta amb el corrent neoclàssic en les arts visuals, però es pot parlar en el conjunt d’Europa d’un eclecticisme estilístic. En la música sobresurten dos noms propis, Mozart i Haydn. A la creixent alfabetització (causada més per la labor de religiosos que per la Il·lustració) la seguirà la creació de cada cop més publicacions periòdiques i una major democratització de l’alta cultura.
Naixement i àmplia difusió del metodisme, confessió cristiana obertament dogmàtica i antiil·lustrada. Una altra resposta a aquest corrent, des de l’altre extrem de l’arc ideològic, provindrà de Rousseau: carrega contra la propietat, la ciència i les lleis com una forma de pautar la vida fins a deshumanitzar-la. El filòsof francès, juntament amb Goethe serà una de les figures cabdals del Romanticisme, moviment que prima el geni, el sentiment, la fantasia, l’individu i estimularà nacionalismes, combatent la freda raó, i que a la dècada de 1790 assolirà el clímax amb autors anglesos i alemanys de la talla de Wordsworth, Coleridge, Novalis o Herder. Música germànica: Haydn representant la Il·lustració catòlica, per una banda, i Beethoven, trencador i secular, per l’altra.

La Revolució Francesa
La igualtat entre els tres estats que es conforma en l’Assemblea Nacional queda desestabilitzada en evidenciar-se l’abast de la crisi que assola França, amb la monarquia arruinada. El tercer estat pren el timó i es disposarà a fer reformes profundes que assoliran el rang de revolució: secularització i posterior intent de descristianització del país (reestructuració de l’Església, incautació de propietats, abolició de privilegis, laïcitat, persecucions i prohibició de professar la fe), el rei Lluís XVI a la guillotina…, fets que desencadenen una guerra civil i el Terror repressiu fins 1794. La reacció als països veïns serà de rebuig absolut i prendrà forma en un conservadurisme, restricció de les llibertats i revalorització de la religió.
I no tot serà “modernització”: la Revolució aïllarà França tant del Romanticisme com de la revolució industrial. I si bé l’art gaudia l’esplendor de David i d’una democratització, també és cert que es produiren nombrosos actes vandàlics contra edificis històrics.
De la mà de Napoleó s’exportarà la Constitució Civil, l’intent de desmantellar l’Església (amb expulsió del Papa inclosa) i es democratitzarà per les armes. Tanmateix la revolució religiosa se salda amb fracàs pel profund arrelament del catolicisme en la societat, i Napoleó es veu obligat a pactar un concordat amb el Papa per respectar la llibertat de culte i reconèixer el catolicisme com a religió majoritària a França, a canvi de l’acceptació per part de l’Església del nou ordre.postrevolucionari.